Després de donar-li unes quantes voltes al tema, Xarxa Santboiana ha entrat amb força al fèisbuc [aquí]. Un cop superats uns petits problemes incials que van portar a reiniciar el procés des de bon començament, al cap de ben pocs dies d'aquest reinici, ja comptem amb més de 550 amics i amigues que ens segueixen mitjançant aquesta xarxa social tan exitosa.

A partir de Xarxa Santboiana al fèisbuc s'han posat en marxa alguns grups, el darrer dels quals per a reivindicar que la nostra Vila no aparegui al fèisbuc amb el nom castellanitzat de San Baudilio, que ens retrotrau a l'època franquista, sinó amb el nom de Sant Boi. Aquest grup, Facebook: el meu poble és Sant Boi de Llobregat i no San Baudilio de Llobre. [aquí], ha aplegat més de 300 adhesions en poc més de mitja setmana d'existència... i va creixent de manera exponencial!!!

Aquesta marxa tan exitosa ens ha fet replantejar algunes coses més: d'antuvi no tancar Xarxa Santboiana al seu àmbit d'origen, els blocs i/o blocaires santboians, tot ampliant-lo als i les feisbucaires de Sant Boi. De tal manera que, a la propera Trobada de Blocaires Santboians (la 3a. edició, ja!) que celebrarem a finals de maig, dins dels actes de la Capvuitada de la Festa Major, hi convidarem també els feisbucaires. I és que, a banda d'altres consideracions, sempre hem pensat que quants més serem... més riurem! Ja en tindreu notícia quan arribi l'hora, no us hi amoïneu.

Amb una sincronia que va més enllà de la concidència temporal, aplegant també la coincidència espacial, llegia al diari Avui d'ahir, tres articles escrits per tres dones, amb unes anàlisis i opinions del moment actual prou colpidores i agudes com per poder-me resistir a reproduir-ne alguns paràgrafs.

Pilar Rahola, a l'article La revolta necessària, escriu: "Amb sinceritat - i amb reconegut dolor, ateses les esperances de molta gent -, crec que estem vivint un dels moments més agressius contra Catalunya que es recorden en democràcia. És una agressivitat subtil, (...). A diferència d'altres moments de soroll barroer i traç gruixut, com, per exemple, el del segon mandat d'Aznar, el d'ara és un moment de somriures còmplices, bones intencions, amics i col·legues a banda i banda del pont aeri, i ensucrades promeses. (...) En aquesta tessitura, la principal feblesa de Catalunya és la suma de partits amb "consciència nacional" que esdevenen còmplices de la situació i callen, atorguen o, com a molt, rondinen una mica, llancen algunes expressions fatxendes a l'aire -  no fos cas que no semblessin de Ripoll - i mantenen la cadira i el cotxe oficial."

De la seva banda, Isabel-Clara Simó, a l'article Obsessos, escriu: "A l'Estat espanyol, però, les energies no es gasten en allò que cal sinó en altres qüestions, tot i que cal preguntar-se per què. (...) És a dir que la "unidad" de Espanya és el primer pensament que tenen govern i oposició en una crisi gravíssima, per ara sense sortida."

Finalment, Patricia Gabancho, a l'article La caseta del gos, ens delecta amb el següent paràgraf: "Jo voldria que els defensors del catalanisme clàssic donessin una raó, només una, per justificar les ganes de romandre dins d'Espanya. Castells no ho fa. Demana lleialtat a l'Estat. Però no hi ha ni lleialtat ni igualtat. Espanya està construint el seu palau. Catalunya somiava tenir-hi habitació pròpia, però quan hi hem arribat amb els mobles (llegeixi's projectes i ambicions) descobrim que Espanya ens ha assignat la caseta del gos. Ara hem de triar si tirem per la borda els mobles que no ens hi caben o marxem a construir els nostre propi palau."

Què més es pot afegir a tot això, si no és que a vegades penses que és una llàstima que només puguem votar aquella gent que els partits han decidit que vagin a les seves llistes electorals?

