Ho deia l'altre dia l'Alfons López Tena al diari Avui: potser d'aquí a uns anys "molts que ara no hi són sentiran el mut retret dels seus fills (...) i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, (...) quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009."
Quina gran lliçó! No tant de democràcia i de llibertat, que també, sinó de com sovint la societat és capaç de trobar els desllorigadors dels atzucacs on ens va posant aquesta classe política tant mediocre que ens ha tocat. Era tan complicat i tan senzill a l'hora! Era tan simple com proposar: Ep, comptem-nos,diuen que tot això és marginal, doncs a veure quants som! Tan complicat, tan senzill! Les cares dels arenyencs de munt, tot ahir, ho mostraven: normalitat, sí, sensació d'estar fent alguna cosa transcendent, també. Bé, jo hi era, com tants d'altres. I això és el que me'n vaig endur: que alguna cosa ha començat, que aquesta mateixa cosa ha empès la classe política institucionalitzada a fer una passa endavant que, segur, fa unes setmanes ni s'havien plantejat seriosament de fer, que aquesta cosa ha sacsejat (molt o poc, ja es veurà) el país sencer i que, per bé o per mal, res serà ben bé igual d'ara endavant.
Quina gran lliçó! Però les lliçons de res serveixen si no les fem nostres i les duem a la pràctica. I això és el que toca ara: que Arenys de Munt no resti com una anècdota, que la consulta es faci no a 60 municipis, sinó a 100, a 300 municipis. Que la consulta es faci també a les grans ciutats del país, on el resultat serà prou diferent, però que això no ens faci perdre l'objectiu: comptem-nos! Volem ser comptats, tant si surt que sí, com si surt que no, vull que em comptin! I, si ara no ens en sortim, tornem-hi d'aquí a uns anys. Però no ens aturem, ara no!
P.D.: la meva norma autoimposada de no penjar res durant els caps de setmana tret d'alguna excepcionalitat, em fa arribar tard pel que fa a escriure res de la Diada de divendres passat. Se n'ha parlat prou i massa, però no em puc estar de comentar algunes coses que em van agradar i algunes que no.
Em va agradar que la manifestació de les plataformes sobiranistes fos enguany especialment nombrosa i que, al final, no prenguessin la paraula "patums" (el Joel Joan, o el Jan Laporta,...) sinó representants de la societat civil.
No em va agradar que, al Fossar, uns que durant el seu acte no paraven de fer crides a la unitat de l'independentisme hi impedissin l'accés a gent d''ERC. I tampoc em va agradar que, entre la gent de Reagrupment, s'hi havia incrustat un grupúscul que, tot onejant creus de Sant Jordi amb àligues imperials, es dedicava a cantar el Virolai ara sí, ara també: ho sento, però amb produeixen una certa angúnia...
La Unió Esportiva Santboiana (UES), sensibilitzada pels darrers casos de mort sobtada d'esportistes, ha endegat una campanya per recaptar fons a fi i efecte de comprar desfibril·ladors cardíacs que estiguin disponibles per a les diverses categories del club, des de l'Escola de Rugby fins als equips sènior.
Hi ha diverses maneres de col·laborar-hi, des de la participació en un sorteig fins a donacions voluntàries, de manera que si hi esteu interessats, seguiu aquest enllaç on hi trobareu tota la informació al respecte.
La intenció de l'administració espanyola d'impedir la consulta popular sobre la independència a Arenys de Munt situa el debat en un nivell més elemental. Ara ja no es tracta d'un conflicte entre unionistes i separatistes, és més bàsic encara: el conflicte és entre demòcrates i els que volen impedir que la ciutadania vagi a les urnes. Com molt bé diu en Vicent Partal [bloc], al seu Mail Obert d'avui [aquí], la consigna és "vull votar".
L'estat que ens ocupa des de fa 302 anys s'ha tret la màscara, tot arrenglerant-se amb la Falange per impedir la consulta, i ha deixat a la vista allò que molts sabíem, uns altres intuïem i uns altres encara no volien veure: que per a ells la democràcia és només un fòtil que utilitzen a conveniència, que no troba impediments si un municipi fa una consulta per opinar sobre una zona urbanitzable determinada, o per triar els noms de carrers i places, però sí que troba impediments si es demana opinió sobre la independència. La qüestió, doncs, no deu ser el fet de la consulta en ella mateixa sinó, més aviat, la pregunta i, amb certa seguretat, també la resposta. Bé que ho explica al diari El Punt [web] el periodista Manuel Cuyàs [aquí] quan exposa que hi ha "por de la pregunta i de la resposta".
