Ara farà 15 anys, la matinada del 12 d'abril de 1993, moria assassinat Guillem Agulló, un jove antifeixista militant de Maulets de Burjassot. Va morir a Montanejos, l'Alt Millars, apunyalat per un grup de joves d'extrema dreta espanyolista: cap d'ells és avui a la presó. Quinze anys després de la mort d'Agulló, nombroses organitzacions volen recordar-lo i, també, denunciar la impunitat del moviment feixista.
La blocosfera s'ha organitzat per recordar el jove amb un bànner reivindicatiu: 15 anys sense Guillem Agulló, ni oblit ni perdó. Nosaltres, no podia ser d'altra manera, ens hi afegim
Dissabte passat a la tarda a l'Estadi Baldiri Aleu. Partit de la "División de Honor" entre la U.E.S. i el Cajasol Ciencias Sevilla. El matx s'endureix per culpa de la permissivitat de l'àrbitre quant al joc dur dels andalusos i la grada s'escalfa per moments. Comencen a escapar-se alguns insults d'aquells habituals als esdeveniments esportius. Fins i tot, alguna mala paraula creuada entre una part, molt minoritària certament, del públic de la Santboiana i potser una dotzena de seguidors sevillans que han vingut acompanyant el seu equip.
Fins aquí i dissortadament, res de nou, res que no es vegi cada cap de setmana en molts estadis de diferents esports i de diferents països. El que em va fer sentir vergonya fou que algú dels que va encarar-se, amb prou males maneres, amb els seguidors rivals, era algú que, pel que m'han explicat, és un dels responsables de l'Escola de Rugbi... sense comentaris!
Més o menys, a falta d'algun petit detall a confirmar pels de Rcat, ja se sap quines seran les candidatures (segons famílies que diuen) a President i Secretari General d'ERC que s'hauran de votar el dissabte 7 de juny. Quatre candidatures, quatre... de les quals cap d'elles no em fa el pes del tot. Perquè, es clar, què passa si un no és ni "carotià", ni "bertranista", ni "puigcercotià", ni "carreterista"? Què passa si un el que voldria és que hi hagués una opció que no comportés tot aquest ball de bastons? Doncs això... que jo, de quatre, en voldria una cinquena.
Abans de poder-m'hi posar, el mestre Vicent Partal, com no podia ser d'altra manera, m'ha passat al davant. Escriu avui al seu Mail Obert:
"Però, del congrés republicà del juny, potser n'emergiran noves cares fortes d'Esquerra. Carretero o noms, ara improbables però possibles, com Jordi Portabella. I com més forts siguen els nous caps més difícilment acceptaran la candidatura de Carod. El vice-president confia, per això, en les primàries i a presentar-hi batalla per convèncer les bases de la necessitat del seu concurs personal. És una estratègia que segurament és l'única que té a mà, però també és una estratègia perillosa, perquè és jugar-s'ho tot a una sola carta..., si abans no passa res. Perquè no crec que Esquerra abandone el govern per voluntat pròpia, però pot ser que es veja forçada a deixar-lo. I tinc curiositat de saber què faria aleshores Carod, sense control del partit i interessat sobretot a mantenir-se dins el govern. És una de les grans incògnites que el pròxim i interesantíssim congrés d'Esquerra no aclarirà, però que faríem mal fet de perdre de vista."
Si voleu, el podeu llegir sencer aquí. Us el recomano de debò. Jo, per avui, poca cosa més tinc a afegir...
Ja hi hem arribat: el post 125 des que sóc a VilaWeb! En poc més d'un any, 125 anotacions, 18.000 visites... no està malament, tenint en compte tot plegat! Com que és un número rodó, em plau dedicar-lo:
Als que mireu cap a una altra banda quan la Xina reprimeix el Tibet...
Als que mireu cap a una altra banda quan Israel "es defensa" dels palestins...
Als que mireu cap a una altra banda quan Turquia dispara als kurds...
Als que mireu cap a una altra banda quan Rússia massacra txetxens...
Als que mireu cap a una altra banda sempre, sempre, sempre...
A tots vosaltres que, a ben segur, us ompliu sovint la boca amb paraules com democràcia i llibertat, a tots vosaltres el meu pensament d'avui: a fer punyetes, amics!
P.D.: que sí, que sí, que ja he sentit el que ha dit avui el Carod, però en parlem demà o l'altre, d'acord?
