SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

MAR DE PLOM

1


LA MAR DE PLOM by GROC









S’acosta el mar

tot i deixant escates de temps,

plomes d’aigua

esteses a la llum allargassada

de la sorra.

Em va esculpint

humides
branques en el pensament,

un niu inert

reclòs entre silencis.

S’acosten les ones,

el gest mullat de la mirada,

pupil·les
sense pes,

un cel blau que s’escola

cap als meus ulls,

rastre viu

del somni exhaust

de la vida
i les hores.

 

 


 

 

DUBTAR

2




















FOTOGRAFIA DE FERRAN PETIT




Un dard

de confusió

ens llança una escala

d’escalons inexistents.

Els dubtes,

pelegrins
enfurismats

que han aprés a callar,

ascendeixen per ella,

rebolcats

en els
buits culpables

del silenci.

 


 

Gràcies, Ferran per la fotografia!

NO ENTENC

3


DARK NIGHT by ALBERT-HAYR



No entenc

el calfred de la ciutat

quan apaga la llum dels cors

i dels silencis.

És un fanal immens

que cobreix les boques

de les nits fosques.

No entenc

el final previsible de la paraula,

quan t’atansa

a l’adéu i destrossa

el vaixell del futur,

varat
temps

en el port d’un demà inexistent.

 


LES HORES

1













FOTOGRAFIA de FERRAN PETIT



Han  descendit les
hores fugisseres,

refilant l’atzur, l’aire anhelat,

les bromoses paraules que capgiren la nit.

Desgranen els sentiments,

el desert poblat de la memòria,

aquest paratge insòlit on els teus llavis

eren estones sobreviscudes al silenci.

Les hores desglacen la neu i el llim

del dies que solquen la mar de la veritat.

Potser ara, amb els instants

que fan invisible la melangia,

les hores s’esmunyen en minuts

d’aquell temps on ens dibuixàvem

el cor amb un pinzell de somnis.

 

 


DUBLIN I UNA OMBRA BLANCA

0
Publicat el 9 de gener de 2011









DUBLIN by ENSOPH PIX



Hui la carn és un  amagatall on el plaer ha jugat a ser melòdica raó per estimar-nos.
la neu és un traç blanc. Hi ha un riu rere els cristalls vestits de boira de la
finestra gran. Tots els dits volen i extrauen del llenguatge les ombres que el
passat deixà, indagant en la melangia.

Dublín és un cor vell, un pont, un
paisatge que ens observa, acomiadant l’oblit, ara que els besos ofeguen la
voravia de l’avinguda
il·luminada.

Hi ha la més blanca nit amb la més
blanca de les ombres.