S’ha teixit un silenci
entre el desig i la paraula, un pont volada cobert amb platejada
aigua que ara bec. Un grapat de terra, espiral de foc encesa entre
els dits, obri la seua presència per a deixar-se esvarar sobre la
pell de la quietud que ja no existix.
Entre tu i jo, un Sol esclau
ens allibera dels núvols i ens fa esclatar sobre els ulls el més
intens desig de fondre’ns. Com dos feres que mai van tindre urpes,
com els supervivents d’una esfera en què van viure, des de d’un
ahir remot, totes les emocions que se senten; com dos bojos que
sil·labegen la seua brúixola carnal i troben en les llengües
enllaçades el nord que anhelaven; com qui vam ser llavors, ho
recordes?, hui trenquem el laberint gris d’una vida que pretén
empresonar-nos, desfem el golfo de la porta quotidiana, del mirar-nos
en un espill que no pot tornar-nos la silueta.
La vida sembla la diàfana paraula que ens plena els llavis, però tendix els seus tentacles
foscos per a allunyar-nos, un de l’altre i desplega el seu hui
reiteratiu. Encara així, enmig de la lluna de l’amor, que
dolçament ens vigila, escapem, escaparem, de caure en la trampa
mortal de no buscar-nos en els ulls, cada dia i cridar-nos, sense
anomenar-nos, amb la veu brillant del gest i de la boca.
Encara així, amem-nos,
amb la lentitud que precedix el capvespre; amb força irrepetible;
amb la calma sincera de les onades que abaten, en successiva
cadència, les costes que únicament en el nostre cor existixen…
