Aviam, pensant pensant... i si no fos tant dolent que en Montilla sigui president del pais? I si una segona edicio del tripartit, amb l'experiencia del primer per evitar cagades evitables, ens servis per poder seguir fent politiques que als de CiU ni els hi passarien pel cap?
Ha esdevingut una mena de lloc comu dir que en Montilla es imbecil i que seria un desastre per Catalunya tenir-lo de president. I jo soc el primer en haver-hi caigut. I be, si que es cert que ha demostrat ben poca cintura en diverses ocasions (l'entrevista del Sala-Martin per exemple) i que el seu horitzo no passa d'Espanya... pero de fet... quin horitzo te en Mas? La Catalunya sobirana? Ha ha ha ha ha.
No se, en els darrers dies estic reinclinant-me per la reedicio del tripartit. Les condicions en les que es va desenvolupar-se el primer intent van ser bastant excepcionals i el debat de l'Estatut ho va mediatitzar tot. Comenco a pensar que una segona edicio pot anar mes be. I francament, no ens enganyem, la imatge dels convergents arrossegant-se pel fang 4 anys mes i fent el ploramiques mentres veuen que no poden requalificar els seus terrenys per fer-ne camps de golf i urbanitzacions em posa bastant. De fet, poc clares deuen veure les coses si ha de sortir el Mas alertant dels riscos de crisi social si no el deixen manar a ell.
Ara sí que anem apanyats... El pacte Mas-Zapatero és cada cop més clar: el sabotatge al candidat del PSC ja li ve des de dins del partit. Despatx de'n Josep Maria Sala, per exemple? Primer fer fora en Maragall, un element curiós però respectable. Després posar el candidat més patata que van trobar -amb perdó del Ministre d'Indústria i Justícia - i per si de cas, una campanya lamentable no fos cas que en Montilla, tot i patata, tragués un bon resultat. Si no heu vist això de la Nocilla, feu-ho i veureu com ajuden al candidat socialista des de casa seva. El pitjor de tot plegat és que en Mas cada cop té el camí més clar cap a la presidència, i tota la seva colla de sequaços especuladors i quehaydelomios corrents a ocupar posicions. Quin desastre.
Al meu post d'ahir, hi ha un comentari d'una amable lectora que em demana innocentment (?) "què fas ara?". Anava a fer una resposta al comentari, però mentres em pensava què li deia, a banda d'agraïr el fet que em llegeixi, me n´he adonat que la pregunta és més aviat difícil de respondre.
Una resposta ràpida podria ser que avui faig el ronso perquè no he anat a treballar, que estem de trasllat la feina i ens han donat festa. Bé, però intueixo que no és la resposta que toca. De fet, aquest comentari m´ha fet reflexionar (en l'escassa intensitat de la que sóc capaç en general i avui en particular) sobre aquesta cosa dels blogs. Els blogs purament polítics són més senzills de gestionar; vull dir que hi entra poc aquesta exposició de la vida privada d'un. I una pregunta com la que m'han fet, en un blog polític requeriria basicament un post sobre la pena que fa el Montilla i la castanya que ens caurà a sobre amb el Mas i els seus sequaços afamats de poder -del poder que han tingut les seves famílies des de sempre. Però en un blog, diguem-ne "parcialment personal" com el meu, i per descomptat en els que són del tot personals, la pregunta és molt més maligna. Sense saber massa com, em trobo exposant la meva vida a persones que només em coneixen a través dels posts. És un acte no exempt d'un narcisisme escassament ocult, no ens enganyem. En fi, suposo que, a més, adquirim una mena de responsabilitat amb la gent que té la bondat de dedicar part del seu dia a llegir aquestes coses que escrivim... I si ho fem és perquè ens agrada i volem.
