Llegeixo a l'Avui que s'està muntant una espècie de grup de treball per establir la viabilitat i els paràmetres necessaris per a una eventual emancipació conjunta de, diguem-ne, tots nosaltres, de la independència, vaia. Segueixo llegint i veig que no volen fer gaire soroll, que no volen signatures ni escriuen manifestos de qualitat literario-intelectual dubtosa. Parlen d'alguns noms, alguns millors que d'altres, i no posen massa dates. Que sembla que volen fer les coses amb un mínim de seriositat... Caram! Així tal com sona semblen bones notícies... per fi una mica de senderi en tot aquest conglomerat de plataformes, ateneus, grups i grupuscles. Si és que ara per ara surt a un manifest per cada 2 o 3 potencials independentistes i tots els ha llegit en públic (més aviat escasset) el Joel Joan... Que està molt bé, alto!, però que alguna cosa més de fons potser també feia falta. Els seguirem, i en la mesura del possible hi col·laborarem si podem aportar-hi res de bo.
Tal i com us deia, la Wii és el futur. Ahir ho comentàvem amb l'E. mentre érem al súper comprant menges exquisides. Només he provat el joc que ve amb la maquineta, el Wii Sports, que són de fet 5 jocs en un: tennis, baseball, bitlles, boxa i golf. Tot molt senzillet i amb gràfics de fa més de 5 anys, de còmic per nen petit de fet. Però malgrat tot, és obvi que el futur de les maquinetes de jugar passarà per la Wii i no pas per la Playstation 3 o altres bèsties informàtiques. Enlloc de més quantitat de pixels, gigues, hertz i tota la mandanga, la Nintendo ha fet la brillant jugada de basar el seu nou producte en la manera d'interactuar amb la màquina i amb els jocs. De fet, ha fet el mateix que l'Apple als anys 80 quan va crear l'interfície gràfica amb el sistema operatiu que ha estat la base de totes les interfícies actuals. Aquí passarà el mateix: jugar a tennis fent bots al menjador i suant la samarreta és infinitament més divertit que fer-ho amb el teclat o amb una palanqueta des del sofà, per molt que els PCs i les Playstations ofereixin moviments i cops més realistes, condicions climàtiques variables, tipus de superfícies, etc, etc, etc. En fi, que divertidíssima la Wii, i goso dir que l'stepping stone de totes les properes màquines de jocs.
Sóc de Barcelona, m'agrada(va) Barcelona, no tinc especials intencions de viure enlloc més que a Barcelona. Però cada cop que sento per Catalunya Ràdio "i no hi ha cap problema per veure-ho: ho fan aquí al costat als cines Méliès" em sento una espècie de colonitzador centralista. Cony! Que "aquí al costat" per molta gent que s'escolta Cat Ràdio, no té res a veure amb els cines Méliès ni amb Barcelona ni amb el Barcelonès, ni amb la província de Barcelona ("demarcació" pels mesells que accepten l'esquarterament dels país al gust dels espanyols però li volen donar una pàtina catalanitzadora). En fi, en la línia de la incapacitat general progressiva a can Cat Ràdio...
N'estic convençut; no en tinc cap prova però n'estic convençut. Hi ha un pla maligne per envilir Catalunya Ràdio i TV3. El C33, com que no se'l mira ningú, no fa nosa. No en tinc proves més enllà del fet que TV3 era una tele decent, fins i tot bona durant els 10 primers anys i que progressivament ha acabat sent la merda que és ara. Hi ha ben poca cosa que s'aguanti: el temps, els programes del Mikimoto, les sèries del Joel Joan i afins, i l'Star Trek (quan el fan). La resta caca. I deixeu-m'ho dir: perquè hem d'aguantar l'intolerable catanyol que fan servir aquesta colla de periodistes dropos? L'onada destructora va arribar amb força a Catalunya Ràdio la temporada passada. El programa de la tarda és deplorable (qui és aquest tal Llucià Ferrer? d'on cony l'han tret?) i el buc insígnia dels matins ha patit una progressiva banalització i "amenització" dels continguts. Perquè és clar, ja se sap, a l'oient no se'l pot tractar massa seriosament, que si no li agafa tos i mal de cap i això no és bo ni pel jijiji ni pel jajaja. Per acabar-ho d'arreglar, el Bassas acaba contracte l'any que ve... i ja veurem qui hi posen i què en queda del programa dels matins... A jutjar pels "amenitzats" TN de TV3... poca cosa.