Permeteu-me una anècdota personal, una conversa que vaig tenir, uns anys enrere, amb un delegat sindical de l'empresa on treballava aleshores. La cosa anava, ja ho deveu haver passat més d'un i més d'una, que el bon home em plantejava la seva estranyesa pel fet que jo fos independentista, arribant a dir-me que jo era un antidemòcrata. La qüestió va anar derivant i es va anar mig escalfant, fins que jo, una mica fart li vaig fer la següent argumentació i pregunta: "Mira, fem la prova del nou: jo accepto que no tenim majoria per declarar la independència i, per tant, em moc dincs de l'actual marc legal. Si mai s'arriba a fer un referèndum d'autodeterminació, tu n'acceptaries el resultat si fos favorable a la separació?" I la seva resposta fou: "¡Ni hablar, jamás de la vida!"
Aquesta és la mentalitat, aquesta és la manera de fer. Diuen alguns juristes, com ara López Tena [aquí] que, tal com està plantejada la consulta, no la podran pas impedir. Millor, si acaba sent així. Tanmateix, el que compta és la intenció d'impedir-la. El que compta és que, per si algú en tenia dubtes encara, ja s'han tret la màscara. Amb l'estat espanyol no hi ha res a fer: la pseudo-esquerra del PSOE es posa al costat de la Falange per mirar d'evitar la consulta, demostració fefaent d'allò que hem sentit manta vegades, que el que més s'assembla a un espanyol d'esquerres és un espanyol de dretes (o d'extrema dreta!). Prou doncs de pactes que no són tal cosa, de lleis que només respecten quan volen i els convé, de propostes de reforma de la seva constitució: el que cal és que tinguem la nostra pròpia constitució, el que cal és avançar decididament cap a la separació, emprendre el camí i no desviar-nos-en.
Si, per acabar, em permeteu una darrera cita, us proposo el títol de la darrera anotació [aquí] del Josep Sort [bloc] al Bloc Gran del Sobiranisme [BGS]: Ni reformes, ni federalismes, ni concerts de flautes dolces.
A veure, que diu que què? Acatar, negociar, refer el pacte, empassar-se, buscar acords??? La mare que els va... que no han après res de res? Ja ho deia en Vicent Partal el passat dilluns [aquí]: no res, no han après!!! Ara potser sí que aquesta gota pot fer vessar el got (el meu, si més no).
No vull que acatin, negociïn, refacin pactes, s'empassin res ni busquin més acords amb el bonic estat veí que fa 302 anys que ens ocupa: no en nom meu, si em permeteu la paràfrasi. I, si ho fan, hauré d'arribar a la trista conclusió que aquest govern de pa sucat amb oli no em representa: no, a mi no em representa.
A mi, si arriba el cas, que em representin tot anant al Parlament principatí i hi posin al damunt de la taula la declaració d'independència (que, vist el que va passar amb la ILP sobre l'autodeterminació tampoc és que m'ofereixi gaire esperança, oi?).
Per una altra cosa, amb mi que no hi comptin!
Ai, senyor, quin cansament! Ja és ben bé allò de que qui us entengui que us compri. Voleu fer el favor de posar-vos d'acord? Cadascú hi diu la seva, sovint emetent missatges divergents o contradictoris... ¿que no dèieu que després d'haver fet fora la gent del Carretero i la suposada "pau" entre els de Carod i els de Puigcercós, això era cosa prou compacta, que s'havia acabat l'hora del pati i que tothom a una?
Doncs, carai, tu, qui ho diria! Aquest orgue de gats que heu organitzat, té ben despistats tant els que us van a favor com els que us critiquen poc o molt: no sé si deu ser cosa de l'estiu, les vacances i tot això, que no us deveu reunir i cadascú amolla la seva, però esteu fent un paperet d'allò més galdós. Ara, això sí, teniu els de la premsa (sobretot alguna) més contents que gínjols, donant-los tanta matèria en plena calorada estival: si seguiu aquest enllaç, ja es veurà que disfruten cosa de no dir: Els mil plans B d'Esquerra.
