He rebut una nota al meu darrer post d’un amable comentarista que s’ha pres la molèstia de llegir-se’l de cap a peus i d'anar opinant paràgraf per paràgraf. Com que a mi poques coses m’agraden més que discutir, li retornaré l’esforç i el converteixo en un post-diàleg. Ole, que divertit.

D’entrada només aclarir que el comentarista em retreu fer tertúlia de bar, quan de fet és exactament això el que faig en aquest blog. Aquí no hi parlo mai de les poquetes coses que sé més o menys bé i que es limiten a la meva professió. Aquí sóc al casino i les deixo anar tal com rajen. Altra cosa em sembla d’una pretenciositat fora de límits.

Bé, som-hi:

L'ordre sempre serà el mateix:
- el meu comentari inicial
- la seva resposta
- la meva contrarèplica

O de com els catalans ho fem de malament amb els valencians.

Avui em fico a la gola del llop, perquè can Vilaweb, encara que tècnicament al Principat, té un peu i mig al País Valencià i un munt de blogaires són de per allà baix.

Sigui dit d'entrada que jo no em moc gens pels ambients catalanistes del PV, que haberlos haylos, però que són incòmodament minoritaris per a molta retòrica bastida durant els darrers 30 o 40 anys. Però bé, sí que tinc un bon tou de dies viscuts durant els darrers 37 anys -dels primers 10 diguem que sense gran consciència- a terres d'interior del nord de Castelló, allà on el PP encara no hi ha ficat (gaire) el peu.  

I des d'aquesta alta posició tant precària, em permeto el luxe de pontificar.

ejem... aviam, tant de comptar el temps que faltava per la Revelació i tot plegat ha quedat en una web inoperant i un vídeo -visible des de Vilaweb però que no surt enlloc més*- on diu que és indepe. Val, d'acord, però... no sé, jo esperava una mica més de substància, una mica més de concreció del projecte. Ara per ara no se sap ni si es presentarà a les eleccions, ni quin programa polític proposa, ni qui formarà part del projecte... Rien de rien. Suposo que vol controlar el tempo de la informació i anar desgranant poc a poc la cosa, però vaia, un pelet més de carn m'hagués agradat... que fa molt de temps que passem gana, home!

Algú s'atreveix a proposar noms de col·laboradors en cas de que fassin un partit?


*: això ens indica un lligam entre Laporta2010 i Vilaweb? No veig massa compatible la cosa americanitzant del Laporta i el tarannà palestinitzant de Vilaweb, però, ves a saber, de més verdes en maduren.

**: per cert, monada de foto aquesta mig amagat darrera la bandera...

update 15.40h: la web ja és operativa, però segueixo volent carn i només em donen Vitalinees.

Avui sembla que toca recordar l'Espriu. En fi, val més tard que mai.

Però bé, si fóssim un lloc normal, la gent aproximadament llegida d'aquest país citaria Espriu cada dos per tres. I mira, no sé perquè, però se m'ha format al cap una imatge ben concreta en començar a escriure aquestes ratlles:

Si fóssim un Estat seriós (i per això ens caldria ser estat i ser seriosos) a la Generalitat s'hi farien coses importants i hi hauria -ni que fós de tant en tant- gent brillant. D'aquesta gent brillant, algun dia algun realitzador de casa nostra, en faria una pel·lícula, que seria com la West Wing, però que es podria dir "Banda de muntanya". Algú faria el paper del Toby Ziegler o del Josh Lyman i en algun moment àlgid de la trama, realista però destilada, un d'ells diria "Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té.", referint-se a algun diputat covard. I s'acabaria el capítol i tothom diria "ooh!". I Espriu representaria els més alts valors de la Nació, i es recordaria la seva obra i el seu imaginari que anava d'Arenys fins a Israel. I fóra premi Nobel, és clar. I els fanàtics de Josep Pla pensarien que Espriu està sobrevalorat i que era un corcó, però en el fons també se'ls posaria la pell de gallina llegint -o escoltant- Indesinenter -i als bojos d'Espriu, per molt que despotriquessin del Pla, es farien un fart de riure amb el Weekend d'estiu a New York -que llegirien d'amagatotis- i li agraïrien eternament haver-nos salvat els adjectius.

Però bé, d'això se'n diu "day-dreaming" o "wishful thinking", és a dir, somiar truites. 

Tothom troba malament el gest de l'Aznar. No, no seré pas jo qui el defensi, que m'he tornat liberal, però no imbècil del tot.

