SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

DONA’M…

0
Publicat el 29 d'abril de 2010

FLUXUS by JESUSEGE

Quan et rendisques l’alba,

caigudes les espases de la nit insolent,

recorre’m la pell que anhela l’empremta de les teues mans.

Espedaça els esquinçalls marcits,

les escates del passat oscil·lant,

la fusta desèrtica del bosc de la perpetuïtat

amb la que el temps sedentari va enlluernar

el sortilegi equivocat de l’ahir i el seu pretèrit imperfet.

Reclina les teues extraviades solituds

sobre aquest pubis rosaci que no és claredat

sense la llum mediadora del fluir de la teua llengua.

Succeïx, sense dubtar-ho.

Fes camí i senda

per entre les avingudes perennes del meu cos.

Sigues estrela  que no enveja les brillantors

de les constel·lacions enfosquides per l’aura

de l’aparença i el foc precipitat

que les trastorna quan arriba l’hivern.

Transmuta la teua mirada en  indiscreta libèl·lula,

tix una xarxa visiblement dolça al voltant

 de la contornada dels meus sins,

humiteja’m la vida amb l’aigua elemental

del riu que naix, entre les valls esclaus dels teus cuixes.

Dóna’m la veu quan els núvols dibuixen el frontal

del demà previst pel cel.

Dóna’m el roig que tots desconeixen,

el fluir de l’ambre de la teua sang.

Fluïx en el meu sexe, roba el seu secret transparent,

el dens nom que no oculta.

Dóna’m la teua llengua i  els seus colors.

Dóna’m la mirada aquesta alba,

ara que fins i tot els salzes es dobleguen per a amar-te…

MOMENTS

1
Publicat el 25 d'abril de 2010

COTTON IN THE SKY by JESUSEGE

L’enyorança s’acostuma al present i als seus propòsits, cobra intensitat i és metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó d’ahir pausat en la distància.
Hi ha dies en que l’enyorança és una pedra.
Hi ha dies en que les coses semblen els llavis d’allò no pronunciat.
Hi ha moments massa lluny.
Hi ha moments en que l’enyorança es la presència que en mi ocupes.


NO

1
Publicat el 18 d'abril de 2010

 



LLUVIA by JORGE ROSSO

No em serviran les paraules
ni els gestos ni les melodies
que els somnis falsament taral·laregen.
Des de la talaia omnipotent de la pluja,
sóc  només fruir dels cants de les teues mans,
una música abandonada als besos que temptegen
aquells que s’arreceren a la mar de l’amor.
Les onades que tot ho endevinen,
ara mussiten la quietud de la passió
que esquinça el temps anhelat,
els versos avivats per l’espurna del deler,
 malgrat que el silenci vol escombrar
la melangia fonda que em vesteix la pell,
la fam de tu és un vaixell enfervorit
al qual no serviran mai més les paraules.

SOBRE ELS CRISTALLS DE LA TARDOR

0
Publicat el 14 d'abril de 2010



Entre l’arbreda
dibuixada i fèrtil dels meus malucs, sobre la seua pell d’ametler de vaticinades
flors blanques, acaronant l’extensió que les limita amb la meua raó, incrèdula
veu que mai podria atrevir-se a contradir el teu silenci…

Entre els passos
marcats per l’extrem succint dels teus dits, més enllà de les síl·labes clares
de la paraula desig, pronunciada en els instants en què el tot i el no-res
podrien cabre en qualsevol dels teus gestos…

Sobre la meua
carn desperta, la meua fam de tu, el meu anhel febril per recórrer-te amb el
fuet metafòric i candent de la meua llengua…

En la meua
veritat, sense pudor…

En les meues
certeses, contingudes en diminuts temors que et busquen per a alçar-se sobre el
signe interrogant dels dies i les seues preguntes…

Sobre la vesprada
que un febrer va desposseir del seu somriure a les oronetes que vagarejaven les
fronteres sense noms per a entreteixir de llum els murs de l’amor…

