Abans d'ahir va néixer la tercera criatura de la gent de la colla. Fins ara, dos pertanyien a un mateix amo, que com que ja fa temps que viu fora, no acabava de comptar ben bé com l'inici de la marabunta procreativa. Ara, però, ja hi som de ple. El pare de la petita bèstia és un dels més habituals a l'hora de tancar bars, locals diversos i acabar les nits més arrossegats que drets. Instigador de múltiples aventures culinàries i esportives, barreges de les dues i engendres vàrios nascuts de fracassos parcials en les aventures escomeses... ves a saber com quedarem tots plegats i què farem després de tant magna pèrdua. Ell, pobre, nega el fet que la paternitat l'allunyarà notablement de la seva vida anterior, i fins i tot s'indigna de que li ho diguem. De fet, el que li passa és que s'angoixa de saber que ha entrat en un camí sense retorn. Res de dolent, un camí agradable sens dubte, però sense retorn.

En fi, que el tsunami ja és aquí, se'ns tira al damunt i ens deixarà ben colgats. Més d'un es deixarà arrossegar cap al mar amb la ressaca i es posarà a produir mainada en sèrie; com si ho estigués veient.

Insisteixo: fem fora l'Eto'o abans no ens desgracïi el vestidor i l'equip sencer... On s'és vist dir les animalades que diu després d'haver-se negat a treballar, que és pel que el paguen? Ja m'ho penso que el pobre noi deu venir d'una infantesa difícil. I triomfar tant, que ja pot destarotar algú nascut en la suficiència econòmica, amb més facilitat pot liquar el cervell d'algú a qui tot li ve de nou. Però això no és excusa per res i acabarem prenent mal amb el paio aquest.

Un equip de futbol és justament això: un equip. Les individualitats només funcionen si hi estan ben integrades. Si tens gent boníssima, és a dir genis, però que van a la seva, fan més nosa que servei. I si a més es neguen a atendre les preguntes que els hi fan en català a Catalunya, fan més mal que nosa. Que li preguntin a la Ruth Vilar, de l'equip del Puyal, com les gasta el simpàtic camerunès.

Tant de bò m'equivoqui, i l'individu en qüestió segueixi a l'equip i tot vagi la mar de bé, però si jo tingués una empresa i hi hagués algú així a l'equip, ja l'hagués fet fora.

I si ens el venem a l'Eto'o? Hi ha jugadors que fan pel Barça i jugadors que no. I l'Eto'o és dels que no'o. És un prepotent, cregut, que es pensa que se les sap totes i el que de fet només és un nen malcriat. Sí, ja ho sé, marca gols i el Barça sempre ha anat escaç de golejadors; val molt bé, però com que el paio suposo que valdrà molts milions, n'anem a buscar un altre. Ens la juguem una mica, d'acord, pot ser que no trobem ningú i seguim com sempe, però no passa res, ja hi estem acostumats: el Barça falla més gols que ningú, i què? La nostra samarreta també és més xula que la dels altres i no tothom se la canvia per la blaugrana.

Insisteixo, traiem-nos de sobre el paio aquest, que es nega a atendre preguntes en català, que va pels programes fardant de quans cotxes té i que troba que treballar quan li ho demana el jefe no fa prou per ell. Ei nano, que part del sou te'l pago jo, que sóc soci.

Avui al metro, cridava l'atenció l'inusual barreja de gent que hi havia. D'una banda els habituals de la la línia vermella al matí. Com us ho diria? Poc glamour i molta cara d'estar fent el viatge que fa 2500 a la mateixa hora a la mateixa línia en els darrers x anys. El que t'esperes al metro, vaia. Però avui hi havia una nova espècie, amb cartellet penjant del coll i cara de despistat. Això sí, de despistat de metro noranta, trajat i amb bossa d'ordinador. Són els assistents al congrés de telefonia mòbil que anaven cap al palau de congressos. Quan els he vist per grupets de 2 o 3 primer me n'he allunyat, perquè m'he pensat que eren mormons d'aquells tant pesats "Elder John, Elder Brian: cree usted en Dios? amb bonic accent texà". Però després ja he vist que no, que la seva indumentària tirava més cap al blau marí -i no el negre dels mormons- i que no duien el nom a la solapa sinó un bonic penjoll identificatiu.

Malgrat la indiferència global cap al món i el que hi passa que experimento els matins plens de son, feia una mica de cosa veure com gaire al tanto de les carteres i bosses de mà no hi estaven, pobrets, i m'imaginava que els xoriços de totes les espanyes deuen, casualment, estar fent el seu congrés paral·lel a la ciutat. I ara no em referia als hotelers que, pel que diuen, han encarit de forma desorbitada el preu de les habitacions, oh meravella!, coincidint amb el congrés.

