REFLEJO EN EL HONDO by JOSÉ HARO CASTAÑO

Sóc una ombra

vençuda per la llum enrogida

que en la tardor obri

la seua  ferida incomprensible,

libèl·lula nua,

silenci abatut,

evocat en les nits sense tenebres.

EL MAÑANA ES UN TAL VEZ by PURA MARÍA GARCÍA

Les portes són

el front prolongat

de les tristes parets.

Fugen.

Giren.

Creixen en la distància

acumulada

al seu darrere.

Perpetuen

el seu saldo:

les nostres anades

i tornades.

Elles van ser,

ahir,

el rostre de l'adéu.

Espere,

en la desesperança,

les teues mans,

la seua veu de pell...

Em va agradar el timbre de la seua veu, pròxima i al mateix temps estranyament freda, especialment quan em va explicar cada un dels xicotets actes inclosos en el ritual que m’oferia:

—És important que sàpies la seqüència del ritual, però la motivació  duplicarà  el teu desig, les ganes d’advertir-lo sobre els teus sentits. No puc descriure't tot el que faré al teu cos i la teua ment, així la teua expectació serà l'aliada de les meues mans i la meua veu. Hi haurà un moment en què et deixaras portar per ella. Llavors, sentiràs la verdadera intensitat del que provocaré en tu.

Supose que aquelles frases, pronunciades amb una seguretat immensa, trobaren un lloc íntim buit al meu pensament i van desterrar qualsevol dubte que poguera albergar. A les seues paraules, evocadores i incitants, li van succeir les seues mans en la nostra primera trobada.

Aquest matí, quan el dia s'iniciava de manera inequívoca, he rebut la seua primera telefonada. Abans que creue el llindar de la porta, intencionadament tancada perquè puga sentir el plaer exacte i insubstituïble de la victòria del desig sobre un  obstacle menut, em fa saber els objectes i condicions que emmarcaran el ritual.

—Desitge que, a més de l'aigua perfumada, em rebes envoltada en un núvol d'encens. Deixa que la penombra siga el teu còmplice i que la llum dels ciris s'alie amb la meua mirada quan et recórrega la pell amb els meus ulls fins que el teu cos tremole i siga indubtable la teua ànsia de ser posseïda pel meu sexe.

Ell manté la meua excitació des d'eixa primera trucada en què provoca el dibuix mental de l'escenari del meu plaer. Ell ho sap, és conscient que li espere transcendint el temps detingut. Ara els seus passos li antecedixen, ressonen com una invocació que la meua pell reconeix i comprén. La porta del bany s'obri lentament i el seu rostre encén la penombra artificial que inunda l’habitació, jugant a dibuixar espectres lluminosos minúsculs que emanen dels ciris blancs que entapissen part del sòl. Estic immersa en l'aigua perfumada i càlida que ompli la banyera que, des que el em banya, ocupa el centre d’aquest espai. Les seues condicions es convertixen inevitablement en ordes suaus, desproveïdes de cap sentit imperatiu, però carregades d'una autoritat estranya, la que exercix sobre la meua voluntat a través de les seues peticions:

—El teu cos ha de sentir-se prou lliure perquè jo puga posseir-lo amb la intensitat que secretament vols demanar-me. Busca una banyera gran i blanca que s'assente sobre el sòl sostinguda per unes urpes de felí: en qualsevol acte carnal es conjuga la part essencial d'un animal, un felí, amb la sensualitat d'un cos i l'ànima que l'ocupa, tu ho saps...

Cada paraula que marca l'escenari del seu ritual ha sigut obeïda per mi abans del moment inicial de la trobada. No hi sent vulnerada la meua independència: les seues peticions em recorren l'esperit proporcionant-me un plaer singular, el que origina percebre que, més enllà de la racionalitat, la submissió es convertix en la conjugació de la feblesa i la fortalesa. Submisa davant dels seus desitjos, la meua consciència em fa saber que en l'obediència residix també el meu poder sobre ell, la meua força.

Comença el capvespre. El temps llisca el dia com si un vel estrany i subtil haguera decidit cobrir les hores que resten perquè el diumenge finalitze i arrecerar la intimitat de tots nosaltres, els habitants d'aquesta ciutat que un dia va tindre un nom.

