Novament tots dos callaven, contemplaven el
silenci amb els dubtes i recances que
els envaïen des que van començar a veure’s d’amagat, desbordats pel desig que
sentien.
Ell la mirava amb un esguard diferent, la
mirada plena d’avidesa que conté el dia que s’inicia amb intencions mai no
pressentides.
Ella es cordava les emocions mentre li deia
frases absents de convicció a tall
d’excusa:
—Hem de seguir les regles. No podem
saltar-nos-les.
A poc a poc, la joventut de l’home esclatava i
semblava el parpelleig d’un estel.
Ella n’era conscient que a la seua edat les
regles estaven marcades malgrat que potser aquella pell primerenca i jovenívola
que s’estenia nua front les seues mans era l’oportunitat que delerava.
Una dona de quaranta-sis anys no podia permetre’s
trepidar sobre un cos masculí que desbordés joventut, gaudir el plaer obert
d’una pell assenyalada per un rastre de desig i vehemència alhora que desfeia
el llast dels seus vint-i-cinc anys. Al capdavall, les regles eren grunys d’una
moral hipòcrita on s’arrengleraven les mentides i ella ja havia après que no
era necessari arraulir-se en elles per allunyar les inquietuds que li somovien.
Començà a despullar-se a mesura que aquell
esguard juvenil s’aturava a cada punt cardinal del seu cos vibrant. Ell, potser
per esventar la impaciència o tal vegada per allunyar els interrogants, no va
dubtar a restar dret. Volia evitar que ella el vera excitat.
Ella deixà que un degotim de desig banyés el
seu sexe mentre ell l’aguaitava. Va acostar la seua mà al penis del jove,
sotmès al refugi de la tela dels pantalons i el va alliberar perquè la passió començara
a amarar-li cada cèl·lula
Quan va sentir brollar la seua erecció, un regust
dolç i persistent li va envair la gola, aleshores ell tanca els ulls i li olora
la pell del coll.
Ella va ser conscient que mai no bescanviaria
la profunditat d’aquell cos mullat de desig per una convenció, per obeir les
regles.
Una llum groga localitza la superfície
brillant del piano. Ho inunda d'una manera simètrica.
Un quart home de color s'acosta a ell amb
passos estranyament lents. El seu cos és inmens. La seua jaqueta, excessiva, grisa. Estrelles extravagants es dibuixen esquitxant la seua corbata, també desmesuradament
llarga. Els tirants, antic vestigi d'un pes corporal que ja no posseeix,
apunten imperceptiblement quan pretén acomodar les seues cuixes sobre el
tamboret fosc.
La dona que està asseguda al meu costat aplaudeix
amb un vigor inaudit. Xiuxiueja el nom del pianista al seu acompanyant, un home
prim amb barba. Tot just es miren.
Ni una sola de les seues paraules els acarona.
Ella parla a poc a poc.
Ell l'escolta, també lentament. Tant que no
oculta el poc interès que desperta el missatge que pretén transmetre-li.
Tot just es miren.
Cerque els teus ulls.
Cerque els teus ulls i les teues mans.
Secretament, recorde quan els teus silencis es
llisquen sobre mi, després de fer-me teva.
Són altres silencis. Distints al silenci que
comparteix aquesta parella asimètrica i distant.
Trobe la teua mirada. El teu somriure també
acudeix a ella.
La centres en la part del meu vestit que
intenta cobrir les meues cuixes.
De nou un somriure ancora la meua
mirada al teu cos.
Amb cada acord, els músics alternen la veu
dels seus instruments. Plora el piano abans que la trompeta incidisca
sobre els sons i extraga d'ells un murmuri metàl·lic afinat. Després d'ells, un
crit intens i agut.
La trompeta destil·la gotes minúscules de
saliva. A la meua ment acudeix la imatge de la teua boca encesa quan pretens la
meua llengua.
La teua mà està pròxima al meu braç.M'acoste a ella. L'acarone.
Ascendeixen i descendeixen els tons de la
música. El contrabaix colpeja la sonoritat que intensifica l'ambient. En el meu
ventre, ressona cada vibració de les seues cordes.
Un després d'un altre, el dits de la mà dreta del
músic que toca el contrabaix, percuten i ho esquincen fins a robar-li el seu so
més profund.
Les formes del contrabaix desitgen acostar-nos
les formes de la música, de la vida. Curvilínies, circulars com els camins que
no esperem recórrer però que ixen a la nostra trobada.
Tot en aquesta nit posseeix un significat.
Tu també.
Si vols llegir més, clica "Vull llegir la resta..."
El retard ens impedeix apreciar les llums
disseminades que coronen l'avinguda. Els cotxes en zig-zag quasi permanent voregen les voreres al compàs marcat pel
semàfors.
Fosqueja també amb retard.
És l'estiu i la forma estranya amb que dilata
la vesprada fins a lliurar-se-la a la nit.
Subjectes la meua mà amb fermesa mentre
avances tot just uns passos abans que creuem.
Els dos.
La porta és una boca famolenca, els llavis
metàl·lics que té l'edifici que interromp la línia uniforme del Passeig de l'Albereda.
Sobre la vorera, parelles, grups de persones,
homes o dones aïllades per a ser individus...
Al costat de la porta, els adorns corporals
del propi edifici, les persones, esperen per a entrar. Instants de somriures
lleus. Fragments del temps previ al temps. Mirades en recerca d'unes altres
mirades.
