germa.bustamante |
dimecres, 28 de febrer de 2007 | 13:00h
Tal i com diu el pastor Gavaldà en les seves intervencions dominicals al programa Eduqueu les criatures, quan tens fills, hi ha amics que et deixen de parlar. L'afirmació sembla molt taxativa, però és tan certa com que en aquest món sempre hi haurà llestos que s'aprofitaran dels beneits. Quan ho vaig sentir per primer cop, just estrenat com a pare primerenc, no hi vaig donar gaire importància, la veritat. Allò del 'a mi no em passarà'. Però a mesura que han passat els mesos m'he adonat que, en general, a la gent que no té fills no li interessa gens la gent que té fills. I no serveix de res que hi posis bona voluntat i facis esforços per no parlar només de criatures. Simplement, no interesses i punt. És per això que has d'anar darrere de la gent, mirar de moure la massa per fer un dinaret en algun lloc, un sopar a casa teva.. Però tot i així, encara que ensenyis la cartera, només trobes portes tancades. I, al final, te'n canses. Perquè ja tens prou feina amb menar la teva vida i la de la família perquè, a més a més, t'hagis de preocupar perquè la hipocresia sigui un valor que cotitza a la borsa. Sap greu, no ho negaré, però em consola pensar que tots aquests que tenen aquesta actitud, potser algun dia, també es trobaran amb els nas enganxat a la porta.
Ara sí que m'ha sorprés el Buenafuente. No ho dic perquè hagi demostrat cap actitud sospitosa en alguna altra ocasió. (Excepte, evidentment, si algú li vol retreure la marxa a Antena 3 per fer humor en espanyol.) Simplement, perquè m'ha sorprés... positivament parlant. Sempre és difícil de rebutjar un premi. No me n'han donat cap d'important. Però suposo que deu ser molt difícil fer-se enrere. I té mèrit de fer-ho amb un argument com el que ha utilitzat el reusenc més famòs (amb permís de Gaudí): no voler compartir un premi amb un pseudo-periodista com Federico Jiménez Losantos, etern ressentit amb un país en el qual va viure durant molts anys i el qual, un dia, li va girar l'esquena (i alguna cosa més). Buenafuente no tindrà el Micròfon d'Or, però el seu gest l'honora. Potser ens caldrien més Buenafuentes.
Sempre m'ha intrigat el món dels somnis. Vull dir: la quantitat de barbaritats que pots arribar a somiar (si te'n recordes), la capacitat de la ment humana per associar idees, situacions, personatges. Fa uns dies parlava, en un 
Hi ha coses que un periodista no pot fer. Vull dir, no et pots anticipar a la notícia, per moltes ganes que tinguis que s'esdevengui. No pots dir que demà hi haurà pau al món, que s'acabaran totes les guerres, que no hi haurà corrupció, que l'home viurà en harmonia amb el medi ambient. Vam riure molt amb el titular de dimecres del diari Avui: 
És curiós com poden arribar a ser familiars els personatges d'una sèrie de televisió. A casa ja fa dies que seguim, pas per televisió ans per DVD, una de les millors sèries que he vist en els darrers temps: 
Em fa molta gràcia (per dir-ho d'alguna manera, és obvi) això que diu ETA en el seu darrer comunicat: assumir l'autoria de l'atemptat però assegurar que causar víctimes no era l'objectiu. Caram! Això és com aquell que juga amb un misto al costat d'una llauna de benzina i té la convicció que si li cau no passarà res. O com aquell que, després de fotre una bufetada a algú, li demana perdó i li diu que no volia fer-ho. No sóc analista polític, ni pretenc ser-ho, però ETA ja fa temps que ha perdut el nord, el senderi, els papers i tot allò que, en aquesta vida, és susceptible d'ésser perdut. La seva lluita i la seva manera d'actuar potser fa anys sí que tenia un sentit. Ara ja no. Ara ja s'ha convertit en un espectacle visceral, sense cap mena de sentit. Una prova que l'home encara no acaba de ser un ésser racional. Encara que demani perdó i lamenti haver fet mal.
Farem un seguiment diferent, però. Nodrirem el bloc amb els tòpics més suats i usats en qualsevol transmissió.
