|
POÈTICA DE LA CARN O LA PARAULA 
Escoltaré la teua pell com es senten les paraules per primera vegada.
Mentre acarone la teua esquena, escoltaré el nu del silenci abraçat a la nit que colpeja.
Com se senten els passos que el temps du trencant l'espera, t'escoltaré la veu, com se sent l'aigua de pluja.
Escoltaré les teues mans i el teu cos, com un somni de lluna desvetllat per la tempesta.
Només la teua mirada. Ella, sense res més. Tu, sense nom. Tu, mot vibrant, vol d'un ocell.
La immediatesa que empresona els teus ulls és aigua dolça.
Només la teua mirada, vent d'una nit sense teulades.
Mirada nua.
Signe aïllat en el soroll del somni i la paraula.
Fondària inabastable que un sobtat llamp escampa.
No sé per què recorde hui, com sempre, el ressó de la nit al bell mig de la teua mirada.
La interrogació traspua la distància. A terra de la veritat s'adrecen els meus llavis. On ets, tramat d'amor que tant m'ocupes? És el moment de tornar a esbrinar-te. Avui la teva veu colpirà el meu sexe obert al tacte de les papallones diverses i precises. Vindràs sense pau, sobre la meva pell, íntimament em deixaràs arran de terra. On ets, tramat d'amor, jardí d'aigua cadenciosa i passatgera?
De vegades l'espera és un nom i no una renúncia. Cauen els minuts com aus de la nostàlgia. És un dia i un altre, un seguit d'hores que s'apropen per morir, buides d'instants que no poden explicar-se. De les fondàries del temps, fugisser hivern que roman on esperen els versos, ens crida la memòria. Remor de fulles minúscules, clam en l'aire, alè de la pell humida del temps que es desfà en la tèbia terra del passat. De vegades em supura el temps. Sóc jo on llangueix la nit. Sóc jo el temps que esclata, assotat pel vent fosc d'ahir... Si tot el temps que feren nostre és ja una mar que al teu cos m'atansa... Si tota la memòria és sorra blanca... Si l'absència és tan immensa com l'espera, vindràs? Seràs miratge del temps, tu que creuares com un llamp d'amor la meua ànima?
 Lliri blanc
El lliri blanc m'ha portat el sabor de la teua aigua. Caragols de mar nus li precedeixen, juguen amb el temps que et du.
El lliri blanc tanca la meua tempesta i la llum que amaga l'alba. El lliri blanc arriba quan el record acaba i dóna pas a la teua presència.
Caragols de mar de bromera et precedeixen, ensomni del temps que et viu. Rellotge de sorra clara, murmuri del minut, far del teu somriure que esborra les meues promeses.
Com l'aurora
espere el tacte dels teus braços oberts, com la pluja t'espere...temps fugisser, temps de plaer, veu adormida...
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
