Ens estalviarem els jocs de paraules fàcils amb això de Lynce i la vista que tenen, però aviam, a aquesta empresa que va dividir per 10 (com a mínim) cada participant a la manifestació de l'altre dia, com pot ser que ningú li demani responsabilitats? D'acord que l'estratègia dels espanyols passa per menystenir-nos, però de debò que els surt a compte fer el ridícul d'aquesta manera? Jo ja entenc que no els hi agrada que un milió de persones es manifesti i que el crit predominant sigui "independència", però tampoc en treuen res de fer-nos emprenyar més, no? De fet, si tota aquella gentada era allà és justament perquè ens estan tocant sobiranament els collons i que tancades totes les portes només queda saltar pel balcó, aterrar com els gats i fotre el camp cames ajudeu-me.
No sé, durant anys els hi ho hem posat molt fàcil i pendre'ns el pèl als catalans ha estat un esport molt agraït a Espanya, però potser comencem a estar-ne farts de ser l'ase dels cops. De cops externs segur. Però també de cops interns: quina imatge la mesa del Parlament tombant la recollida de firmes per forçar el Parlament a pronunciar-se sobre la independència... D'acord, la llei segurament obligava a tombar la Iniciativa Legislativa Popular aquesta, però quina escena més poc decent. Pornogràfica, oi? I quin serà el paper de CiU? Fer una mica el boti-boti ara per arreplegar vots i un cop guanyades les eleccions anar a Madrid a demanar 4 duros més i estira i arronsa i ara sí ara no?
Quin avorriment més absolut.
Potser és impossible trencar la partida i en aquests temps que corren no es pot seriosament pretendre guanyar un referèndum independentista i proclamar la independència i olé, però ve tant de gust provar-ho... Com a mínim estaríem distrets un temps i pensaríem com ens podrien anar les coses si fóssim amos de nosaltres mateixos i no ens obliguessin a mirar-nos la vida dels països adults des del balcó.
En fí, que aviam si venen les eleccions d'una vegada i fem una mica de merder, que jo ja en tinc trenta set i començo a no estar per moltes òsties.
I mira, voldria que el Dr. Broggi, tant simpàtic i entranyable ell amb els seus 102 anys, veies el país fer un pas de gegant cap al seu futur.
Fa estona que m'escolto per l'spotify -quin gran invent!- la discografia de la Polla Records. I sempre que me'ls escolto una estoneta penso el mateix: algú, algun dia, hauria de fer una tesi doctoral sobre les seves lletres. No és que estigui d'acord amb tot el que diu l'Evaristo Páramos, valga'm Déu, però ningú amb dos dits de front que es llegeixi les lletres del grup podrà evitar notar que el paio és lúcid i que fa més de 20 anys que ho és. Si fos escriptor, ja li haguessin donat algun premi per la seva trajectòria, però com que és cantant d'un grup punk anarco és incòmode per tothom: pels carques evidentment, pels nacionalistes bascos (la Polla Recors és un grup basc) també perquè mai els ha fet la gara-gara ni al PNB ni als abertzales i pels progres espanyols també perquè, malgrat cantar en espanyol al País Basc (l'Evaristo és gallec), la Polla Records sempre s'han cagat en Espanya. Trobo que no estaria malament que des de Catalunya algú li reconegués la lucidesa i el valor com a cronista crític de gairabé tres dècades de la societat "espanyola" a l'Evaristo Páramos.
Queda formalment proposat.
Avui n'escric un de política ficció. D'entrada recalcar que dic això de política ficció perquè les meves estratègies i idees segur que són molt peregrines, però jo les escric i llestos.
La qüestió és, "com ens ho hem de fer per muntar un referèndum d'independència, guanyar-lo i que els espanyols se'l mengin amb patates i acceptin la victòria del Sí"?
Després de 30 anys de democràcia sembla que molta gent ha entès que no avançarem més cap a l'autonomia del que ja hem avançat fins ara. Hi ha gent aquí ja li està bé així i gent a qui no, però ja és clar que més enllà no hi anirem. Estem encallats i hem arribat a un sostre que, a més, tendeix a anar baixant, tipus Indiana Jones y el templo maldito.
Ehem, aviam, avui m'he dignat a llegir el programa del Rosell per primer cop, i bé, tampoc està malament. Res de l'altre món, només és un club de futbol i tampoc proclamarem la independència i la concòrdia universal des de la llotja del Camp Nou. Però bé, així llegit, no sona malament.
El personatge Rosell no m'inspira massa confiança, però tampoc no sé ben bé perquè... Per les acusacions del Laporta? Vaia un... Jo l'hagués tornat a votar, però deixa'l córrer al bo de'n Jan... que tot el rollo de l'Uzbekistan, Déu n'hi do...