Així doncs, tirarem pel dret i farem una resposta esquemàtica a diferents nivells:
1.- Faig el ronso que avui no tenim feina perque estan traslladant ordinadors i despatxos al nou edifici. 2.- Miro d'acabar les coses que no vaig poder enllestir del tot durant la meva estada a Nova York. 3.- Intento treure´m de sobre el punt 2 abans que els projectes d'aquí, en sòlida aliança transatlàntica amb les coses inacabades del nou món, no m'esclafin. 4.- Miro de fer-me a la idea que al gener canvio -relativament- de feina. D'edifici més aviat, i passo d'estar a la vora del mar, a estar a la vora de l'autopista. Un gran canvi sens dubte. 5.- Penso i dono voltes a com esdevenir un treballador més eficient, i mentres tant la productivitat cau en picat. 6.- Penso i dono voltes a com es deu fer això de saber dir que NO, en general, en moltes coses, i de no acceptar tot el que em proposen, sempre, sistemàticament, infaliblement. 7.- Miro de ser optimista amb el país, però costa redéu, costa. 8.- Enceto una nova vida de la mà d'una arqueòloga.
No fa massa, encara a Nova York, vaig escriure una sèrie de posts lloant les insondables gràcies de´n Bill Gates. En agraïment i en una mostra de coherència sense límits, m´he comprat un i-Mac. Blanc, bonic i grandiós. No diré les polzades que fa la pantalla perquè em fa vergonya. Em sento com un indiano d'aquells que tornaven carregats de duros i es feien cases colonials als pobles de la costa. Jo no he vingut carregat de duros, però m´he comprat l'equivalent en ordinadors d'una d'aquelles cases tan ostentoses. M'estic, a més, reacostumant a això de tenir accents i ces trencades. Aviam: Independència, Independència, Independència, Barça, Barça, Barça. Sí, funcionen. Pifio sistemàticament els apòstrofs, això sí, perquè en els teclats ianquis són just on nosaltres hi tenim l'accent tencat. En fi. Coses. Alto! segueixo pensant que en Bill Gates és un gran paio, i el seu messenger m´ha permès, contra tot pronòstic, tornar la mar de content, amb una pila de viatges previstos i uns horaris perillosament alterats per llargues sobretaules, sobresofàs i sobre-moltes-coses. En fi. Més coses.
En Montilla em fa patir, fa com pena pobre home. El veus amb aquella cara de totil i penses que la resta son uns abusa-nanos, i que amb ell qualsevol s'hi atreveix.
Barcelona em fa patir tambe, fa com pena la ciutat. La veig tota plena de turistes, d'individus de vestimenta arrapada i parla castellana, buida de la gent que identifico com a "meva". I m'hi sento estrany, com immigrant a casa meva.
I el Barca em fa patir, fa com pena aquest equip. El veig amb el Messi mirant de fer-ho tot i amb en Gudjohnsen fent el pallus alla davant i el Deco regalant pilotes a tort i a dret. I em fa rabia haver-me perdut la gran temporada de l'any passat i haver-me d'empassar la que ens amenaca enguany.
I jo mateix em faig patir tambe, faig com pena veient-ho tot negre. De fet, anem liders, Barcelona te coses ben bones i agradables, i en Montilla... en Montilla... en Montilla es fotra una patacada historica d'aquelles que amenitzaran els sopars amb els amics durant anys. Em recorda el pobre Hernandez Mancha, aquell sinistre individu que va posar el PP (AP aleshores?) abans del magnific, lucid i mai prou ben ponderat Ansar.
I ja corro per aqui i em vaig adaptant. Molts entrebancs informatics que estant dificultant el poder escriure al blog... pero no esta pas oblidat. Seguirem garagotejant-hi quan haguem solucionat els problemes tecnics, i disposem d'ADSL a casa. L'ordinador que ha d'evitar futures emprenyades informatiques, un flamant iMac blanquissim i immens, jeu a l'escriptori llest per fer-se servir tant bon punt els del Ya.com m'enviin el que m'han d'enviar. Tampoc he pogut llegir els meus blocs preferits o sigui que tinc feina endarrerida.