Però aviam, el pitjor no és que faci el gest aquest, és COM EL FA!!! On s´és vist d'arronsar els dits índex, anular i menovell per la primera interfalàngica sense flexionar també la metacarpofalàngica corresponent??? Que no ho veus que és ridícul i que quedes com un nen-neneta (per dir-ho en terminologia dels Joves). Si fas el gest aquest, fes-lo amb dos collons, home, que se t'ha de dir tot!. Amb el puny ben tancat, amb força i el dit mig ben tieso... però per l'amor de Déu... no facis aquesta mariconada! I fes cara de mala llet, home!, no un mig somriure repugnant sota d'aquesta cosa que un dia fou un bigoti i que ara no se sap ben bé què és. Assessors d'imatge! Però en què esteu pensant?? Guanyeu-vos el sou, que per alguna cosa us paguen!!

Alegria, alegria!! Registres Particulars ha tornat!! Ha tornat!! Vilaweb torna a tenir sentit! Ole, ole!!

Em pregunto perquè això de l'independentisme nostre atreu més als eixelebrats assaltadors de palaus d'hivern que no pas als liberals?

Aviam, el món funciona amb paràmetres liberals, o més o menys liberals, i ningú posa en seriosament en dubte (és a dir, amb arguments seriosos) que el lliure mercat i la propietat privada siguin els fonaments de la societat actual, que ens ha dut a cotes de benestar mai imaginades. Sí, ja sé, les desigualtats i la precarietat laboral i la gent gran amb pensions mínimes. Tot això és cert i s'ha d'arreglar amb urgència, però no treu que fins fa poc temps, la gent a occident passava gana i els nens s'hi morien a cabassos. I a Àfrica, que està fatal, la mortalitat infantil s'ha dividit per 5 en 100 anys. Ni tant sols la Sida i les guerres cròniques han pogut compensar del tot l'efecte del progrés que, com pot, arriba per aquelles terres de la mà del capitalisme. No em dedico al cinisme, les coses no són ni blanques ni negres i tot té els seus clarobscurs: Àfrica passa gana, però menys ara que fa 40 anys i Cuba empresona els qui discrepen publicament, però ha educat i donat sanitat al seus habitants. Penso que es tracta de seguir millorant el més depressa possible i de dedicar els esforços de forma eficient. A Àfrica hi ha milers d'ONGs i s'hi aboquen continuament sumes astronòmiques de diners, però, tot i que globalment milloren, ho fan molt a poc a poc i amb un rosari de desastres calamitosos del tot inacceptables. Potser caldria identificar què és el que falla i posar-hi remei. No sé on vaig sentir que el que hi falta és una xarxa global de carreteres que permeti la circulació de les mercaderies.
Bé, em disperso. El que està clar, epíricament vull dir, és que si un sistema polític ha demostrat poder millorar les condicions de vida de la gent que l'adopta/pateix, és el capitalisme en el context d'una democràcia liberal. La resta senzillament no funciona tant bé i crea moltes més injustícies: des del tribalisme, passant pel feudalisme, el socialisme o les dictadures militars de tots colors.

Tota aquesta parrafada -definitòria de la meva monomania actual- per preguntar-me perquè coi els liberals catalans no estan massa per la qüestió de l'independentisme. Jo crec sincerament que tenir el dret a decidir què volem ser és part inexcusable d'un poble que es vol modern, i que amb la independència les coses -a mig termini- ens anirien millor. Però sembla que la idea atreu més a tots aquells amb idees, segurament benintencionades, però que s'han demostrat equivocades manta vegades. A mi em fa l'efecte que mentres que els pocs que defensen obertament l'independentisme siguin els de les CUP i coses semblants, no anirem enlloc. No hauria de passar que l'independentisme s'assocïi sempre a opcions polítiques d'extrema esquerra, amb nacionalitzacions, abolició de la banca, autogestions -whatever that means-, assemblearismes diversos, okupacions, i tota aquest corolari d'opcions de dubtosa utilitat i/o legalitat.

El que necessitem són banquers indepes, i mentres no els tinguem, no anirem enlloc.

Avui tenim a Can Vilaweb una espècie d'editorial de propaganda anarcosindicalista versió 2.0. Demagògia amb vent de cara, declamada des de la proa del vaixell a tot drap. D'aquest que denuncien injustícies infinites que només ells ens fan evidents. La fi del món a tocar. Dades i més dades, per donar suport a una visió del món. Davant de l'embafamenta i admiració que m'ha produït el text aquest, jo també tinc ganes de fer la meva (aproximada) parrafada demagògica ben desbocada, que per això pago.