Em preguntava en un post anterior [aquí]: manifestar-se, per a què? I ara canvio la pregunta i em demano manifestar-se: i després què? Perquè, a veure, suposem que la conjunció de catalanistes autonomistes, pseudo-federals, partits sobiranistes d'ordre (!?) i de govern, intel·lectualitat diversa i altres que s'apuntin al carro, aconsegueixen treure al carrer un gruix significatiu i considerable de gent que protesti per la retallada de l'estatutet de pega que haurà fet el Tribunal Constitucional del bonic país veí que fa 302 anys que ens ocupa. Suposem-ho que, m'imagino, tampoc és gaire suposar: ja està, 100.000, 250.000, mig milió de catalans i catalanes ja s'han manifestat pel Cap i Casal del Principat, molt bé, fantàstic.
I un cop ben manifestats i desfogats, un cop obtinguts els corresponents minuts de glòria televisiva i mediàtica... aleshores, què?
Hi ha algú que em pugui respondre aquesta pregunta, si us plau, si fos tan amable? Què farà l'endemà de la manifestació el nostre Govern de pa sucat amb oli? Què farà l'endemà de la manifestació el nostre Parlament de fireta ubicat al Parc de la Ciutadella? Què faran les entitats i altres promotors de la manifestació l'endemà, un cop hagin atès els periodistes? Una cosa sí que tinc clara i és què faran els del país veí: pixar-se de riure... si és que no hi ha res previst per a després de la manifestació. Per a ells la cosa és clara: l'estatutet és una llei emparada per la seva constitució, que ha votat el seu parlament (i que per tant es poden passar pel folre de les seves bosses de l'entrecuix) i que haurà retallat (o interpretat, digues-li com vulguis, que els eufemismes són ben bonics) el seu Tribunal Constitucional, integrat per uns jutges que ells han nomenat.
Així, doncs, i després què?
En un món ideal, els partits polítics que haguessin donat suport a la manifestació (diu que CiU, ERC i ICV?), en un acte de coratge i dignitat nacional, sumant majoria com sumen, tot posant els interessos del país per davant dels seus propis interessos, forçarien un canvi de govern que, immediatament, proposaria al parlament la declaració d'independència del Principat. Però, ai las!, no som pas en aquest món ideal i, em temo molt que, un cop manifestats, consideraran que la cosa ja està feta, que fins aquí ja n'hi ha prou, no fos cas que, tot fent aquest camí, es perdessin bous, esquelles, despatxos i escons. I diran que, un cop manifestats, és l'hora de negociar. Marededéusenyor! O, si ho voleu de faiçó més laïca: mama, por!
Au, correm-hi tots, a manifestar-se toca! En defensa de l'Estatut! Contra la sentència del Tribunal Constitucional (de la seva Constitució, esclar, que els catalans no en tenim pas de constitució) que retallarà encara més l'estatutet de pega! Llegeixo que és Òmnium Cultural [web] qui promourà aquesta manifestació. Però, a veure, ¿que no havíem quedat (uns quants, si més no) que això dels estatuts (allò que en diuen la via autonomista) és una cosa morta i enterrada? Doncs, què volen ara?
D'altres, com ara Sobirania i Progrés [web], matisen la cosa en una nota [aquí] on expressen que la "mobilització de rebuig a la sentència del TC no ha de produir-se sota el paraigua de la reivindicació estatutària", sinó exigint el dret a l'autodeterminació. I acaben dient que: "Ha arribat el moment que la societat civil i la classe política catalanes apostin per l'únic projecte que pot dotar el poble català de les eines necessàries per garantir-se un futur de progrés, llibertat i benestar: la construcció d'un Estat propi."
Mentrestant, al Fèisbuc comença a bullir l'olla amb l'aparició de debats i grups com ara l'anomenat NO VOLEM SENTÈNCIA, VOLEM INDEPENDÈNCIA [aquí] que promou l'enviament de correus-e als promotors de la dita manifestació i demana que es posi la següent frase a l'assumpte del correu-e: Només ens manifestarem contra el Tribunal Constitucional sota un lema independentista! Perquè, esclar, com diu el Josep Sort [aquí] al seu darrer apunt al Bloc Gran del Sobiranisme [BGS], ¿qui es pensa, a aquestes alçades, que serem tan passerells que farem el préssec anant rere una pancarta amb un lema autonomista? No pas jo! Que es manifestin en defensa de l'estatutet de pega els que hi van votar a favor, que hi tenen tot el dret, només faltaria. Però, com bé apunta també [aquí] el periodista i blocaire Xavier Mir [bloc], el que cal és "saltar el mur". I és que, pel que fa a mi, posats a esmerçar esforços i fer despesa de temps, si ens hem de manifestar, fem-ho per la independència. Tota la resta... collonades!
