Ara que els
silencis pengen formant una teranyina de paraules omeses, la boira construïx
una cortina invisible i protectora. Em trobe a recer de totes les veus i totes
les mirades. Un colom sense color s'afanya a descendir fins a l'horitzó que
marquen els dits de les meues mans.
En el fons de la
línia que separa la realitat dels intents de la meua pell per ser sentida, els
remors s'aproximen com a pelegrins indecisos tot caminant per espais
invisibles, infestats de túnels on la llum
són les ombres i la foscor s'ha transformat en roselles noves.
L'aire batega. Ara és un circumstancial de temps, la
circumstància en què dormen els dies que enllacen els ponts als teus llavis. Ara
la teua veu és una ciutat llunyana sense marges prohibits, sense voreres
corruptes, sense avingudes estretes, amb dolços fanals que voregen la silueta
del meu cos. Es resistix a la visita de l'oblit i recau sobre la meua llengua,
pronunciada estrela que esgarra l'absència, destral precisa.
Ara, els teus
malucs són la serralada àmplia que encobrix l'oceà blau on no naufraguen les
preguntes.
Sé que res és
permanent, que les ciutats es buiden i es convertixen en fantasmes col·lectius
que seduïxen a les cronologies inventades per uns i per altres. Ho sé, sé que
la indecisió emmudix els llavis ferms del cor i els ablanix fins a deixar-los
àcids i escumosos, vestits amb un aire efímer i inútil.
Sé que el món no
deté el seu esdevindre concèntric i creixent: tot continua allò que el no-res va
voler un dia que tot fóra, a partir de la seua ombra ampla.
Sé que fins i tot la pell oblida les
penúltimes carícies quan el sol calfa de nou les cimes de la carn.
Malgrat que ho sé, han deixat de pesar-me els
temors, la soledat no és un amagatall i sona aquell blues que ara em
porta el ressó de la teua memòria…
Aquest és un EXPERITEXT que juga amb objectes: un parell de sabates
NOVES i unes sandàlies. Els objectes s’escodrinyen i es contemplen amb dues
mirades ben diferents, la mirada poètica i la mirada simbòlica, la fetitxista,
o potser es tracta de la mateixa?
MIRADA POÈTICA
1
PARAULES A DUES
SABATES NOVES
Si veniu amb mi, cada passa
creureu que perdeu
un tros de vida.
No sou lliures.
La llum de l’aurora
serà vostra quan torneu
amb mi pel camí
de la melangia.
No refuseu l’horitzó.
Deixeu-ho tot.
No sigueu companyia.
Mentre faig memòria
reprengueu, una a una,
les antigues petjades.
No lluiteu contra els anys
que us corben les espatlles.
La vostra pell s’afeblirà
fins a perdre’s, com la meva.
Però a l’angle dels carrers
sempre us trobaré,
assegudes i esperant
noves vigílies de festa.
MIRADA POÈTICA
2
SABATES NOVES
No us diré pas què hi ha fora.
Si ve l’instant que vegeu que el camí ’ha fet nou,
recordeu el silenci d’aquesta caixa blanca.
Prengueu la determinació de recórrer la distància com qui fulleja les pàgines
dels horitzons distants. Ara sou vida que fuig de la
quietud, branques de pell plenes de força.
A la primer passa no li caldrà ni dubte ni refús per
ser petjada.
A poc a poc n’esporgareu les distàncies i d’altres com
vosaltres sereu el manifest, la prova que el temps pot mudar el seu ritme.
Per llegir la resta del text, cliqueu "vull llegir la resta..."