No sé, tot plegat molt d'estar per casa, aquestes eleccions. Vaig acabar votant el Benedito perquè em semblava el menys dolent dels 4, i fins i tot em vaig llegir el seu programa (abans de les eleccions!) que, per cert, no deia res de substancial. I malgrat tot el vaig votar, i ben mirat, no sé si vaig fer ben fet. Potser aquest 61% tampoc no s'ha equivocat del tot, o gens, o sí.
En fi, que dic que molt d'estar per casa les eleccions, però sobretot vull dir que molt d'estar per casa l'interès que hi vaig posar.
Bé, tot amb tot, el canvi més tangible pels qui considerem el Barça com una eina, a més a més d'un final en sí mateix, és que el president del Barça ja no serà independentista i no farà proclames, ni sortirà a les portades del diaris d'arreu donant a conèixer el nostre cas. Però que el nostre cas el doni a conèixer un president de futbol recorda -en el millor dels casos- al Berlusconi i en el pitjor, a la preparació de les matances dels Serbis durant la guerra dels Balcans. Cosa que no ajuda gaire el nostre pervindre com a estat sobirà, penso. Potser del que es tracta és de que el cas català es conegui gràcies a d'altres personatges i que el Barça faci d'ambaixador neutre, amb l'UNICEF i el bon rollo, sense haver de recórrer als baixos sentiments que genera l'esport de masses per convèncer el personal. I pel que fa a la funció de convenciment intern, el de la gran majoria d'aficionats no independentistes, més val que tirem per la banda de fer evident l'expoli i la presa de pel, perquè contra la Roja amb 8 jugadors del Barça, poc podem fer-hi... Rollo tots contentíssims de que el Valdés vagi a la selección. Ja era hora! Bé, ja m'enteneu: el més calent és a l'aigüera.
Molt breument. Això del Barça, del soci del Barça, no té nom. 62% pel Rosell?? Mare meva... el candidat del Gaspar, del Núñez, de la Vanguardia, i de tots els espanyolistes del país. En fi, què hi farem... Ja comentarem més abastament quan tinguem els resultats finals, però quin desastre.
M'informo en el bloc d'un personatge del qual vaig dir que no comentaria més coses, que ha "nascut un nou diari nacional". Bé, pico el link -que no funciona- i després el busco pel google i vaig a parar a la portada del nounat que tots esperem. Nació Digital es diu.
D'entrada no es tracta de cap diari nou, fa una pila d'anys que existeix, però ara han fitxat el Salvador Cot de director. Faig un ràpid cop d'ull als titulars i la primera impressió és que es tracta de l'enèssim diari electrònic local, amb apassionants notícies d'abast global com ara la detenció d'un venedor de drogues a Lleida, diverses desgràcies per accidents a localitats catalanes, algun apunt de política catalana, uns robatoris a Agramunt, etc. L'única notícia amb abast internacional es refereix al repatriament dels membres catalans de la flotilla aquesta que Israel ha assaltat en plena mar. També es veu que plega la Marina Llansana. Em deixo coses, però cap de gaire espectacular. No em sembla un menú especialment estimulant, però bé, no defallim. Veig que tenen una publicació específica de meteorologia. Interessant, clico i m'obre una pàgina on les notícies destacades són les nevades de fa mesos amb fotos de la plaça del mercadal de Vic nevada. Hòstia! Va nevar? I jo sense saber-ho! Bé, no passa res, vaig a les seccions i, com és habitual, no hi ha secció de ciència. Enlloc d'això fan com la Vanguardia i tenen secció de tecnologia. Buf.
Cal suprimir el funcionariat com a tal. Suprimir els beneficis que tenen i al mateix temps alliberar-los del fet de ser la moneda de canvi dels governs incompetents, governs de funcionaris, per cert.
Què vol dir que s'abaixarà el sou als funcionaris? A tots els funcionaris? Independentment del seu rendiment, de la seva poductivitat? Tant se val si el funcionari fa més hores que ningú per un sou de merda que si el funcionari està de baixa permanentment inventada i segueix cobrant de tots nosaltres? Que és una república socialista soviètica això, o què coi és?
I per cert, quina mena de missatge dóna això al país? Doncs està ben clar: que val més no esforçar-se per treballar, perquè no només no t'ho recompensarà ningú sinó que a sobre a la que vagin mal dades et tractaran igual que al gandul de tres taules més enllà que fa setmanes que no treu el cap pel despatx.
En fí, quina merda de país. (Ep, i jo no he estat mai funcionari, Déu me'm guard).
