|
FOTOGRAFIA de ANTONIO MONLEON
La passió té quelcom de secret descobert, única manera d'ordenar, desordenadament, els retalls d'una emoció que vibra. Miratge, veu esquitxant els llavis d'innombrables sinònims de la humitat i el foc. Febril viatgera que erra pel cos que dorm un somni entre les mans. Passió que assota els minuts que recorren la vida quan la vida supura terbolins de vida.
 SENSE DESTÍ by Pura Maria Garcia Ni l'esperança, ni les belles paraules conclusives, ni la complicitat dels desertors dels somnis: res queda ja en en la costa buida de l'oceà senzill on s'encallen els vaixells que esperen salpar, un dia, sense destí.
DUBLIN by Pura Maria Garcia
Hi ha una ciutat que té els ulls coberts per fulles invisibles, parpelles cansades de l'estiu que es despulla, lentament. Ha perdut les ombres dels matins que trepanen la memòria. Hi ha una ciutat que dubta als braços de les avingudes, les voreres bastides amb les mans de la tristesa. Hi ha un cos de pedra i ferro, un riu de carrers sense herba, sense llum. Hi ha un frenètic dibuix pel qual tu i jo caminem quan no tenim suficient i fugim del pensament.
S’ha teixit un silenci
entre el desig i la paraula, un pont volada cobert amb platejada
aigua que ara bec. Un grapat de terra, espiral de foc encesa entre
els dits, obri la seua presència per a deixar-se esvarar sobre la
pell de la quietud que ja no existix. Entre tu i jo, un Sol esclau ens allibera dels núvols i ens fa esclatar sobre els ulls el més intens desig de fondre’ns. Com dos feres que mai van tindre urpes, com els supervivents d’una esfera en què van viure, des de d'un ahir remot, totes les emocions que se senten; com dos bojos que sil·labegen la seua brúixola carnal i troben en les llengües enllaçades el nord que anhelaven; com qui vam ser llavors, ho recordes?, hui trenquem el laberint gris d’una vida que pretén empresonar-nos, desfem el golfo de la porta quotidiana, del mirar-nos en un espill que no pot tornar-nos la silueta. La vida sembla la diàfana paraula que ens plena els llavis, però tendix els seus tentacles foscos per a allunyar-nos, un de l’altre i desplega el seu hui reiteratiu. Encara així, enmig de la lluna de l’amor, que dolçament ens vigila, escapem, escaparem, de caure en la trampa mortal de no buscar-nos en els ulls, cada dia i cridar-nos, sense anomenar-nos, amb la veu brillant del gest i de la boca. Encara així, amem-nos, amb la lentitud que precedix el capvespre; amb força irrepetible; amb la calma sincera de les onades que abaten, en successiva cadència, les costes que únicament en el nostre cor existixen...
 LA VIDA by Pura Maria Garcia La vida és una escullera càlida. A cada instant, la mar obscura amenaça amb claudicar i fer-me surar sobre les aigües d’una melangia antiga. Viure és l’entreacte d’aquest temps imprecís, intensament estès a una platja sempre buida. Viure és un colp de vent, sobtat, tan estrany com és la vida.
A tu, hauria de dir-te que el meu contorn és ara un suau vidre. A tu, hauria de mirar-te mentre et busque en els rostres fugissers. Encara albire en somnis la presència dels minuts en què naix un vaixell i ets tu qui solca el meu cos quan la fosca ens ompli.
LIEBE by PHÖNIX
Perquè les sendes són les venes pedregoses de la realitat i hi ha un signe en cada branca trencada, resistint-se a doblegar-se del tot i caure, irremeiablement, al sòl ingràvid. Perquè no hi existix cap dia en què els llavis es neguen a ser un arpa que espera a la paraula. Perquè la manera en què respiren les finestres s’assembla al fluix intens dels vents invisibles que recorren les fronteres. Perquè no hi ha nom més extens que el teu nom. Perquè cada fosquejar estens el teixit dels teus abraços sobre la taula, xicoteta i sense adorns, que servix de suport als nostres colzes cansats. Perquè els fills que ens criden dormen, a l’altre costat de nosaltres, però desperten en les nostres mans quan les busquen. Perquè no divise l’horitzó si no escolte darrere de mi els teus passos incansables. Perquè una vegada vaig aprendre, dels teus gestos, que el perdó no és una rendició sinó la victòria de l’amor front el silenci. Perquè trobe, sense necessitar buscar-les, raons incomptables per a trobar el perquè de tu: la raó més explicable.