Si arriben 10 Marines per cada metge a Haití no és perquè 100 metges sense un hospital assegurat per molts Marines només siguin una colla de borinots inútils. No és perquè als militars se'ls pot obligar a anar on sigui i als metges no, que trien ells si es queden a casa o van a Port au Prince. No! és perquè els Estats Units volen matar Haitians, que és el que els hi agrada, ja se sap, són molt dolents.

Si hi ha tants desnonaments a casa nostra, no és perquè fins i tot el més arreplegat es va pensar que es faria d'or comprant un piset per sobre les seves possibilitats, no. És perquè el sistema ha conspirat per arruinar els honrats treballadors.  I els bancs... ui els bancs..., els bancs són pèrfids, però milions de persones honrades i treballadores van anar a trucar-hi per comprar pisos i segones residències i cotxes i cotxassos. I ara no ho poden pagar. Ai carai. Jo sempre havia pensat que el sentit comú deia que miressis de no viure per sobre les teves possibilitats, i que si en volies més, t'espavilessis: estudia, treballa més o ves a viure a un lloc més barat. Però no, és clar: JO CONEC ELS MEUS DRETS: TINC DRET A TOT A CANVI DE RES (i si puc em colo al metro, bé, que jo no em colo, que denuncio contradiccions i socialitzo espais i serveis, què et pensaves? que jo tinc una xapa del Bakunin a la bossa).

Els bancs fan diners... i doncs, que han de fer? Perdre'n? Són un negoci... Però alto, si voleu podem nacionalitzar la banca. Tota la banca, i després els serveis i les fàbriques i les botigues. I el camp. I farem unes granges col·lectives que agradaran molt als pagesos. I els 4 escollits que ens han de guiar -perquè la seva clarividència ens desenmascara tots els paranys del malvat capital- ens diran què hem de fer, i què han de produir les nostres fàbriques. I la revolució triomfarà arreu. Encara que la gent no ho vulgui, que coi sabran ells? Ja hi sóc jo per destriar-los el gra de la palla, pobres nois. M'han dit que pel pla de Lleida hi ha uns terrenys fantàstics per als camps de reeducació. Perquè sembla que ens en caldran, que la gent no vol creure coi, que sembla mentida, són com criatures, els tenen alienats (com m'agrada aquesta paraula) amb el futbol i el circ i amb allò del pa també, bé no sé, el cas és que excepto jo, tots estan molt alienats, però molt! Un parell de mastegots i ja ho entendran. Sort en tenen de que jo seguiré guiant-los, trista cohort de milions de súbdits alienats (toma ya!)-i poc que m'ho cobro que ho faig perquè sóc boníssim. Bé, ja pensaré com seguir avançant pel camí del socialisme. Però avui no, demà. Ei, que un altre món és possible! Socialitzem alguna cosa i alliberem espais i fem esclatar la ràbia, i tal. O sea guay, no?

Uff, que bé que m'he quedat.

Com que la qüestió d'Israel deu ser de les que més em revolten actualment, avui escric sobre el tema altre cop.

La cosa és que no entenc com pot ser que hi hagi un doble raser tant flagrant per tractar les notícies referents a Israel i que tot plegat es visqui com una cosa normal. Bé, crec que sí que ho entenc, però en fi, l'explicació no mola.

Aviam, per posar uns exemples, Israel decideix posar fi a les explosions en els seus autobusos i restaurants amb un mur i són titllats de feixistes. Corea del Nord té la frontera impermeabilitzada i la seva gent es mor literalment de gana i no veig solidaris volant cap al paral·lel 38 a ajudar els dissidents. Israel fa una guerra contra Hezbollah per evitar el bombardeig continu del nord del seu país i se'ls acusa de sanguinaris assassins. Russia massacra txetxens amb entusiasme i no veig les carretades de solidaris corrent cap allà a recollir les olives dels Txetxens -que suposo que també en tenen. A Aràbia Saudita es lapiden les dones "adúlteres" i a Israel les dones són part essencial de la societat però el silenci dels solidaris és, com ho diria... sorprenent? Hamàs demana la guerra santa, el martirilogi i proclama una teocràcia medieval i són els bons, Al Fatah és el partit/govern més corrupte del món i promou atemptats suicides i són els bons. Israel és una democràcia que porta 60 anys en guerra de supervivència (amb totes les barbaritats que això engendra) i són els dolents arquetípics. Israel té un Tribunal Suprem que revoca accions del seu exèrcit, i els solidaris diuen que "aprofiten les escletxes del sistema" i "posen el dit a la nafra" (probablement va dir llaga, molt em temo). Iran decideix reprimir les seves masses dissidents i el silenci solidari és eixordidor.

En fi, res de nou, a l'Edat Mitjana ja acusàvem els Jueus de la mort de nens i de l'enverinament de pous. A les Creaudes contra els Musulmans, de camí cap a Terra Santa en matàvem alguns centenars de milers: però és que venia de passada i així escalfàvem el braç.

