|
POÈTICA DE LA CARN O LA PARAULA  COTTON IN THE SKY by JESUSEGE L'enyorança s'acostuma al present i als seus propòsits, cobra intensitat i és metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó d'ahir pausat en la distància. Hi ha dies en que l'enyorança és una pedra. Hi ha dies en que les coses semblen els llavis d'allò no pronunciat. Hi ha moments massa lluny. Hi ha moments en que l'enyorança es la presència que en mi ocupes.
ENYORANÇA by Pura Maria GarciaL'enyorança acostumada al present i als seu propòsits cobra intensitat. És metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó de l'ahir pausat en la distància.Hi ha dies en que les coses són els llavis d'allò no pronunciat.Hi ha moments massa lluny.Hi ha instants en que no sóc més que un paistage de l'enyor...
BAHÍA DE SANTANDER BY PHENIX 1.
Vol de l’hivern, sobtat colp de vent, finestra travessada i enfebrida.
2. Ara que et veig, els versos són paisatge, una ànima espadada de nuesa.
3. Les avingudes són vidres perduts entre els xàfecs de març. El silenci és ferida prenyada de fred.
4.
Si el teu llavi desa la tralla de l’amor sobre la fosca... Vindràs?
5. El mos de la carn és un estrèpit suau, un vel de ruixim sobre la pell nua.
Gràcies a PHENIX per la seua fotografia preciosa BAHÍA DE SANTANDER
 Voldria ser com la gent que reposa en pau, la gent ordenada amb mirada enjorívola, la gent que té un ànima inventada cada dia, la que estima per primera vegada, que creix on no hi ha gestos ni presències. Voldria viure en una casa plena de sol perquè tu escoltares els ocells imaginaris, aquells que exaudeixen la pluja. Voldria aturar l'adéu mentre l'enyor es sotmet a les invocacions de la vesprada. Voldria morir on sovintegen les mirades i els costums. Ara t'ho escric, només per fer-te saber que tot és com abans, que hi ha una mateixa voluntat feta de condicionals irats i paraules repetides. 
I
L’arbreda de la fosca dringa pel dol del vent planetari.
II
La veu del vent és un soroll remotíssim… Fa massa tems que no ets açí.
III Les paraules ploren entre el gris difús d’aquesta brisa freda.
IV Només un cos sol on cap l’aparença dels colors adormits. Tot és silenci i vent, porós horitzó en una mar deserta...
 A aquest amor li cap només amor, camins d'aigua, dolors breus tot marcant el cos on el fred és absurd. A aquest amor només li cap la nit amb una lluna aliena sobre l'esquena blanca del capvespre. He mirat auest amor amb ulls de sal. Recordava haver-li vist mentre s'obria pas per dins de la passió. Hui, l'he mirat per esbrinar l'amor i les coses que importen. Són els matisos que la carn embasta al voraviu de la passió, és el fum dels sentits, un ball d'arestes. Sóc jo que encara no he après a negar-te...
 CLOCKS by S. DI PINO
Ahir eren imprecises les hores, criatures estranyament abstractes , entre llàstimes i veus vulnerables, entre espies que escarceraven rellotges i discretament acaronaven els somnis. La ingratitud era un jardí on no cabien els teus ulls. Cadenes com estrelles de llàgrimes urgien a les meues mans en els minuts absents: el tic-tac còmplice, una palometa peresosa, un gratacels sense pell, l'estupor d'un camí, la raó i el seu present… L'ahir era una baralla de naips mutus que esmicolaven els dies versemblants, aquell temps involucrat.
 En acabar-se el dia caurà una cortina de paraules desconegudes i senzilles, preguntes i respostes, la fotografia de la distància que em distreu de tu. Tancaré la cambra on viu la meua solitud I les ombres, els camins, els gestos de clemència... Fora del dia, els ocells llunyans se sentiran atrets pel teu nom, invocat en secret pel futur més incert. Tot serà un riu d'imatges vagues que encara hem de viure. Tot caurà en la fondària de la carn que ens separa de l'ànima. Molt lentament, en acabar-se el dia la teua llengua aquosa serà boira desperta, Inconfessable densitat que em banyarà la boca. Caurà una cortina de besades, suspeses darrere del ressò dels versos. Et miraré les mans i les rialles mentre m'esperes al final de les hores dormides en acabar-se el dia...
NOMÉS NOSALTRES Són les onze de la nit. Ací estem, només nosaltres: els teus llavis, la finestra, l’abaltiment i l'hivern adormit en un fil de veu.
PLUJA He desfet el dia amb la certesa que vindràs. La melangia és ara tan sols pluja de paraules.
IMPERATIUS Encén-me la boca. Fes-me desoir tot el silenci. Sotmet-me a la claredat del teu esguard. Atura el temps on ressonen les flors. No mires enrere. Vetla els meus somnis. Amb un sol gest, prodiga’m el teu amor. Encén-me novament la boca.