Afegit posteriorment: en una línia similar, vegeu [aquí] la nota de premsa de Deumil.cat
I resulta que va el Consell Consultiu [web] de la Generalitat principatina i diu que el govern espanyol vulnera l'estatutet de pega amb l'invent aquest del Fondo de Reordenación Ordenada Bancaria (FROB), que vol dir que l'estat pagarà les malifetes de la banca amb els nostres diners. Que, vaja, tampoc és cosa tan estranya, atès que el bonic país veí que fa 302 anys que ens ocupa no s'ha dedicat a altra cosa els darrers anys que no sigui donar-nos alegries a base de laminacions competencials. Apa, adéu!
I el govern principatí, què? Doncs ja va avançar el president Montilla que era més partidari de negociar que no pas de portar el conflicte de competències al Tribunal Constitucional (de la seva constitució, que no de la nostra, que no en tenim), aquell grupet de jutges que diu que el mes entrant acabarà de liquidar l'estatutet de pega que la ciutadania del país va aprovar en referèndum. I, en un primer moment, semblava que ERC i ICV eren més aviat partidaris de presentar el recurs judicial que no pas de negociar. Ara, però, es veu que no, que cal asseure's amb el govern veí i negociar alguna cosa [notícia i notícia]. Sí, senyor, sí, negociar amb els que tenen el costum inveterat que trepitjar-nos a base de lleis "harmonitzadores". Que potser els diran: miri, senyor govern de l'estat ocupant, sap què?, vulneri una mica menys les nostres competències, si us plau! Apa, adéu!
Mentrestant, a la Comunidad Autónoma de Aragón, després d'anys i anys de promeses, decideixen que el català no cal que sigui oficial a la Franja, al País Valencià segueixen sense veure TV3 i a les Illes el veuen mig capat, li donen un grapat de calés (també dels nostres, dels nostres impostos) a una munió d'empreses automobilístiques perquè no tanquin els centres productius a canvi que aprovin un ERO i un altre (més diners de la nostra butxaca i més aturats)... i increïblement no sento gairebé ningú badar la boca ni que sigui per amollar una trista queixa d'aquelles que només serveixen per quedar bé amb la clientela. Apa, adéu!
Ja és ben bé que el país té uns dirigents polítics i un govern de pa sucat amb oli. Vaja, en consonància amb el parlament de fireta aquell que hi ha al Parc de la Ciutadella, que no té capacitat de decidir gairebé res! Apa, adéu... i ja us ho fareu! Però sense mi, em sembla.
d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat
de plagues, aquest trist número de baratilli, saldo al circ de la mort, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut,
però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.
Quan estudiava anglès a l'escola, sovint fèiem un joc de conversa amb aquest nom: cert o fals (true or false). M'ha vingut a la memòria en veure aquest video que m'ha fet arribar un col·lega. Sembla mentida que, en l'època de la informació, ens vulguin vendre segons quins duros a quatre pessetes!
Vaig tard, ja ho sé, uns quants dies tard però, què voleu?, de tant en tant la feina m'empaita i alguns cops, a més, se m'endu pel davant. Tenia ganes d'escriure, ni que fos quatre ratlles, des que vaig llegir aquestes declaracions del Joan Puigcercós [per exemple, aquí] on, entre d'altres coses, diu el següent: "som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d'un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats... mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord".
Molt bé però... i ja està? Des de fa uns mesos que em plantejo les coses d'una altra manera (potser erròniament, car hom és humà i erra sovint) imiro de preguntar-me sempre: ¿això (o allò) quants mesos, o dies, o hores m'acosta a la independència? Si la resposta és que m'hi apropa, m'interessa. Si la resposta és que no m'hi acosta gens, ni que sigui un segon, ja perdo tot interès. De manera que m'agradaria que, lluny de balls de xifres o de models de finançament, algú em respongués a la següent pregunta:
"Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d'un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats... quants mesos, o dies, o hores m'acosta aquest acord de finançament a la independència?"
Que els eurodiputats del PSC-PSOE votin l'Alejo Vidal-Quadras com a vicepresident del Parlament europeu havent usat la seva imatge als cartells de campanya, tot dient ep!, que si no em votes a mi, ell hi torna!
