Estic amoïnat. Tinc 35 anys i a totes les eleccions en les que he pogut votar, i he votat a totes les que hi ha hagut des de que tinc edat per votar, he votat a ERC. Mentida, en unes municipals del Cap i Casal vaig votar el PORE... en fi, collonades. El cas és que amb més o menys alegria sempre he votat ERC: primer al Colom i després al Carod. No ho recordo bé però em sembla que a l'Hortalà ja no el vaig enganxar. I a la Rahola i al Portabella i al Puigcercós i al Joan i a qualsevol individu que hagin posat allà al cap de munt de les llistes. Però aquestes properes eleccions, francament, estic per fer-los el salt. Bé, més que fer-los el salt, dedicar-me a l'onanisme (que és per no dir: "matar-me a palles", que en un bloc no queda fi). És a dir, votar en blanc. Els d'ERC els he arribat a votar amb ganes, amb moltes ganes i pensant que per fi, la cosa aquesta de l'independentisme podia fer camí i que d'alguna manera o altra ens en podíem sortir. Però ara, francament, il·lusió 0 i confiança nul·la. I mira tu, ves que no voti el noi aquell del Polònia que va en bicicleta i que té una retirada al Piqué, però que diria que no l'és. D'acord, són una mica talibans, ho sé, però com a mínim tenen les idees clares, i sovint encertades. Pequen de poc clars i moderats en el tema nacional i amb les qüestions de "gènere" i educació perden els papers, però mira, per una vegada tampoc no passaria res...

D'aquí a mitja hora escassa tinc una nova conference call, que per aquells que tingueu la sort de no estar-hi avesats, és aquest invent del dimoni que permet mantenir converses a moltes bandes per telèfon i que els yankees adoren amb desfici. Ara feia uns mesos que no en feia cap i tant tranquil que anava jo... Avui serà a 3 bandes, però dijous que ve a 8 bandes... i s'espera que la "lideri" jo... perquè de fet, tot plegat és pel meu projecte de recerca i, ben mirat, sóc jo qui la convoca. En fí, queixes, queixes i més queixes, i mandra, mandra, molta mandra.

Avui entro al bloc per primer cop des de fa gairebé 3 mesos. Això solia ser com casa meva i hi entrava i sortia quan em donava la gana i em ficava als blocs dels altres a llegir-los sense cap vergonya: pim pam, sóc aquí i endavant les atxes. En canvi avui em sento com ficant-me a casa d'altri; em fa cosa ficar-me als blocs que solia visitar perquè és com si hagués perdut algun dret adquirit, llegir-los és com espiar-los gairebé... Bé, avui torno, i aviam si reprenem el costum de córrer per aquí amb un mínim de regularitat i perdem la vergonya. Veurem què en surt. Saludats de nou.

L'arribada al Marroc no va ser glamourosa. L'aeroport de Casablanca és normalet, com qualsevol altre excepte pels senyors amb djel·laba (xilaba?) que corrien per allà. El trasllat en cotxe(t) cap a Rabat, sense massa incidents. Era de nit i no es veia res del paisatge. No es veia res però es flairava tot. Si algú s'ha preguntat mai què se n'ha fet d'aquella entranyable catipen d'ous podrits que feia el Prat del Llobregat fa uns quants anys... que sàpiga que és a Casablanca, en aquests moments. Bé, hi ha aquesta pudor i moltes d'altres que es van succeïnt en el trajecte Casablanca-Rabat. Molta indústria i ben poc control d'emissions. D'altra banda, els conductors marroquins tenen la cosa aquesta de fer avançaments per l'autopista sense parar massa compte amb si ve algú o no pel carril de l'esquerra: resultat 3 frenades en sec al mig de l'autopista per evitar d'esclafar-nos contra aquests avançadors espontanis. Finalment, l'arribada a Rabat la nuit desprovista, altre cop, de qualsevol mena de glamour: barri residencial de nova construcció sense cap gràcia.

L'endemà al matí, primer contacte visual amb Rabat le jour: boira i lleig com un pecat. Cases de totes les mides barrejades, fresca, boira, pudor de fum i brutícia al carrer. La cosa no pintava especialment bé. Al proper post, Marroc 2, seguirem amb el relat i veurem l'evolució de l'assunto.

