estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

7 de novembre de 2011
0 comentaris

[Directa 248] Intramurs, 10.741 veus preses

Estirant
a les portes del mur, radiografiant el panòptic, esbudellant –des del quart
grau monitoritzat on estem totes malficades– la rutina político-econòmica-penitenciària
d’empresonar la pobresa, com a mirall, també, dels estralls socials de la crisi. Fil al fil del record històric de massificació de les
presons catalanes, al llindar de les 11.000 persones preses, que converteixen
Catalunya en el tercer país de la UE amb la taxa d’empresonament més elevada. Només
per darrera del Regne d’Espanya i el Regne Unit. I amb una paradoxa dràstica: a
menys delictes, més presons. Perquè el màxim històric de persones empresonades
enregistrat enguany a Catalunya coincideix amb un mínim, històric també. 2010
va ser l’any on la taxa de criminalitat va ser la més baixa de la darrera
dècada.

Intramurs, 10.741
homes i dones. Nova subjectivitat entre reixes:
perfil mitjà d’un home (92,9%) de nacionalitat oficial espanyola
(55,8%) d’entre 31 i 40 anys (36,1%), penat (81,4%) i condemnat per un delicte
contra el patrimoni o l’ordre socioeconòmic o la salut pública (65%), que
remeten originàriament a les desigualtats socials vigents, a una pena mitjana
de 2.726 dies i 2.726 nits.
Creix la duresa fora i, endins, la desesperació. Un
suïcidi cada dos mesos. 480 presos morts a Catalunya des de 2003. Més de mil a
la dècada dels 90. Un 2,2% de les persones empresonades ho fa en el forat negre
del primer grau i el DERT –el FIES català, la presó dins la presó que permet
tancar en aïllament una persona durant 14 dies– es va emprar l’any passat 217
cops. Ribet xenòfob de doble penalitat aplicada també a la població presa
migrant (un 45% del total): són qui més pateixen la presó preventiva (27%) i a
qui, a mitja condemna o quan la compleixen, els espera sovint, a la porta de la
presó, dos policies per fer efectiva l’ordre d’expulsió.

Fora micròfons i
els focus mediàtics, la veritat sura. Si, la veritat -malgrat el fervor
metafísic dels postmoderns- que descriu la realitat. Sottavocce, tothom coincideix.
De
responsables oficials a criminòlegs crítics, un diagnòstic inquietant: l’origen
de l’auge de la presó no rau en la realitat social i el creixement del delicte
sino en l’onada intel·lectual neocon que ha atiat la neurosi securitària, el
populisme punitiu i la barra lliure repressiva. Barra lliure traduïda en les 26
reformes del Codi Penal del 1995 –maldit de la Democràcia– que han endurit i
inflexibilitzat la llei fins esdevenir, Rubalcaba dixit, “el codi penal més dur
d’Europa”. A quin preu? En el cas català, a preu d’hipoteca: els propers 30
anys pagarem cada any 50 milions d’euros a les constructores de les sis noves
presons construïdes pel tripartit. El cost directa per intern/ dia és de 88
euros, 130 en els casos de justícia juvenil. Economia performant de les presons. En tot
això ens endinsem en aquest fil, desmitificant
tristos tòpics, gràcies a la
feina impagable de la
Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura. Acaben
d’editar aquest díptic (en adjunt, en pdf) sobre els grans estigmes i esbiaixos
que s’emeten sobre el món de la presó i sobre els silencis que s’hi aboquen i
que ens ha omplert la pàgina 3 de l’Estirant. Del tot recomanable llegir-lo
complert.

Més encara,
quan els experts alerten de la perillosa consolidació d’un sistema dual: un,
jurídicament vigent i pretesament resocialitzador.
L’altre, amb normes no escrites
però pràctiques reals, el que s’orienta a la pura reclusió i anula de facto el model anterior. Seek & destroy.
Exportat des dels EUA,
beu de la
lògica actuarial i la tolerància zero i estableix un règim ajurídic orientat a l’aïllament
absolut, la incapacitació plena i la segregació
social.

Cirereta del
pastís.
L’anècdota final d’anecdotari total és, tot plegat, que de la nova
denominació nominal de la
“Direcció General de Serveis Penitenciaris”, impulsada per
l’executiu neocon-vergent d’Artur Mas, ha caigut l’històric “i de
Rehabilitació”. Misteriosament desaparegut. O prou i massa simptomàtic. D’aquells que
no combaten pas la
pobresa. Sinó els pobres.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.