Abans, fins no fa massa, trobava un cert interès en visitar la web del Salvador Sostres i veure quina en deia aquell dia. Hi deixava comentaris de tant en tant: alguns els publicava, d'altres els censurava sense seguir cap criteri gaire consistent. Aquests darrers mesos m'ha anat fent l'efecte que la qualitat i l'interès dels seus textos devallava intensament i així li ho vaig comentar un parell o tres de cops. No sé si es van arribar a publicar els comentaris, potser algun.
Bé, avui, tot i l'avorriment creixent, m'he tornat a mirar el seu web, i la cosa segueix pel mateix viarany. Encara està amb les inacabables referències al diari Avui i a les maldats de tothom excepte d'ell mateix. Segueix amb la retòrica carregosa plena de referències reaccionàries, d'estil rococó, manierista i empalagós. El que fa un temps em semblaven reflexions grolleres però ben dirigides ara em semblen boutades histriòniques d'un autoproclamat "enfant terrible" de provincia i vulgar sucedani local de Houellebecq. No sé per vosaltres, però per mi només manté l'interès més o menys sociològic de veure en directe la deriva d'un individu, des de posicions prosociates espanyolistes, a convergent pseudoliberal, a independentista carlí, a feixista local, a -aquesta s'està gestant ara mateix- a neo-Boadella exilat.
I jo, si no passa res d'extraordinari, no escriuré més sobre l'individu en qüestió.
He obert un folder a l'escriptori que es diu "Projecte Runaway" -"Projecte Fugit", per entendre'ns- on hi he començat a posar articles i notes amb idees sobre estudis a fer i estratègies a seguir si en els propers 2 anys puc fer el salt cap al costat lluminós de la ciència*. A més, també tinc una carpeta física amb el mateix nom pueril on hi poso paperots amb idees, diagrames i llistes de condicions pel salt virtuós*. (side note: voldria un ipad per poder tenir tot això endreçadet i ben posat). Tot plegat sembla que jugui a espies, però és que això de treballar a la indústria farmacèutica és un rollo considerable. Ben pagat, però un rollo intens.
De fet, això em porta a una reflexió. És ja un tòpic suadíssim dir que tal i tal altre polític, a la privada no hi durarien ni 5 dies perquè els en farien fora per ineptes. Jo he fet servir el tòpic en qüestió i sovint advoco per la desaparició fulminant del funcionariat. Però us ben asseguro que en una multinacional de primer ordre, d'un sector científico-industrial clau, l'abundància de paràsits i ineptes fa feredat. Paràsits i ineptes mantinguts a cos de rei, per cert. A més a més, no només els tenim de la categoria interna, sinó que -ni curts ni mandrosos, que dirien pels esports de TV3- ens dediquem a pagar fortunes -vull dir centenars de milers de dolars l'any- a empreses externes perquè ens facin autèntiques bírries de feines, que enriu-te'n tu dels famosos informes de les conselleries d'IC-V. I tothom sap que són bírries però tothom es fa el suec i llestos. I malgrat tot, aumentem beneficis de forma sostinguda i els jefes suprems estan la mar de contents. Ep, que això no vol dir qe tothom sigui un gandul malfeiner, ni molt menys. Que hi ha força gent brillant, però no tinc clar que la proporció gandul/brillant sigui tant descaradament diferent de la que es troba a les institucions públiques que maneguin gent d'un nivell acadèmic comparable. En altres escalafons de l'escala laboral, no sé gaire què passa ni a un lloc ni a l'altre, però aquí, no fa massa, van fer fora un carallot que repartia cartes: per això, per carallot.
*: és ben sabut que als instituts de recerca públics hi brilla la llum del coneixement pur i hi regna la solidaritat internacionalista, i que a la indústria la llum hi té un to verdós en homenatge al bitllet verd del dolar i que la punyalada per l'esquena està a l'ordre del dia.
Ara m'assalta un dubte... hi haurà crítiques airades dels nois i noies del mocador palestí en relació a la notícia sobre l'execució de 2 palestins a mans de Hamàs per col·laborar amb l'exèrcit d'Israel? Potser sí, o potser no perquè quan uns són els dolents arquetípics, els dolents que ho són des de la nit dels temps, el poble que si rep des de fa 4000 anys és perquè alguna cosa deuen haver fet; quan uns són tant dolents doncs, qui els ajuda no mereix pas l'aire que respira. M'agradarà veure-ho... Per cert, quina ironia, el Suprem israelià dicta en contra del Tsahal en el cas de la noia del mocador "blanqueta i espanyola [sic]" i el tribunal palestí fa afusellar els seus conciutadans, ta bé.