Diumenge que ve cap al Marroc a alliçonar una colla de metges funcionaris que tenen escampats pel país perquè esdevinguin la punta de llança de la Salut Pública marroquina. Pobrets...

El jefe amb qui hi vaig, va preguntar als del ministerri marroquí de sanitat per la qüestió de la seguretat. Rollo Alquaeda i tal; que ja se sap que aquella gent tenen un pronto mu malo. La resposta del funcionari ministerial suposo que va voler ser tranquilitzadora, però jo la trobo inquietant: "no pateixin, que tindran a tota hora protecció reial". Colló... "protecció reial a tota hora"? Però jo em pensava que la gent anava al Marroc amb certa assiduitat i que fins i tot molta gent repetia... Si a Rabat ens cal protecció les 24h durant una setmana sencera... com deu ser la resta del país... I que no sigui que ens la retirin la protecció quan vegin la bírria de classes que anem a explicar. Ep! i que consti que jo he intentat adecentar mínimament les que em toquen a mi... però això de que t'obliguin a fer servir classes heredades et pot posar en més d'un compromís. En fi, que ja veurem què tal l'assunto.

Què ho deu fer que això d'escriure al blog vagi per tandes? Darrerament havia estat uns quants dies que tenia alguna cosa a dir i escrivia relativament sovint; i tot d'un plegat, deixo d'escriure-hi. Suposo que és com tot: si només et refies de les ganes... les coses no tiren. Ja deia el Lou Reed -tot citant l'Andy Warhol- "work, all that matters is work", sinó t'hi esforces... mala peça al teler. I això en tots els àmbits, tots.

En tot cas, i ja que hi sóc, informo dels meus progressos en la qüestió de la possible nova emigració yankee: d'un, posa-hi..., 10% de possibilitats de poder tornar a Nova York al mateix institut on vaig estar l'any passat, hem passat a ben bé un 50%... El jefe ha mostrat cert interès en el tema retorn i ha demanat el CV actualitzat. No vol dir res, però hem passat del "no" al "potser", del 10 al 50.
Us mantidrem informats.

Per cert, avui fa 1 any i 1 dia que l'E. "va entrar per la porta del pis i no n'ha tornat a sortir" (tal com diu ella). I tot són coses bones, és fantàstica.

Breu descripció de la portada de la Vanguardia en el dia de la seva remodelació:

1. Foto principal: el Conde, el Zapatero i l'Antich. Amb l'eina "crop" del Photoshop han fulminat el Montilla que estava, pobret ell, al costat del Conde. Suposo que avui tot són trucades i demandes d'explicacions, amenaces i olé.

2. Titular principal: lo maco que és el rei. Que mono el Conde, tant monàrquic ell.

3. Altres titulars: el Papa i un bisbe: que mono el Conde, tant catòlic ell. Madrid > Barcelona: que bé... així demostrem no ser gens provincians. Sobre fons blau cel: ADN i embaràs; Tàpies; Rijkaard.

És a dir: en la seva línia: Rei, Espanya, Papa. I perquè no sigui dit que això és una portada de l'òrgan oficial del partit Carlí: futbol, pintura i ciència. I olé.

Recordeu-me que escridassi els meus veïns de darrera al camp del Barça. Es van vendre les localitats pel partit d'ahir i s'hi van posar uns guiris armats d'unes botzines infernals que ens van estar taladrant les meninges durant bona part del partit. Sort que vam guanyar i que amb victòries qualsevol dolor passar millor. En fi, no és això el que volia comentar, sinó un breu apunt sobre el tercer gol del Barça. Va marcar l'Henry després d'un rebuig del porter de l'Olympique de Lyon a xut del Giovani. El gol serà (espero) molt positiu pels 2 protagonistes de la jugada: l'Henry, perquè és un gol de davanter centre que és el que se suposa que ha vingut a fer al Barça i encara no havia fet. El noi és bo, se li veuen les intencions i la qualitat: amb 2 pams de terreny treu un xut que té molts números de ser gol. Però de moment no entraven, i en aquesta gent, com menys entren més costarà que entrin... la solitud del davanter centre. I també és positiu pel Giovani: és positiu que hagi pifiat un gol cantat i que li baixin els fums de mega estrella mundial que arrossega el xavalet. El noi suposo que és bo, i potser serà boníssim, però ara per ara és una epècie de clon d'un dels fills del Julio Iglesias, empeltat amb el Ronaldinho i amb noséquè de l'Eto'o. Un desastre vital en potència, vaia. Li convé jugar minuts i fer pifiades, amb algun encert de tant en tant i anar madurant. I li convé urgentment canviar d'assessor d'imatge, i possiblement d'amistats.