El post d'ahir va suscitar un comentari. Una lectora desitjava que un servidor anés a petar a l'atur per poder així apreciar el molt que tinc ara. Ho deia en aquests termes exactes: "T'haurien d'enviar a l'atur perque aprenguis a valorar-ho tot millor..." El post era el segon d'una serie de 2 en què descrivia i criticava les condicions físiques de la feina que acabo d'encetar. Criticava l'estat de deixadesa d'unes instal·lacions hospitalàries (no assistencials) que paguem entre tots i on he tingut la cosa (sort/mala sort) d'anar a raure.

Aviam, el cas és que no entenc el comentari. Jo em queixo de que enceto feina i que enlloc de tenir unes instal·lacions noves (o reformades o decents) em trobo, amb 4 companys més, en una ala en procés de mort per desatenció d'un hospital públic d'aquest país. Un servidor, modèstia a part, ha estat fitxat per "potenciar" la recerca d'un grup de recerca bastant solvent. És a dir que, erròniament o no, aquesta gent pensen que fan una aposta estratègica contractant-me. Molt bé, moltes gràcies. Però no té sentit, i és paradigmàtic de com van les coses en aquest país, que si fas apostes de futur, no les acompanyis d'un pack de benvinguda: un depatx en condicions, ni que sigui compartit, un ordinador decent (i nou), facilitats amb els tràmits administratius, etc. I bé, res de tot això s'ha donat. És això el que critico, aquesta manera de fer malament les coses per deixadesa, per aquesta bona fe que frega el babauisme i que suposa que tot s'arreglarà sol i que ens condemna a la mediocritat eterna.

I aleshores és quan penso en el comentari d'ahir, i el trobo d'allò més pocasolta. Què coi té a veure estar a l'atur o no per apreciar un despatx net, unes cadires noves on no hi faci fàstic posar-hi el cul i amb tenir un arbre mort presidint el despatx? Si estigués a l'atur anyoraria la nòmina i el fet de fer una feina que més o menys m'agrada i, evidentment, preferiria treballar en aquesta mena de descampat hospitalari que seguir cobrant de l'INEM. Però no aprendria a apreciar cap qualitat que no veig cegat pel meu cofoisme d'assalariat, perquè no hi és. És a dir, em sembla un comentari ultraconservador, de mentalitat funcionarial i acomodatícia, d'aquells de "ui ui, no toquem res que encara podríem estar pitjor". I així ens va de bé.

PS: abans no m'ho retregui algú: les meves crítiques també les he manifestades a qui pertoca a la feina...

L'arbre segueix aquí i fa cara d'emprenyat. S'ha llegit el bloc i ara ja sap el meu pla maligne per desfer-me'n. I és que suposo que el paio té drets adquirits -o ell s'ho pensa- perquè fa més temps que corre per aquí que no pas jo i, a més, ell pot fardar d'haver-hi deixat la pell a la feina, cosa que jo -mmmm... com us ho diria?- evitaré. Bé, aquí s'intueix un cas de mobbing que ja veurem com s'acaba.

En qualsevol cas, aquesta ala en la que m'han colocat, és un bon exercici per entendre això de l'arqueologia. Sempre m'havia sorprès com al llarg dels milenis la gent s'ha anat deixant estatuetes, àmfores i joies pels puestos. Però veient aquests despatxos abandonats, sense manteniment des de fa mesos, amb les cadires brutes (però molt brutes i molt velles), les taules escrostonades i el to general de decadència i les adròmines diverses que hi ha pels despatxos, es fa evident com es genera un jaciment excavable al cap de segles. La gent se n'afarta d'un lloc, o els en fan fora, i deixen allà tot el que no és estrictament necessari endur-se. I au, a acumular pols i valor al llarg dels anys. Per exemple, el testot de plàstic groguenc on se sustenta l'èns vegetal que em vigila i que ara deu tenir un valor d'entre 1 i 2 cèntims de rúpia malàisia, valdrà una autètica pasta gràcies només a l'inexorable discórrer del temps. Tindran especial valor medicoantropològic -i per tant pecunari- les cremades de cigarreta que hi ha a la part de dalt del test i se'n faran tesis doctorals valorant-ne les possibles implicacions màgiques. També s'estudiarà el contingut en cafè dolent de màquina de la terra del test, es valorarà i s'admirarà l'aliniació exacta del tronc amb el meridià local, amb la sortida del sol cada 7 de març o amb la glàxia M60. I els del programa "cuarto milenio" en treuran conclusions terribles pel futur immediat de la humanitat. I nosaltres que ens ho perdrem, cagundena.

