La Querimònia és un privilegi concedit pel rei Jaume II d'Aragó el Just a la Vall d'Aran el 1313 i constitueix el dret històric de l'Aran. Va ser trencat per l'estat espanyol el segle XIX. Catalunya no va poder fer-hi res ja que havia perdut la sobirania uns 120 anys abans.
El 1991, amb l'estatut d'autonomia, es fa la Llei d'Aran i s'avança cada cop més en una bitelaritat de relacions entre Barcelona i Vielha. El 2008 l'occità esdevé llengua oficial a tota la comunitat autònoma i el 2010 entra al Parlament la Llei de l'aranès, que garanteix els drets lingüístics dels occitanòfons arreu de la comunitat autònoma de Catalunya.
En aquest cartell, emplaçat a la Universitat de Barcelona, hi podem veure algunes coses ben curioses:
La suma de tots els caràcters de les diferents llengües és Ñ.
La primera llengua és l'espanyol, per si un parlant d'espanyol estranger vol aprendre una llengua que ja sap.
La segona llengua és el català, per si hi hagués algun català estranger que vulgués aprendre espanyol (potser algun rossellonès despistat i massoquista).
Sembla que els parlants d'anglès i els de xinès són el públic objectiu d'aquesta campanya; de llengua hegemònica a llengua hegemòmica.
Occitània se tròbe aué en un moment principau dera sua istòria. Tre es ans 70 eth tèrme occitan jamès non auie estat en boca de tanta gent. Ua part considerabla dera poblacion, sustot deth jovent, que pren consciéncia deth besonh de deféner era tèrra e era lengua; ua lengua que comence a desliurar-se deth pes pejoratiu creat per aparelh d'estat francés dempús de hè sègles.
Per contra, era nòsta cultura que passe per un moment fòrça delicat en tot trobar-se er un vertadèr perilh d'extincion. Era existéncia politica coma occitanes e occitans ei quasi nulla, peth hèt d'auer existit massa temps coma pòble mancat de consciéncia.
Deth contengut der informatiu en occitan d'aguesta setmana en Barcelona TV, ne destacaria er insult e era agression contra era val d'Aran e era lengua occitana per part deth Sr. Francisco Caja, que mès o mens, toti sabem quina ideologia amague.
A part d'açò i trobaratz un petit reportatge sus Libertat, eth nau movement dera quèrra occitana, era resolucion deth Parlament de Catalonha en tot felicitar Tolosa per usatge der occitan en espaci public e en demanar era oficialitat dera lengua eth tot eth sòn territòri, era preséncia de Macarèl en Barcelona, un arrebrembe a Raimon Rogièr de Trencavel 800 ans dempús dera sua mòrt, eth darrèr trabalh de Jordi Savall en memòria des catars, e eth duò occitanocatalan de musica 9tres2.
Des de fa més de 10 segles, els diversos governs francesos han
treballat de valent per la supremacia de la llengua francesa i per la
desaparició de tota altra llengua, emprant diversos mètodes. Tanmateix
la substitució lingüística no ha arribat fins el segle XX, i ho ha fet
de cop. I és així que que trobem famílies que han passat d'una
generació monolíngüe occitana a una generació monolíngüe francesa,
passant tant sols per una generació intermèdia que dominava ambdues
llengües.
Vaig treballar a Occitània des del 1992 fins el 1996 com a monitor de
colònies i de campaments de vacances. Aquests campaments tenien coma
objectiu donar a una colla d'adolescents un primer contacte amb
l'occità, que s'habituessin a sentir-lo i, si no l'aprenien a parlar,
almenys que l'entenguessin. Alguns pares consideraven que calia que els
seus fills puguéssin entendre's amb els avis. I el resultat va anar més
enllà i tot; alguns dels nois i noies que van participar en aquelles
colònies de vacances avui en dia són professors de calandretes i/o
destacats activites de moviments en favor de la llengua occitana.
Van triar monitors catalans de més avall del Vallespir, per tal que ens
puguéssim permetre el luxe de no entendre un borrall de francès. A més
a més, els catalans som capaços d'aprendre llenguadocià, gascó o
qualsevol altre dialecte occità sense massa pena ni esforç, tan sols
cal una mica de bona voluntat, parlar vell catalanesc i imitar certs
accents. El català i l'occità són llengües molt semblants segons
alguns, llengües bessones segons uns altres, i la mateixa llengua
segons els més agosarats.
En el següent article recullo tot un seguit d'anècdotes viscudes en les
meves estades per aquelles contrades, que reflecteixen la situació
social de la llengua occitana a l'estat francès. Si més no, la situació
d'aquesta darrera generació de parlants anomenada "generació de la
vergonya".
El 24 d'octubre passat, un cop acabada amb èxit la manifestació per la llengua occitana a Carcassona, un festival de concerts va posar el punt festiu a la reivindicació dels nostres germans del nord. Els primers concerts van ser a la ciutat de Carcassona, i els darrers al poble veí de Vilagalhenc. En aquella gran festa occitana, hi teníem aplegats els occitans amb consciència lingüístics i allà vam poder parlar amb occitans d'arreu.
En aquest reportatge, veureu l'ambient festiu de la reivindicació, sentireu tots els parlars occitans: gascó, provençal, llenguadocià, llemosí, vívaro-alpí, alvernès i català; escoltareu les motivacions del poble occità i malgrat veure un ambient de festa, veureu com hom demana un caire polític a aquesta reivindicació, que intenta sobreviure a la supremacia lingüística del francès, de l'italià i de l'espanyol.
