El primer èxit ja l'hem assolit: una vuitantena llarga de persones ens vàrem reunir anit. Una vuitantena llarga, de totes les edats, d'adscripcions polítiques ben variades i molts sense cap adscripció, gent d'entitats, gent que hi vingué pel seu compte, de manera particular, amb un propòsit comú: Sant Boi també ha de poder decidir. Sí, certament és el primer èxit, ja que és un grup de gent tan divers i transversal que, si no fos per aquest propòsit comú, difícilment ens haguérem trobat mai parlant i debatent a la mateixa sala.
Així doncs, Sant Boi decidirà: anit mateix ja vàrem acordar de constituir-nos com a plataforma Sant Boi Decideix i va ser triat un primer nucli de gent amb l'encàrrec de coordinar les primeres passes que cal fer. La consulta també la farem a Sant Boi, també ens podrem comptar, com han fet ja a molts pobles, viles i ciutats del país. És cert que, de moment, encara no s'ha determinat la data (es va deixar el tema per a més endavant tot i que, a ben segur, no serà a l'onada de consultes del febrer). Però no és menys cert que s'ha fet la passa més difícil de totes: la primera. I, feta aquesta primera passa, ja només resta caminar amb pas ferm cap a l'objectiu.
Així doncs, Sant Boi també tindrà la seva festa de la democràcia, Sant Boi també decidirà, Sant Boi està en marxa.
Quin cansament: sempre igual! Si la cosa va bé, perquè va bé i, si va malament, perquè va malament! Pel que sembla, ni n'hem après al cap dels anys, ni n'aprenem ara per ara, ni n'aprendrem per anys que passin!
Benvolgut Carles Móra, això d'aquí, ara no toca! Et dono la raó, ja que jo ho he propugnat també manta vegades que, de cara a les properes eleccions al parlament de fireta del parc de la ciutadella, l'ideal seria que hi hagi una candidatura unitària per la independència o, com a mal menor, que els partits amb dignitat nacional duguin al programa la intenció que, si l'endemà de les eleccions sumen majoria, declararan la independència. Sí, et dono la raó, però... et sembla que això tocava ara? No et podies esperar uns quants dies a dir-ho?
Benvolgut Alfons Lopez Tena, això d'aquí, ara no toca! Et dono la raó a tu també que les coses, com millor s'organitzen, millor van, però llençar acusacions de "voler salvar carreres polítiques personals", tot i que en algun cas (i potser també en més d'un) també et podria donar la raó, això, avui, t'ho podies haver estalviat perquè... et sembla que això tocava ara? No et podies esperar uns quants dies a dir-ho?
Doncs això, que enlloc d'estar ben estarrufats per com va anar tot ahir... comencem una altra vegada amb estira-i-arronses i pim-pam-pums diversos. Quin cansament: sempre igual! Si la cosa va bé, perquè va bé i, si va malament, perquè va malament! Pel que sembla, ni n'hem après al cap dels anys, ni n'aprenem ara per ara, ni n'aprendrem per anys que passin!
Qui pot tenir por de les urnes? Com es pot entendre que no vulguin anar a votar? Parlo, esclar, de les consultes de diumenge vinent. A veure, jo puc entendre i, a més, em sembla saludablement democràtic, que hi hagi gent que vulgui votar no, per la raó que sigui, que tant li fa i, al cap i a la fi, és cosa ben personal. Ara, no puc acabar de comprendre que s'inciti a no anar a votar. Tres mesos enrere [aquí], ja citava un article del periodista Manel Cuyàs al diari El Punt on hi deia que hi ha "por de la pregunta i de la resposta".
