estirant del fil...

En la xarxa de complicitats informatives i comunicació popular que ens aixopluga, un article-col·laboració, al Massala dels barris de Ciutat Vella, sobre la mort de Patrícia Heras: la darrera Directa dedica la portada a la manifestació de protesta.

————————–
ESCRIURE PER NO MATAR

“Escric per no matar” · Petros Markaris

 

Nit de dimarts 26 d’abril de 2011. Llarga i tempestuosa com la vigília inacabable d’un suïcidi. Quan colpidors, arriben pedaços de quelcom irreversible: Patrícia Heras, una de les cinc persones empresonades pel muntatge del 4F de Barcelona, decidia suïcidar-se. L’octubre passat, 5 anys després d’uns fets que la van condemnar per un delicte que mai va cometre, va entrar a la presó. En tercer grau obert des del gener, per a complir una injusta pena injustificable de 3 anys i sis mesos, Patri va decidir dimarts 26 que no tornaria a la presó. Ja no hi tornarà. Ni a la presó. Ni a la vida. Ni al carrer.

 

Si la memòria és sempre un camp de batalla, hi ha calfreds
d’espinada que retornen a dolors anteriors. Perquè som material sensible
i utopies de base concretes. El 1998, Jorge Bolancel, ‘Bolan’, també
decidia plegar de la vida després de dos ‘hàbils’ interrogatoris
policials consecutius. Protesta davant una ETT, detenció, llibertat i
nova detenció que va derivar en suïcidi posterior. Es fa inabastable
sospesar la decisió. Massa insondable i prou impossible. Dubtes
irresolubles que restaran irresolts en els escaires de la fragilitat que
ens habita. Però si queda, com a ferro roent, una mínima certesa
sòlida, crua, despullada:  sense interrogatoris a Jorge, sense presó per
a la Patri, tots dos encara serien aquí. Se’ns els van emportar vius.
Ens els van tornar morts. Com a osques d’una embogida lògica repressiva.

 

Entre mig, entre Jorge i Patri, sembla com si tot anés anat a pitjor.
Deteriorant-se. Malmetent-se. Les lògiques persecutòries, les
inquisicions quotidianes, les pors estigmatitzadores i la pura venjança
institucional s’han instal·lat a totes les casernes i despatxos.
Reformes de Codi Penal, barra lliure repressiva i criminalitzacions en
creixement geomètric. El 4F n’és paradigma. 4F. Des del primer dia dels
fets on resultà greument ferit un agent de la Guàrdia Urbana, tot ha
estat la crònica d’un desastre anunciat: versions oficials alterades,
relats policials ucrònics, menysteniment deliberat del propi criteri del
moviment d’okupacions, absència kafkiana de proves i una condemna
escrita molt abans de començar. Temps robats: llarg procés, hores i
passes perdudes i dies de cel·la inacabables. Temps de vida robat
impunement, transmutat ara en vida robada.

 

De què han servit tots els recursos legals a totes les
instàncies judicials, totes les solidaritats o fins i tot el
posicionament d’Amnistia Internacional referint els maltractaments?
El Poder sempre és sord i mut i cec. Immune i cruel davant els costos
invisibles d’una caríssima factura repressiva. Experts en mirar a una
altra banda, ningú ha dit res de res. Bé, si. Flagel d’autoconsciència,
inútil exercici d’autoconvicció, reconeixement explícit de culpabilitat,
una funcionària va arribar a afirmar a les preses, l’endemà, que “la
presó no tenia res a veure amb la mort de Patrícia”. Excusattio non
petita, acusatio manifiesta, quan el silenci s’ha imposat als micròfons
oficials. El mateix silenci espès que acompanyà de sempre el 4F. Silenci
dens i espès. I un Ajuntament absolutament mut. En un silenci que
delata. El silenci d’un ajuntament autoproclamant d’esquerres, que va
exercir, però, l’acusació particular i no va estalviar ofensives ni
recursos públics per assegurar una condemna. Prevaricant, segurament.

 

Segurament, també, l’únic irreversible en aquesta vida és la mort. La mort i la indignitat.
Quan ja hi ha vius que ja estan morts, incapaços d’aguantar la mirada
del mirall, i vides vives que reclamen encara justícia per als que ja no
hi són però segueixen estant. Quanta impotència conté la ràbia? Quants
veritats cada silenci? Quanta contenció encabeix un crit? Hi ha un
dimarts 26 a Barcelona. Si. Que sona sec, com a tret a la consciència.
Però hi ha també un dijous 28 davant la presó de Wad Ras. Amb centenars
de persones suportant, per dins i per fora, una pluja intensa  que els
deixa xops. Xops de memòria i xops de dignitat. I hi ha una mare que
crida per carta “assassins”. I Feliu Ventura cantant contra el vent que
 “la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de moltes”. I hi
ha milers de mirades callades que ho diuen tot. I milers de silencis
fèrtils i només un que s’autodelata. I sobretot hi ha un crit espontani
que surt de dins. De dins la presó des del fons de les cel·les de
l’oblit. Des d’on les preses de Wad-Ras, enfonsades i salvades alhora,
criden a l’instint de vida, al suport mutu i a l’autodefensa
col·lectiva. Preses ben lliures que esbotzen amb un sol crit el silenci
que afortunadament ens delata i les delata també: “Patri, t’estimem”./ David Fernàndez