Au, vinga, qui en dóna més? Ja hi som tots, tothom ja ha cercat el seu forat a la xarxa. Debat a quatre, lluita de poder a quatre... doncs quatre a la xarxa! Aquí us els presento:
I ara, els del Puigcercós, amb el seu manifest [aquí]
Diuen tots que volen un que es parli d'idees i de projectes i no de càrrecs però, de moment, el primer que han fet tots és anunciar que es presenten a tal o a tal altre càrrec... I, mentrestant, les bases (la gran majoria si més no) s'ho miren amb la boca ben badada. Sort encara que representa que les coses van mal dades i de baixa perquè... voleu dir que hi haurà prou cadires per a tothom? Com que tots diuen que tohom és necessari...
A mi em sembla que anem tots un pèl errats d'osques i que, tot i que ho vam saludar com un gran avenç democràtic, això d'elegir el president i el secretari general abans del congrés per sufragi universal de tota la militància, amb meses de votació repartides pel territori, pot demostrar-se com un gran error. Perquè a veure, posem per cas: ¿us imagineu, per exemple, que s'escull la gent de Reagrupament.cat per a aquests càrrecs i que després el congrés refusi anar cap al reforçament de l'eix nacional, com ha defensat en Carretero no fa gaires hores? Quin embolic, oi?
Potser caldria abans redefinir les polítiques, estratègies, tàctiques, etc. i, un cop determinada la direcció cap on vol avançar el partit, aleshores i només aleshores, decidir qui posem al capdavant per estirar del carro en aquesta direcció. O no?
Mentre l'estat xinès massacra de nou el Tibet, els amics del Comitè Olímpic Internacional i, amb ells, tota la societat occidental, giren la vista cap a una altra banda, no fos cas que l'economia mundial es ressentís també d'unes males relacions comercials amb els monstres asiàtics. Senyor, senyor, si el baró de Coubertin aixequés el cap!
Doncs sí, ahir mateix Xarxa Santboiana va fer el primer any de vida. Començàvem amb 9 blocs enllaçats i ja en som 147! En aquest temps, hem esdevingut una referència indiscutible de la Catosfera i ens en congratulem pel que suposa de difusió a la xarxa de Sant Boi i la seva gent. Molta feina, sobretot als inicis, per arribar fins aquí. Crec que no es pot discutir l'èxit de la iniciativa que vam encetar ara fa 12 mesos juntament amb el Josep M. Comas [bloc] i el Sergi Turiella [bloc] amb l'afegitó, fa unes setmanes, de la Núria Egea [bloc]. De tota manera, una cosa sí que tinc prou clara: per més feina que haguem fet nosaltres, tot això no hagués tingut cap sentit sense els i les blocaires de Sant Boi: a tots i totes, doncs, moltes felicitats!
Ja hi som... tothom de pressa i corrents a fer i a dir la seva. És que em teniu ben bé fins al capdamunt, per no dir una altra cosa! Al Beltran se li escalfa la boca tot just saber-se els resultats de les eleccions, el Puigcercós que plega del govern per, se suposa, arreglar el partit, el Carod es deixa anar cap avall i sense frens a can Cuní, l'Huguet que ja fa públiques les seves apostes personals i, que jo sàpiga, el Carretero encara no ha badat boca però ja tremolo quan ho faci... i encara no he sentit res que m'interessi prou. Perquè de debò creu el company Huguet que ara mateix m'importa gens qui serà el proper candidat a la Generalitat? Recony, si comencem per aquí, tal vegada no hi haurà cap llista per encapçalar!
Però què us heu pensat tots plegats? Que després d'haver-nos dut fins a la situació actual el millor que ens pot passar és que us baralleu entre vosaltres? És que no teniu ni una mica de respecte per la feina que una munió de militants i simpatitzants porta a terme des de fan tants i tants anys? A mi (i espero que a molts i moltes més) tant me feu vosaltres com a persones públiques, a mi només m'interessa debatre sobre el projecte i com el redrecem i tirem endavant. Que potser no sou capaços de mantenir la serenor? Si vosaltres ara ja us llenceu de mala manera els plats pel cap... què us penseu què pot passar quan encetem el procés congressual? Que no hi ha ningú capaç de posar una mica, només una mica, carai!, de seny en tot això? Algú que, a banda de pensar en la batalla, sigui capaç de pensar en l'endemà... De veritat que no hi és aquesta persona?