Coma cada ser ad aguesta ora, sagi de guardar eth Telenotícies de TV3 e tròbi, çò de madeish en toti es mejans comunicacion, non se hè bon jornalisme, es notícies que se presenten non arresponen cap es qüestions principaus. Hè quauqui dies, pendent es telenotícies parlauen sus es marrits pirates de Somalia que sequestren vaishèths espanhòus, Titot mos plantejaue en son blòg ua qüestion que cap mejan non sometec: qué putes i hège un vaishèth espanhòu en pescar enes aigües de Somalia? Qu'ei a díder, damb quina autoritat explotauen es recorsi d'un país deth tresau mon?
Avui, en veure la primera roda informativa en aranès pel 3/24, se m'ha posat la pell de gallina de l'emoció. Per fi Televisió de Catalunya, la nostra, parla occità a tot el territori (de fet l'occità és llengua oficial a tota la comunitat autònoma de Catalunya). Malgrat haver tingut la sensació que hi havia pocs recursos, malgrat haver vist força peces locutades en català, i malgrat ser el primer dia de l'Ares Riu, he trobat que el resultat és formidable, i sobretot, emocionant.
Occitània qu'ei un des païsi damb eth nombre d'associacions mès naut, totun, era majoritat d'ères son recorsi legaus entà montar projèctes empresariaus o pseudoempresariaus. En Catalonha i trobam un hilat associatiu hèra gran, deth qu'era grana part ei dedicat ara filantropia, ara cultura o ath léser. Era gent que s'amassen e que s'assòcien. Que s'amassen es qu'an cognòm d'animau, que s'amassen es humaires de pipa, es que pòrten barba, es constructors d'estructures de Meccano...
Dempús de Sojle de la klara temp' (A l'entrada del temps clar) (2001) e de Plaĉas al mi (Tant m'abelís) (2004), era formacion occitanocatalana Kaj Tiel Plu contunhe d'aufrir en aguest tresau album Surplacen venu vi (Sus la plaça venetz) (2009) un viatge a trauès des tradicions catalana, occitana e sefardita. Ath delà, a reapareishut er esperit originau dera formacion, quan enes annades 80, çò qu'alavetz ère un duet, beuie deth repertòri internacionau, der escambi de cançons enes amassades internacionaus d'esperantistes. Alavètz, aguest darrèr album aufrís cants e dances occitanes, catalanes, sefardites e tanben de Croàcia, Cabília, Dimarca e Anglatèrra.
farri |
divendres, 18 de setembre de 2009 | 02:21h
Ferriòl (deth latin Ferreolus) que siguec un tribun roman, militar. Martir decapitat en Viana, ena actuau Arpitània, pendent era persecucion der emperaire Dioclecian, en sègle IV. Lo decapitèren just quan hugie dera preson.
Mès tostemp que m'a desvelhat mès er interès era legenda catalana de Sant Ferriòl, que no pas era biografia reau deth Sant.
Tradicionaument, conde era legènda que Ferriòl ère eth cap d'ua
còlha de lairons de Besalú, ena Garrotxa (Catalonha). Eth protagonista
dera nòsta istòria qu'auie era costum d'anar tara tavèrna dempús de
panar, a on hège escomeses a veir qui podie mantier mès temps er
equilibri dempús d'ua grana hartèra de vin.
Ferriòl ère piós, per açò lo heren sant. Quan panaue tostemp
qu'anaue tà coheissar-se. Mès tostemp que tornaue a panar. Un dia, eth
capelhan que lo coheissèc, li metec de peniténcia que non hesse pas as
auti çò que non volie entad eth, d'ací ven era devisa de Sant Ferriòl:
"çò que non voleràs entà tu, non ac voleràs entà degun".
Aran ei un país pionièr en consultes populares dera sòrta d'Arenys de
Munt. Siguec eth pòble aranés qui decidic que volie qu'eth petit país
occitan des Pirenèus s'associèsse liurament damb eth Principat de
Catalonha, e donques, damb era Corona d'Aragon. Era volontat des
aranesi siguec tant persistenta que, a despièt de nombroses invasions
franceses, era val occitana s'associèc liurament a Catalonha, e en
sègle XIV li siguec autrejat eth privilègi dera Querimònia.
Lo Bloguitge ei un malhum de blògs occitans: cada blogaire place era lista des auti sus eth sòn blòg. Atau es cercadors coma Google e d'auti mos mòstren en es sues cerques, hè mes buzz occitans ena web e mos permet de coneisher d'auti blogaires occitans.
Entà participar d'aguest projècte cada blogaire a de placar sus eth sòn blog era lista e acceptar aguesta carta:
1- Volem defensar e difusir era lengua occitana(laguens de totes es sues variantes) utilizant-la sus internet entà parlar de tot.
2- Volem participar ena construccion dera civilizacion occitana, eredèra des trobadors, deth Felibritge e dera cultura populara entà portar ara civilizacion umana mondiau era nòsta votz e eth nòste punt de vista originau.
Des de fa més de 10 segles, els diversos governs francesos han
treballat de valent per la supremacia de la llengua francesa i per la
desaparició de tota altra llengua, emprant diversos mètodes. Tanmateix
la substitució lingüística no ha arribat fins el segle XX, i ho ha fet
de cop. I és així que que trobem famílies que han passat d'una
generació monolíngüe occitana a una generació monolíngüe francesa,
passant tant sols per una generació intermèdia que dominava ambdues
llengües.
Aran ei un país pionièr en consultes populares dera sòrta d'Arenys de
Munt. Siguec eth pòble aranés qui decidic que volie qu'eth petit país
occitan des Pirenèus s'associèsse liurament damb eth Principat de
Catalonha, e donques, damb era Corona d'Aragon. Era volontat des
aranesi siguec tant persistenta que, a despièt de nombroses invasions
franceses, era val occitana s'associèc liurament a Catalonha, e en
sègle XIV li siguec autrejat eth privilègi dera 