Per damunt dels
cristalls de la tardor, dels preludis sense final, dels panys dels despatxos,
del fil púrpura que ens nuga com a titelles al temps i la seua existència…

Abans que un
esbart de besades es desfacen en vol celeste sobre el meu sexe d’aigua…

Entre les meues
cuixes, entre les vèrtebres platejades de la meua esquena, serp en moviment
sense repòs ni son…

Vorejant el meu
sexe, llepant els seus llavis encarnats, en silenci…

Declarant  inoblidable la serralada rosàcia de la meua
vulva i els seus misteris…

Davant  les proposicions de la meua carn i la meua
veritat de dona que se sap pell latent a la recerca serena del risc dels teus
ulls…

Al meu costat, et
situa l’amor com una porta de mil colors nous, un somni inesperat, la veu que
prenen les línies sobre les quals mussite els versos de la meua ànima, les mans
anhelades, la humitat que excita la meua essència íntima i secreta, l’ombra
sense ombres que m’acosta a la vida…

 

 

SOBRE ELS MURS D’AQUESTA GUERRA

2
Publicat el 12 d'abril de 2010

Photobucket

Sobre els murs d’aquesta guerra
que acampa en el meu cor,
l’exiliada rendició
no pesa més que un gest.
Soldats rendits a les teues mans,
els meus sins s’erigixen en rosa
perpetrat pel roig encés
que naix del desig, ara ambre de llum,
sentit estremir de l’ànima de la carn.
Els escuts no cobrixen,
no protegixen,
no arreceren els secrets que altres van tatuar,
estigmes d’un ahir encara acceptat.
Pregunten les victòries,
les derrotes murmuren la matèria
d’argenta que no sustenta dubtes,
només la meua pell traçada en la distància
coneix les respostes més dolces,
miralls vertaders, ulls sense dol.
En la guerra inusitada de l’amor,
només claudica la nostàlgia.

EN LES ESTACIONS…

2
Publicat el 7 d'abril de 2010

EN LES ESTACIONS by PURA MARÍA GARCÍA

En les estacions, semblem l’inici o l’instant últim d’un argument. La tristesa, un somriure, un hola, les despedides, la nostàlgia…qualsevol emoció és relativa. Ací, en el paisatge sustentat per rails, andanes i maletes sempre hi ha algú que sent un dolor més intens que el nostre, que obri més el seu cor a un somriure o busseja en l’oceà indescriptible d’una pena.

Relatiu és l’aire enrarit pels noms inusuals dels centenars de destins, ciutats o territoris que moren en esta estació sense llampades. Relatius són, igualment, cada un dels gestos que un ningú amb rostre realitza al creuar les mans, decantar el cap o alçar la vista  la mirada i transformar-la en un pronunciat abast dels ulls des de la perspectiva horitzontal dels secrets.

Ambre, suor, pells i teixits expandixen els seus intenses aromes per a ser també quadrícula olorosa que limita i cartografia a l’estació i els seus costats, a les andanes i els seus superfícies, el sòl i els punts cardinals de granit, les textures incessants dels passos abandonats pel temps.

Un núvol de distància futura envolta caminants i camins, transeünts i destins, ara que l’estació bull com un sol encés d’agost.

Pinzellades de llum travessen les vies amb anticipada antelació.

Mentres els sons es traduïxen en moviments i intencions, este recinte d’empremtes i promeses es desfà dels vestigis del present i s’obri, en pausa cronometrada, als destins que els viatgers van buscar ahir amb la seua intenció.

SENTITS

0
Publicat el 4 d'abril de 2010

Els meus sentits són flors
hibernants ara
que l’exili de les teues mans
ss blava realitat
i no irreal pressentiment.
En cascada, intensament púrpura,
ahir van ser dos copes cristal·lines,
gots enardits,
coure dansaire
sobre el lleuger estímul
de la teua llengua estrangera.
Van tremolar, van caure
derrotats, els amors més
estimats per l’amor de sempre,
Amor donat, flor estimada,
dèbit impagat
de l’ahir de les mans…