 Cadascú habita un espai distint, un fragment de realitat física que ens assenyala i que ens distingix fins i tot d’aquell que conviu amb la ciutat, en un altre indret.

 La vesprada creixent arrossega una pluja lleugera que cap de nosaltres hem pressentit. Es percep en els carrers una certa humitat que hauria d’haver-la anunciada. No obstant això, el sol ha estat còmplice de la sorpresa i al llarg del matí ha brillat amb premeditació perquè ningú endevinara el ball de gotes aquoses que s’anuncien després d’uns núvols que hui han enxiquit la bellesa del firmament.

 Tinc calor i gairebé hi vaig vestida. L’estiu m’apropa a ell però m’allunya de la roba, de les vestidures que m’embolcallen en altres èpoques de l’any. El meu cos es nega a sentir-se cenyit per una brusa o un cinturó. Fins si tot els meus peus es rebel·len a percebre's nugats a unes sandàlies. Hui estan descalços, els sent vius especialment quan caminen pel sòl i sucumbixen a la frescor que emana involuntàriament. Desitjarien caminar i allunyar-se, puc sentir-ho, per a tornar després, quan la nit siga una realitat i el capvespre únicament una remembrança Eixirien a l’exterior, deixarien la porta al seu darrere i prendrien el camí distint que ens trasllada a les coses i a les persones que ens esperen després de l’adéu, després de l’allunyament que no és una fugida sinó un viatge cap altres llocs i altres cors.

 La vesprada va succeint i la pluja que quasi no ha estat proclamada es fa més real i es condensa en porcions líquides, cada vegada més gruixudes i definides, transformades en anotacions que el cel  pretén deixar en la nostra pell quan cauen sobre ella, a les cases, a les voreres transitades, en els cantons solitaris i en els carrerons que mai no són són visitats.

 M'alce del sofà, en el que el meu cos està estés, impel·lida pel soroll perceptible del ruixat inesperat que està mullant l’exterior i m'aproxime a la finestra. Intuïtivament, abans de prendre entre les meues mans les dues fulles de fusta, eleve la meua vista i la fixe d’una manera inconscient en un punt més fosc que s’enfronta als meus ulls. Es tracta d’una finestra, més menuda, en la que apareix, sobtadament, la silueta carnal d’un home. Està prop de mi, puc distingir la part superior del seu cos nu. La calor  que agost encara li permet als dies d'aquest setembre de transició ens incita a la nuesa i a una certa galvana.

 És un home jove, de pell fosca. No puc endevinar el color dels seus ulls, però sí la  forma i l’expressió que els inunda després de ser conscients de la meua presència a l'altre costat, formant part d’una altra de les  finestres de la ciutat. Les mirades, les dues, s’encreuen tot ajornant l’instant en què han de tornar a ser distintes. Hom pensaria que es recreen a observar el rostre de l’altre sense urgència.

 M'agrada la seua expressió, sembla somriure’m amb la voluntat de qui realitza un acte intranscendent però li atorgan la importància dels gestos menuts que naixen des de la llibertat.

 Sóc jo, després que ell em busque amb les seues pupil·les, qui li somriu obertament. Ens mirem, estem observant la nostra reacció, la postura del nostre cos i el mateix cos. Repase el seu tors nu amb els meus ulls. És estrany,  però no m’importa que descobrisca la meua insolència. Trobe tan natural respondre als seus gestos que els meus adquirixen una espontaneïtat clara i evident.

 També ell m'escodrinya. Supose que intenta imaginar la part del meu cos que està coberta per la brusa transparent de lli negre.Els seus llavis s’entreobrin com si desitjara parlar-me des de la distància quasi virtual que ens separa.

Voldria escoltar-li darrere del seu somriure, percebre la seua veu, saber-la i sentir-la, per què no?

 El capvespre deté el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat.

Hui he caminat sobre l’arena. Molt  enjorn,  cada diumenge quan la platja es desvetlla i comença a estendre’s mentre s’acosta a la vora, els meus peus inicien un camí conegut que desitgen.