Doncs sí, això mateix, ahir va fer 6 mesos, mig anyet que s'allargassa l'incompliment del govern espanyol dels terminis de l'estautet pel que fa al finançament. Ep!, 6 mesos... i aquí no passa res. Bé, no passa res de nou: l'amic Iceta deia ahir [vegeu-ho aquí] que la manca d'acord tindrà "conseqüències". En fi, no fa gaire setmanes ja havien dit que si la cosa no estava enllestida a finals de l'any passat caldria revisar (o era replantejar?) les relacions entre el PSC-PSOE i el seu germà gran, amo i senyor... i a la fi, què és el que han revisat a banda dels nous terminis que s'han anat engrunant i esgotant?

I no passa res! Els espanyols i la seva quinta columna van a correcuita al jutjat quan creuen que algú no aplica o no compleix la llei tal i com ells entenen que s'ha de fer o bé si creuen que aquesta aplicació és contrària als seus interessos. Aquí ens limitem a botzinar una mica de cara a la galeria per tal de fer la impressió que s'està fent alguna cosa o, si més no, per ensenyar com n'estem d'enfadats. I al bonic país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa es fan uns farts de riure que acaben baldats de tanta rialla.

A veure, entenem-nos: una de les principals obligacions d'un govern, si no la primera, no és fer complir les lleis? El diccionari defineix [aquí] el mot "prevaricació" de la següent manera: "2 DR PEN Delicte propi del qui manca a l'obligació del càrrec que exerceix, desviació dels propis deures professionals". És a  dir... jo de dret i jurisprudència no hi entenc gaire, però interpreto que el fet que un govern no compleixi o no faci complir la llei pot arribar a ser considerat un delicte, oi? Doncs au, menys xerrera i que el Govern de la Generalitat principatina els porti als tribunals. I ja està, no?

Finalment, capital català (privat i públic) ha assolit una posició majoritària a Spanair. Això és ja cosa sabuda, esclar, per tothom que estigui una mica pendent dels mitjans de comunicació. I, si la gestió es porta de manera adequada, ha de ser quelcom positiu per al país, ningú no ho dubta, malgrat les reticències que molts (jo mateix entre ells) han expressant pel que fa al diner públic invertit en una operació d'aquestes característiques. Entenem-nos, per una banda ja em sembla bé que s'hagi impulsat des del sector públic però penso també que, si les previsions de recuperacióde l'aerolínia es demostren certes, aquest capital públic n'ha de desaparèixer, tan paulatinament com es vulgui, però ha de sortir de l'accionariat.

Aquestes consideracions prèvies m'han sortit un pèl llargues ja que, de fet, volia parlar no tant de l'operació econòmica en ella mateixa sinó, més aviat, d'algunes reaccions que s'estan desfermant els darrers dies, com ara la notícia que tant el Gremi de Restauradors de Barcelona com la Confederació de Comerç de Catalunya estiguin estudiant quines fórmules poden utilitzar per tal de participar, en major o menor mesura, en aquest 80% controlat des de casa nostra. També em sembla interessantíssima la reacció irada de la direcció d'Iberia expressada ahir per boca del seu president Fernando Conte: es veu que la cosa els cou... i no poc, diria jo. Els cou perquè pot revifar-se un competidor seriós, els cou perquè Spanair pot ser un element (econòmic i quasibé polític) bàsic en el desenvolupament futur de l'aeroport del Prat i els cou perquè és una cosa que ells no controlen.

Pot semblar diferent, però estic segur que les dues reaccions van lligades en certa manera: la primera pot suposar, ves per on, que la compra de Spanair hagi despertat la vena emprenedora (ja no diria que patriòtica, no goso dir tant) de l'empresariat català que, per una vegada, ha estat capaç de passar de les paraules boniques al fets; la segona perquè és evident que aquesta operació de compra no ha fet gens de gràcia a segons quines instàncies estatals. A veure, que es queixi Iberia de la participació de capital públic quan el seu principal accionista es Caja Madrid, controlada pels poders autonòmics i locals de la "capital del reino"... ja té conya la cosa! Si alguna cosa ens han ensenyat, precisament, és com es pot beneficiar un aeroport (Barajas) en detriment d'un altre (El Prat) tot utilitzant una companyia aèria (Iberia).