Així, doncs, qui pot tenir por de les urnes? Jo diria que només aquells que no hi creuen. Aquells pels quals la democràcia només és un fòtil utilitari, és a dir que l'usen només quan i com els convé: ja m'agradaria sentir aquells que sostenen que el país s'autodetermina cada quatre anys quan hi ha eleccions al parlament, si l'any entrant (tan de bo!) els diputats i diputades independentistes fossin majoria, oi que sí? I és que vivim en un estat amb importants dèficits democràtics (no deu ser l'únic, suposo jo, però cadascú ha de torejar el que li ha tocat), un estat amb una classe política més que mediocre, per la qual les urnes no són un dret ciutadà sinó una nosa que cal suportar a cada contesa electoral.
Després diuen que hi ha desafecció a la política, aquest eufemisme que n'han empescat per tal de no reconèixer que, en realitat i més que desafectes, n'estem ben bé fins els pebrots. I se n'estranyen? Marededésenyor! Ja deien les àvies que no hi ha pitjor cec que aquell qui no hi vol veure. La gràcia d'aquestes consultes, justament, és que les ha parit, pensat i dut a terme la gent (allò que un conegut meu anomena la "societat civil indefensa"), la gent tota soleta i que, si a la fi s'hi han apuntat alguns partits parlamentaris és perquè els hi han empès. Tot i que parlant d'una altra cosa, el president del parlament de la ciutadella ja va venir a dir que, si no s'espavilen, el carrer els passarà pel damunt.
Miri, sap què?, si vostè no vol que esdevinguem un estat independent, faci el favor d'anar a votar que no enlloc de quedar-se a casa. I si tant li fa que esdevinguem independents com que continuem dependents, en aquest cas i només en aquest, quedi's a casa i abstingui's. La meva queixa, justament, és que diumenge no podré exercir el meu dret a la democràcia, que m'hauré d'esperar, anant bé, a l'abril. Mentrestant, de cara al dia 13, només em resta una cosa a fer: encoratjar a anar a votar a tothom qui visqui en un dels pobles, viles o ciutats de país on hi haurà urnes. Si em permeteu una paràfrasi, resumim-ho així: "Vostès que poden, votin, si us plau!"
Doncs sí, Sant Boi ja es posa en marxa, Sant Boi també vol decidir. El primer pas, com no podia ser d'una altra manera, ha estat la convocatòria a entitats i particulars a una primera reunió de contacte, que tindrà lloc el proper dimarts dia 15 de desembre, al vespre: podeu veure la convocatòria al fèisbucaquí.
Tenint en compte la composició del plenari de l'ajuntament, és més que probable que la consulta calgui fer-la sense cap mena de suport municipal. En tot cas, esperem que tot segueixi endavant malgrat això, com ja es fa a d'altres municipis en circumstàncies similars, com ara a Granollers.
Mentrestant, una bona notícia: una enquesta efectuada just després del 13 de setembre per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) del la qual ara se n'ha publicat els resultats, mostra per primer cop un tendència favorable al SÍ en un hipotètic referèndum d'independència. Amb tota la prevenció que s'ha de tenir sempre davant d'una enquesta, el resultat no deixa de ser significatiu quant al tema que ens ocupa. Entre d'altres llocs, podeu veure la notícia al diari Avui[aquí] i als digitals Directe!cat [aquí] i Crònica [aquí].
El país, doncs, no deixa d'avançar i, a partir del proper dia 15, Sant Boi també es posa en marxa. Som-hi!
Fa uns dos anys i mig, ja em vaig permetre la llicència de parafrasejar [aquí] la frase "It's economy, stupid!" que, en el seu moment, va encunyar un integrant del comitè de campanya de Bill Clinton: al cap de 30 mesos, ves per on, la torno a escriure al títol d'aquesta anotació.
Aquests dies, uns o altres o tots plegats, ens anem queixant del poc que ens estimen des del país veí i com ens arriben a maltractar: que si el Ministerio de Cultura ha jugat brut i amb ànims de revenja en l'afer del fons fotogràfic de n'Agustí Centelles, que si la UE no veu cap problema legislatiu en la rebentada de les emissions de TV3 al País Valencià, que si (de nou!!!) de la gestió de l'aeroport del Prat ja en parlarem i anem-ho endarrerint, que si allò que en diuen la Brunete mediática ha posat a parir d'un burro els diaris publicats al país per allò de l'editorial de l'altre dia...