Ho haig de dir obertament: em fot molt que tanquin el circuit català de TVE. Si, ja ho sé que la programació era molt millorable i que hi havia massa gent per tant poca feina. Però siguem realistes: quina necessitat hi havia de fer una retallada tant enorme? I que consti que ho dic amb el cor calent perquè també m'afecta de manera personal (i no només de manera sentimental, diguem-ne). No fa pas gaires dies vaig assistir a l'enregistrament d'un dels programes que es fan en la nostra llengua des de Sant Cugat. I em van sorprendre dues coses separades per anys llum. D'una banda, el funcionariat gris, rupestre i arcaic que pul·lula per aquell laberint de passadissos, platós i altres dependències. D'una altra, la il·lusió diària, la professionalitat d'uns treballadors que, aliens a la notícia que ja feia dies que es coïa, seguien fent la seva feina amb l'empenta del primer dia, intentant superar la mala maror i la incertesa d'una decisió presa per tecnòcrates que, de ben segur, ben poques vegades han estat darrere de les càmeres. 
Hi ha col·lectius que em fan ben poca pena, i això que els he tingut a prop per qüestions diguem-ne familiars. Avui he sentit que a la ciutat de Barcelona la tarifa dels taxis s'apuja com cada any. Això sí, amb unes xifres que fan feredat: la baixada de bandera normal, la de cada dia, passa d'1,45 euros a 1,75 euros... Si no vaig errat, això són trenta cèntims d'euros... Caram, no està gens malament. I també s'apujarà suposo, el preu de la tarifa dels passos. I la baixada de bandera del cap de setmana. I els famosos suplements que podran carregar en els dies de festa extraordinària. 
Hi ha gent que té la pell fina, extremadament fina. No sé si és pel costum però els insults ja fa temps que no em crispen. Però hi ha gent a qui sí. I amb unes dosis d'excitació que fan feredat. I, si no us ho creieu, atents a l'anècdota. Sis del matí. Benzinera Agip del Paral·lel. Un tràiler que acaba de descarregar benzina es disposa a sortir de la instal·lació. Durant la maniobra ocupa part del carril bici mentre un servidor era a punt de passar. Com que el conductor mirava cap a la banda contrària, quan em veu s'atura bruscament i li recrimino, amb la mà alçada, que no m'hagi vist (porto tantes llums que semblo un arbre de nadal). La seva resposta és directa i senzilla: 'Vete a la mierda!' Caram: quina educació i quin bon humor a aquestes hores del matí. I faig allò que diuen (a mi m'ho deien) que no s'ha de fer: posar-te al nivell del teu rival. Com que m'altera molt que la gent que no té raó en vulgui tenir, li responc també amb claretat i en espanyol: Tu puta madre! La cosa podria haver quedat aquí però hi ha un detall que, tot i que podria no tenir importància, en aquest cas en té. Tant ell com jo dúiem la mateixa direcció: anàvem cap al mar. 
Quan em pensava que no tornaria a llegir mai més (sí, ho sé, potser exagero, però estava en una d'aquelles llargues etapes en què la lectura no em motivava gens), aquestes dues últimes setmanes he tornat a recuperar allò que el tòpic qualifica amb el bonic nom de 'plaer de la lectura'. Potser els intents anteriors, sense cap mena de continuïtat, responien a una mala tria... Però tampoc no crec que fos aquesta la causa principal. Apunto, més aviat, a causes de caire psíquic: manca de concentració, desgana a l'hora de passar pàgines i pàgines, i sobretot manca de temps. I és que les circumstàncies personals dels darrers mesos han afavorit aquest còctel d'elements. Ara, però, com deia, sembla que he recuperat l'alegria de llegir. Fa un parell de dies em vaig acabar "Creuer d'estiu", de Truman Capote, un llibre que a mesura que avances en la lectura et va enganxant. I que, dit sigui de passada, té un final espatarrant. I ara, ha arribat a les meves mans el darrer llibre del Sergi Pàmies. De moment, sensacional!
Què s'ha de fer quan t'adones que al dia li falten hores? Que els minuts, que les hores s'escolen de manera inexorable, que passen per davant teu com una exhalació i que tot just tens entre mans allò que creies que faries en un tres i no res? On s'ha de demanar consell? On hi ha els fulls de reclamació? Ningú no ens havia dit que això passaria! El món és una bassa d'hipocresia. I els seus habitants, gotes hipòcrites que es deixen dur pel corrent. Vull aturar!
Sort que ja s'ha acabat. Però de seguida reflexiono que tornarà a començar demà mateix. Els polítics, que avui fan bones cares, demà tornaran a esmolar ganivets i començarà el joc de pactes, del t'estimo/no t'estimo, del vaig dir això però faig allò, o del vaig fer allò però ara dic això. Total, que no ens n'adonarem i ja tornarem a ser, de facte, en una nova campanya electoral. I és que els polítics ja ho tenen això: tot allò que els envolta, per distanciat que sigui, ha de tenir alguna implicació partidista. 