Són distintes les passes que recorren la superfície fragmentada de l’arena, són diferents i ressonen d’una manera que en res s’assembla a caminar sobre la voravia de qualsevol carrer. Ací, on aquesta mar llepa la costa, el sol és una excusa, brillant i encesa. L’onatge, que simula recriminar a la terra la seua immobilitat, és l'única certesa.

M'he endinsat uns minuts en l’aigua freda de la mar que m’esperava: ella m’ha deixat una abraçada intensa i protectora que ha calmat la meua pell.

Camine amb el cos envernissat per l’aigua amb salnitre que m’impregna. A prop de mi, altres travessen la platja. Cada una d’elles és un interrogant petit  que l’entapissa. Algú estarà somiant en aquest moment, algú suportarà els dubtes inesperats que li invadixen o buscarà amb el pensament un motiu per recordar. Tots nosaltres, des del cel, probablement semblem cercles en moviment que transiten sobre la costa, lliurant-nos  el silenci i el seus sinònims.

Estic tota sola, coberta amb eixa soledat que únicament es troba dintre del temps en què ens busquem l’interior o permetem la seua existència recòndita per escoltar-nos.  A hores d'ara, caminar és un acte que m’allunya d'aquest lloc per a acostar-me a la meua intimitat. El meu pensament pren la direcció que li dicten els rajos del sol. A la meua ment hi  tornen records i noms; moments i significats que únicament jo conec. Hi ha música en les onades i jo la percep. També hi ha una altra melodia que m’envolta, com l'aire. Passege pel paisatge d’arena que es dibuixa davant dels meus peus. En aquest lloc, on la llum serpenteja des de les primeres hores del dia, no em dol abandonar les meues empremtes perquè siguen esborrades després del temps just que es pren la voluntat de l’aigua. Amb cada passa, la meua intenció es difumina i em contemple, des de dins.  Sempre que avance sobre l’arena, en la meua boca es dibuixa de manera involuntària un somriure. És un somriure indefinit que posseïx el valor d’allò inesperat, del que no es premedita. A vegades, jo mateixa em somric d'aquesta actitud que prenen els meus gestos més íntims.

No estàs pròxim però en la distància que recorre la llunyania inesquivable, el teu sabor roman perpetu.

Els besos que la teua llengua pernocta en la meua, la saliva que deixen en els meus llavis cada vegada que els subjuguen, l'oscil·lació humida que enllaça les nostres boques no són l'únic sabor a tu que deixes  al meu record

També la teua essència blanca és única i distinta, irrepetible en la seua densitat, anunciada en la pell del teu sexe anhelat.

El sabor del teu semen és agredolç, de vegades s'acosta a un sabor de mescladissa d'espècies.

En els primers moments, quan comença a inundar la meua boca, la textura del teu semen és recognosciblement densa.

Després de mesclar-se amb la meua saliva, també espessa perquè el desig la multiplica, es diluïx en una mesura suficient com per a banyar el meu paladar i els laterals de la meua boca però no dissoldre's en ells, sinó romandre.

Sentir el teu sabor  en la meua boca, mentre  la meua llengua, insisteix a recórrer el teu penis amb moviments ascendents i descendents i percep el bategar del seu interior, és un plaer que transcendix a la luxúria.  El teu sabor  creix al compàs que el teu semen emergix de tu.

Creix el gust de la meua boca.

Creix l'excitació de la meua llengua, desitjosa de comprendre't.

Creix el desig per que inundes els meus llavis, la meua llengua, la meua gola.

El teu sabor m'ompli la boca.

L'ocupa amb la plenitud que únicament el desig genera quan la fam i la set d'un cos s'han convertit en necessitat irremeiable.

Hi ha vegades que l'ocupa de tal manera que no hi cap la meua saliva  perquè la teua bromera s'allibera com una crescuda que es desborda impetuosament.

Quan gemeques, quasi al final de la teua ejaculació, i sembla que el teu sexe ha quedat buit, nou semen se suscita per a ser realitat humida en l'interior de la meua boca.

És un líquid menys dens, amb un sabor més neutre.  És l'aigua del teu interior més intern, de l'extrem més secret de la teua recòndita essència. Ets tu. És el signe inequívoc de què ets tu mateix, sense fronteres.

Eixa part de la teua essència és la que absorbisc i bec, delectant-me amb més passió, amb més tendresa.