En tot aquest estat de les coses, crec que s'ha subestimat l'efecte de la marca "Mocador Palestí" en la percepció per part de les noves generacions del conflicte entre Israel i Palestina. De debò, jo recomanaria als Iranians opositors al seu govern teocràtic que si d'aquí a uns anys volen rebre la visita de solidaris d'arreu del món --que els ajudaran una barbaritat-- que dissenyin un mocador ben fashion que capti les imaginacions del jovent del món sencer. Podrien diversificar i fer un model de bambes llampants o unes ulleres retro, potser també algun símbol transformable en penjoll, tatuatge, piercing o arracada. Això ven molt ara. Jo crec que la "Bamba Persa" podria despertar unes simpaties magnífiques que ara acaparen els paios de màrketing del Moviment Antijueu Universal de forma ben injusta. Queda dit.

Ara que he tornat a obrir el bloc i que se'm fa una mica una muntanya pensar que si no m'hi esforço tornarà a morir d'inanició, m'he dedicat a rellegir alguns dels posts antics, que tenen vora 4 anys ja. Algun dia potser faré algun comentari sobre què em du a escriure en cada moment, però ara no toca.

On ha anat a parar el bloc de Registres Particulars???? Calamitat!!! Ja no hi és!!!!

Em molesta profundament com es donen les nostícies sobre Israel a can Vilaweb i a la majoria de mitjans del país. Sempre són notícies parcials, una cara de la moneda i encara il·luminada amb un angle ben concret.

Tant hi fa que la missió declarada dels països que envolten Israel sigui l'extermini de l'estat més democràtic de la zona, tant hi fa que sense el famós mur els atemptats eren un no parar --i que ara hagin desaparegut--, tant hi fa que els terroristes islamistes bombardegin amb milers de coets els seus pobles. Tant és, Israel sempre són els dolents.

Jo no dic que Israel tingui raó en tot el que fa o que tot el que fa estigui ben fet. Segur que no, i segur que en la darrera guerra s'hagués pogut ser menys indiscriminat, però mai es demana als terroristes que en siguin menys d'indiscriminats. La qüestió dels colons jueus clama al cel, és cert, però les teocràcies de Hamàs i Hezbollah, no? Per algun motiu obscur, en els nostres mitjans no es compara mai la situació de la dona a banda i banda de la les fronteres --tan donats que són a fer-ho a qualsevol altre lloc--, també es passa de puntetes sobre el fet que a Israel hi hagi un tribunal suprem que quan convé invalidi les accions del seu exèrcit i que a la resta de països no; perquè per això primer cal una democràcia, és clar.  

Aquest país, el nostre, segueix sent tant antisemita com sempre i no ens fa vergonya anar de la mà de terroristes per fotre els israelians. Terroristes per als quals nosaltres som gairebé tant assassinables com els propis jueus.

Bé, em poso darrera la barra i serveixo el primer combinat després d'un parell d'anys de tancar la paradeta.  Buf, els glaçons van per terra, els gots no brillen gens: estic rovellat. Ja anirem fent pràctica.

Apa doncs: Darrerament m'he escoltat força el disc dels Manel --no sóc massa original, ho fa tothom. Estan bé, afinen, tenen bona veu i són originals, tot això ja s’ha dit i escrit. Però hi ha una cosa que no he trobat destacada enlloc i que literalment m'emociona: i és com de bé parlen i pronuncien el català. No se salten ni un pronom feble i ¡oh meravella! fan sonar les esses sonores de forma clara i vibrant, fins i tot aquelles que no s'escriuen (les que en francès en diuen "liaisons"). Per exemple: "…de vegades ens Zen sortim…" que bonic! però que bonic!! Jo també les faig aquestes esses sonores, les fan els meus pares i les feien els meus avis, i les hauria de fer tothom, però ja no les fa ningú, si més no aquí a Barcelona, d'on són aquesta gent. Què voleu que us digui, a mi això em crea un lligam practicament familiar, com si fossin els meus cosins els Manel. No poden no agradar-me, si són de la família!

Si pares a pensar-hi, és ben trist alegrar-se d'aquestes coses, vull dir que el normal seria que ens en fotéssim bojament de gent que digués "s'han vingut abaix" o coses per l'estil però passa tot el contrari. Aquesta alegria que sento amb el "Zen sortim" és de súbdit de país decadent, ho accepto. Són més feliços els nostres locutors que en tenen prou de fer forat al català normatiu encabint-hi animalades preses -sempre- directament del castellà, per sentir-se plenament realitzats. Després se'ns diu que si l'evolució de l'idioma i ves a saber quantes coses, i jo responc que no, que això és la substitució d'un idioma per l'altre i que la culpa és de la desídia oceànica de molts catalanoparlants. I bé, és curiós que els Manel, modernets com són no parlin catanyol, i que sense fer-ne bandera aixequin el to i la tensió de la llengua més que moltes campanyes de milions d'euros pagades entre tots.