Per una visió positiva del Sionisme, llegiu això, si us ve de gust, vaia.
Fa temps, quan vaig entrar a treballar a un gran hospital oncològic dels afores de Barcelona, em queixava que el meu despatx feia pena, de brut i deixat. Criticava que si em contractaven per agilitzar la recerca en un camp concret del coneixement sobre el càncer -poca cosa no ens enganyem- no tenia gaire sentit pagar una misèria i col·locar-me en un racó de mala mort. Bé, aleshores una comentarista airada em va dir que hauria d'estar a l'atur per apreciar el molt que tenia, i que, suposo, ella no tenia. Bé, la vaig enviar educadament a pastar fang.
Nàpols: més Àfrica que Europa, un merder, creuar sense mirar els cotxes i encomanar la vida a Déu nostro senyor. Palanganes voladores per fer la compra sense baixar al carrer. Piles d'escombraries. Pizzes magnífiques. El napolità és un idioma de sons guturals. Motos amb 3 passatgers, cap casc i dos paraigües i molta conversa i gesticulació. Les cases cauen a trossos! Els creuaments de cotxes: qui arriba primer passa primer; arribar primer vol dir ser-hi 1 segon abans que l'altre. La gent es toca molt i els homes s'agafen. Ja ho dic, més Àfrica que Europa. Ercolano: saps aquell poblet abandonat allà on vas passar les vacances fa x anys? Aquell on les cases s'aguanten però comencen a enfonsar-se teulades? Doncs això, però de fa 2000 anys i prop de la capital de l'imperi. Pompeia: el mateix però moooolt gran i amb mooolta gent i una mica més perjudicat tot plegat. Paestum: 3 temples grecs collonuts, un museu molt xulo i una fira de coses absurdes arribades de Xina en el darrer container. Roma: Però has vist aquesta església? I aquella? I aquella altra? I la de més enllà?? Turistes fins a extrems insospitables. On són els romans? Si jo fos romà dimitiria. La cosa arqueològica decepcionant: tot trencat i fagocitat. Algun plat de pasta i algun risotto monumental. Les pizzes romanes, massa fines. La carxofa a la romana, molt bona. La fontana di Trevi, molt gran. Els espanyols adolescents de l'opus i sectes vàries enfundats tot el sant dia amb la bandera de la roja em fan venir rojera (c'est à dire, vomitera en el dialecte de casa meva -amb la jota pronunciada a l'espanyola). Ens plantem sense saber com al Vaticà el Diumenge de Rams a les 12h; el Papa es veu molt petit allà al final de la plaça de Sant Pere. Tornem, morenos i rebentats.
Segueixo amb assiduitat el blog del Salvador Sostres. Aquest paio és un fenòmenu. Ara està amb tot això de justificar el fet que escrigui per al Mundo del Pedrojota. És entendridor.
El post d'avui dijous, arriba a cotes realment sublims, especialment si s'han llegit els apunts previs i els comentaris que la gent hi penja. Sense saber massa perquè, se'm forma a la ment una imatge d'un dibuixet tipus South Park, amb un ninot amb la cara del Sostres i el cos de'n Cartman, tot emplumat de cap a peus, saltant davant d'un mirall d'aquests de classe de balet, rebotant contra el sostre d'una estança destartalada, i proclamant que ell parla amb Déu i que el Mundo és fantàstic i els catalans uns cucs que no l'entenen. I plumes voleiant per tot arreu i cacarejos gallinacis intercalats. Però ell, en canvi, a través dels seus ullets inflats, es veu com un àngel redemptor, amb espasa de foc i veu tronant, des d'un palau llampant volant cap a Madrid amb les seves llums celestials i, dissimuladament, gairebé sense voler-ho però amb secret plaer, veu al fons del seu esguard la viva imatge de Déu. I és que ni Déu no l'entén, pobre.
Duia 3 hores enganxat a la finestra del despatx veient com la nevada s'animava. Els flocs s'anaven fent grans i el vent els feia circular paral·lels al carrer Sardenya, en direcció cap al mar. A tota bufa es veien passar.
Ens estalviarem els jocs de paraules fàcils amb això de Lynce i la vista que tenen, però aviam, a aquesta empresa que va dividir per 10 (com a mínim) cada participant a la manifestació de l'altre dia, com pot ser que ningú li demani responsabilitats? D'acord que l'estratègia dels espanyols passa per menystenir-nos, però de debò que els surt a compte fer el ridícul d'aquesta manera? Jo ja entenc que no els hi agrada que un milió de persones es manifesti i que el crit predominant sigui "independència", però tampoc en treuen res de fer-nos emprenyar més, no? De fet, si tota aquella gentada era allà és justament perquè ens estan tocant sobiranament els collons i que tancades totes les portes només queda saltar pel balcó, aterrar com els gats i fotre el camp cames ajudeu-me.