El Palau de la Música s'il·lumina.
Estrelles artificials darrere les constel·lacions de focus s'encenen en una
garlanda incandescent que envolta la façana.
La porta badalla. Amb la seua obertura inesperada,
el grup d'éssers predestinats a ser espectadors es desfà. Els uns i els altres
entren. Travessen la porta metàl·lica amb gestos distints i passos singulars.
Continue agafada a la teua mà.
El meu pas s'intenta compassar al ritme
apropiat que el teu caminar provoca. Inclines el teu cap. Em mires. Interprete
les frases que no exhala la teua boca. Les màquines que dispensen les entrades
esperen, igual que nosaltres, en un lateral del vestíbul.
Són mans mecàniques. Lliuren. Donen. Ofereixen
trossos depaper rígid, brillant. Uns.
Uns altres. Ells. Elles. Passos. Targetes. Codis que emergeixen de l'oblit. Transitòriament.
Memòria pressa a la memòria. Inquietud.
Dos homes esperen davant una de les màquines.
Agiten les mans com banderes de la seua sobtadaimpaciència.
El sòl voldriadespullar-se de la moqueta blava que ho cobreix.
Les màquines. Tots. Uns. Uns altres.
Cadències que s'interrompen amb cada
espectador en irrompre en l'edifici. Introduïsc la meua targeta de crèdit en
aquest somriure mecànic.
La pantalla tàctil es deixa acariciar.
Polse una xifra de manera instintiva: 2 .
Cerque els teus ulls quan el rectangle de
paper, un, es deixa caure sobre la safata de metall.
Espera, sembles dir-me amb la mirada.
La maquina divideix la dualitat que ens mou,
ens commou, en individualitats parcials però completes.
Som dues en un dígit que precisa la precisió
de saber-nos continguts en ell.
De nou, la teua mà arrossega amb suavitat a la
meua mà.
La part inferior del meu vestit em frega els
genolls al creuar el vestíbul.
Camine.
Caminem per sobre dels graons que condueixen a
la sala Iturbi.
Ascendim.
Si vols llegir més, clica "Vull llegir la resta..."
Et
retardes. Avanço la teva abraçada acariciant els meus
braços com tu ho faries.
Avui has esquivat dir-me el moment, l'hora exacta, que em faràs teva després de
mirar-me als ulls.
Per això et retardes.
Demores la teva boca.
Sense saber de la teva arribada el meu cos t'anhela com l'aigua a les seves
vores.
No per pressentits els teus passos són menys esperats, menys secrets, menys
necessitat.
Espera'm nua, vas dir ahir, xiuxiuejant paraules equidistants als nostres
braços.
Espera la meva veu com jo espero la teva llengua, vas dir ahir amb veu de
proximitat.
Espera la meva boca com jo anhelo el teu pubis i la teva aigua, vas dir com
cada dia que em busques.
Espera'm per trencar l'espiral vital que és un parèntesi incolor.
Espera'm per donar-me el color de la teva recòndita intimitat, el teu bategar secret,
la teva luxúria i el teu amor, tancats al llaç de la carn i l'estima.
Espera'm nua.
Espera'm, com esperes al sol pronunciar-se a la teva esquena.
Espera'm per ser junts alba que tremola en passió desconeguda.
Sigues la primera vegada de la meva llengua profunda, també avui.
També aquesta tarda passatgera i esquiva que capturem amb els nostres cossos
junyits.
Espera'm nua, vas dir ahir.
Si vols llegir la resta del text, clica "Vull llegir la resta..."
Ella es va apropar esquivant qualsevol dels
objectes que eren en aquella habitació.
"No em miris.
No encara"
A la seva mà, sostenia un tros de gasa estranyament
espessa. La corda improvisada estava subjecta a ella, nuada a una de les seves
mans.
Sense desfer el punt d'unió del seu cos i la gasa, ella va envoltar el cap
d'ell per cobrir els seus ulls.
Amb paraules que cremaven es va aproximar a la seva oïda:
"No
pots veure'm. Observa el teu interior. Estaré en ell molt aviat. Deixa't
oscil·lar pel que succeeixi"
Ell estava assegut a un extrem del llit. Els seus glutis es recolzaven en els
llençols encara verges.
El llit simulava ser el punt central d'un espai arbitràriament construït,
improvisat en el temps, un murmuri al mig del silenci creixent que naixia entre
ells.
Nu, el cos d'ell era encara més incitant.
Suposar que l'exultació arbitrària del seu
penis trencaria la voluntat d'ell i desfaria la seva protecció davant el desig,
l'excitava encara amb més intensitat.
Era la primera vegada que ella desitjava ser
penetrada per un desconegut, per un cos que simbolitzava la llunyania,
l'absència d'identitat.
Mai abans no havia demanat a un home amb qui no havia establert cap vincle que
fos el seu sexe el que la posseís.
Tal vegada l'absència de vincles podria ser un vincle encara més poderós.
Ella era presa per cossos diferents a aquell
que romania nu, oferint-li l'esquena.
Cossos d'homes amb identitats que ella reconeixia.
A ella la buscaven.
Desitjaven penetrar-la.
Ella era d'altres cossos.
Si voleu llegir la resta del relat, cliqueu " Vull llegir la resta"