No és estrany doncs que la compra de Spanair posi nerviós a més d'un, en especial al Sr. Conte i als qui el mantenen de president d'Iberia. Tot plegat hauria de suposar un clar missatge a la nostra societat en el sentit que encara hi ha possibilitats de fer coses diferentment de com s'han fet anys enrere (a veure si una cosa tan poc èpica com és una compra accionarial farà que el país es desvetlli?). I tot plegat també hauria de suposar un altre missatge per a aquells que es queixen d'aquesta operació econòmica: després d'abandonar el Prat, de menystenir els ciutadans d'aquest país frenant el desenvolupament del nostre principal aeroport per tal de beneficiar el de Barajas, ara que et revifa un competidor, ja és massa tard: tard per a queixar-te, tard per a que et fem cas.

Doncs ja és oficial l'insistent rumor dels darrers dies: l'Oriol Junqueras [bloc, fèisbuc] és el candidat d'ERC a les eleccions europees d'enguany (vegeu-ne video). Estant d'acord, per primer cop en molts mesos, amb la direcció d'ERC en el sentit que aquesta contesa electoral seria una bona ocasió per experimentar de manera unitària, la tria de l'Oriol em sembla encertadíssima, de la mateixa manera que m'ho va semblar la d'en Ramon Tremosa, malgrat les diferències entre l'un i l'alte, per part de CiU: us imagineu quin tàndem més formidable no formarien tots dos plegats?

He tingut la sort de compartir actes, xerrades (formals i informals), algun sopar i alguna "sessió de canyes" amb l'Oriol: baixllobregatí implicat amb la comarca, regidor del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, republicà, independentista d'esquerres, amb un perfil intel·lectual i mediàtic impressionant, penso sincerament que el millor que puc dir d'ell és que és un dels nostres. Si he de ser sincer, em començaven a rosegar greus dubtes sobre si anar o no anar a votar en aquests comicis però, siga dita la veritat, aquest cop m'ho han posat ben fàcil: com podria no votar un dels meus?

L'IPC del 2008 ha tancat a l'1,6%, la xifra més baixa en molts i molts anys. No entraré ara a discutir si aquesta dada es calcula de manera prou acurada ja que, em sembla a mi, la sensació que tenim tots plegats és que, quan anem a fer la compra diària, els preus s'han apujat bastant més que això. Com a exemple, al bar on acostumo a prendre un tallat a mig matí si puc fer una breu escapada, aquest tallat la setmana passada valia 1.10€ i aquesta setmana ja costa 1.15€. Jo sóc de lletres però diria que aquests 5 cèntims estan per sobre de l'1.6%, oi?

En tot cas, diu que som en un sistema de lliure mercat i poca cosa podem fer-hi a banda de deixar d'anar a prendre el tallat... Ara, una altra cosa hauria de ser, diria jo, el tema de les taxes i preus públics. La tarja T-10, per exemple, ha pujat bastant més que l'IPC i no diguem l'aigua: més d'un 8% a l'àrea metropolitana de Barcelona a la que, dissortadament, pertanyem jo i els meus convilatans. Llegia ahir al diari El Punt que les Federacions d'Associacions de Veïns i altres entitats (algun sindicat inclòs), han reclamat una revisió a la baixa d'aquestes puges i posava, com a mostra, l'increment de taxes i preus públics d'alguns municipis. Entre aquests, citava Sant Boi i s'hi explicava que l'augment mitjà d'aquestes taxes i preus públics per a l'any 2009 és d'un 4%.

Una pujada mijana del 4% mentre que, pel que tinc entès, el pressupost municipal ha constrenyit força les partides de les despeses (fins a un 11%, per exemple, els convenis anuals amb entitats culturals i esportives). No dic que aquesta reducció de la despesa, en els temps que corren, em sembli malament, sempre i quan aquesta reducció sigui general, cosa que desconec, i inclogui també retallades en àmbits com ara les despeses protocolàries, els viatges no se sap a fer què exactament, la publicitat i les publicacions... Perquè, esclar, si no és així, amb aquestes puges dels preus públics, resultarà a la fi que la crisi l'hem de pagar només els ciutadans i ciutadanes de peu pla... els de sempre i com sempre, vaja! El que no s'entén, doncs, són les crides de l'administració a les empreses a la moderació en els preus de venda i les crides als treballadors a la moderació salarial, mentre ells apugen els preus tant com els sembla. A mi que m'ho expliquin, que ja m'agradaria entendre-ho.

Amb poc temps aquests dies per dedicar-me al bloc, però no puc resistir-me a fer un post, diguem-ne d'urgència..