Abans d'ahir escrivia sobre els meus 11 fidels lectors, i ahir, per celebrar-ho, rebo 401 visites... El que arriba a fer això de sortir durant 4 o 5 hores a la llista de blocs a la portada del Vilaweb.

Més coses... sobre els d'Unió: quina cara d'emprenyat que feia el Duran quan va dir allò de "los cataplines" per una tele espanyola... pobret, tant morenet ell, tant tiesso i empolainat. L'home deia també que no vol anar amb independentistes... però... les joventuts d'Unió no es declaraven independentistes? Poc que ho entenc... Bé sí, suposo que tot plegat respon als numerets que fan tots quan s'acosten eleccions: tothom es posa compulsivament a pixar per les cantonades per marcar el territori: "jo molt català! & jo molt català y muy español!", "Jo muy català y molt social", "jo super mega verd", "jo indepe de la hòstia!", "Arriba España!", per resumir els 5 partits que corren per aquí. En fi, i després 4 anys de viure del cuento.

Per cert, en el mateix ordre de coses... quin paper tant lamentable la Chacona i el ZP sortint a fer campanya amb un pla d'habitatge que ja fa anys que s'aplica... quina presa de pèl, quins collons!

El nostre país va mancat de gent coneguda que sigui obertament catalanista. És un fet, no n’hi ha massa. Suposo que, entre d'altres coses, es deu al fet que tampoc hi ha tants catalans obertament catalanistes i que per tant és una qüestió purament estadística que no se'n vegin gaires: una “mostra representativa” se’n diu. Un altre motiu podria ser que molts dels famosos són actors, esportistes, cantants, músics, etc, és a dir: gent a qui no interessa quedar malament amb Espanya, perquè els hi van les garrofes. M'imagino que a més a més hi ha molt de rollo multicultural que els fa estar per sobre d'aquestes pallassades i acceptar lo español amb tota naturalitat i orgull. Perquè, ja ho diu l'anunci, Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad. Y olé. Bé, el cas és que tenim poques persones amb minuts de tele que se signifiquin pel país. Ah, però... al final del túnel, més enllà dels cims i de les valls més pregones, després de tot, hi ha el Joel Joan. Quin paio. Aviam, don´t get me wrong, m’agraden molt les seves sèries, i li agraeixo que sigui del rollo i ho declari als 4 vents. Però és clar, cal que sigui tant, tant, tant, pagat d’ell mateix? Algú l’ha sentit aquest matí amb el Bassas? Si perdia el fil del que deia perquè només es fixava en el so de la seva veu! I no és el primer cop que li passa: s’escolta tant i s’agrada tantíssim que es queda entabanat! És realment la personificació de l'autoestima, això no li nega ningú. Avui se’ns ha erigit literalment en “veu de part del poble català” i ens ha confessat que “no es presenta a les eleccions perquè encara guanyaria”. I per arreglar-ho, quan ha vist que potser n’estava fent un gra massa, ha dit jocosament que “se li veia el llautó”… o sigui que sí, que s´ho creia de debò… Aviam, jo tampoc no sóc d’una austeritat calvinista –tinc un ipod i una wii, tinc un blog! (ergo sóc un narcís)- però ostres... entre poc i massa. Ja em sap greu ja escriure un apunt crític amb aquest noi, però és que aquest matí me l’escoltava i no podia evitar pensar: "pobre noi, acabarà malament...".

(Insisteixo, tot això sigui dit sense mala intenció i amb esperit constructiu...)

