|
DIARI SECRET  A L'AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge I oblidem… Hi ha un temps en què no temem les nits fosques, l’ombra del buit i el trajecte desolat que és oblidar. Defugim la memòria, paret nua on l’última passió cremà la dolça boca el desig que va caure, pell endins, sobre l’avenc dels cossos. I oblidem... Trenquem el fil que subjecta tot el que començà i esdevé espai dispers, cicle interminable, punt de fuga on dormim quan sentim l’assajament de l’oblit.  dESTINI by Laura FOgazza Aquest no res és un destí que grava la paret de foc on el temps passa. La claror mou ingràvids matins coberts amb la pell nua de l'hivern sense pes, d'una porta tancada, de les àtones paraules, un revolt oblit que s'estripa en filaments obscurs de la memòria. Estavellat, el cos sent que és ara el moment de salpar i ser, mar endins, raó que es reconeix, més enllà del dol i la seua ombra indecisa.  IMATGE BY PURA MARIA GARCIA Declare l'interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m'habita. Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m'arrecere del pensament, d'uns ulls o de l'ànima incrèdula i esquiva. Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s'atrevix a respirar en mi quan és certesa. Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l'ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos. Em declare ànima víctima propícia dels somnis. I alegria. I veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l'escoltes. I paraula. I un gest que mai explicaries. I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura. Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.  LOST IN SILENCE by W. POhl No et desvetlles. Medita la veu i la paraula. Torna el pensament al cau petit on habiten els indicis. Sigues qui ets. Escolta el gemec de qui en realitat hi ha dins el teu cos, guaitant la nit. Troba l’equivalència entre una mà i l’acte final dels ulls acomiadant-se. No et deixes embarrancar per l’amor quan les roques siguen diana de la mar embravida. Sigues tu. Troba el mirall adient on despertar. Lletanies. Normes. Consells dels qui no saben parlar amb la seua pròpia essència. Ens diuen, ens manen... Lletanies. Mentrestant, desoint les seues veus, sent aquest silenci irònic i preciós que a hores d’ara és la vida.  SOM COLOR by Pura Maria García Una ona delerosa colpeja aquesta nit on s’emmirallen els astres que ara, tènues, s’acomiaden. Solquen allargats els estels, surant la foscor que comença a escampar-se per sobre el rostre somnolent de la blava alenada de l’univers i el gest. Finalment,la nit em venç.  IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI M'he imaginat descobrint-me, sent reclam de qui sóc, del jo veritable que no necessita mirall on refugiar-se. Per dins, era l'ànima un mur d'aigua que la llum abatia. Per dins, res no era estèril. El temps sentit com una veu, la llengua en espiral on tot és un no res que tot ho configura. M'he imaginat veient-me la mirada en les meues pupil·les, sense fugir de mi per ser part del camí d'un altre que es complau d'aquest doble cristall on la imatge que no som creix i es duplica.
ARBREDA by Pura Maria Garcia És una arbreda on l'estima s'aboca, deixatada, la vida que ens mou i penetra sense miraments en el temps indòmit. Viure, agullonats els sentiments, i el disciplent el silenci. És la vida què suplica correspondència, un lloc a recer de les tempestes. Tota ella, girant beguda a glops per les boques famolenques que fugen d'allò fosc que hi té la més fonda tristesa. Viure, damunt una corda tan insospitada com subtil. Ara que hi la sent, la vida és una arbreda on la llum poda les branques desfetes. 
Em tancà el vent els ulls, deixà, en ells, sorra incolora inevitable inquilina que llogà el meu esguard. Hi vaig acceptar. Em vaig sotmetre a la voluntat de la vida que em porta. Hi vaig ser, de nou, negació, obligada circumstància. Em vaig mirar els llavis dient que els meus ulls no volen ja mirar enrere.  Fotocommunity Pura Maria Garcia Abans d'intentar creuar el passadís efímer de l'oblit, em vull cobrir el cos amb la cendra canviant que és fer memòria. Estaves. Vas ser dins l'única estança on les mans eren pell que paladejà l'amor, l'ascens del sentiment que ara fuig i és dol, bressol de l'ombra. Vas ser un tot en el temps, l'aixeta on les esferes brollaven, besades, boca benigna, bromera blanca, aliment dels meus llavis destí, al fi, on encendre la vida. Habitares la terra que a hores d'ara és un desert d'oblit. Ara és un temps sense temps. No vull escriure't paraules per ferir-te. No desitge exclamar el desamor amb què em vestires, només vull que aquest brunzit d'idees es rendisca al pou inclement de l’adéu i les paraules.  IMATGE BY Pura Maria Garcia Les onades extraviades, tombant la vesprada en un gest que dessagna l’estany íntim que em resta a l’anima. Les hores, sense tu, són tan fràgils... Tenen el mateix color del desert i el seu silenci, de la mar absent, de les gavines. Tot resta ara aturat, dormint sobre els minuts que creixen. Sent el temps i un vertigen de preguntes confluint a allò que no em pertany. Sent les temences, endins del pensament. Hi veig com cauen defallides quan trobe la escampada llum dels teus llavis.  NIGHTLINER by ULI.M
Ets tu qui fa trémer el meu cos. Estàs entre les fulles nues d'aquesta extensa nit que m'acompanya.
TEMPS I CADÈNCIA by PURA MARIA GARCIA Un solc d’aire em trasbalsa la vida quan sobre el meu llit de pell les teues mans hui no hi són com anit eren: fondíssima paraula. Cliqueu per sentir la música que acompanya el poema: DESERT ROSE 
AIGUA D'ESTIMA by Pura Maria Garcia Va ser, al paradís ferm dels teus llavis on els discursos, desfets, es convertiren en lloc on refugiar-me. No ens calien els gestos. La vesprada era el lent viarany que ahir ens dibuixava. Entre els instants, la pluja era, tot de sobte, aigua d'estima, l’antònim d'allò efímer. Per sentir la música que acompanya el poema, cliqueu MÚSICA I SONS 
REALITAT by PURA MARIA GARCIA
Una escullera. La realitat, penetrant el cos mullat d'una ciutat estranya. Minva la lluna fins exhaurir-se sa llum oscil·lant i càlida. He creuat, sense por, els carrers de dolor on viu mon ànima.
 CADENES by PURA MARIA GARCIA Més enllà del cor ferit, el dolç tacte de l'estima em conjuga: sóc present imperfecte, temorenc de la foscor i altres paüres, però conec els llavis on dorm l'emoció sense ombres que em captiva.
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
