El paisatge és un signe insolent, adormit en
l'estranya teulada de núvols que un sobtat colp de vent fa
tremolar aquest matí lluminós. Hui, perdudes en l'aire,
les gavines s'emporten els records per deslliurar-me la memòria.
Esclaten les hores. Supura l'horitzó un color rogenc que ha
despertat quan has tancat la porta blanca de la nostra casa. Esclaten
els minuts. Campanes de silenci dringuen les ombres i les llancen a
la nova tardor que naix sobre el camí de les muntanyes.La llum
és un rastre de cendra, abandonat, irisat, remot quan és
claror que condemna la teua absència. Esclata el temps, escrit
sobre els cims irreals i la mar calma. Ara és el teu record,
la teua veu, que travessa aquesta cambra i deixa un bes als
llavis blancs de l'alba.
Estaven adormides. Respiraven lleument i
únicament arquejaven la seua columna cada un cert temps, quan
altres com elles elevaven el seu cos i intentaven aconseguir que els
núvols mussitaven. L’univers abocava sobre elles palades de
terra de distints colors, tants com a llocs de procedència,
tantes com a latituds i meridians, com a paisatges que quedaven
incomplets quan , enfurit, arrossegava les partícules abans
sobre la seua irregular superfície.
Dormien, algunes convertides
en cendres per les llengües de foc que es pronunciaven, eixes
que sense idioma expressaven el seu desdeny i la seua força
devastadora, altres decrescudes per la pluja, minorades en la seua
espessor i profunditat pels torrents; altres, senzillament,
inalterables, altes, elevades sobre el seu ventre indefinit.
Així va ser fins que un número
indeterminat , quan morí l'antic matí, van aparéixer.
L’una darrere de l'altra , com a punts suspensius suspesos sobre
les seues extremitats negres i minúscules, van iniciar el seu
caminar compassat i uniforme. Repetien els seus passos. Caminaven
quasi sobre el sòl. La terra va cruixir com la corda
desgastada d'una guitarra descomunal. Les muntanyes, abans
adormides, van despertar i van créixer sobre el seu dors, es
van elevar, van duplicar la seua alçària i es van
situar sobre la superfície planetària seguint la seua
propi i inexplicable orde. Així va ser. Ho compta el Llibre
Il·legible de la Contemplació i dels Fets Minúsculs.
Va ser d'esta manera que els éssers insignificants, les
primeres formigues, van estremir amb el fregament dels seus passos la
superfície planetària que, responent al seu caminar
reiterat, va transformar la seua pell de terra en el que hui
coneixem com muntanyes i serralades. Des de llavors, als hòmens
se's va donar la prova que el minúscul, sovint, modifica el
gran i el transforma.
És turbulenta la mirada nocturna dels núvols. S'amuntonen les llàgrimes de pluja, descendixen, pul·lulen en l'aire, densifiquen la foscor en la matèria encesa. Les mans acaronen la matinada. Es detenen els rellotges en el solc irreal dels minuts. Les sirenes obliden els cants que van aprendre. La nit és una caixa fosca repleta de records.