Des d'ahir que treballo sota l'atenta mirada d'un cadàver d'arbre d'interior. Està més sec que sec. La mort li devia sobrevenir de cop, perquè no va tenir ni temps de desfer-se de les fulles per mirar de sobreviure/allargar l'agonia. Pobret, mai no va ser conscient que estar ubicat en un despatx tètric d'una ala abandonada d'un edifici deixat de la mà de Déu, no és bon pressagi de cara a la supervivència d'un vegetal d'interior. La temperatura de 27ºC tampoc no deu ajudar gaire, em fa l'efecte. El cas és que tinc a sobre la closca una branca seca carregada de fulles seques que no presagia res de bo. Espero que no presagii res de fet, però, pel que pugui ser, estic considerant seriosament la possibilitat d'arrossegar l'immens test i el cadàver acompanyant, a la porta de despatx perquè algú se l'endugui aquesta nit. La cosa és si l'endemà me'l trobo altre cop dins del despatx. En faria unes fotos i unes psicofonies i les enviaria a l'estratosfèric programa que fan a la 4 els diumenges a la nit sobre fantasmes i coses per l'estil. No té desperdici i crec que la història d'un arbre cadavèric interessat en controlar la meva productivitat científica, en definitiva, d'un arbre "revenant" -que dirien els francesos- li escauria d'allò més bé.

Un exemple innocentot de com és el país.

Ahir al TN migdia, comentaven la reacció exaltada d'uns ecologistes nostrats en contra d'uns farts, no menys nostrats, que havien preparat un àpat a base de ruc. De ruc català. Del ruc de les enganxines. L'ecologista nostrada, estava ben indignada pel fet que una colla de tavalots es cruspissin una pobra bèstia que havia esdevingut símbol de catalanitat i resistència a l'invasor. Els endrapadors, emprenyats perquè algú es fiqués en el seu dret de menjar-se un ruc criat a Catalunya, però d'espècie comuna, res a veure amb el magnífic guarà català.
Hagués estat bé donar la notícia en forma de debat: hagués cedit l'ecologista nostrada en saber que no es tractava d'un guarà, sinó d'un simple ruc comú? Pesaria el fet d'haver estat criat a Catalunya? Extendria la queixa a rucs d'orígens incerts pel sol fet de ser rucs? Què respondria el rucòfag?

En qualsevol cas, és un exemple de dues de les maneres de ser més marcades del país: el qui es riu del mort i de qui el vetlla i el lletraferit moralitzant. La dicotomia modernisme-noucentisme duta a l'apassionant món del ruc per tall.

Primer dia a la nova feina. La cosa no podria ser més precària. Una sala compartida amb 4 altres individus, en un racó oblidat d'un edifici lleig i mal ubicat. No hi ha internet, no hi ha calaixos ni armaris. Les taules velles i les cadires rònegues. Una sola clau del despatx per 5 i el suggeriment de que millor si duc el meu propi ordinador. Quina conya. No per estar-hi acostumat, aquest tracte deixa de semblar-me innacceptable. Però mira, malgrat tot, això fa que em senti menys culpable de tirar endavant el projecte privat, el que m'ha de permetre adquirir les coses que han anat sortint al llarg dels gairebé 100 posts previs: un veler, una d200 amb un 18-200 VR, un àtic a Gràcia, calers per arreglar la casa de V. i més calerons per viatjar i tota la pesca. I això em du a la memòria la gloriosa frase que vaig sentir ahir al vespre per Catalunya Ràdio en boca d'un d'aquests fantabulosos locutors que viuen del sou que paguem entre tots perquè acabin de rematar la llengua aquesta tant emprenyadora que tenim. Aviam sinó, què pretén en dir "és el conte de la lletera i tirem pardals"? Toca´t els ous.

Avui, tornant a casa cansat de la feina i amb el nas vermell de l'aire fred, m'he trobat amb una (involuntària?) mostra de lirisme immobiliari. M'explico. A l'entresol del meu edifici s'hi està instal·lant una empresa. Fa dies que fan obres i avui han penjat els cartells que donen al carrer. S'hi pot llegir: "Gestimmobil". Gestió immobiliària, pensareu. No pas, segur que no. Allà hi diu el què hi diu: Gest Immòbil. No em digueu que no és bonic... "el gest immòbil" de l'estàtua, d'aquella noia, del que sigui. És estupendo. Ara que pugen les hipoteques, les immobiliàries es passen al lirisme desbocat i l'estampen i en fan ostentació en bonics cartells de vidre esmerilat. Perquè després diguin els okupes, que aquesta gent només especulen... doncs no, reinverteixen en alta cultura, colla de malpensats!