D'antuvi: em nego, mai més, a fer servir eufemismes i per això no utilitzaré més la paraula "sobiranisme" per referir-me a l'alliberament nacional. Si un "sobiranista" no està per la independència, ja m'explicareu! Aclarit això... felicitar-me per dos moviments interessants que hi ha hagut els darrers dies en el camp de l'independentisme: el més recent, l'elecció d'en Ramon Tremosa com a cap de llista de CiU, tot mantenint la seva condició d'independent, a les eleccions europees, la voluntat d'alliberament nacional del qual no es pot qüestionar.

Segonament, el fet que les CUP, a la seva darrera assemblea, hagin acordat fer els primers passos (molt prudents i mesurats de moment) cap a la política nacional és també una notícia excel·lent, per motius diversos: per una banda perquè, personalment, mai no he entès aquesta voluntat d'enclaustrar-se als municipis i de no voler anar més enllà i, per una altra banda, l'esperança que un pas com aquest, si acaba sent realitat, pot suposar que ERC es posi les piles d'una vegada i abandoni la via possibilista que està mantenint els darrers temps.

Alguna cosa es mou, certament, dins l'independentisme: e la nave va...

Idò, comencem any. Si els inicis d'any sempre són plens d'incògnita d'allò que ens ha de deparar l'esdevenidor, aquest d'ara ho sembla més ple que d'altres vegades. Incògnites polítiques, econòmiques, socials,... trieu i remeneu. Els començaments d'any també han estat, sempre i tradicionalment, moments d'aquells on s'acostumen a fer allò que se'n diu bons propòsits. Són un bon moment per fer canvis (per plantejar-se'ls, si més no): doncs bé, jo no vull ser menys que la resta i també faré algun petit canvi en la meva vida , pel cap baix, a la meva vida "virtual" a la xarxa.

En primer lloc, veureu que, de la part d'enllaços del bloc, han desaparegut alguns blocs que, tot i que me'ls he arribat a apreciar prou, fa temps i temps que no són actualitzats pels seus "propietaris": una mica de neteja, doncs. Segonament, també podreu comprovar que ja no hi ha els enllaços amb els meus comptes al Twitter i al Plurk: com que sembla que, d'uns mesos ençà, totohom ha embogit amb el Facebook (a partir d'ara fèisbuc pels amics...) doncs em quedo només amb aquest, que prou fotut vaig de temps com per anar mantenint tantes tantes xarxes socials i microbloggings: necessitat obliga.

Per acabar, adonar-me que, durant el cap de setmana passat, aquest bloc ha superat les 30.000 visites a les seves entrades o posts, m'obliga a fer-me, en la línia de que comentava més amunt, el propòsit de intentar actualitzar el bloc amb més freqüència de la que, per circumstàncies diverses, he fet els darrers mesos. A veure si seré capaç d'aconseguir-ho...

Doncs, au, ja està, termini esgotat i sense acord: el PSC ho troba "insuficient", ERC ho troba "inacceptable", CiU pensa que és "tramposa" i, fins i tot, el PP diu que és un "engany". Si la proposta és insuficient, inacceptable, tramposa i un engany vol dir que és rebutjable, oi? Per tant, no hi ha acord i el govern espanyol segueix incomplint a posta una llei "orgànica" aprovada pel seu parlament i refrendada pel vot popular de la ciutadania catalana. Tampoc esperàvem gaire cosa més, veritat? O sí? Com que no tenim (mai l'hem tingut) cap pla B, ara ens tocarà plànyer-nos. Acabarem, a ben segur, optant de nou per la política de peix al cove que tant de mal ens ha fet en el passat: tal com està el pati, a veure si en podem treure el màxim i a esperar una altra ocasió en què els fats ens siguin més favorables. El problema, tanmateix, és que els fats mai ens seran favorables... només cal repassar les hemeroteques!

No ens volen (en cap de les accepcions de terme) però tampoc no ens deixaran marxar. Els nostres líders(!?) polítics estan més ocupats en guardar la seva cadira o en veure com n'aconsegueixen una que en preparar el país per a fer una passa endavant, l'única possible després del desori dels darrers anys que ha posat en evidència les vies autonomista i federalista: una passa endavant per iniciar de manera decidida, sense dubtes, la via cap a l'estat propi. Estat que es contrueix governant, sí, però també deixant de fer-ho si les parelles de ball al govern no estan per la feina. I sembla evident, si no ha estat evident sempre, que no ho estan, per la feina. I és que el sistema els va a favor: cada cop que hi hagi eleccions espanyoles, els ciutadans de Catalunya es veuran abocats al mateix dilema, PP o PSOE, i no tinc cap dubte que sempre optaran pel mal menor. Si no és...

Si no és que canviem el sistema o les regles de joc, o si no és que, per exmple, algú ens ofereixi una alternativa independentista (deixeu-me que arraconi d'una vegada l'eufemisme "sobiranisme") creïble que, malauradament, no sembla ser al damunt de la taula en un moment en què, ves per on, totes les enquestes dels darrers anys mostren un increment gradual de l'independentisme social. La feina, doncs, hauria de centrar-se en fer evolucionar aquest sentiment de base cap a una clara voluntat política d'alliberament nacional. Ningú diu que serà fàcil però si no ens hi posem... malament rai!

Acaba un any que s'ha de mesurar pràcticament en guanys zero: finançament, aeroports, rodalies, seleccions, traspàs de competències... i encara queda pendent la sentència de tribunal constitucional (de la seva constitució, esclar!) que acabarà de reblar el clau, però sí: aquest any ja s'acaba. L'esperança, que diu que mai no hem de perdre, és que l'any entrant les coses vagin diferent i que el país recuperi l'ànim i, de mica en mica, vagi posant les coses a lloc. Arriba el moment en què potser l'única confiança la podrem dipositar en allò que hem anomenat la societat civil perquè, pel què fa a la resta... en fi!

Ep!, i tanmateix bon any nou a tothom!

Per si quedava cap dubte al respecte, ZP ho ha dit ben clar: PSC = PSOE [vegeu notícia i notícia]. I s'ha acabat el debat, fals debat al meu entendre, sobre la veritable identitat dels socialistes catalans: "El PSC som nosaltres. Com voleu que m'amenaci a mi mateix?", sembla ser que va etzibar el quefe ZP.

Els escarafalls d'Iceta quasi-amenaçant amb no se sap ben bé què, els límits que el President Montilla diu que té la seva paciència (em fa l'efecte que n'haurà d'encarregar una mica més al tió de Nadal), les boutades del Conseller Castells, marejant la perdiu dia sí i dia no, tot això ja s'ha acabat, el seu cap polític ens ha aclarit el significat de l'eslògan La Catalunya que sap on va: que no se sap si saben on va, però és indiscutible on la porten: a Espanya de cap i a marxes forçades. Finançament a finals d'any? Ja fa riure això: se'ns han rifat a tots, l'un darrere l'altre i aquí no passa res. Estan incomplint una llei i aquí no passa res. Res de res. Bé, res de res, a banda que tothom xerra pels descosits perquè,... com era allò? Paraules i no fets?

Aquí tothom ens estova: denúncia al diputat Tardà per bocamoll mentre el senador Fraga, un altre bocamoll, se'ns pixa al damunt i no passa res; Espanya juga brut amb el tema seleccions esportives (amb l'ajut de quintacolumnistes catalans en molts casos) i els nostres responsables polítics de la cosa no se sap on paren; els repetidors de TV3 al País Valencià van caient l'un darrera l'altre, el ministre del ram ve a dir alguna cosa com ara "i a mi què m'expliquen?", mentre que el nostres responsables del tema... vagi vostè a saber!; se'n va mig govern de viatge al Japó a veure si convencen els d'allà que no tanquin tanta empresa ni acomiadin tanta gent, per a que, en tornar, les transnacionals d'aquell país comencin a desgranar EROs...

Un Parlament de fireta, un Govern de pixarrelles, una classe política mediocre i sovint mesella, una societat esgotada i farta de tot, els problemes que hi ha, i els que vindran, arran d'una crisi econòmica i de confiança en el sistema financer que deien que no era tal crisis però que sembla que sí que ho és...: aquest és el capital amb què compta el país per encarar els reptes que se'ns presenten. Ben poc capital, la veritat. I el més trist, és que ningú sembla saber què cal fer o quina direcció cal prendre per a solventar-ho. Jo, ho reconec, no en tinc idea, però és que tampoc ningú me n'ofereix cap de nova. Ara que s'acosta el dia de Nadal, començo a pensar que el país és escatològicament semblant a un grandíssim tió!