No puc, no puc. Voldria, pero no puc. No puc amb els espanyols. Aixi en general, a lo bestia. Esta molt malament, ho se, pero es que fan soroll, fan merder, com mes se’ls mira la gent de paisos civilitztats amb cara d’estupefaccio, mes s’animen i mes merder fan. Quatre senyors amb una edat ja per no fer segons que, estirats per terra al mig de la terminal 1 de JFK, jugant a cartes i cridant. Buf. Feia molts dies, 366, que no estava envoltat de tants espanyols. I mes segurament, que a Barcelona la cosa tampoc es tant terrible. De fet, una de les critiques que rebia la companyia aeria aquesta es que les hostesses, que no dubto que siguin totalment cosmopolites, 100% cosmopolites, inhumanament cosmopolites, nomes parlen castella. En fi, ja veurem.
Soc dalt de l’avio. Aviam, jo diria que es la cosa mes estreta on m’hagi ficat mai. Estic fent de Gran Houdini per picar aquestes linies. Pero siguem honestos. Les hostesses son seques pero correctes, espanyoles pero amb un domini suficient de l’angles com per atendre els passatgers americans. El menjar dolent pero dins del previsible, tampoc ajuda el fet de dur una calipandria de cuidado a sobre. En fi, poques queixes. I tota l’espanyolitat ficada en aquest espai es comporta la mar de be. Ningu fa l’animal, ni crida, ni res. De fet, la majoria dorm –que es el que hauria de fer jo tambe. En fi, que potser se me’n va una mica el cap a vegades amb aixo dels espanyols , especialment si son “asi, tomados de uno en uno”.
Alto! el comandante Ballesteros, que es qui te el nostre desti a les seves mans, ens avisa en castella castis i angles macarronic que ens fiquem de cap en unes boniques turbulencies i que aixo remenara: “a little shacky” que ha dit el paio –en castella nomes ha dit que hi ha turbulencies. No fos cas que s’alteres el galliner, Deu nos en guard.
Be, entre bot i bot mirarem de fer com la resta, i provarem de dormir.
No hem dormit.
Soc a Madrid, esperant per embarcar. Osti tu, la gent em sembla simpatica. Que m’esta passant? Potser es la son espantosa que tinc, o l’encostipat monumental (virus yankees, per cert). O potser es que no son antipatics i que fins i tot son simpatics. El guadia civil simpatic i atent, el segurata la mar de correcte, la noia dels transfers riallera i competent. I jo, amb un any de no dir ni mu en castella, tinc un accent que em delata a l’instant com a habitant del “noreste penisular”. Caram, quines coses.
He arribat avait a l’aeroport. Duia 3 maletes grosses i volia provar de colar-les sense pagar. “The law” deia que em tocaven pagar $200, i aqui als USA, “the law is the law”. Pero be, he arribat gairebe 4 hores abans de l’hora de marxar, m’he posat davant la noia aquella del check-in amb un ample somriure... i hem deixat la cosa en 1 sola maleta extra: $100. Be.
Pel que he llegit la companyia amb la que volo (Air Plus Comet) es un desastre absolut. A les pagines on la gent penja comentaris sobre la qualitat de les companyies aeries, tothom la deixa malament. Feia mes aviat por. Avions vellots i bruts, hostesses guapes pero antipatiques que fan fredat, horaris basicament aleatoris, etc, etc. Pero, es clar, el vol es a meitat de preu del segon mes economic... Es veu que es una companyia filial d’Aerolineas Argentinas i que els amos son el grup Marsans... Es a dir, que com sempre, quan els catalans ens posem a fer alguna cosa, la fem mes aviat per la banda garrepa. No em canso de citar Dante en aquests casos: “l’avara miseria dels catalans”.
Ja comentare que tal ha anat el vol.