 UN BACIO, UNA SERA IN COPENHAGUEN by ENRICO DORIA He somiat que el buit era la caixa de cristall que contenia el temps que encara em queda, aquest bri d’instants que,
sembrats per la mà de l’atzar, s'esvaren des d’un cel sense
majúscules. He sentit el fred de percebre que ja no estaves, aquest
clamor silenciós i paradoxal d’alçar els ulls i divisar el rostre
concís, inoblidable, de l’absència. Han caigut per les escales
del record les pedres menudes que no ens atrevim a anomenar: les pors
a què, des de sempre, tenim llogat el nostre cor furtiu,
irrevocable. Tot era un no res estranyament fosc. Em faltava la comissura del teu somriure, la pupil·la encesa dels teus ulls, el vel de fregaments amb què cobrixes la meua esquena quan la nit es despulla en les estreles. Era un somni que trencava la medul·la
espinal de la meua veu, sola. Li robava als ecos el teu nom i, sense
remei, el fil de veu es nugava a la veu que, impossible, encara
t’invocava. No estava la parella de gavines dels teus llavis. El
roig era un color que algú va esborrar, una vegada, del quadre
irrepetible de la carn. No arribava la carn dels meus dits als teus
muscles i el paisatge era un desert sense arena, les dents de la realitat que engolia l'ombra del present. He somiat que era jo la llum més ínfima d’un
univers buit, somiant-te més enllà de la nit sense pausa. I ha
sigut, quan han arribat les passes transparents d’aquest matí nou,
quan, desperta, he sentit el teu bes en la meua alegria.
fotografia d'André Brito Sense la teua pell, les meues mans són veritats a mitges, oreig d'instants sense testimoni un guariment inútil, un no res que em fereix: el temps més solitari.
WALB By LARSREINEKE
Caminava tota sola, buscant, al bell mig del vel dels ulls mesquins, el barranc dels teus braços, la gesta calma sobre el negre fons d'un riu de núvols. Tancava els ulls. Tota presència era un espill, un esclat, un cremor lleuger semblant a un minut de primavera.
Fotografia d'André Brito
Dus-me al calze de lava que ahir revoltà la meua carn i va desfer el vaixell trist de l'enyor que s'enfonsava. Dus-me, ben lluny...
Fotografia de Fernando Huart
El senyor R. i la senyora C. no parlaven molt entre ells. Sempre que, per un motiu o un altre, el senyor R. viatjava, escrivia una postal adreçada al seu gos. “Benvolgut Roff”, començava escrivint al pastor alemany que des de feia 4 anys els acompanyava, junt amb les seues dos filles. Així, explicava, quan tornava a casa, almenys tenia quelcom que contar-li a la seua esposa: tot el que li havia escrit al seu gos en la postal.
 MATERIA by PURA MARIA GARCÍA És cert. La vida és un ull vers ella mateixa. Contempla el temps com un quadern d’hores enllestides al moviment contrari a la quietud. Observa els arrels on el pensament sura i naix el palpitant perquè que creua l’emoció immensa i nua. La vida és un signe veritable, intens bronze que cega les pupil·les l’endemà de l’amor, quan l’estima acatxa el cor i se’n va, bromera de records contra les ones. És cert. Viure és també deixar morir la vida, fer d’allò intrigant una mar plana, estimar i ser vençuda també pel desamor que en el ventre de la vida es deixa sentir com metralla.
 VESPRADA AGONITZANT de PURA MARIA GARCIA Totes les nits, el ventre fosc del cel s’obri, recrema la vesprada agonitzant, vermella. No és justa la foscor amb les estrelles: teix una escala que les ofega si ascendeixen i apaga la seua llum. Hi ha un sacrifici còsmic cada vegada que un astre accepta el mos de l’univers i, sense ira, deixa el seu origen per habitar la foscor a la llum arrencada.
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