Enlloc d'apretar per la banda de la qualitat (a més amb l'audiència a favor!!) apretem per la banda de l'estupidesa, del jijiji i el jajaja. Enlloc de fer servir l'empenta inicial per acostar-nos a la BBC i mirar d'aconseguir un diari escrit de qualitat: un NYT, un Le Monde, un País si molt m'apures, que serveixi per fer país de qualitat, per fer substracte de classe mitjana culta i emprenedora, fem el Cantamania, l'Avui el compren els mateixos de la Razón, i fem una Barcelona pels turistes amb la concentració de menjar escombraria i botigues de roba més gran del món. I posem el tal Sr. Ferrer a donar pel sac hertzianament cada putu dia de la setmana.
Seguim amb la sèrie de despropòsits laborals. Avui he aconseguit que, després de 6 mesos, em donin una targeta identificativa a la feina. La jefa i la secretària que mana, han estat incapaces (és a dir, no els hi ha donat la gana) de moure ni un fil perquè no em passejés per aquest tètric edifici com un lladre d'ordinadors qualsevol, indocumentat, presa fàcil per a qualsevol segurata retardat o qualsevol cambrera amb ganes de lluita de classes. Finalement, la cosa ha estat tant difícil com dir-li a la secretària que treballa l'agost, que envïi un correu als de personal certificant que existeixo i que corro habitualment per aquí, i els de personal han fet el que han pogut i en qüestíó de 20nm tenia una targeta d'"empresa col·laboradora". Se suposa que això em permetrà dinar. Se suposa.
En fi, això és la història d'una "degringolade" que dirien nord enllà, o d'una rodolada tartera avall que podríem dir per aquí, o fins i tot la crònica d'una mort anunciada, que es diria molt cap a l'oest.
Els pollosos són aquesta gent que hi ha per les places de la ciutat, carregats de cascabells, amb gossos lletjos i bruts, que duen pentinats grotescos, toquen (malament) la flauta i fan jocs malabars d'estar per casa. Solen viure en cases d'altres que "alliberen", diuen, i tenen el natural i àcrata costum de pixar i cagar pel carrer. A Gràcia n'hi ha molts, són estupendos. Avui, però, n'he vist un grupet a la plaça on hi ha l'estàtua de'n Pitarra, al capdevall de les Rambles que, a banda de les característiques prèviament esmentades, en presentaven una de nova i que en ella sola sintetitzava la "substantifique moëlle" d'aquesta gent. La cosa anava així: un paio de pentinat francament lleig jugava amb un gos pataner: xutava una cosa petita i el gos l'empaitava, però no l'agafava: el paio la xutava altre cop i el gos li tornava a córrer al darrera. Fixant-m'hi més he vist que la cosa que xutava el pollós, de fet, corria per escapar-se del gos. De fet, la cosa que xutava el pollós era un escarbat d'aquests marronosos que fan tant de fàstic. "C'est lamentable", que deien a la meva escola.
Escric aquesta nit per demanar que, si-us-plau, no assaltem les seus d'Endesa ni de Fecsa, encara que siguin els responsables del desastre dels generadors que obstaculitzen i empudeguen els carrers de Barcelona. Demano també que no es cremin les oficines d'Acesa ni d'Autopistas ni de cap dels altres tinglados muntats per esquilar-nos una mica més cada cop que agafem el cotxe. Si-us-plau, que a ningú se li acudeixi dinamitar la seu de Renfe, Déu nos en guard... Finalment, demano que tothom i totdon segueixi votant el PSOE i el PP a Madrid, perquè tot amor paternofilial vertader ha de ser sever i recte -però és pel nostre bé, i sobretot, demano que al país de fireta aquest que en diem Catalunya, no hi votem: només l'abstenció massiva donarà a entendre que ens importa un rave la Generalitat, les vegueries i els Consellers i que el que de debò volem és ser tant espanyols com els murcians. I amb aquest prec de pau i unió entre espanyols, me'n vaig al llit sentint els generadors brunzir suaument en la nit, mentres espero que demà sí, que demà ens truquin de l'aeroport dient-nos que l'han trobada, que la tenen, que ens duen la maleta que ens han perdut.
