Correu Blocs | VilaWeb.cat
hel·lènica
Vides blocaires
esoriguera | hel·lènica | dilluns, 25 de maig de 2009 | 14:09h
Divendres vam fer neteja del llistat d'enllaços del bloc (sí, aquesta entranyable columna que teniu a mà esquerra i que algú de tan en tan deu mirar-se). La religió poc-moderna es va veure obligada a carregar-se pàgines d'amics i coneguts que han deixat de renovar-se / reciclar-se / netejar-se / activar-se / actualitzar-se  i molts d'altres -se.
Així vam destrossar l'enllaç a l'endebloc de Propaganda (oh...aquest!), també un parell de blocs de bones amigues amb massa feina per mantenir blocs (els blocs són espais de gent amb poca feina? quina gran mentida, no?), i algun altre enllaç... seguim pendents de treure més pols de l'espai, que hauria d'actualitzar-se més sovint...
Però mentres alguns en surten d'altres n'arriben. Entre les darreres incorporacions de la llista d'enllaços, trobem el bloc d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, gran grup penedesenc. A un –nou– click també trobareu als bons amics d'Els Amics de les Arts i les seves rareses. I a darrera hora, la independència hel·lènica! Sabeu de què va?
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
De roses i versos, morts i primaveres
esoriguera | hel·lènica | dimecres, 6 de maig de 2009 | 11:28h
“En Kopionkin respectava el seu cavall i el tenia en tercer lloc d’estimació: la Rosa Luxemburg, la Revolució i el cavall.
–Salut, Força Proletària! –digué en Kopionkin per saludar el cavall, que esbufegava empatxat d’aliments barroers–. Anem a la tomba de la Rosa!
En Kopionkin tenia l’esperança i la fe que tots els assumptes i camins de la seva vida menaven irremeiablement a la tomba de la Rosa Luxemburg. Aquella esperança li escalfava el cor i el feia delitós de gestes revolucionàries diàries”: pàg.134, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)


[Quarta remesa hel·lènica. La primera de Casasses aquí, la segona de Dolors Miquel allà i finalment, dues tongades de Pedrals –l i ll–]

Ara que les roses de Sant Jordi ja s’han marcit, parlaré de poetes morts, d’altres morts i d’altres vides o primaveres... Perquè no sempre la Poesia arriba a través de recitals en viu i en directe –tot i que sovint han estat per mi els primers a posar el caramel a la boca o han ensenyat ben a la vora la pastanaga com per seguir-la–. El fet és que jo m’he trobat a alguns poetes pel camí, sola o amb amics, quieta i viatjant: ja sigui des d’una butaca o trepitjant diversos indrets del territori català.

I. Des de la butaca...

Hi ha moments en què et quedes clavat (i no només al sofà...). Aquesta setmana passada, per qüestions personals que no venen al cas, m’ha sacsejat la mort d’una persona. Hi ha morts, com hi ha versos, que et fan mirar enrera i et fan estar content i trist alhora, d’haver viscut amb ells, et fan replantejar coses, o almenys reconduir la història de la teva memòria.
Per exemple, i en un altre punt de la meva biografia, recordo perfectament com em va passar, fa uns anys, una tarda de diumenge, plorar a un nivell catàrtic, llegint poemes de Rosa Leveroni... i, altra vegada, per associacions particulars d’altres temps, en aquest context de difunts, em va bé, citar-la i reivindicar-la alhora, com la gran poeta que és, però ara, amb un somriure:

“L’arrel”, de Presència i record (1952)*

Com més a prop la Mort, més dolça l’abraçada,
més sabor dins el bes, més claror en la mirada.
Del magnífic combat vençuda, vora teu,
posa ella al goig present la seva nota greu.
Dins nostre jardí clos, floreix la rosa obscura
de saber-nos mortals i l’amor que perdura
s’exalta i es perfà de la fugacitat
d’aquests instants suprems, i la immortalitat
tu i jo l’anem forjant damunt l’enclusa viva
dels cossos enllaçats, de la paraula esquiva,
meravellosa flama encesa en els estels
que serven els secrets dels seus foscos anhels...
Com més a prop de la Mort, més dolça l’abraçada
i més punyent el goig de saber-me estimada.