És la part de tu que no respon a l'estímul real de la meua boca sinó a la voluntat del teu sexe per donar-se a mi quan no s'espera, allunyat d'un acte reflexe. El teu penis excitat s'allibera del desig i es transforma en aigua blanca de presència passatgera, subtil saba que fertilitza la meua llengua i m'estremix.

Eixe últim semen que jo bec subjugada és tan valuós com l'aigua que bevem quan la set ja esta saciada.

Secretament demore el moment d'ingerir la teua essència fins al minut en què la meua respiració ho exigix. Ho demore perquè sentir que estàs en la meua boca, fora del temps i el lloc, fora del món, és sentir-te meu, més enllà de la possessió carnal.
Quan entres amb el teu semen en el meu interior i succeïxes en la meua gola, cobrisc el teu penis amb besos minúsculs i recórrec amb la suavitat que sóc capaç la pell que el rodeja, la seua base, el seu inici, el fil de carn que circumda la seua  pell enrogida.
Em recree en el teu sexe per a fer que el teu plaer no desaparega i es prolongue, per a intentar que la meua tendresa arribe a ell i el trànsit de l'erecció a la calma siga tan plaent com l'acte mateix en què et dónes, em dónes el teu semen més intern, la teua essència íntima i secreta, com un acte de generositat i lascívia incomparable.

Tu em saps a tu.

En esta nit en calma, el record del teu sabor ocupa també el sabor de la meua boca.

El so de la megafonia de l'aeroport fa que els meus passos s'accelerin.

La urgència per a realitzar qualsevol acció, abandonada després de la porta del lloc en el qual visc abans de disposar-me a sortir d'ell unes hores abans, sembla recobrar vida.

Respiro sense detenir-me a observar els rostres de qui, com jo, esperen en les sales pletòriques d'equipatge.

A l'esquena, sobre el sòl, damunt de les cadires metàl·liques de reixeta acerada...els equipatges despleguen la seva presència. Evoquen l'instant previ a ser composts, organitzats harmoniosa o caòticament en l'interior dels objectes que els contenen. La certesa que guarden secrets els fa infranquejables a les mirades alienes. La destinació compartida d'alguns d'ells és una excusa per a reconèixer-los.

Borses, maletes i paquets anònims de contingut impredictible esquitxen el sòl brillant de l'aeroport.

Cada sala recupera l'entropia que els viatgers interrompen amb els seus passos.

Les veus es condensen en els racons.

Alguns cossos dormiten sobre les cadires, castigades a ser part d'una sèrie indivisible de seients.

Ells, com les veus, trien els llocs més allunyats del centre lluminós de les estades trencades de la terminal.

Camino de forma precipitada per l'improvisat passadís que construeixen, aleatòriament, els carros dels viatgers.

Intento respirar sense detenir el ritme dels meus passos.

Els meus sentits romanen encara adormits.

Encara és prompte.

El dia tot just s'obstina en alba. Dormita en les restes que romanen ancorades en la foscor de la nit inacabada.

La veu mecànica i simbòlica de la megafonia dicta l'orientació dels meus passos. Les seves indicacions són les ordres que marquen el meu camí. La meva destinació.

La porta d'embarcament està distant del passadís que creuo al costat d'altres éssers que irradien transitorietat i indiferència.

Abans d'accedir a ella, les portes d'un ascensor s'obren sense esperar realment que aquells que ens disposem a entrar en el seu interior acceptem la seva presència.

Un grup de persones abordem el seu interior, amb certa cautela.

Les parets brillants i fredes realcen l'associació amb un quiròfan.

Al cap i a la fi, els viatgers que hem traspassat el llindar de l'ascensor som cossos amb equipatge. Impliquem els vèrtex d'un jo que es construeix.

Irrompo sense vocació en l'ascensor. Al mateix temps, un home d'ulls clars i altres persones esquiven el meu cos per a situar-se en aquest espai. Busquen un lateral de l'ascensor.

El mirall s'entela amb la nostra respiració.

Els alens es barregen com els naips abans de ser repartits.

Es densifica l'aire.

S'alenteix el ritme de la sang.

Augmenten els batecs dels cors d'éssers que mai han compartit més que aquest instant que està prenent forma mentre l'ascensor ascendeix.