Hem estat 9 dies a la Palma, a les Canàries, illa que, contra tot pronòstic, no s'ha cremat. No està malament; de fet, està força bé. Fins i tot matenen noms de carrers del tot flocklòrics com ara "General Franco", "Calvo Sotelo", "18 de julio", "General Yagüe" i un etcètera gens menyspreable que inclou joseantonios i generalesmola entre d’altres. També té l'interès pinacotèquic de poder gaudir com a primera obra pictòrica del museu de la capital (Museo Insular al Convento de San Francisco) d'un fastuós retrat del Generalísimo, en un moment de sàvia maduresa (preintubació, s'entén). Donat el tarannà tremendament parsimoniós i rematadament amable dels habitants de l'illa, jo diria que si mantenen aquestes relíquies és més per mandra i poques ganes d'embolicar-se que per cap entusiasme especial pel “regimen predemocrático”. Llàstima que el zel encomiable dels franquistes per canviar els noms de les coses no s’apliqués a la muntanya aquesta dels observatoris: el Roque de los Muchachos. Que aviam, sigui suggerit de passada, si mai s’hi fa cap gran descobriment, espero que mentres hi siguin a temps, li canvïin el nom per alguna cosa seriosa i amb més èpica. “Extraterrestrial life has been discovered from El Roque de los Muchachos observatory” o bé “El Roque de los Muchachos, sîte de la découverte de vie intéligente dans la planète x de la galaxie y”. No queda bé, no fa seriós; que hi posin alguna cosa com Anapurna, Hararat o K2 o el que sigui, però que s’afanyin que encara ens agafaran amb els pixats al ventre i els extraterrestres ens coneixeran com "els paios aquells que viuen en un lloc amb aquest nom tant poc aconseguit".
Quina cosa més patètica... després de l'enganxada amb la jefa l'altre dia... ara ens evitem pels despatxos... Bé, jo l'evito, i ella suposo que també. La dona ha resultat ser tant poc previsible -en el pitjor sentit de l'expressió- que francament, no tinc ganes de trobar-me-la perquè és capaç de dir-me qualsevol altra impertinència i encara la liaríem...
Paro l'orella abans de sortir al passadís per reduïr les possibilitats de trobar-me-la de camí al lavabo, paro l'orella per tornar cap al despatx per no creuar-me-la pel passadís. En fi, que, ara per ara, paro l'orella.
Plego, no plego, plego, no plego... Si plego no tinc on caure mort... Però de ganes no me'n falten i si això fos una película i jo el noi de la película, demà aniria allà i en un accés d'amor propi i dignitat, engegaria la meva jefa a prendre vent. Concretament el vent insalubre que recorre el kilòmetre 2.7 de la Gran Via. Osti tu, quines coses... és ben bé que a la que es grata una miqueta de res la superfície d'algú, et pots trobar qualsevol cosa. Qui ho havia de dir...
En fi, si plego podria ser el moment precís per donar un impuls a l'empresa que hem muntat... però, ara per ara, també podria ser el moment exacte per estampar-se sobiranament contra un mur. Ara per ara, el nostre xiringuito no dóna per viure ni de conya... Potser 18 mesos d'atur més el que dóna l'empresa...? I esperar que en 18 mesos la cosa hagi crescut prou...? No sé... Em sembla que seria precipitat i que a banda de l'amor propi... no hi gaunyaria gran cosa, estratègicament parlant. Demà és el darrer dia abans de fer 3 setmanes de vacances, d'arxipèlag a arxipèlag. Deixem passar aquest temps, veiem el què, a veure com respiren les coses quan torni, com pinten els negocis paral·lels, i com respiro jo mateix. I deixo de pensar-hi que no vull passar les meves primeres vacances de 3 setmanes seguides des de fa 8 anys (i a més amb l'arqueòloga!) amb cara de mal cafè (per robar una expressió llegida avui en un blog admirat).