A veure, tinguem-ho clar: si tinguéssim estat propi, el Ministerio de Cultura no tindria cap possibilitat jurisdiccional d'intervenir, si tinguéssim estat propi, el tancament dels repetidors d'ACPV seria un acte que atemptaria contra la legislació comunitària (la pròpia UE dixit), si tinguéssim estat propi la gestió de l'aeroport del Prat seria un afer intern i passaríem olímpicament de les AENA del país veí i, si tinguéssim estat propi, no hauria calgut fer cap editorial defensant l'estatutet de pega.
Així, doncs, que encara no ho tenim clar? Els que tinguin ocasió de fer-ho, que vagin a votar el proper dia 13, els que encara no, que es posin a treballar a les seves viles, pobles i ciutats per tal de poder-ho fer en alguna de les pròximes tongades i, tots plegats, quan arribin les eleccions al parlament de fireta de la ciutadella, que votin només aquelles candidatures que es comprometin, al seu programa electoral, a que si a la propera legislatura hi ha una majoria suficient, declararan la independència per tal de, acte seguit, sotmetre-la a plebiscit popular a fi de ratificar aital declaració.
Però, que no ho veieu, redéu? Continua sent la independència, estúpids!
La primavera entrant hi ha eleccions per renovar la Junta de la Unió Esportiva Santboiana [UES] i, per primer cop en molts anys, sembla que hi haurà un recanvi a l'actual direcció del club. De fet, a hores d'ara sembla que hi pot haver més d'una alternativa que estigui preparant projectes i candidatures. Sense entrar ara a valorar-ne les propostes, que temps hi haurà més endavant quan hagin madurat una mica més, sí que no em puc estar de comentar que, d'acord als signes dels temps, els dos grups que per ara han iniciat els treballs estan compartint informació a la xarxa mitjançant sengles blocs.
El primer a fer-ho, ja fa uns mesos, va ser el grup Sent UES 100 [bloc], que la setmana passada féu ja la seva presentació en societat a Cal Ninyo en un acte en què van assistir al voltant d'un centenar de socis i sòcies. Els promotors d'aquest grup ja es van identificar a la convocatòria de l'acte esmentat i la relació consta també al seu bloc [aquí].
El segon, el grup Ferro i Seny [bloc], ha fet les seves primeres incursions a la xarxa aquest mateix mes de novembre. No he sabut trobar enlloc del bloc qui en són els promotors tot i que estic ben segur que sabran solucionar ben aviat aquest dèficit informatiu.
De la seva banda, la Junta actual, tot fent un excel·lent exercici de transparència informativa, ha penjat informació i enllaços [aquí] amb ambdós grups de socis a la web oficial del club, a la pestanya Eleccions 2010. No cal dir, esclar, que tots plegats hem de felicitar-nos per aquestes iniciatives que permeten que els projectes de futur de la Santboiana pugui ser coneguts i debatuts per tothom. N'haurem de seguir parlant, segur.
P.D.: en un altre ordre de coses... m'he adonat ara que un dia d'aquests, les visites a les entrades d'aquest modest bloc han arribat a les 60.000, la qual cosa m'anima a seguir, en la mesura de les meves possibilitats. Gràcies a tots i totes les que, de tant en tant, em visiteu: sense vosaltres el bloc no tindria cap sentit.
Un cop renovat el càrrec de seleccionador nacional, amb el mèdiatic Johan Cruyff [wiki], la Federació Catalana de Futbol [web], vol ara renovar l'equipació de la selecció nacional. A tal efecte, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes [web] ha obert una enquesta a la seva pàgina per tal de recollir les opinions dels seguidors de la selecció de futbol. Si ho voleu participar, podeu fer-ho tot seguint aquest enllaç. Deixarem per un altre moment el debat sobre la conveniència que totes les seleccions catalanes vesteixin el mateix disseny...