Potser es podria encarregar un estudi de 19.999€ per estudiar la qüestió.

Empenyo la porta, grinyola, es trenquen teranyines velles, faig un pas cap dins, em cau alguna cosa al cap, ecs, encenc la lot, tot sembla al seu lloc però cobert de pols. Fa temps que no hi ha passat ningú per aquí. Em recorda un llibre de fotografies sobre Txernobil 20 anys després de l'accident: tot abandonat, però intacte, tal com ho van deixar en ser evacuats. D'aquí no me'n va evacuar ningú. Només que, poc a poc vaig deixar d'obrir el local. Ja passen aquestes coses. Això sí, com que tenia contractada l'empresa de manteniment, el bar s'ha mantingut dempeus. Ja no hi ha clientela, evidentment, però encara hi ha les ampolles als prestatges i fins i tot algun got amb restes de beuratges, gintònics deshidratats per entendre'ns. Bé, el local tenia potencial, no és que hi haguessin cues de clients, i per un bon motiu: el bàrman -un servidor- no ha fet cap curs de còctels ni ha estudiat hosteleria ni res d'útil per a mantenir un bar atractiu, però mira, a vegades hi entrava algun client i amb això ja feiem. De fet, tot plegat era una excusa per beure de franc i posar música al jukebox.
I avui m'he dit: ja que encara pago el lloguer i que encara hi ha tot el mam i cançons que hi vaig acumular en l'any llarg que va ser obert, perquè no el torno a obrir, ni que sigui de tant en tant?
Doncs això, em poso a passar el drap per treure la pols, i Can Condemna torna a ser oficialment obert. No espereu (aquí faig servir una segona persona del plural entre retòrica i majestàtica) res de fulgurant, però sí que mirarem d'obrir de tant en tant. The first drink is on us. Que paga la casa, vaia. 

Aquest 60% de gent que ha volgut fer fora el Laporta, de fet han volgut fer fora algú que creien que era més brillant que no pas ells. Jo no sé si el Laporta val la pena o no com a persona, molt em temo que gens ni mica. Però posat al costat del Núñez i el Gaspart, el paio destaca, no ho negarem. El Barça en aquests 5 anys ha passat de la progressiva grisor al relatiu estrellat, s'han fet calers, s'han fet reformes de tot tipus i el club ha recuperat  un nosequè nacionalment correcte. Un nosequè no gaire cridaner, però un nosequè. I a aquest 60% això els ha molestat.

Són la mateixa majoria que no podia veure el Guardiola de jugador. Qualsevol que hagi anat al camp amb assiduitat, sabrà que el soci del Barça no podia veure el Guardiola: "xerra massa, es fica en política, és un cregut i a més no corre". Traduït vol dir: "pensa massa i sobre coses que no toquen, és més llest que nosaltres i a sobre juga sense fer 300 cops el camp amunt i avall com un energumen: per tant no el volem: direm que es gai, que és un gandul, un drogaadicte..." (tot això un servidor ho ha sentit al camp). 

Som un poble que detesta la gent brillant. El propi Laporta es va beneficiar d’aquest fet per guanyar el Bassat, algú òbviament molt més brillant que ell, i que proposava una junta directiva trencadora, amb gent del món de la cultura –i amb el Guardiola en el pack. Al seu costat, el Laporta només era un advocadet arribista, i molt em temo que per això va guanyar.

Per anar enllestint, feu la comparació entre el PSC de fa uns quants anys amb el d’ara: Maragall, Raventós, Obiols, Lluch vs. Montilla, Zaragoza, Iceta, de Madre. O sinó, feu la comparació amb CiU: Pujol, Macià, Laporte vs. Mas, Madí, Pujol Jr. Accepteu-me les simplificacions grolleres, si us plau, però vull dir que em fa l'efecte que el catalans fem la selecció natural a l'inrevés del que tocaria: sempre trobem una nova generació pitjor que l'anterior. Per cert, no he dit res d’ERC perquè entre l’Hortalà i el Puigcercós, passant per tots els del mig, què voleu que us digui...?

I en fi, amb aquestes estranyes adaptacions al medi que fem els habitants d'aquest incert país, es fa realment difícil avançar...

 PS: