Sí, sóc el típic prototip de pixapina / camaca que va dient que és de poble. L'estàndard que utilitza aquella expressió de 'al meu poble', com si l'hagués comprat –posi'm tres quilos de patates, quatre de prèssecs i un poble, siusplau–.A més, he viscut tota la vida a la ciutat comtal, i la realitat es que no visc a cap barri - guai - alternatiu - que - mola - molt - i - es - fa - l'independent, visc enmig de la tranquil·litat de l'Eixample, barri al que no li fa vergonya dir que és de Barcelona però tampoc li cal fer-se el modern, perquè no ho és gaire, ni ganes.
Però bé, a mi també em surt una bena especial, que em fa dir què sóc calafina –de Calaf–. Si més no, d'allà és d'on venen les meves arrels, i només per això ja m'hi sento. I aquest cap de setmana hi arriba l'alegria, perquè és festa major!
(Val a dir que hi ha d'altres èpoques d'alegria a Calaf, entre les que cal destacar el Festival de Música Tradicional, a finals de juny)
[Ulleres de pasta] Un nom molt-modern per una realitat poc-moderna; la dels miops. 
M'han reenviat el típic correu en cadena. Concretament un que corre per lesespanyes (paraula que la gent poruga com jo escrivim en minúscula i sense espais, i pronunciem ràpid i en veu baixa). El text només diu 'Y luego dicen que hay catalanofobia...'. Òbviament no m'he pogut resistir ni tres segons a llegir-lo, i menys quan he vist que el qui signava el text original era Salvador Sostres (val a dir que es tracta d'un home al que crec que algú li hauria de parar els peus). 
En contrapartida al fast food, ja fa temps que l'slow food està fent de les seves. Sí, és una estratègia marketiniana com una altra, però darrera s'hi amaga una teòrica manera de veure i viure la vida. 
Avui ens transformarem en persones Molt-modernes. Tranquils, només serà durant una petita estona, demà ja tornarem a l'estat Poc-modern habitual. Però avui és indispensable que ens aturem i reflexionem sobre la darrera tendència: els quadres de Vichy!
