 CEL ENROGIT by Pura María García Ens hem extraviat sotmesos a un cel enrogit. El capvespre és un parèntesi de núvols, un escenari a banda, el somriure íntim de la nit que, lentament, s'acosta. Amb una clau a cada mà, el cel ens arranca de la realitat, llargament muda. Junts, passegem pel camins estrets bandejant el roig d'aquesta nit que brolla.
 LES HORES by PURA MARÍA GARCÍA Des de la talaia de les hores, dubtós, el sentiment és un ramat del cor absent, arbredes d'obstacles, arrecerades a les ribes d'una memòria clara. Estic, sóc, reclosa, condemnada ànima que estova l'infinit i, tèrbola, esmicola els records que mai no oblida.
evasex |
diumenge, 20 de febrer de 2011 | 16:52h
 FOTOGRAFIA DE ANDRÉ BRITO L'amor se sent d'una glopada, nu, lògic moviment de les entranyes, grapat de versos sense concisió. Ens mossega la pell amb el poema.
ZEIT by TEWS SYLVIE Amb agulles invisibles, un assassí de minuts, escrupolosament, deixa el seu tic-tac quan la nit defallix. El temps s'acaba.
 FOTOGRAFIA de JOSÉ FRANCISCO GIRONA REMORDIMENTS
Libèl·lules irades dins la sortida de la gola i el pensament. Excuses denses, com el refugi d'una certesa que arriba massa tard. Un mur tancat, indiferent, l'oïda sorda de la veu interior, les mans buides de les accions que són engolides, a poc a poc, pel temps de sorra. De tan en tant, retornen, captius. La raó intenta assassinar-los, malgrat que ells, indòmits, mai no s'allunyen prou per negar-los.
LIEBE by Astree L'amor executa la sentència preciosa de l'abraç, del signe, el do d'una llum concisa, l'aliment destil·lat d'un cor.
PARAULES by PURA MARIA GARCIA Tot de sobte, la paraula ferix la memòria. Pedres, sorra estesa, retorn imprevist de la callada llum i el seu exili. La boca del record és una corda, aire, matèria que empaita l’ombra del passat i frega l’ànima marcida de les aus sense ales. Vol ras. Mapa imprecís. Semàfor del temps. Sobtadament claror. Tot de sobte: la paraula.
 Vine, pels carrers de la pell, la plaça blanca, ferma de la meua esquena. Vine, retorna, com el vent i desvetlla les cordes vives dels llavis breus que ara callen. Vine, com la dolça notícia d’una tardor de carn que apunta l’alba.
 AUTUMNN BY PORCIAK La llavor de l’amor esdevé un espai incert quan un gest perdut m’encercla els llavis i el teu nom es dit, enlairant aquest teixit de versos. On ets? Encara no he aprés a abandonar-me només al teu record, dolor calmat de les vesprades mortes. On ets? En quina albada la ferida de ta llengua pronuncia besos de llum esquitllada entre el fred de l’ombra. On ets, que mai no vens a prendre’m la mà, buida de mar i de constància. On ets, amor? Quina llum, lentament, et traça l’ànima?
 LA MAR DE PLOM by GROC S'acosta el mar tot i deixant escates de temps, plomes d'aigua esteses a la llum allargassada de la sorra. Em va esculpint humides branques en el pensament, un niu inert reclòs entre silencis. S'acosten les ones, el gest mullat de la mirada, pupil·les sense pes, un cel blau que s'escola cap als meus ulls, rastre viu del somni exhaust de la vida i les hores.
 FOTOGRAFIA DE FERRAN PETIT Un dard de confusió ens llança una escala d'escalons inexistents. Els dubtes, pelegrins enfurismats que han aprés a callar, ascendeixen per ella, rebolcats en els buits culpables del silenci.
Gràcies, Ferran per la fotografia!
DARK NIGHT by ALBERT-HAYR No entenc el calfred de la ciutat quan apaga la llum dels cors i dels silencis. És un fanal immens que cobreix les boques de les nits fosques. No entenc el final previsible de la paraula, quan t'atansa a l'adéu i destrossa el vaixell del futur, varat temps en el port d'un demà inexistent.
 FOTOGRAFIA de FERRAN PETIT Han descendit les hores fugisseres, refilant l’atzur, l’aire anhelat, les bromoses paraules que capgiren la nit. Desgranen els sentiments, el desert poblat de la memòria, aquest paratge insòlit on els teus llavis eren estones sobreviscudes al silenci. Les hores desglacen la neu i el llim del dies que solquen la mar de la veritat. Potser ara, amb els instants que fan invisible la melangia, les hores s’esmunyen en minuts d’aquell temps on ens dibuixàvem el cor amb un pinzell de somnis.
 DUBLIN by ENSOPH PIX Hui la carn és un amagatall on el plaer ha jugat a ser melòdica raó per estimar-nos. la neu és un traç blanc. Hi ha un riu rere els cristalls vestits de boira de la finestra gran. Tots els dits volen i extrauen del llenguatge les ombres que el passat deixà, indagant en la melangia. Dublín és un cor vell, un pont, un paisatge que ens observa, acomiadant l'oblit, ara que els besos ofeguen la voravia de l'avinguda il·luminada. Hi ha la més blanca nit amb la més blanca de les ombres.  EMBRACEMENT BY LLIDIO FERNANDES
No vull abraçar-te amb els meus braços. Ni tan sols abraçar-te amb el meu cos. No amb els meus versos. No amb la pell. Voldria abraçar-te amb el temps, fer-te romandre en les hores, convertir-te en instant per eternitzar la teua veu, la teua presència. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
