Com a dada, obrim amb dues dades, reburxades i reunificades de la lectura amb lupa de la premsa econòmica. Blanc i en ampolla és llet, diu la dita. Mala llet, matisa la realitat. En el tercer any de la crisi, cinc bancs, 34 empreses espanyoles i la borsa han acumulat 86.228 milions d'euros en beneficis. Segona dada: que només amb el 17,39% d'aquests principals guanys bancaris, empresarials i borsaris registrats el 2010 n’hi hauria més que prou per revertir la retallada antisocial, aprovada el maig, prevista per 2010-2011: 15.000 milions. Dels 50.000 milions que es retallaran d'ací a 2013. Qui paga la crisi? I qui se n'en riu d'ella a la nostra cara?

Temps de frau. No només econòmic: també policial. Obrim amb les novíssimes 'pilotes de golf' adquirides per Interior i anunciades a bombo i platerets la setmana passada. El quid: no bandegen les pilotes de goma, que sempre saben d'on surten però mai on acaben, sinó que simplement les complementen. Pilotes fora. D'ara en endavant: doble munició. Dita castellana: si no voleu brou, dues tasses. Tot just, quan l'associació Stop Bales de Goma aconseguia obrir amb fòrceps el debat parlamentari. 

 

 

Aprofitant la caiguda de Ben Ali i Mubarak, -per cert, socis d'Internacional Socialista de Tura i Hereu fins fa res– la setmana passada també vam aprofitar per denunciar la cínica presència còmplice de José Bono i Duran i Lleida (número dos del govern del Marquès d'Esade) visitant el criminal Teodoro Obiang. Mentre van caient dictadors, altres juguen a fer negocis amb ells. Patètic. Odiós. I que suscita la present reflexió.

Entre Mubarak i Obiang, Duran | Si la memòria sempre és fràgil i hi ha qui sempre agita de mala manera la coctelera de l’oblit, sempre sobta el poc i el mínim que es diuen certes coses. (...)

Ja portem dos fils amb les revoltes àrabs. El primer, cronicat en directe des de Tahrir, amb les paraules del Marc Almodovar (gràcies, mestre!). Que ens ha narrat com és el carnaval de la llibertat, que es pot tornar a cantar 'Grândola Vila Morena' al mig d'El Caire i que si, carai, que la lluita no s'acaba mai. Abans el Marc, en plena revolta 2.0 ens havia informat puntualment via Twitter tot el que passava. Avui ja no queda clar si la revolució mai no será televisada, com deia un documental. Però resta clar que serà piulada i repiulada. El segon estirant, el d’avui, aprofudeix en les llums i les ombres del que depararà el futur. Amb dos articles d’anàlisi a fons que hem demanat al periodista Tomàs Blade i a en Pepe Nieto, de Sodepau. Donar la paraula als qui en saben, sense intermediaris: això també és periodisme

"Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".

Amb què obrim l'estirant nostre de cada setmana avui? En fi. Cercle d’Economia al moll de l'ós del govern: elits nodrides de doctrines neoliberals, camuflades de liberals via ESADE. I de l’IESE de l’OPUS també. I també una recepta irlandesa trencada: ‘Irlanda és el model’ insistien Madí, Mas i fins i tot Rajoy. I, sobretot, la paradoxa del timó amb que Artur Mas comandarà Catalunya. Li va regalar son pare. Son pare.... que el novembre passat passava discretament per l’Audiència Nacional per arreglar un frau fiscal de 532.225 euros, evadits a Lienchenstein abans de 2002, quan el seu fill ja era conseller en cap. Propi del delicte d’alta volada, el pare se n’ha sortit: per impunitiva prescripció delictiva. El timó del gran timonell, vés, és un frau. De llei. Tafurer, tafurer. Amb això obrim.

De treball de camp o de batalles campals pel dret a l’habitatge, avui obrim denunciant l’existència d’habitatges de protecció oficial buits fa anys, enmig del col·lapse social i l'emergència econòmica: 79.000 desnonaments als Països Catalans des de 2008, 47.838 desnonaments a Catalunya en mateix període, 51 desnonaments diaris durant 2010. 450.000 pisos buits al Principat: 80.000 a Bcn. Com la crisi sempre va per barris (algun desnonament a Pedralbes, potser?), la Gemma García –periodisme trepitjant carrer, a peu de barri, en risc d’extinció– ha recorregut La Gornal  a L’Hospitalet, 9 Barris o Sant Roc a Badalona, entre d’altres i ens deixa un repor impressionant.