No, el vot útil anti-PP no ho explica tot. Si abans de començar ja es donava per descomptada la pèrdua d’un parell d’escons d’ERC (no oblidem les especials circumstàncies que envoltaven les eleccions a Espanya el març de 2004), aquest vot útil no pot explicar, només per ell sol, l’autèntica debacle soferta el diumenge. Certament, en casos com aquest, mai hi ha una única raó sinó que n’hi acostumen a haver-n’hi un munt i, sovint, entrellaçades. Semblaria, però, a primer cop d’ull, que n’hi ha dues que destacarien per damunt de les altres.
Primerament, l’abstencionisme habitual que es dóna en aquestes eleccions entre l’independentisme d’esquerra. Malgrat que, finalment, molta gent que no acostuma a fer-ho, va anar a votar (a contracor, sí, però va anar-hi), molts d’altres no ho van fer. Sense la motivació extraordinària que hi va haver quatre anys enrere (el linxament a Carod, els atemptats de Madrid,...) i sense rebre cap altre estímul addicional, que ja són molts mesos de bona gestió institucional però també d’oblit constant a molta de la gent que els va portar a les institucions, aquests sectors van fer el que havien fet sempre a les espanyoles: quedar-se a casa.
Segonament, la pluja fina ha mullat en sentit contrari a l’esperat. Si bé és cert que el fet que ERC governi a la Generalitat ha fet que el PSC, si més no a Catalunya, tingui una cara més nacional que mai (ep!, que no estic dient que s’hagin fer nacionalistes de cop i volta, eh?), amb posicionaments del president Montilla que ningú hagués cregut possibles mesos enrere, també és cert que, justament per això, s’ha creat la coartada perfecte per tal que aquell votant d’ERC que acostuma a canviar el vot al PSC a les eleccions a Espanya (que n’hi ha i no pocs), aquest votant, doncs, hagi tingut menys escrúpols o remordiments que mai per no votar ERC. No hi fa res la bona gestió, que a ben segur, s’està fent a les diferents àrees on hi governa ERC (des de la Generalitat fins als ajuntaments més petits). A primer cop d’ull semblaria que ERC ha acostat tant el PSC a les seves posicions que potser algú, més d’un i més de dos, ha estat incapaç de distingir-los ara per ara.
Caldrà analitzar amb calma i més fredor, doncs, com és possible que en el moment històric en què l’independentisme està més ben situat socialment que mai, ERC hagi estat incapaç de recollir-ne els fruits. Segurament, aquest politica d’encefalograma pla, aquest no fer soroll, no sigui la millor de les maneres per engrescar aquest sector social cada dia més ample al carrer però que no es reflecteix electoralment. I és que no n’hi ha prou amb quatre proclames a pocs mesos de la contesa electoral, això ja no serveix. Vaja, em sembla a mi. I és que, en contra de la dita popular, el nostre mal sí que vol soroll. I un soroll constant, a més, que ha estat justament quan hi havia soroll que ERC ha fet els grans avenços dels darrers anys. Ahir el Secretari General, en Joan Puigcercós, va anunciar que deixava el Govern per dedicar-se al partit. Indiferentment que alguns penséssim que mai no hauria d’haver estat al Govern, una de les preguntes del milió és si aquesta no és ja, a hores d’ara, una actitud tardana, si encara s’hi serà a temps.
Ah, i al juny, el congrés, però d’això ja en parlarem en una altra ocasió... Tot i que, tanmateix, deixeu dir que no m’ha agradat gens la ràpida reacció (massa ràpida pel meu gust) de l’Uriel Beltran, cap visible del corrent intern Esquerra Independentista, que ha fet la sensació que estava esperant l’ensopegada per treure’n profit. Com he dit més amunt, el debat cal fer-lo amb calma i fredor, no sigui que tots plegats prenguem més mal encara.
No volia tornar a escriure fins després de les eleccions perquè qualsevol altre tema sembla, aquests dies, prou insubstancial. Les circumstàncies, però, manen més sovint del que no voldríem.
