Malgrat que els records tornen a la costa i es resistixen a encallar-se entre les roques inamovibles que voregen la insolent illa d’allò que una vegada va existir, la meua mirada és un punt buit que no distingix el capvespre que les oronetes anticipen. Hi ha cansament en les onades, cansament en l’horitzó, foscor dolça enredant el meu cor, com les algues mortes que no són arrancades per l’aigua que va i ve, amb l’ànim secret de netejar el meu interior i deixar-me ser jo: espai xicotet que, a vegades, sent l’espenta sense força d'aquest irreal present.
evasex |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 10:12h
Xàtiva, nit del 24 de novembre de 2011
Al món especial i únic que han construït Cristina i Carles a la seua llibreria, LA COSTERA, les veus i la musica d'un grup de joves, estudiants de ESO i Batxillerat de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva, coordinat per la professora Ana Belen Pina, es pronunciaren alhora per expressar un sentiment que no només senten els seus cors sinó els NOSTRES, els de tots aquells que mirem els rostres de les persones sense el filtre hipòcrita i tendenciós del gènere. Llegiren poemes, frases, opinions, vestits diferents amb què la paraula pretenia vestir l'ànima social per transformar-la en una mà que detinga la violència de gènere, el maltractament arrelat en el pensament de qui es creu superior i no accepta mirar-se en l'espill de la dona i, per ambició, comoditat o possessió, preferix trencar el cristall, la vida d'un altre ser, un ser dona.
Va ser emocionant, intens -dolç quan les joves veus demanaven, mirant-nos als ulls a qui estaven acompanyant-los, comprensió i respecte- i enèrgic quan exigien una mirada neta, honesta i activa front el maltractament. Em van commoure els seus rostres, ells que comencen la vida, demanant, amb una consciència admirable, que no permetem que altres acaben la seua vida en les mans rabioses i irracionals de la violència masclista.
Abans d'intentar creuar el passadís efímer de l'oblit, em vull cobrir el cos amb la cendra canviant que és fer memòria. Estaves. Vas ser dins l'única estança on les mans eren pell que paladejà l'amor, l'ascens del sentiment que ara fuig i és dol, bressol de l'ombra. Vas ser un tot en el temps, l'aixeta on les esferes brollaven, besades, boca benigna, bromera blanca, aliment dels meus llavis destí, al fi, on encendre la vida. Habitares la terra que a hores d'ara és un desert d'oblit. Ara és un temps sense temps. No vull escriure't paraules per ferir-te. No desitge exclamar el desamor amb què em vestires, només vull que aquest brunzit d'idees es rendisca al pou inclement de l’adéu i les paraules.
Regirada la vida sobre els seus peus invisibles. Trencat el ciment estúpid que fixa el temps al calendari inhòspit que rebutja somiar. Desperta, ara que l’ànima ja no és el suburbi assolat de la desesperança, res manté la seua aparença, res es mira sinó és en les pupil·les de cristall de les nostres siluetes.
Juguen, juguem, a donar puntades inamovibles sobre les ombres, a reptar entre els instants per a convertir-los en feixos singulars, llum i presència.
La vida voleteja al voltant de les ciutats, dels silencis aparents, d'una plaça amb arbres muts, d'un racó, de la vorera infinita sobre la qual ara passeges, sobre els anells platejats dels astres llunyans, del teu llavi, de la pluja que mulla la pell de terra del planeta.
En recorregut pressentit,
cremant com la lava sobtada, bolcades a una vall rosàcia i profunda,
arriben les teues mans al portal sense forrellats del meu ventre. Un
segon és suficient perquè queden derrocades les argolles que
sostenen l’imprecís pes del pudor i les seues ombres.
Una veu clama darrere la
cortina invisible de la pell expectant. És la veu de la veritat,
bressolada pel temps que s’extingix. És la veu d’un desig precís
que assola amb bromera la mirada que lluita per ocultar-la. És una
veu inaudible per al món que naufraga més enllà d’aquest vaixell
senzill que ens porta, aferrats al timó de la passió, disposats a
deixar-nos véncer per la seua dolça espasa.
Hi haurà un dia,
assenyalat en la pell amb la seua indeleble marca, que les teues mans
avancen sobre la meua esquena sense detindre el seu irrepetible
creixement. No necessitaràs mirar-te en el fons dels meus ulls.
Teua
serà la meua llengua, sense pudor; teus els meus llavis entreoberts,
la calma escampada entre els meus braços, el vaivé tumultuós del
meu sexe. Teua la raó per a ser teua.
Les nits arribaran com a
anelles, succintes cordes nugades de la teua boca al meu pit,
doblegant la raó fins a véncer-la.
Teua serà la veu que mai vaig
dir i el mar seré d’aquest cos que, buscant un ara distint, en el
teu cos naufraga.
Era, com la nit, un cúmul de sons amagats entre la tela absurda dels núvols errants. Era, com va ser sempre, l'empremta inesborrable amb què es vestia la pell que em cobria. Era, com un instant, la fugaç emoció, la punxada profunda del desig per ser de les teues mans el buit de foc amb què, entre els somnis, ocupar-me.