La imatge, finalment, commou, corprèn i colpeix. I aixeca acta de la realitat. Dissabte 22, el govern del millors concretava les acusacions que si, vés per on, existim: la protesta contra les pensions, al Palau del Cinema, era violentada, reprimida i desallotjada. 350 agents fitant i fitxant la protesta ben d’esquenes al Palau de la Música, símbol del delicte d’alta volada i la corrupció intrínseca al Poder. Mirar sempre a l'altra banda: en són experts. Metàfora crua del país on el goril·la és blanc, la mare de Déu és negra i tot és possible. Rosa Luxemburg revisitada un cop més: “els taurons impunes i les sardines culpables”. Felip Puig: el parany de l’anunciada “fi de la impunitat” només corrobora que la seva continuarà. Al 3%? Qui sap. Felip Puig, Felip Putsch? No se sap encara, però era el mateix Puig qui firmava les adjudicacions d'obra pública investigades en el cas Palau. Ai. Impunitat, es diu.

Com la realitat dicta la realitat, ahir vam obrir la 'Directa' amb la repressió desfermada contra la protesta pacífica per la reforma de les pensions. Quatre pàgines especials en compte de les dues habituals. I és que la versió oficial ha fet bona la dita de nou: "versió oficial, versió d'oficials". Una tesi policial amplament difosa però que s'estavella amb l'estricta contundència dels fets concrets. Si una imatge val més que mil paraules i la por és també i sempre una estratègia política, aquí us deixem la instantània dels encaputxats de dissabte nit. Que eren agents dels Mossos. Amb tota la flaire de l'excepcionalitat policial i l'equiparació de dissidència amb delinqüència. A pals, fins i tot amb la pastanaga.

La legislatura, en l'àmbit dels drets civils i les llibertats fonamentals, es preveu ja, malauradament, ben llarga. Un altre cop suren els fitxers impunes dels mossos, fora de control de l'Agència Catalana de Protecció de Dades: bases opaques com BDT o INVESTOR, per exemple. Però cal dir –potser alçant la veu– que per Interior ja han passat Pomés, De Gispert, Tura i Saura. Felip Puig és només el cinquè conseller que veurem passar. Nosaltres seguirem ací.

Un article de media.cat ("Mentides institucionals sense corroboració periodística") dóna fe de la guerra de les mentides instal·lada al quarter general d'en Puig.I aquest vídeo i aquest altre inèdit, realitzat pels protagonistes, és l'altra font d'informació directa que va evitar l'apagada informativa. [Fotografia: Llibert Clua]

A mode de primerenca declaració d’intencions, aquest primer post de l’equip humà que fa l’Estirant del fil del setmanari Directa, que miraculosament i encara no sabem com, surt cada setmana des de fa ben bé 5 anys i que el gener de 2010 va fusionar-se amb Illacrua, la degana de la premsa alternativa als Països Catalans. Insubmissió informativa i desobediència civil, aplegades. Arrecerades en la memòria d’un futur anterior: els altres periodistes del 39 (Xammar, Tisner), totes les escletxes antifranquistes dels frenètics Huertamaros, les fèrtils experiències de premsa obrera, social, comunitària de casa nostra i del món o les apostes més recents per la contrainformació. Periodisme que no vol trencar la cadena de la memòria; memòria que és el millor antídot contra la desinformació, la manipulació i la impostura.

Tot ben senzill, doncs. En un espai pensat inicialment, fora de directe frenètic del rigor  quotidià, com un àmbit de reflexió, col·lectiva però transferible, sobre allò que provem de fer. “Periodisme d’investigació, és que n’hi un altra?” que diria en Ramon Barnils. Apunts per raonar setmanalment què editem i com, quines dificultats i mancances tenim, quines coses ens passen per dins i per fora i, per què no?, compartir tot allò que sovint se’ns queda al tinter sense ser picat al teclat.

Arrel de paraula, doncs, i sintaxi rebel i gramàtica solidària per provar de dir les coses tal com són. Si, amb Estellès, perquè sempre mirem els suds del món i de les notícies. Vicent Andrés que dóna nom al blog, perquè ‘no escrivim èglogues’ precisament i provem de ser coherents i conseqüents en un món cada cop més injust i desigual. Perquè cal caminar decididament. Amb l'Ovidi, només faltaria, perquè com encara dura la vida dura seguim de parts dels bons. Fins a l’última coma. Benvingudes si passeu per ací. Farem el possible –i l'impossible, com sempre– per fer-ho de la millor manera. Salut.