Duc una bestiola
als ulls
semblant a qui sóc
quan la veritat
suplanta la mentida.
|
Duc una bestiola als ulls semblant a qui sóc quan la veritat suplanta la mentida.
 Fotografia by Pura María García
Als pòmuls, quan la nit llisca l'horitzó, tens un bri de llum que els serpenteja. El meu esguard topa amb el remolí invisible del teu rostre: secretament, sent el plaer d'entrellaçar-me amb tu com si forem els pètals que entapissen la vida.
ARGUMENTS by Pura María García Perquè deixà els arguments sota els ulls d’un reflex que aparegué com una estela anomenant-se present, ella seu immòbil, mou els dits enmig d’un desert d’esperançes captives. La tristor s’enquista en l’anvers de les fulles grisoses de moments que arrodoneixen el cant fosc del cor blanc de les gavines. Lentament, el nom de la primavera camina al seu voltant, somorta pel dolor d’un abraç fugit, del designi voraç que escampa realitat on els llavis són ponts de la veritat en la mentida. Ara, ella és un carrer sense llum on la melangia es detura a deslliurar els records nodrits en l’ umbracle distint de la raó més viva.
FOTOGRAFIA by PURA MARÍA GARCÍA La vida es fon als ulls nodrits de les muntanyes velles. Les ombres adormides s’oculten als contorns immensos de la nit que s’esbrina. Camine pel camí més urgent: el riu audaç que llepa els llavis de la vida.
GEST DE TARDOR by PURA MARÍA GARCÍA El gest de la tardor, temple de mel sobre el tronc d’aquesta primavera que l’arrapa, és un llindar de temps enllà d’un groc de llum impacient, despullat d’ombres, de pètals incessants, de l’univers que dorm en el paisatge.
 VIURE by PURA MARIA GARCIA Dels arpegis únics amb què el foc desmaia la mentira, està feta la nit, esvelta i amarada. Roman l'aiguardent de l'orgull i la supèrbia, amagats en la diana dels pecats ignorats, però comesos. No n'encerte a viure sense morir, també quan només resta la llum fulgent que desgranen els versos.
 COMDEMNA by PURA MARIA GARCIA Em podeu condemnar, més enllà d'aquest ara d'aigua i boira. Conegueu els meus somnis i el blau indefinit que fa saó en els instants de soledat que als ulls em deixen aquest posat esquiu, una aliena melangia que mai no m'abandona. Heu sentit, a cau d'orella, els versos trencats i escrits amb el glatir de síl·labes que dormen ancorades a l'esquena atzarosa de símbols i designis. Heu vist la pell del meu cos, nua i precisa, racó eixerit de la blanca passió que em banya el sentiment, pluja i quimera, càbala impensable amb què les ombres sotraguen el color a la vesprada. Heu tingut les hores fugisseres, l'impúdica declamació dels meus llavis profunds. Sé que no en calen concessions als sentiments. Em podeu condemnar a no dir, a callar, a simular venjança a la paraula, però, la meua llengua ensumarà sempre carrerons de records sense silencis. Sóc captiva d'una veritat que és més que un gest, una llavor, un remor. Sóc a les mans enfervorides de l'estima.
 RASTRE BLANC by PURA MARIA GARCIA Ha dibuixat el temps un port que es perd, fluctua, deixa un rastre buit i blanc, en la memòria d’aquesta tardor anticipada. Són gavells de paraules, vaixells al damunt del sentiment, aplacats llavis amb què em trec l’oblit per jugar, novament, a creure.
 FOTOGRAFIA by ANDRÉ BRITO Una ombra en la nit, la inútil pau del començament nocturne. No em serveixen els records en aquesta nit acovardida, no tenen el blau perdut on ahir glatien els nostres cossos.
 ABSENCE by G. MURA Refile els límits que són el meu jo, allò més intim. Els creue, solcant camins i somnis, mire les runes del meu cor, li explique als ulls la ennegrida línia que són les ombres, les cendres, les restes del coratge que he perdut, ara que es confonen el futur i la memòria. Sobre la vella silueta que em cerca l'ànima, sóc jo, un ressò esbiaixat. Fuig de mi per trobar el mirall on la soledat es desfà i les nits es vesteixen amb colors per no ser mai oblidades. Còrrec, camine, recull les passes necessàries per somiar un blanc que s'emmiralla més enllà del que em resta de vida. Fuig de mi per esquitxar la soledat, però trobe l'espessa ombra de ta absència.
 MOON BY PETER KRAMER Hem conegut, endinsats en el llindar d'un somni, la construcció del temps, el ponent bastint els sentits estranys, l'encert desat, el feble esglai de veure'ns despullats sota el tacte de l'alba. Hem estat els cabells de l'amor, l'assaig reiterat de la lluna que es desvetlla i, en la soledat, ànima endins ens atansa.
 TAPIZÓ LA SENDA by MARCE DE LAS MUELAS Vaig saber que era la mort de l'hivern quan van deixar caure els núvols un silenci d'aigua. Tot va quedar, enmig del no-res:els peixos nadaven en els gots replets de nostàlgia, en els ulls amb llàgrimes de la veritat nua. Van arribar, amb la traïció de la vesprada, els versos que el passat em devia, l'un darrere de l'altre. Algú em recordava en la distància. Algú va dir el meu nom i torrencials, les aigües van deslligar la memòria. L'hivern brodava amb el seu fil blanc, les voreres, els somnis, els parcs deshabitats, els camins creuats de les ànimes. Morien les mans de dits acerats de l'hivern. A la llunyania, darrere de la llum invisible del futur, una madeixa de respostes va desembastar la meua soledat i la va fer la seua empremta.
 WORDS BY CRISTI BUGA Un cop i un altre dubte del poema. M'allunye del vers final, impetèrrit fruit que tanca les síl.labes en la presó invisible de l'estrofa. I calle. I no escric. I no imagine. Un cop i un altre, la mort del silenci em commou l'ànima.
 ABRIL by PURA MARIA GARCIA A la casa vella hi ha l’anunci d’un abril que s’emporten les gavines de la pluja; el mos del temps; la claror dels teus ulls i la mar necessària. Hi ha un so, sempre hi és, que crida, ànima endins, amb la seua cadència de flor nova. La portella està oberta. Hi ha finestres que condueixen al ruixim de les besades en els llavis.
 REFLEKTIONS II by CARSTEN KE. He acceptat l’exili del meu cos, abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans. Vaig deixar a un costat, més enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle anunciats per les nits més sorpreses. Vaig renunciar a l’estranya ombra que deixava veure un bosc de preguntes darrere la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el paratge de la terra coneguda. Vaig oblidar comptar les hores, vaig beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la veu a què em dirigia sense saber-ho. Vaig rebutjar les creences que, com una llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el gest de la sorpresa. Vaig perdre els vaixells que s’aproximaven al port vençut dels records vius. Vaig deixar el meu cor en la costa silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a penes onatge ni tempestats. Vaig abandonar la meua silueta, els preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima, a la teua presència immensa de paraules. Alguns em van assenyalar amb els seus dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d'un somni inabastable que amb les mans s'aconsegueix cada dia.
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