Fa estona que m'escolto per l'spotify -quin gran invent!- la discografia de la Polla Records. I sempre que me'ls escolto una estoneta penso el mateix: algú, algun dia, hauria de fer una tesi doctoral sobre les seves lletres. No és que estigui d'acord amb tot el que diu l'Evaristo Páramos, valga'm Déu, però ningú amb dos dits de front que es llegeixi les lletres del grup podrà evitar notar que el paio és lúcid i que fa més de 20 anys que ho és. Si fos escriptor, ja li haguessin donat algun premi per la seva trajectòria, però com que és cantant d'un grup punk anarco és incòmode per tothom: pels carques evidentment, pels nacionalistes bascos (la Polla Recors és un grup basc) també perquè mai els ha fet la gara-gara ni al PNB ni als abertzales i pels progres espanyols també perquè, malgrat cantar en espanyol al País Basc (l'Evaristo és gallec), la Polla Records sempre s'han cagat en Espanya. Trobo que no estaria malament que des de Catalunya algú li reconegués la lucidesa i el valor com a cronista crític de gairabé tres dècades de la societat "espanyola" a l'Evaristo Páramos.
Queda formalment proposat.
Avui n'escric un de política ficció. D'entrada recalcar que dic això de política ficció perquè les meves estratègies i idees segur que són molt peregrines, però jo les escric i llestos.
Ehem, aviam, avui m'he dignat a llegir el programa del Rosell per primer cop, i bé, tampoc està malament. Res de l'altre món, només és un club de futbol i tampoc proclamarem la independència i la concòrdia universal des de la llotja del Camp Nou. Però bé, així llegit, no sona malament.
M'informo en el bloc d'un personatge del qual vaig dir que no comentaria més coses, que ha "nascut un nou diari nacional". Bé, pico el link -que no funciona- i després el busco pel google i vaig a parar a la portada del nounat que tots esperem. Nació Digital es diu.
Cal suprimir el funcionariat com a tal. Suprimir els beneficis que tenen i al mateix temps alliberar-los del fet de ser la moneda de canvi dels governs incompetents, governs de funcionaris, per cert. 
He obert un folder a l'escriptori que es diu "Projecte Runaway" -"Projecte Fugit", per entendre'ns- on hi he començat a posar articles i notes amb idees sobre estudis a fer i estratègies a seguir si en els propers 2 anys puc fer el salt cap al costat lluminós de la ciència*. A més, també tinc una carpeta física amb el mateix nom pueril on hi poso paperots amb idees, diagrames i llistes de condicions pel salt virtuós*. (side note: voldria un ipad per poder tenir tot això endreçadet i ben posat). Tot plegat sembla que jugui a espies, però és que això de treballar a la indústria farmacèutica és un rollo considerable. Ben pagat, però un rollo intens.
Ara m'assalta un dubte... hi haurà crítiques airades dels nois i noies del mocador palestí en relació a la 
Fa temps, quan vaig entrar a treballar a un gran hospital oncològic dels afores de Barcelona, em queixava que el meu despatx feia pena, de brut i deixat. Criticava que si em contractaven per agilitzar la recerca en un camp concret del coneixement sobre el càncer -poca cosa no ens enganyem- no tenia gaire sentit pagar una misèria i col·locar-me en un racó de mala mort. Bé, aleshores una comentarista airada em va dir que hauria d'estar a l'atur per apreciar el molt que tenia, i que, suposo, ella no tenia. Bé, la vaig enviar educadament a pastar fang. 
Nàpols: més Àfrica que Europa, un merder, creuar sense mirar els cotxes i encomanar la vida a Déu nostro senyor. Palanganes voladores per fer la compra sense baixar al carrer. Piles d'escombraries. Pizzes magnífiques. El napolità és un idioma de sons guturals. Motos amb 3 passatgers, cap casc i dos paraigües i molta conversa i gesticulació. Les cases cauen a trossos! Els creuaments de cotxes: qui arriba primer passa primer; arribar primer vol dir ser-hi 1 segon abans que l'altre. La gent es toca molt i els homes s'agafen. Ja ho dic, més Àfrica que Europa. 
Segueixo amb assiduitat el blog del Salvador Sostres. Aquest paio és un fenòmenu. Ara està amb tot això de justificar el fet que escrigui per al Mundo del Pedrojota. És entendridor. 
Aquí proclamo que estem amoïnats per la companya dels Registres. 