*dins 21 escriptores per al segle XXI
(Proa/ Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004), pàg. 183.

I no només la revisc en paraules, perquè una amiga i companya de bolos al passat del meu germà músic –junts feien un duet de saxo i guitarra, tocant per bars música brasilera–, ella també l’ha musicat, en un disc autoeditat, amb un poema lapidari i immens:


“Testament”, de Rosa Leveroni amb música de Mara del Alar, dins el disc Sutil (Aleatoria, 2005)

II. Des de Mallorca...

[fes click per seguir llegint]

Arxius: Sxxxt!
Comentaris: 2
Vull llegir la resta de l'article
Josep Pedrals (part II): Tingues la Porta oberta...
esoriguera | hel·lènica | dimecres, 29 d'abril de 2009 | 13:29h
[Segona part de la benvolguda deessa parlant del poeta Josep Pedrals. Aquí trobareu la primera part, publicada la setmana passada. Indispensable per entendre aquest segon fragment sobre el poeta eutròfic!]

I encara el recordo, abans, al terrat de casa en Vinuesa, com ens cantava amb la guitarra divertides cançons seves, com la que té de tot de poetes castellans (i acaba amb ‘la vida és una góngora, gon-gon-góngora’) o aquella de ‘La faldilla et curteja una mica, ai Josefina...’, de Palau i Fabre, cantada a duet amb la Neus Dalmau. A les festes a casa meva, també hi ha estat amb la capacitat i el do d’estar-hi bé amb tothom. Pedrals és un paio simpàtic i la seva obra no resta al marge de la seva manera de prendre’s la vida. Aquí en teniu una bona mostra (tot esperant no molestar les editorials, al contrari, tot intentant fer entrar el cuquet perquè els lectors comprin poemaris del segle XXI...):

(has de clickar i seguir llegint per esbrinar la cirereta del pastís...)

Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
Josep Pedrals, ric en elements nodridors (part l)
esoriguera | hel·lènica | dimecres, 22 d'abril de 2009 | 11:21h
“(El guarda forestal) Creia que no existeixen els llibres avorrits ni absurds, mentre el lector hi cerqués amb atenció el sentit de la vida; que els llibres avorrits sortien d’un lector avorrit, perquè en els llibres hi actuava la malenconia indagadora del lector, no l’habilitat de l’autor”: pàg.158, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

[Es veu que no s'acaben els vincles amb els poetes i la música... Després d'Enric Casasses i Dolors Miquel, la secció hel·lènica –redactada per Helena M. Alegret– acull les idees de Josep Pedrals. Donada la incontinència verbal de la senyora alegre, direm que tallem aquest post per la meitat. Vaja, que la setmana vinent, tindreu més Pedrals...]

Josep Pedrals té habilitats i diverteix alhora. Escriu com un nen que juga seriosament a fer poemes. Sobretot hi ha en ell el joc, però alhora un coneixement de la llengua que alguns mai tindrem en tota la vida. Qui no té el corcó de l’enveja, ha d’admirar (si us plau), per força, el seu domini del llenguatge. I malgrat tenir-lo, no l’utilitza per dominar o conspirar, sinó per bastir i construir una vida i obra poètica (no sempre en versos) que encara ha de donar els seus millors fruïts.
Des que el vaig conèixer, ho penso. Que quan la vida li hagi donat els cims i les valls que ens prepara a tots, la poesia de Pedrals serà fulminant. Per ara, però, gaudim sentint poemes que de vegades semblen sense sentit (perquè de vegades és la pròpia ignorància, o pitjor encara l’apatia, la que ens frena a comprendre’ls i a anar més enllà) o, simplement, tenen sentit en el text mateix.
Vaig conèixer Josep Pedrals en el seu primer recital a l’Heliogàbal, fa més de deu anys. Aleshores era només un adolescent, amb només setze o disset anys (avui en té 30). A diferència d’ara, que té una presència escènica brutal, llavors seia en una cadira, portava paper per llegir els seus poemes i tremolava com una fulla. La mili la passaria després a l’omnipresent gira Uh, organitzada per Víctor Nik, i els milers de recitals que ha fet (i ha organitzat) en tots aquests anys. Pedrals no té aturador i està al nivell de Casasses (o més) de recórrer els Països Catalans, amb el seu farcell de poemes, al qual darrerament s’hi ha afegit la seva faceta de cantant.