Ja vaig escriure un cop sobre que poc progres són a l'hora de ser jefes la majoria dels soi disant progres. Vaig tenir aquella impressió a l'hora de valorar les meves condicions laborals al món de la recerca mèdica pública fa uns mesos. Avui em reafirmo en la meva sentència i m'hi identifico més, si es pot. En qüestió de 30mn de conversa amb la meva jefa -que conec i figura que hi tinc una relació de quasi amistat des de fa anys- he viscut una eliminació per decret de l'assumpció que a mateixa feina i mateixes qualificacions oficials correspon un mateix salari, una rectificació sense rubor de les promeses laborals que van ser decisives a l'hora d'acceptar l'actual feina i una nul·la capacitat per acceptar la més mínima negociació econòmica - de fet, més que nul·la capacitat, podríem dir una gran capacitat per tractar de lladre l'empleat enganyat. No me'n se avenir, encara estic estorat. M'ha agafat tant per sorpresa una reacció tant hostil a una demanda que considerava raonable que una mica més i haig de marxar de la sala. Em molesta haver-me adonat que no les controlo bé aquestes situacions: quan la conversa ha passat d'un to normal a un to d'ofensa personal he tingut la sensació de que allò no estava passant realment i que la cosa se m'escapava de les mans. Molt desagradable. La sensació de pèrdua de control que he sentit tantes vegades en boca de pacients... n'he pogut tenir un tast avui, i no mola, no.
L'intent de fer la Pica d'Estats aquest cap de setmana va fracassar... què hi farem. No és gaire heroic, però un camí equivocat per pujar al coll de noséquè d'un ase, el que queda just a sota del pic de Sotllo, va malmetre l'estat anímic de part de l'expdició -el meu inclòs- i ho vam deixar córrer. Què hi farem. A la baixada del coll cap al refugi de Broate vàrem trobar el camí correcte (enganxant-nos a la paret dreta de la canal -baixant, esquerra si es puja) i va ser un no rès. En tot cas, està comprovat, que per anar amb calma, és una excursió de 3 dies: sortint de Barcelona fins a Tavascan, 4 hores ben bones de cotxe, i després a peu des del poble fins al pla de Bohavi i d'aquí amunt fins al refugi de Broate (unes 4 hores més). Allà es fa nit. L'endemà, ben d'hora però amb un bon esmorzar i sense posar-nos histèrics -jo ja m'entenc- via coll del noséquè de l'ase aquest, es pot pujar al Sotllo o a la Pica amb una mica més de calma, i tornar cap al refugi altre cop: tot plegat posa-hi 8 o 9 hores. Bany al riu per treure mè de sobre (eviteu l'estany de Broate si l'excés de vida insectil us neguiteja) sopar i dormir ben adolorit en una llitera de dos amb una arqueòloga ben a prop (si teniu aquesta sort). L'endemà, d'hora però no tant, baixeu la llarga i pesada ruta fins al cotxe, i apa, 4 hores més i a Barcelona. Per cert, si podeu dinar al restaurant del primer hostal que hi ha al poble, el que queda a mà dreta tal com es ve de l'excursió, fareu un àpat decent i d'agraïr. A més, el cambrer portuguès amb corbata de llacet, és ben peculiar.
I l'endemà aviam què fan els quàdriceps i com va el clatell cremat.
Tesi feta. Ja està, ara a viure la gloriosa vida dels postdocs! Quanta alegria, quanta joia, quants diners que em plouran!
Bé, conyes a part, la veritat és que un cop fet, la sensació és que tampoc n'hi havia per tant. El tribunal va ser més aviat dur, però ja és el que tocava: hi havia un parell de pesos pesants que havien de fer el paper de pes pesant.
Ara em queda traduïr al castellà un poema de l'Espriu que vaig posar a la monografia i que una membre del tribunal, de Madrid, no va entendre. Traduïr Espriu al castellà no és cosa fàcil em temo, pot quedar un xurro.
Aquí teniu el poema, per cert:
Assentiré de grat, car només se’m donà d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar la llum parada, l’ordre clar dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats, la nostra llengua, el lent esguard damunt de cada cosa que he estimat!
Voltats de por, enmig del glaç de burles i rialles d’albardans, hem dit els mots que són la sang d’aquest vell poble que volem salvar. No queden solcs en l’aigua, cap senyal de la barca, de l’home, del seu pas. L’estrany drapaire omplia el sac de retalls de records i se’n va, sota la fosca pluja, torb enllà, pels llargs camins que s’esborren a mar.
Tinc una Wii... seguiré informant... Però per l'hora a la que penjo això (demà se suposa que treballo) ja us ho podeu imaginar...