ETA, tot apunta si més no a ells, ha tornat ha matar i s'han suspès la majoria d'actes de campanya (vegeu la notícia a VilaWeb i a directe!cat). Aquesta setmana, que deu ser la setmana de les coincidències, en una altra anotació [aquí] i parlant d'una altra cosa, dèiem que "(...) no hi ha ideal, cap ni un, que valgui mínimament el que costa una vida." I ara, així en calent, no se m'acut de dir una altra cosa que no sigui aquest Imbècils! que he posat de títol a aquest post. O potser sí que se m'acuden altres coses, però potser la diria massa grossa i tot...
En el seu Mail Obert d’avui, Ni escolte la COPE ni em fa cap por que guanye el PP, que podeu llegir sencer aquí, el mestre Partal escriu: “Que els del PP són més descarats i desacomplexats? Ho són, sí, i tant com ho són. Però això és, només això, prou argument per a donar un xec en blanc a un polític com Zapatero? A mi no m'ho sembla. I encara menys si aquesta opció del xec en blanc a canvi un argument tan poc democràtic i intel·ligent com és la por, comporta que els nostres partits perden de vista tot i especialment el futur del país.”
Això m’ha recordat que, fa justament un any, en aquest bloc [vegeu post], escrivíem: “És clar que el PP està fent bo el PSOE, tampoc cal ser gaire entès en la matèria per adonar-se'n, oi? Ara, d'aquí a que nosaltres haguem de salvar a les properes eleccions espanyoles el senyor ZP, el mentider compulsiu que ha estafat una vegada i una altra les esperances que molt catalans i catalanes "progres" havien posat en ell i el seu partit, entre una cosa i l'altra doncs, hi va un abisme (…) Catalunya haurà de salvar ZP amb els seus vots com reclamava sibil·linament la Carme Chacón no fa gaire? Potser sí, atesa la quantitat de ciutadans i ciutadanes d'aquest país que, no sent-ho, pensen com a espanyols. Per a nosaltres, però, no han de valer ja aquests paranys. Ras i curt, el remei únic és la independència.”
Això ho dèiem ja, recordem-ho, justament el dia 6 de març del 2007! I al cap d’aquests dotze mesos, només puc dir que res no ha canviat i que subscric, paraula per paraula, tot el contingut d’aquell post, que ni un punt ni una coma no hi mudaria. El més trist... que en any res no hagi canviat!
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Anit, anant pel carrer, vaig veure uns cartells on, sota un lema que diu més o menys alguna cosa com ara Polítics, feu-nos un favor..., es veu la foto d’una persona posant-se a la boca el canó d’una pistola, com si s’anés a suïcidar. Suposo que, a aquestes alçades, ja és sabut que aquesta mena de democràcia que diuen que disfrutem i que, uns quants anys enrere, haguérem qualificat de “democràcia burgesa”, no és gens del meu grat. I és que la democràcia, jo, sempre l’he entesa d’una altra manera.
Però vaja, no és això del que volia parlar. Perquè el que em sembla abominable és, malgrat el que jo opini d’aquesta democràcia, que es desitgi o es demani a algú que es llevi la vida. Que, segurament, els qui han pensat, fet i distribuït el cartell en qüestió, segurament dic, en altres àmbits es defineixen com a pacifistes i, més segur encara, s’han manifestat, com hem fet molts d’altres, en contra de la guerra de l’Iraq i en contra de totes les guerres hagudes i per haver.
Als polítics els podem demanar i exigir moltes coses: que siguin honestos i no es deixin corrompre, que no menteixin ni enganyin, que serveixin els interessos del país i no els del seu partit o els seus particulars,... però, què es tirin un tret a la boca? Quina justificació pot tenir tal cosa? A ben segur que ens posaríem d’acord en que el sistema aquest és un fàstic i que és manifestament millorable. Fins i tot ens posaríem d’acord en què aquest sistema cal fer-lo miques per tal de, entre tots, bastir-ne un de molt millor. I tan que ens hi posaríem d’acord i que arribaríem a un punt de trobada. On no m’hi trobaran, mai de la vida, és en la justificació de la violència, de cap mena de violència. Perquè no hi ha ideal, cap ni un, que valgui mínimament el que costa una vida. Encara que sigui un vida llevada per pròpia mà.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
"Les forces de seguretat d'Israel van bombardejar ahir la franja de Gaza i Cisjordània i van provocar la mort de divuit palestins, entre els quals quatre nens i un nadó."