Darrerament he tornat a escriure molt poc al blog. Vaig una mica atabalat i no m'acaben de sortir temes amb un mínim de gràcia com perquè no em faci vergonya penjar-los. Això de que per primer cop a la vida estudianto-professional, el fet de seguir el camí més evident no estigui acabant de reeixir, em té una mica amoïnat, i l'exploració de noves vies costa. A més, com que això de dir "no" se'm fa difícil, m'emmerdo amb coses que em despisten del que realment m'interessa. Per posar un exemple: què coi hi he d'anar a fer a Rabat a donar classes durant una setmana a metges encorbatats? Faré el ridícul, perdré el temps, i pel que em pagaran... En fi.

En tot cas, encara que no escrigui al blog, la majoria de dies miro de fer-hi un cop d'ull, per veure si hi ha algun comentari que pugui respondre... i aquestes visites m'han fet adonar de que tinc 11 visitadors fidels: gairebé sempre tinc com a mínim 11 visites al bloc, i encara que faci dies o setmanes que no hi escric, gairebé mai baixa d'aquestes 11 visites. No tinc ni idea de qui són... això del blog només ho sap la meva arqueòloga preferida i para de comptar, però, sigueu qui sigueu, aquest apunt us el dedico.

Avui llegia, com faig sovint, el blog del Salvador Sostres. Tinc aquest vici ocult, què voleu que us digui... d'altres s'escolten el César Vidal o fullegen llibres del Pío Moa...En tot cas, el seu post d'avui dia 13, "Cosmopolita era això", el geni del Turó Park fa una de les seves reiterades diatribes contra el Maragall, acusant-lo de pare intel·lectual del desastre de governactual, de l'existència dels Ciudadanos, etc. Crec que la realitat és bastant més complexa, i que dir que el Maragall és responsable dels Ciudadanos és una simplificació que fa més mal que bé. Certament el catalanisme de'n Maragall és molt sui generis, però també ho és el de CdC i el d'Unió i el d'ERC i el d'IC. Ara, la qüestió és sumar, cal trobar un common ground des d'on fer el salt cap endavant i convocar el referèndum d'independència aviat i deixar clar que el convocarem cada cop que ens surti dels collons als catalans. Ens cal el common ground com l'aire que respirem: quan siguem lliures ja tindrem l'eternitat per arrencar-nos els ulls els uns als altres. 

Per citar el gran Lou Reed a Good evening Mr Waldheim: (New York)

"Good evening Mr.Waldheim
pontiff how are you
As you both stroll through the woods at night
I'm thinking thoughts of you
And Jesse you're inside my thoughts
as the rhythmic words subside
My Common Ground invites you in
or do you prefer to wait outside

Or is it true
The Common Ground for me is without you
Or is it true
The Common Ground for me is without you
Oh is it true
There's no Ground Common enough for me and you "

Avui hem sopat amb els meus amics triomfadors. Hem estat xerrant una bona estona, primer tots plegats, i quan els que acaben de tenir descendència han marxat, ens hem quedat l'E. i jo amb els 2 químics exilats a Anglaterra, que ara són a Barcelona per preparar el retorn estelar d'ell, l'estiu que ve. Ella retornarà estelarment sense necessitat de preparar gran cosa. Hem xerrat al voltant d'uns gintònics -gin and tonics segons el X.- i la conclusió ha estat clara: si vull fer carrera científica, he de marxar als USA tant aviat com pugui. Als USA o per Europa, però marxar d'aquí a marxes forçades. Redeu. Ara posa´t a indagar, a buscar algun capo que em vulgui, a buscar maneres de finançar-me... I veure quin lloc és millor, valorar què hi podrà fer l'E. i què hi podrem fer plegats quan no treballem... Nova York? Vermont? Seattle? Collooooó... i qui em manava a mi explicar les meves penes laborals a aquesta colla de triomfadors? Però tant L'E. ahir com el X. avui ho han vist ben clar: aquí on estic no puc seguir.

Aquesta breu nota me la suscita un comentari de l'Enric C. que m'ha deixat uns quants posts més enrera. Tinc la sensació que el país -TV3 i Cat Ràdio per posar un exemple, però també la Generalitat i el Parlament- se l'han anat quedant els incompetents i els arribistes perquè els que se suposa que som millors que ells, no hem fet res per evitar-ho. Parlo per a mi mateix i segurament per a més gent: diem, diem i diem (i ara escrivim) però res no fem. I ja diuen que ets el que fas, no el que dius que faràs. O sigui que, per favor, alguna ment preclara que em digui què he de fer.