Cinquanta anys més tard, Clint Eastwood ens explica la història del (petit) muntatge de la foto d'Iwo Jima. La batalla hi va ser, la bandera es va plantar, els morts a carretades també van ser-hi i tot plegat és bastant cert. Clint Eastwood només ens aixeca una mica la cortina perquè es vegi que allò que ens varen explicar, no era ben bé tal com deien. No discuteix en cap cas la necessitat de guanyar la guerra contra els feixismes ni qüestiona que s'aconsegueixin els diners fent el numeret patriòtic que calgui. El director, com qualsevol gran director, fa l'enèssima reedició de la mateixa película: l'home sol (o els 3 homes sols o unes quantes divisions soles) contra l'Estat i la seva burocràcia. És a dir, la película liberal per definició. I com a liberal, ha de deixar al descobert les contradiccions d'un país que conviu  -fa 50 anys i ara també- amb un peu en la grandesa i un altre en la vergonya. La pel·lícula, penso jo, només s'entén des del punt de vista del cowboy o de forma més general, de l'home precivilitzat prototípic: desconfiat de les maquinàries estatals, just i compassiu per naturalesa. I no l'entendrem si ens la mirem des del  punt de vista del reaccionari amb ínfules de liberal (d'aquests que corren per casa nostra i escriuen avui a l'Avui sobre la mateixa pel·lícula, per exemple) ni tampoc si hi busquem traces d'antiamericanisme, perquè de ben segur que no hi són.

Ostres, sentint els jutges de l'Audiència Nacional, em fa ben bé l'efecte que això de la ETA no s'acabarà mai... I és clar, no sé què m'esperava, aquest Estat no és el Regne Unit, que van ser uns animals descomunals a Irlanda, però que no tenen problemes per reconèixer errors i posar-hi solució. I ara de l'IRA, què en queda? Anava a dir "qui se'n recorda?", però no, segur que hi ha molta gent que se'n recorda. Però és clar, aquí discuteixen els espanyols i la quinta essència dels espanyols (altrament coneguts com a bascos) i no anirem enlloc. Bé, no aniran enlloc, que nosaltres poca cosa hi pintem. En fi, que un desastre tot plegat. El de Juana que la dinyarà a la presó i els de la ETA que ho faran servir per seguir i apa, fot-li.

Avui treballo a casa. Faig les coses al meu ritme, llegeixo en veu alta el que escric i m'organitzo com vull. És fantàstic. En un parell d'hores he fet tant com amb 4 o 5 hores a la feina. Per cert, l'i-mac de 24 polzades va molt bé per treballar, tinc obertes una pila de finestres i totes grans, llegibles, tot a la vista. Estupendo. A més, enlloc de menjar les amanides insípides del restaurant d'allà al costat d'on treballo, m'he menjat les restes del sopar sorpresa que li vaig preparar l'altre dia a l'arqueòloga atabalada. Val a dir, que era un plat una mica arriscat i que no va acabar de ser del tot reeixit. La cuina àrab se m'escapa amb això de posar sucre en quantitats industrials en un plat de xai al forn, però bé, és qüestió d'adaptar les receptes als gustos de més al nord.

En fi, que això de treballar des de casa és un no acabar d'avantatges diversos, tal com remarca periòdicament la blocaire de Registres Particulars (disculpareu el no-respecte a les minúscules i majúscules del títol del seu bloc, però és que és enrevessat). I d'aquí a poder treballar una part de l'any des d'un mas o una casa d'un poble petit i alternar el treball amb fer muntanya, hi ha una passa. Bé, unes quantes dotzenes de passes, però és el camí...

Bé, ja estic en stand-by laboral no remunerat, nova categoria de contracte creada per a l'ocasió. De fet, tampoc és que això em provoqui un estrès terrible, suposo que ja ens hem acostumat a acceptar situacions surrealistes, que haguessin estat delirants fa només uns quants anys. Hi ha, orbitant al voltant del meu caparró, ofertes de feina al sector privat, BEN pagades però que prometen ben poc pel que fa a l'enjoyability of the thing. Penses que sempre pots recorre-hi quan els calers siguin realment necessaris... oi que diuen diuen que els bolquers són tant i tant cars i que les guarderies xuclen tantíssim?

En fi, així les coses, ens donarem uns quants anyets de marge abans de caure al revers fosc i retardaré, encara una mica més, l'aprenentage dels ets i uts del nus de la corbata.

Veig la declaració de bens patrimonials dels socialistes valencians i no sé vosaltres, però a mi em crida l'atenció la quantitat d'apartaments, pisos, cases, masos i places de pàrking que gasten els nois aquests. I accions, quantes accions... Tothom té accions? Jo no en tinc cap... sóc raro?

En fi, una altra mostra del meu error en triar carrera.