 Ara que ningú ens escolta sobrevé la sal en les paraules. Els carrers s'abandonen. Les mans s'acomiaden. Els noms s'esquiven i les estreles deixen de ser nòmades senyals, celests records que un dia vam contemplar. Ara que ningú sap de nosaltres emergixen els somriures que van ocultar el teu silenci, obligat anonimat que en l'amor no és silenci sinó veu callada. Ara que tu i jo sabem les carícies que aquesta despedida ens permet i les sentim bategar als versos... És ara i no ahir quan la veritat existix. Les avingudes s'obrin a les empremtes. Els passos s'encadenen a les vesprades. Ningú recorda un hivern com aquest, ho diuen les seues veus envoltades en gel. Ens n'anem, l'un de l'altre, per a donar-nos finalment la resposta a l'esperança. Les aigües de la vida deixen tolls encesos on una làmina de mon ahir conté el teu nom amb minúscules, petites essències que ompliren la meua boca. Ara que s'allunyen els nostres llavis som més veritat, més llum: distància inesquivable i necessària. Ara, el meu adéu són estos versos, versos d'aquest temps, d'un ara on no cap la nostàlgia.  NIT 1 La flor nodreix la immediatesa de la terra. Hi ha aigua concisa sobre els pètals sobtats que colpegen la tija. Perduren els crepuscles en ells.
NIT 2 És diumenge. El teu abraç és una festa. Les despedides moren en la calor immensa dels teus llavis.
NIT 3 Sobre la nit nua cau el fum que es torna penombra. La llum és un saldo a la vora de la lluna. Jo, hauria de conformar-me de mirar-la.
Hui la brisa es transmuta en aire vigorós que oscil·la amagat entre el brancatge espés. Les rames enceses vigilen des de la seua mirada marró els canvis sigil·losos que el cel les proposa. La tardor es pressent en cada pedra i els camins seduïxen al sòl receptiu que prepara la terra perquè les fulles dilatades troben en ella un llit compartit. Els arbres semblen doblegar-se, no hi ha preguntes adreçades al vent que traslluu en aquest viatge intrèpid del temps. Els seus troncs simulen acceptar, submisos, la força amb què desplega la seua fúria continguda.
Res és el mateix quan la tardor escarota el món dels meus somnis, quan les seues mans desfan les estructures perennes que pengen de la vida. La tardor s'assembla a una palometa imperfecta i melancòlica el vol de la qual llanguix, quan el gris superficial dels núvols inhòspits s'estén, com l'aigua transparent que repara la set dels mesos perduts.
Les estacions es busquen per a succeir-se, l'una darrere de l'altra i, no obstant això, se senten els instants que ferixen la pell endormiscada d'aquesta tardor.
Paraules a Xavier 12+1 de desembre 2009 a Porto
La distància és una ferida blanca estesa en una realitat que es reconeix provisional. Al cel fosc, no hi ha aus aquesta nit, dormisquegen en l'estat inexistent on els records recents busquen el compàs anhelant. Els somriures són blancs com el gel desfet que cobrix el temps que s'amaga en les mans agitades de les estreles transparents. La realitat dorm inacabada tot sabent que la calidesa del teu pròxim abraç cremarà sense remissió el fred i novament naixeran besades nocturnes dolces com flors primerenques...
(II) FINESTRES TANCADES
Els meus ulls són finestres tancades.
Alce la voluntat amb la il·lusió que un degotim de pluja tèbia m’obriga la pell que ahir trencà la mort.
El silenci dringa la solitud, d’aquesta cambra fosca. Es precipiten els adéus, els signes comprensibles, els plors arrancats a la vesprada inquieta.
Han emmudit les boques que ahir abandonaren frases per omplir premonicions i vaticinis. No cap, enlloc, el dol dels rostres dels cossos que m’envolten.
Ara, pronuncien la paraula sempre i em miren la pell blanca, esmortida. Sóc memòria que habita en un taüt convertit en lloc de pausa. Sent una muralla de melangia que em separa dels altres amb records de calitja dolça.
Tinc els ulls tancats. No em queda cap somni. El buit es queda endins del negre de la mort que avança.
Ciutat by Sir Hoogle Aquest és un tanato poema en tres escenes, finalista del II PREMI CARMINIS DE POESIA AMB TEMÀTICA LA MORT a Badalona, resolt el passat 12 de novembre. LES HORES POSSIBLES (I)
Camine per aquesta ciutat vertical on encara creixen els somnis i un esmalt de goig queda estampat als edificis.
Al fons d’aquest dia que em retroba, hi ha un munt d’hores possibles que el temps de les certeses esventa com cendra clara.
Algú travessa les seues intencions. Algú està temptat d’imaginar.
Els brams dels cotxes s’afigen al clam imperceptible de la realitat mentre s’escola la llum de l’esperança.
Tinc els ulls tancats. M’acoste a un món que no existix. El temps és un esbart d’ocells que voletegen per un paisatge brut.
La ciutat per on camine és tèrbola. L’aire només busca la distància.
Sense veu, la vida em crida, em troba a un pam de l’atzar, envoltat en la boira innecessària.
S’ha deturat el dia. Els arbres deixen caure fulles inconcluses, l’horitzó d’un últim pensament esdevé ferida que derruix l’arena del rellotge ocult on sóc quimera.
S’ha deturat el dia. M’ha cridat la mort amb paraules que fulguren. No vol res més que preguntar-me al mig d’aquesta ciutat de pell eixuta. Jo vagarege les voravies dels carrers, però no trobe cap resposta. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