Que els acords pel finançament de l'estatutet no es consultin a la militància d'ERC (tampoc caldria un referèndum, que hi ha altres maneres), incomplint l'acord congressual de preguntar les bases sobre els grans temes de país.
Que Francisco Camps s'hagi pogut estalviar d'asseure's a la banqueta dels acusats mentre que amb l'exlendakari Ibarretxe no es va tenir la mateixa consideració.
Que es jutgi la Núria Pòrtulas no pel que hagi fet sinó pel que, potser, hauria fet.
Que la Xina reprimeixi la revolta uigur de Xinjian de manera sagnant sense que allò que en diuen les democràcies (!?) occidentals facin ni un trist gest significatiu de rebuig.
Que, ja posats a tocar el tema i a fer memòria, Rússia i els seus governs titella de torn segueixin utilitzant la violència d'estat per reprimir la dissidència nacional a les repúbliques caucàsiques (Txetxènia, Ingúixia, Daguestan...) i aquí també tothom ben calladet.
Que, seguint a la mateixa zona geogràfica, una altra periodista especialtzada en la denúncia de la manca de respecte als drets humans en el conflicte de Txetxènia, Natalia Estemírova hagi estat assassinada: i tampoc no fa gaire anys que ja havien assassinat l'Anna Politkòvskaia!
Que els senyors de Microsoft, un cop que tenien un sistema que funcionava mig bé (l'XP), parissin l'engendre vergonyant del Vista (ves fent despesa) per acabar matant-lo i treure ara una nova versió, el Windows 7, que se suposa que anirà millor (i torna a fer despesa).
Que, en un altre ordre de coses, es paguin els diners que es paguen per fitxar jugadors de futbol i, en menor mesura d'altres esports, tenint en compte aquesta crisi que se'ns meja vius.
Heus ací una altra condició sovint menystinguda: la coherència. Sempre en boca de gairebé tothom, que tothom se'n reclama de coherent, però sovint també usada com a arma verbal llancívola, utilitzada com a sinònim d'intransigència: ¿quants cops, en esgrimir una idea que creieu coherent amb el vostre pensament més íntim, no us han dit que sou intransigents o bé, en el millor dels casos, que sou poc flexibles?
I, mira tu, a voltes n'hi ha que la valorem molt la coherència, encara que això suposi ser titllat de que nedes a contracorrent, o que ets l'ovella negra, o que es digui que amb tu no es pot parlar perquè, segons en quines coses, mai no baixes del burro. I, certament, és veritat que no et fa res nedar a contracorrent (hi ha moments que, fins i tot, t'agrada fer-ho), i és veritat també que dalt del burro hi estàs la mar de comfortable i que tampoc mai t'has sentit còmode en ser identificat com a membre d'un ramat que, capcot i mesell, fa via per on li marquen pastor i gos d'atura, sense pensar ni qüestionar-se res de res.
Una cosa porta a l'altra, mires el teu entorn, la societat aquesta, blana, acomodada, on ens ha tocat de viure i t'esparveres en veure que ben poca gent es planteja la seva vida (ni que sigui una part de la seva vida) en termes semblants, ja que l'exemple que han ofert les classes dirigents del país - i no em refereixo només als polítics, que no tenen pas la culpa de tots els mals - no ha dut a cap altre lloc que no sigui aquest acomodament individual i social, amb efectes afegits com ara aquest, tan comentat els darrers temps, allunyament de les organitzacions polítiques d'allò que en podríem dir, per entendre'ns, la societat. Només com a curiositat i agafant-nos a una de les darreres: és normal (vull dir coherent!) que partits que es diuen nacionalistes o independentistes hagin rebutjat la ILP per a convocar un referèndum d'autodeterminació per uns defectes de forma o per qüestions tècniques? No som ja capaços ni de ser coherents amb allò que en diuen els "gestos"?
I expliques que dorms la mar de bé i et responen que ells també i, esclar, no ho poses en dubte perquè, al cap i a la fi, no tothom té els mateixos paràmetres a l'hora d'agafar el son: de la mateixa manera que hi ha qui no pot prendre cafè a partir de mitja tarda i hi ha qui el pot prendre tot just abans de gitar-se, n'hi ha també que no tenen la mateixa idea de coherència que puguis tenir tu. El cas, però, és que tu sí que dorms la mar de bé i que, certament, el que pensen els altres t'afecta ben poc.