Aquesta notícia, que podeu llegir aquí, en sentir-la ahir al TN nit em va trasbalsar d'allò més. Quan sento o llegeixo coses així, de debò que tant me fa qui té la raó o qui no la té en un conflicte armat. Si voleu, això podem discutir-ho en una altra ocasió. Però si ja és blasmable la violència exercida indiscriminadament, ho és més encara si qui l'exerceix és un Estat, que hauria de poder fer servir altres mitjans per a defensar-se, i més blasmable és encara que les conseqüències d'aquesta violència indiscriminada tingui com a resultat la mort de civils, de nens, d'un nadó i tot! I apa!, anar alimentant l'espiral de violència.
És prou clar que l'Estat d'Israel esgrimirà l'excusa que aquests bombardeigs són la seva resposta a l'agressió que suposa el llançament de míssils des dels territoris controlats pels grups palestins més enfrontats a aquest estat. Potser fins i tot, arribaran a amollar alguna tímida disculpa... però ja he dit que, aquestes raons ara no m'interessen. Gens ni mica. Perquè, en quina ment perversa pot caber que la resposta pugui comportar la mort de nens? De nens que eren al carrer jugant!
Ull per ull i dent per dent? Quina mena de déu pot ser aquest, si és que n'existeix cap de déu, que ofereix a la pobra humanitat idees com aquesta? Si és que no cal, carai, no cal, que el punyeter gènere humà ja se les empesca tot sol, ben sol, per dur a terme bestieses i monstruositats de tota mena.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Cap opció no sembla bona, malgrat que les darreres setmanes la del vot en blanc ha trobat un parell d’apòstols, en Barrera i en Maragall que, no sempre amb els mateixos raonaments, en van fent la prèdica. L’abstenció no se m’apareix, en aquest cas, i donada la situació del moment, com una alternativa gaire pràctica per tal de fer cap toc d’atenció ja que s’hi barregen, com dèiem en un post anterior, massa posicionaments diferents. El vol nul, en canvi, podria semblar una millor manera de demostrar aquest càstig que es mereixen els partits catalans pel seu capteniment durant la darrera legislatura. De tota manera, al meu entendre, una qüestió s’ha d’imposar, aquest cop si més no, per damunt de qualsevol altra: qui mereix més vot de càstig és l’Estat Espanyol, i hem de mirar de palesar-lo sense perjudicar-nos més encara del que la nostra pròpia gent ha fet aquests anys darrers.
Què fem, doncs? Vagi per endavant que cadascú ha de fer allò que més adequat trobi de fer en consciència. El plantejament que em faig jo a nivell personal és el de, excepcionalment, anar a vota a unes eleccions que no són les nostres, per a un parlament que no és el nostre, d’un país que no és el nostre. Perquè, de debò, l’única manera de demostrar el vot de càstig a l’Estat Espanyol és que surtin com més diputats i diputades no depenents del nostre veí millor. Que els diputats i diputades capaços de posar entrebancs a les decisions agressores del nostre ocupant siguin els suficients com per obligar-los a acotar (ostres!, ni que sigui una mica) el cap. I, per descomptat, tampoc se m’acudiria votar cap opció política que pugui ni tan sols arribar a pensar en negociar a Madrid allò que no ha aconseguit, per dues vegades consecutives, a casa nostra, aquells que també van anar a la Moncloa a mercadejar amb l’estatutet. Una única opció, per tant, però que quedi clar que aquest és el darrer cop, l’última oportunitat...
D’altra banda, com demostrar aquest enuig que tenim també amb els nostres? Jo proposo que fem un vot nul per la independència al Senado. Com? Doncs, per exemple, escrivint-hi just aquest mot, INDEPENDÈNCIA, a les paperetes. Primerament, per fer veure de manera clara quin és el respecte que ens mereix aquesta cambra legislativa que no serveix per a gaire res, és a dir cap respecte. I segonament, com deia més amunt, per fer veure als nostres que aquesta és la darrera oportunitat, que ja no els en donarem una altra, que aquesta legislatura a venir ha de ser aquella en la que la nostra nació comenci a acomiadar-se de l’estat ocupant, a desenganxar els ullals del vampir de la nostra jugular. Que ha de ser ara ja, ben aviat i no d’aquí a dècades de pluja fina, que es comenci a albirar la fi del túnel. Que sàpiguen els nostres, mitjançant aquest vot nul, que ja n’estem farts de tanta pèrdua de temps inútil que no ens permet d’avançar. I punt! I final?
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
