|
RELATS
Fotografia de Fernando Huart
El senyor R. i la senyora C. no parlaven molt entre ells. Sempre que, per un motiu o un altre, el senyor R. viatjava, escrivia una postal adreçada al seu gos. “Benvolgut Roff”, començava escrivint al pastor alemany que des de feia 4 anys els acompanyava, junt amb les seues dos filles. Així, explicava, quan tornava a casa, almenys tenia quelcom que contar-li a la seua esposa: tot el que li havia escrit al seu gos en la postal.
 CHAIR by ALICEINWONDERLAND DE MARODES
Està assegut sobre una cadira, rodejat de carpetes que han cedit tant davant dels papers que contenen, infestats de xifres i paraules subratllades, que semblen les boques famolenques dels captaires que, en grups, recorren les voreres de la ciutat en primavera. En el sòl, esquinçalls d'una estora que més que una realitat és una suposició. Res s'interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d'un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d'imaginari horitzó, desplegat, d'un extrem a l'altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d'un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li ha encomanat l'atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permet sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l'insecte, l'última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s'inicia i es deté abans de fregar mínimament la cullera. Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs. Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d'esquena als que, ara, tanquen la porta de l'habitació amb una clau gran. Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.
 Una vegada ha arribat a la planta de l’edifici en què està ma casa, la segona, fa sonar quatre vegades el timbre de la porta. Tots sabem el significat d'eixa cadena de sons, immutable des que un dia li vam donar forma sonora a un “entra” i a un “t'espere”. També som conscients que són quatre anelles simbòliques, carregades d’emoció continguda. Són innecessàries. Sé que no em cal arribar a la porta per a obrir-la perquè ell du les claus que li permeten franquejar ma casa i el meu cos. Aguaite la seua arribada com faig una vesprada des de fa tants mesos que no encerte a rememorar la primera vegada de la seua primera vegada malgrat que encara hi sent la densitat que va produir en el meu cos i la meua ment. Li espere amb el cos nu i submergit quasi per complet en una banyera inundada d’aigua tèbia i oli de molsa, negada amb el meu desig.
La porta del bany està entretancada. És la forma
que pren la provocació subtil que antecedix els seus passos endinsant-se en
aquesta habitació, invadida pel fum del sàndal que ha començat a cremar-se uns
minuts abans que l’aigua Subjecta el pom platejat de la porta del bany, l’estreny amb una certa fermesa, com farà a continuació amb la meua carn i després de detindre's en la pausa artificial construïda per la seua mà, accedix a la senda imaginària que li conduïx a mi.
Vaig llegir l'anunci una vesprada d'un mes que no recorde, però que no he pogut oblidar. Sense citar expressament el seu nom ni un altra dada que dibuixara la seua identitat, el text d'aquell breu anunci, mesclat amb paràgrafs que incitaven a la compra o a la venda de desenes d'objectes, es mostrava com una provocació inusual i cridanera. Algú, un home de mitjana edat, s'oferia per a realitzar a la dona interessada un ritual especial de bany. L'acte del bany, convertit en un conjunt de minuts i sensacions provocades i estimulades per unes altres mans diferents a les pròpies es convertia en una invitació inevitable.
Li vaig telefonar. Vaig marcar el número de mòbil que havia inclòs en la seua proposició de paper i li vaig escoltar la veu i allò que guardava al seu interior.
 Quan la vida va despertar, se li va acostar el badall. Els cegos no escoltaren la seua arribada. Els sords no van veure la seua silueta. La vida va cloure la boca perquè no l'ocupara. El badall va trémer. Rebutjat per la vida, el badall cercà un lloc buit.Allí trobà el cansament. Des d'aleshores, ambdós són inseparables. 
Ahir vaig trobar la
fotografia. Estiu En Pere, Feia molt temps que li girava l’esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos canviant eren les restes d’un ahir empal·lidit per l’oblit. Els dies de juliol es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una colla d’homes i dones menuts. No tinc ara una imatge clara d’aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia. Jo somiava paratges perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l’estiu deixava els dies abandonats sobre el poble. Cada vesprada, a
l’hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa
els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven
existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que
llindava amb la botiga de queviures de |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