Bé, doncs ja està,avui s'ha fet oficial tot i que estava cantat des de feia mesos: els 25 diputats del PSC a Madrid donaran suport, com no m'imaginava que podia ser d'altra manera, als pressupostos del PSOE. Tant li fa que no hi entri el nou finançament després de no sé quants terminis que s'han passat olímpicament per on els ha semblat, tant li fa que això posi el país en una situació límit, a un pas de la fallida tècnica, tant li fa que això sigui un clar incompliment d'una llei (l'estatutet) que va aprovar el parlament espanyol i fou votat afirmativament en referèndum, una de les més altes expressions de sobirania popular: estava cantat i ja està. I punt.

Això sí, adverteixen que si s'incompleix l'últim termini, fixat per a finals d'any, les relacions entre PSC i PSOE es malmetran de mala manera [vegeu notícia]. He, he, he he! Imagineu-vos, si a mi em fa riure (per no plorar) una tal afirmació, imagineu-vos com es deuen està descollonant a Madrid. Potser sí que, tots aquests mesos que feien veure que marejaven la perdiu, es pensaven que enganyaven algú realment. El més trist de tot, tanmateix, és el paper dels altres que els ho permeten. Que el PSC es desmarqui de la resta de forces parlamentàries auto-anomenades catalanistes (ehem...!) en un tema tan cabdal per al present i el futur del país, no és causa suficient per replantejar-se moltes coses? Coses com ara amb qui es governa? Ah!, que no és suficient? Doncs, au, aneu fent, a veure qui (us) anirà a votar a les properes eleccions...

He volgut deixar passar un parell de dies: no havent assistit a la conferència que ha fet en Carod [web] aquesta mateixa setmana, he volgut llegir el què en deien diferents mitjans de comunicació, en paper o digitals, mirant de contrastar, en la mesura del possible, les informacions que n'han publicat. Hi tenia interès després d'haver vist els darrers resultats de l'enquesta del CEO [aquí]. No patiu que no em faré pesat repetint tot el que se n'ha dit i escrit al respecte... Ara bé, hi ha unes quantes cosetes que sí que m'agradaria comentar, en especial pel que fa a tot això de la refundació del partit.

Va dir en Carod que ERC [web] ha d'esdevenir un partit que es plantegi la identitat nacional d'una manera que vagi més enllà del que seria la cultura o la llengua. Res a dir-hi, en principi (hi ha hagut i hi ha processos d'alliberament, com el cas d'Escòcia, en els qual aquestes dues variants no són gaire o gens rellevants). Res a dir-hi... sempre que no s'oblidi que, a casa nostra, aquestes dues qüestions no poden quedar al marge d'aquesta identitat nacional.

Va dir en Carod que cal que ERC deixi de ser un partit "antiespanyol". Res a dir-hi, tampoc: sempre hem pensat que és millor actuar en positiu (= anar a favor de) que no pas actuar en negatiu (= anar en contra de). Res a dir-hi tampoc... sempre que aquest no anar en contra de res ni de ningú no vulgui dir que les contínues agressions que rebem hagin de quedar sense resposta. Democràtica sí, però resposta al cap i a la fi.

Va dir en Carod que és necessari que ERC abandoni l'actual assemblearisme, tot convertint-lo en "assemblearisme d'opinió". Aquí sí que ja no hi som d'acord: ¿com podria ser que un partit que defensa el dret de decidir de la nostra nació, retallés ara el dret de decidir de la seva militància? I això sense tenir en compte, també, que tal cosa incompliria de manera flagrant el mandat del plenari del darrer Congrés Nacional...

NO va dir en Carod res de res del referèndum que havíem de celebrar l'any 2014, tema que havia estat l'estrella de les seves propostes uns mesos enrere. Què ha passat amb el referèndum? Ja no toca? Com tantes altres propostes... ¿haurà servit només per a tenir el minut (o els dies, o les setmanes) de glòria i, un cop passat el bum mediàtic ja ningú no se'n recorda? Doncs mira tu, alguns tenim el defecte de tenir bona memòria: jo sí que me'n recordo, Carod, i espero que també uns quants més!