Ens ho explicava l'inefable Artur Mas, ahir mateix, en una entrevista al Diari de Girona [aquí]: preguntat sobre si el programa electoral de CiU inclourà la independència, respon que "La independència directament, no. La defensa del principi d'autodeterminació dels pobles, sí (...) El portarem tan lluny com la majoria dels catalns vulguin". Però quan li demanen "Fins a convocar un referèndum d'independència?", amolla "No s'ha de descartar, però no en els propers quatre anys, perquè ens portaria a la derrota de la causa". Per tant, per si algú en tenia encara cap dubte, descartat que CiU es plantegi aital cosa a la propera legislatura.
Ara per ara, pensant en les eleccions al parlament de fireta de la ciutadella de l'any entrant, un independentista poques opcions té: l'ideal d'una candidatura unitària per la independència sembla prou lluny a hores d'ara i, per tant, sembla clar que hom pot plantejar només de votar aquells que duguin al programa electoral (no a la declaració ideològica, eh?, he dit al programa electoral) la voluntat que, si al dit parlament hi ha una majoria suficient, es tirarà endavant la declaració unilateral d'independència i, aleshores, es convocarà un plebiscit per a ratificar tal declaració. CiU, doncs, se n'aparta de manera voluntària segons deia ahir el seu màxim representant.
La situació ideal, com expressava més amunt, seria que s'aconseguís aquesta candidatura unitària per la independència. Tanmateix, sembla que, ara per ara, tothom opta per la lluita fratricida, coltell en mà, esventrant-se els uns als altres. Poca cosa hi podem fer si així ho volen, tret de mantenir l'esperança que els retorni el senderi abans no sigui massa tard. No fa gaire, em deia un amic: "Això és com quan un ramat s'espanta i s'adreça cap al precipici completament desbocat: ni se t'acudeixi posar-t'hi al davant perquè t'hi arrossegaran! Aparta-te'n i, un cop s'hagin estimbat, recollirem el que quedi i tornarem a començar. Quan s'estimbin tots a les properes eleccions, algú haurà d'agombolar-los tot xiuxiuejant-los a cau d'orella que ja hi havia hagut qui deia que millor units que no desunits".
Bé, és una manera de veure-ho però, alguns, ben de debò, preferiríem no arribar a aquests extrems, preferiríem poder votar per la independència. Podrem fer-ho? Diuen que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre...
Com que ja he explicat un fum de vegades que la feina que tinc em bloqueja força el temps lliure segons a quines èpoques de l'any, no m'hi estendré gaire. Això és així i les coses van com van: ja haureu comprovat que fa força dies que tinc el bloc abandonat... i prou que em sap greu, amb la de coses que han passat! No és que aquesta punta de feina hagi baixat però sí que, per dir-ho d'alguna manera, ja no és tan punxeguda i podré esgarrapar alguna estona.
De moment, per anar tornat, deixeu-me que comenti una enquesta realitzada per Instituto Noxa per al diari La Vanguardia els resultats de la qual es publiquen avui [aquí]. L'enquesta va, com diuen ells, de "consultas independentistas" i se n'extreuen dues qüestions interessants: una, que el sí a la independència, en el moment de fer l'enquesta, perdria només per una diferència 11 punts; l'altre, que una majoria prou clara del 53% és a favor que es faci la consulta, enfront d'un 39% que no vol ser preguntat.
Comencem pel final: que la majoria vulgui ser consultada és un bon senyal de salut democràtica. Ja he dit algun cop que la demanda principal és aquesta: vull votar, vull ser comptat i quan arribi el moment, només faltaria, que cadascú hi pugui dir la seva. I ara l'altra dada que remarco: només 11 punts de diferència entre el sí i el no, cal considerar-ho igualment un bon senyal. Posats en la tessitura d'una consulta amb efectes legals, ja s'ha constatat en altres ocasions que l'opció del sí augmenta de manera significativa i, per exemple, un cas recent seria el de Montenegro on, al cap del temps, i un cop assolida la independència, fins i tot els antics partidaris del no estan la mar de contents amb la nova situació política i amb la derivada situació econòmica.
Després del devessall de coses negatives que ens està plovent al damunt les darreres setmanes, si més no algun senyal d'esperança, recoi!
Partits, organitzacions, coalicions, plataformes, associacions, col·lectius, moviments, intel·lectuals i patums diverses han encetat, amb alguna excepció honorable, un nou episodi de canibalisme fratricida, allò a què estem tan acostumats els que ens volem separar del bonic país veí que fa 302 anys que ens ocupa.
A mi, què voleu, ara mateix tant me fot si els uns poden abastar més territori que els altres, si els uns van fer en el passat allò que, qui sap, potser els altres faran en el futur, si els uns van apostar més pel procés d'Arenys de Munt que no pas els altres, si els uns es pensen que ells són els únics "purs" i els altres són uns pàries, si els uns són més representatius que no els altres. Res d'això no em fa ni fred ni calor. Gens ni mica. He sentit, aquests dies, crides a la unitat, a la responsabilitat, a la generositat... quina altra crida podem fer? Tan incapaços són que no es poden posar d'acord per a fer una corrua de consultes simbòliques? Què passarà el dia que haguem d'anar a votar de debò? Aquesta colla d'inútils (amb quin altre epítet se'ls podria adjectivar?) ens acabaran de dur a la ruïna i permetran que es malbaratin la feina i les esperances de tanta gent?
Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou! El que volem és votar, el que volem, com deia en un altre post [aquí], és ser comptats. Feu el fotut favor de posar-vos d'acord d'una punyetera vegada i santes pasqües. Unitat? Sí. Responsabilitat? També. Generositat? Només faltaria. En voleu més? Què tal, per exemple, una mica de dignitat, una part de vergonya i una altra mica de patriotisme a parts iguals? I, sobretot, deixeu de perdre el temps i de fer-nos-el perdre a nosaltres. Per favor. En aquest camí cap a la independència, tothom hi ha de ser cridat i acceptat, tothom és necessari i, fins i tot, tothom és imprescindible.
Parlava un dia d'aquests amb un amic que m'explicava el seu procés vital quant a la seva visió nacional i em deia que, al llarg dels seus 50 anys de vida, havia evolucionat des de ser un fill de la immigració de principis dels 60 sense referents nacionals clars fins a ser un independentista convençut. No convençut per la víscera, em deia, sinó per un raonament interior llarg i tranquil. Em deia també que, arribat a aquest punt, el desconcertava la por de molts independentistes com ell (mai no ha estat militant de cap partit i, de moment, no en té cap intenció) de fer una passa endavant, és a dir, de saltar del convenciment que la independència, en representar un trencament del statu quo, és l'única via de solució per als problemes de la nostra societat, a la implicació en la lluita per assolir aquesta fita.
Jo li ho discutia ja que tinc la percepció que alguna cosa està canviant a partir del procés d'Arenys de Munt i de la corrua de consultes que, així ho espero, s'aniran esdevenint els propers mesos en una munió de pobles, viles i ciutats del país. Jo diria que, ara per ara, cada cop hi ha menys por, un procés accentuat pel natural relleu generacional: els nostres fills no han viscut ni el franquisme (ni tan sols les seves escorrialles, com nosaltres), ni tampoc aquella transició que alguns han titllat de modèlica i que, a molts, ens va semblar senzillament un seguit de claudicacions i errors.
Ara, el que no li discuteixo és que l'independentisme ha de fer una passa endavant. No tinc clar encara qui la liderarà o l'hauria de liderar, això es veurà amb el pas del temps, potser menys temps del que alguns imaginen. Tanmateix, l'any entrant hi ha eleccions al parlament de la ciutadella i seria un detall que tots els partits que es diuen independentistes, sobiranistes o altres "istes" relacionats portessin al seu programa electoral (no a la declaració ideològica, al programa electoral) que, si sumen, el primer que faran és declarar la independència. La resta, si em permeteu l'exabrupte, són autèntiques collonades.
No fer vacances en ple estiu, quan les fa la majoria de gent, té aquestes coses, que pots fer-les en èpoques com aquesta. Ara ja s'acaben i demà serà sant tornem-hi. També per al bloc, que també ha fet vacances. De manera que... ens anem veient. O llegint, vaja!
N'estic convençut absolutament, ja que arribarà el dia en què tots els que treballem per l'alliberament nacional anirem a fer campanya plegats i posarem la papereta a l'urna plegats, en una votació que no serà simbòlica com la de diumenge passat a Arenys de Munt. Ens retrobarem al final del camí, segur, o potser, tant de bo, molt abans.
Ara, però, companyes i companys, he de fer la meva via: després de mesos donant-li voltes, havent ja avançat fa uns dies la meva determinació a la Presidenta de la Secció Local, ahir vaig comunicar oficialment la meva baixa. Massa coses, una al damunt de l'altra (em penso que se'n pot resseguir el rastre mitjançant el bloc, anotació rera anotació), en especial les darreres setmanes i mesos, fan que em resulti extremament incòmode i incoherent seguir a ERC. Em pesa més a mi, al cap de prou més de dues dècades, del que us pugui pesar a vosaltres, en podeu estar ben segurs. Ho hem dit moltes vegades i ja sabeu que jo no ho deia només per dir, que m'ho he cregut sempre: el partit no ha de ser un fi en ell mateix, ha de ser només el mitjà, l'eina, i si l'eina es rovella o el seu mànec ja no s'adapta a la teva mà... has de descartar-la, oi?
No plego enfadat, no plego per un cop de sang calenta: la decisió és fruit d'un llarg procés de reflexió, presa amb el cap molt fred. No, no estic emprenyat, estic decebut. Decebut però decidit a fer el que crec que he de fer. Plego del partit, sí, però no del país. Hi ha tantes coses a fer i tan poc de temps i tan poques mans per a fer-les! Seguiré actiu en aquelles coses que la meva migrada disponibilitat d'hores em permeti. Abans que m'ho demaneu: encara no ho he decidit, de debò que encara no ho sé. Em prendré ara unes setmanes per repensar-ho tot i després ja ho veurem.
A banda del meu parer i sentiments envers el partit, principalment els seus dirigents nacionals malgrat alguna molt honorable excepció, us he de dir, companyes i companys de Sant Boi, que us respecto a tots, que a molts us aprecio sincerament i que, a uns quants, us estimo de tot cor. Ara bé, heu d'entendre que ha arribat l'hora que jo faci via per un camí diferent al vostre, amb l'esperança que, com deia més amunt, un dia ens retrobarem, espero de veritat que més aviat que no pas més tard.
Per segon any consecutiu, Xarxa Santboiana ha quedat finalista dels Premis Blocs Catalunya, a la categoria Blocs TIC (podeu veure la llista completa de finalistes [aquí]). En aquesta segona edició dels premis, hi ha hagut un total de 603 blocs inscrits a les diverses categories. Els finalistes ara proclamats, han estat escollits per votació popular i, en una segona fase, un jurat d'experts triarà els guanyadors de cada categoria que seran anunciats en un acte el proper 2 d'octubre. Sigui quin sigui el resultat final, ja és un gran què haver arribat novament fins a la final i haver-ho fet per votació popular, a la qual cosa no és aliena la vitalitat dels santboians i santboianes a la xarxa, que ens han donat el seu suport, especialment els 2500 amics i amigues que té el perfil de Xarxa Santboiana al fèisbuc. A tot i a totes, moltes gràcies, ja que, sense vosaltres, res d'això no tindria cap sentit.