–Continueu llegint, que ve la música!–
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
Dolors Miquel: “L’amor com la mort és fulminant”
esoriguera | hel·lènica | dimecres, 15 d'abril de 2009 | 10:42h
“A casa d’en Dostoievski hi havia una biblioteca de llibres, però ja se’ls sabia de memòria, no el consolaven, i en Dostoievski pensava per si mateix.”: pàg.149, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

[Segona tongada de poesia a càrrec d'Helena Morén Alegret. Els que no sapigueu d'on ve la cosa, ho podeu esbrinar aquí]

Si he conegut una dona (espero que no s’enfadin les altres, ni ella...) que pensi per si mateixa, aquesta és la poeta Dolors Miquel.
Recordo dels primers recitals que la veig veure i de les primeres converses [per un parell de ‘dossiers’ sobre poesia que vaig coordinar, com Poesia demà passat –on ella hi va escriure l’article “Entre la Poesia, la Costura, la llana i el petit point”, per a la revista Illacrua, actualitat i alternatives, núm.51, desembre, 1997– que semblava voler minimitzar, o no publicitar gaire, la seva faceta creativa i pensadora, tot dient que ‘la vagància m’impulsa a parlar sense comprovar res’, que escrivia l’article tot cosint o que, als recitals, no entenia com els altres poetes no tenien gana; sí, demanava sopar, perquè la poesia omple l’ànima però no el pap. La Dolors menjava i, ardida, etzibava el que volia, quan i perquè volia. Sovint, veritats com temples…

(i ara ve quan seguiu llegint)
Afegir-hi un comentari
Vull llegir la resta de l'article
Enric Casasses a l’Heliogàbal (comença l'aventura hel·lènica)
esoriguera | hel·lènica | dimarts, 7 d'abril de 2009 | 11:26h
“En Zakhar Pàvlovitx hauria volgut dir a en Saixa: no pateixis amb els llibres que, si tinguessin res de seriós a dins, ja faria temps que els homes s’abraçarien els uns als altres”: pàg.72, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)


[així i aquí comença l'aventura hel·lènica, que com ja vam explicar-vos allà, cedeix una tribuna presidencial en aquest bloc a n'Helena Morén Alegret]


El dilluns 30 de març vaig anar amb l’Elisenda Soriguera, àlias poc-moderna, a la presentació del llibre citat, Txevengur, a l’Heliogàbal. Hi llegien fragments en Martí Sales (Els Surfing Sirles) i el poeta Enric Casasses –entre el públic, hi havia en Pau Riba i Ramon Faura (Le Petit Ramon), entre altres–. Aquest és només un dels molts esdeveniments (i, sobretot, concerts) que hem assistit juntes, alguns dels quals es recullen a les pàgines de la revista Enderrock, mes a mes.
El cito perquè em serveix per al començament de la meva primera “okupació” en el bloc de la poc-moderna. Ella gentilment m’ha cedit un espai (en vista que no em decideixo a fer jo un bloc) un cop a la setmana (ja veurem, si compliré amb la seva invitació). L’objectiu és parlar de poetes i cantautors, de poesia i música. Un cop més, amb l’únic ànim del periodista: divulgar i fer d’intermediari entre els creadors i els lectors o oients. Hi ha qui això li dóna molta transcendència, però n’hi ha que ho consideren paper per embolcallar o, directament, anar al terra de la casa fregada...
El meu primer contacte real (vull dir, no a l’escola) amb la Poesia va ser l’ocasió en què vaig conèixer de l’existència d’Enric Casasses. Va ser a través d’un reportatge al diari sobre Polipoesia del moment i, amb una amiga, encara adolescents, vam anar a veure’l al desaparegut teatre Malic –una capsa de mistos–, ell recitant dalt d’una cadira. És la primera postal. Anys després el coneixeria personalment als Premis Octubre de València (l’any 1994 o 1995), en un recital que s’havia de fer a una plaça, crec recordar, i va acabar fent-se en un teatre. Dos poemes em van xocar (resulta que estan al llibre Començament dels Començament i ocasió de les ocasions), eren aquests:

Comentaris: 2
Vull llegir la resta de l'article

Últims 40 canvis

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829