L'home d'ulls clars dirigeix la seva intensa mirada cap a mi.

Està situat després d'una dona de cabells lacis i foscs. La seva cabellera enterboleix el fred del metall que cobreix les parets de l'ascensor.

Em resisteixo a mirar-los però no desitjo separar en realitat la meva mirada d'ells.

Es coneixen.

Estic segura.

Els dos prendran la mateixa destinació encara que s'obstinen a simular distanciament.

Les mirades poden ignorar-se  però mai els cossos.

 I els seus cossos es diuen.

 L'home està a l'esquena de la dona. La recorre, primer amb la mirada intencionada que adquireix precisió segons els seus ulls descendeixen fins als seus glútis. Es deté a contemplar-los, amb arravatament.

Respira d'una manera agitada que contagia al meu alè i ho fa també més vívid. No desitjo mirar-li.

Si voleu continuar llegint, cliqueu "Vull llegir la resta"

Hauria desenes d'oïdes que podrien escoltar-me.

La meva veu et tria a tu per a comprendre's i créixer en la teva escolta, com espiral d'aigua.

Tu ets l'eco que decidisc.

El final de la meva paraula.

El territori on la meva veu s'assenta ara, a borbollons càlids de vegades, esperant la teva resposta.

Tu ets l'eco que engrandeix el timbre de la teva veu, que la cenyeix a la teva escolta amb un vincle distint.

Sense la teva escolta, la meva veu és antiga i passatgera.

No cerque el so del teu nom. Cerque pronunciar-lo, percebre la seva cadència en la superfície repetida de la meva llengua.

No importa en quin idioma.

 En quin moment.

Qualsevol instant és propici per a l'eco.

Inicia tu la veu que atresora el silenci perquè jo l'escolte, et senga, et pressentisca...

 Espere escoltar cada paraula teva.

També aquelles que emanen de la mar de la solitud que solament tu coneixes.

 Allí, on les paraules que evites et protegeixen del naufragi, el timbre dels teus somnis cobra vida i m'envolta.

Inicia tu, des de la rebel·lia dels teus llavis, la senda laberíntica a la qual vols dur-me.

No tem els camins que esperen a la vora de la teva pell, les milers de portes que construeixes per a incitar els meus passos.

El teu so, el de la teva veu, el de la teva pell i el de les teves mans, penetra en la meva consciència, amb la mateixa força amb la qual els cossos s'alimenten d'altres cossos.

T'escolte.

De vegades cercant en les pauses de la teva veu signes i indicis.

De vegades anhelant que s'allarguen i conformen un espai en blanc perquè permetes somiar a les meves mans.

T'escolte els silencis i els seus ecos.

El que no dius, també.

El que esquives.

El que encara no vol ser pronunciat.

T'escolte en la meva veu.

Et pronuncie en el que escolte de tu en ella.

Darrere de la nostàlgia dorm qualsevol estació, no sols la tardor.

Darrere de la nostàlgia roman el somriure d’un xiquet que creix sense nostàlgies.

Darrere de la nostàlgia s’arrecera, també, la felicitat que queda al passat i la que encara ens espera.

Darrere de la nostàlgia estan els noms propis que es van pronunciar en veu alta o d’amagat, en la llengua del sentiment.

Darrere de la nostàlgia no hi ha el temor sinó l’anhel i la seva constància.

Darrere de la nostàlgia és fàcil murmurar qualsevol melodia, cantar odes que ni tan sols estan escrites.

Darrere de la nostàlgia s’engronsa l’ahir aferrat al temps que ha de vindre i que es pressent.

Després de la seva ombra, darrere de la nostàlgia, hi ha somriures i pell, somnis que van ser, fets pròxims que ens portaran noves nostàlgies en què perdre’ns.

La nostàlgia ens acarona per endur-se la por, la pluja i la tristesa.

La nostàlgia té el color de la mar de la distància.

   1. SALMÒDIES DE JUNY

    2.  INCERTESA

    3. SILENCI

MALEDICCIÓ

Si em negares

Si et dirigeixes

Encara així

Encara així 

En forma de somni

En forma de passat

En qualsevol de les formes precises

No

Sobre el sòl

"