VIURE by PURA MARIA GARCIA
Dels arpegis únics
amb què el foc desmaia la
mentira,
està feta la nit,
esvelta i amarada.
Roman
l’aiguardent de l’orgull
i la supèrbia,
amagats en la diana
dels pecats ignorats,
però comesos.
No n’encerte a viure
sense morir,
també quan només resta
la llum fulgent
que desgranen els versos.
COMDEMNA by PURA MARIA GARCIA
Em podeu condemnar,
més enllà d’aquest ara d’aigua i boira.
Conegueu els meus somnis
i el blau indefinit que fa saó
en els instants de soledat
que als ulls em deixen
aquest posat esquiu,
una aliena melangia
que mai no m’abandona.
Heu sentit,
a cau d’orella,
els versos trencats
i escrits amb el glatir de síl·labes
que dormen ancorades
a l’esquena atzarosa de símbols i designis.
Heu vist la pell del meu cos,
nua i precisa,
racó eixerit de la blanca passió
que em banya el sentiment,
pluja i quimera,
càbala impensable amb què les ombres
sotraguen el color a la vesprada.
Heu tingut les hores fugisseres,
l’impúdica declamació
dels meus llavis profunds.
Sé que no en calen concessions als
sentiments.
Em podeu condemnar
a no dir,
a callar,
a simular venjança a la paraula,
però, la meua llengua
ensumarà sempre
carrerons de records sense silencis.
Sóc captiva d’una veritat
que és més que un gest,
una llavor,
un remor.
Sóc a les mans enfervorides de l’estima.
RASTRE BLANC by PURA MARIA GARCIA
Ha dibuixat el temps
un port que es perd,
fluctua,
deixa un rastre buit i blanc,
en la memòria
d’aquesta tardor anticipada.
Són gavells de paraules,
vaixells al damunt del sentiment,
aplacats llavis
amb què em trec l’oblit
per jugar,
novament,
a
creure.
FOTOGRAFIA by ANDRÉ BRITO
Una ombra en la nit,
la inútil pau
del començament nocturne.
No em serveixen els records
en aquesta nit acovardida,
no tenen el blau perdut
on ahir glatien
els nostres cossos.
ABSENCE by G. MURA
Refile els límits que són
el meu jo,
allò més intim.
Els creue,
solcant camins i somnis,
mire les runes del meu
cor,
li explique als ulls
la ennegrida línia que
són les ombres,
les cendres,
les restes
del coratge que he perdut,
ara que es confonen el
futur
i la memòria.
Sobre la vella silueta
que em cerca l’ànima,
sóc jo,
un ressò esbiaixat.
Fuig de mi
per trobar el mirall
on la soledat es desfà
i les nits es vesteixen
amb colors per no ser mai
oblidades.
Còrrec,
camine,
recull les passes
necessàries
per somiar un blanc
que s’emmiralla
més enllà del que em
resta de vida.
Fuig de mi
per esquitxar la soledat,
però trobe l’espessa
ombra
de ta absència.
MOON BY PETER KRAMER
Hem conegut, endinsats
en el llindar d’un somni,
la construcció del temps,
el ponent bastint
els sentits
estranys,
l’encert
desat,
el feble esglai
de veure’ns
despullats
sota el tacte de l’alba.
Hem estat
els cabells de l’amor,
l’assaig reiterat
de la lluna que es desvetlla
i, en la soledat,
ànima endins ens atansa.
TAPIZÓ LA SENDA by MARCE DE LAS MUELAS
Vaig saber que era la mort de l’hivern quan van deixar caure els núvols un silenci d’aigua. Tot va quedar, enmig del no-res:els peixos nadaven en els gots replets de nostàlgia, en els ulls amb llàgrimes de la veritat nua. Van arribar, amb la traïció de la vesprada, els versos que el passat em devia, l’un darrere de l’altre.
Algú em recordava en la distància.
Algú va dir el meu nom i torrencials, les aigües van deslligar la memòria. L’hivern brodava amb el seu fil blanc, les voreres, els somnis, els parcs deshabitats, els camins creuats de les ànimes. Morien les mans de dits acerats de l’hivern. A la llunyania, darrere de la llum invisible del futur, una madeixa de respostes va desembastar la meua soledat i la va fer la seua empremta.
WORDS BY CRISTI BUGA
Un cop i un altre
dubte
del poema.
M’allunye del vers final,
impetèrrit fruit
que tanca
les síl.labes en la presó
invisible de l’estrofa.
I calle.
I no escric.
I no imagine.
Un cop i un altre,
la mort del silenci
em commou l’ànima.
ABRIL by PURA MARIA GARCIA
A la casa vella
hi ha l’anunci d’un abril
que s’emporten les gavines de la pluja;
el mos del temps;
la claror dels teus ulls
i la mar necessària.
Hi ha un so,
sempre hi
és,
que crida, ànima endins,
amb la seua cadència de flor nova.
La portella està oberta.
Hi ha finestres que condueixen
al ruixim
de les besades
en els llavis.
REFLEKTIONS II by CARSTEN KE.
He acceptat l’exili del meu cos,
abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans.
Vaig deixar a un costat, més
enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle
anunciats per les nits més sorpreses.
Vaig renunciar a l’estranya ombra que
deixava veure un bosc de preguntes darrere
la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el
paratge de la terra coneguda.
Vaig oblidar comptar les hores, vaig
beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la
veu a què em dirigia sense saber-ho.
Vaig rebutjar les creences que, com una
llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el
gest de la sorpresa.
Vaig perdre els vaixells que
s’aproximaven al port vençut dels records vius.
Vaig deixar el meu cor en la costa
silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a
penes onatge ni tempestats.
Vaig abandonar la meua silueta, els
preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les
profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a
la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima,
a la teua presència immensa de paraules.
Alguns em van assenyalar amb els seus
dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus
passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua
bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb
l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d’un somni
inabastable que amb les mans s’aconsegueix cada dia.