L’espera a l’aeroport ha estat mes aviat amena: un dinar molt acceptable amb una copa d’un vi blanc (Pinot Grigio) molt decent, i no desmesuradament car (barato tampoc, que el vi als USA no es mai barato), i despres, en plan extra, un massatge de 15mn a l’esquena, inflingit (era una mica doloros) per una noia asiatica de nom Mimi que m’ha clavat els colzes i tot el que ha pogut. Jo estava assegut en una d’aquestes cadires de massatge on arrepenges el cap en un coixi que te un forat al mig per no morir ofegat. Ha estat be, pero deu n’hi do la destrossa de musculatura que ha fet la dona. En tot cas, ara estic bastant a gust entre el vinet i el massatge, francament. Be, una manera com una altra de d’empenyer els darrers minuts d’estada a Nova York.
Be doncs, aqui estic assegut per terra amb el portatil a sobre una maleta plena a vessar i amb tot mes o menys llest per marxar dema... Per tornar cap a casa de fet, pero, que voleu que us digui..., aixo de Nova York se m'ha fet una mica com casa meva tambe. Si algu hi ha viscut suposo que m'entendra. Tambe deu ser part d'allo que em diu un bon amic: que tinc la sindrome del Mariano Soria (Mariano es deia l'actor nefast aquell?) i que tot el que es gran i amb molta gent i molts cotxes i molta dona espatarrant i molt de tot, em sembla estupendo. Si segurament si, pero Nova York es collonut, no fotem, i em fa rabia marxar. Sino fos perque me n'he d'anar al Montsant i tot el que aixo comporta, em quedava un altre any voltant per aqui.
I estic esperant, ja amb una mica de mala llet, una de les xines compradores de mobles que vingui a endur-se la taula i la cadira. Ja fa 20mn tard, i jo he d'anar a sopar!
I no he pogut veure el Lou Reed, i els Ramones ja son gairebe tots criant malves. Caguncony, m'estic fotent de mala llet!
PS: per cert, la foto te un detall curios, si algu el veu, enhorabona.
Per la tornada, acompanyat de tota l'arqueologia del mon, ja hi ha prevista una llarga serie de viatges. Amb asterisc els confirmats (per ordre cronologic); sense, els que falta trobar data (sense cap ordre concret).
Amb el pis buit, o gairebe sense cap moble ja, els sorolls ressonen. El clic de les tecles del portatil se sent amb una qualitat diferent. I aviam, de fet nomes han desaparegut (perque tampoc hi havia gaire mes cosa) una prestatgeria de 3 lleixes, dues cadires i un sofa llit i queden la taula i una cadira. Pero ja n'hi ha prou perque ressoni tot. De fet, fins i tot sembla que ressonin els pensaments i que vagin rebotant per les parets. Informo que aixo de que els pensaments no s'absorbeixin al matalas del sofa llit o als llibres de les lleixes, no va gens be de cara la inspiracio per escriure. Encara que aixo es prou evident, em temo.
En fi, encara sort que pesco una connexio sense fils d'algun amable vei, perque el cable tambe se l'han endut.
Llegeixo sovint el bloc de’n Salvador Sostres. Es un paio gracios, que no es gens tonto, pero que peca de massa cregut: pagat d’ell mateix i de les seves opinions. Quan fa articles d’opinio politico-social, hi ha sempre una cantarella recurrent que m’exaspera. Aquesta fe cega, religiosa i visceral en la capacitat de l’home blanc, haw, judeocristia i ric de solucionar els problemes de la nostra societat, gairebe per art de magia. O per intervencio divina, mes aviat. El nostre model de mon ha anat tirant endavant, a costa de moltes coses, pero es ben cert que ha fet que les persones visquem millor ara que fa 300 anys. Hi ha excepcions, pero, per posar un exemple, l’esperanca de vida o la mortalitat infantil actuals dels paisos mes lamentables no es gaire diferent a la de l’Anglaterra del 1700 (no tinc els numeros a ma, pero em sembla que no m’equivoco).
Tal com ho veig jo, aquest progres s’ha basat sobretot en 3 factors: la democracia, el consum energetic i l’educacio. Les societats que viuen en democracia permeten als seus ciutadans un notable control sobre el grau de corrupcio a l’Estat i permeten l’establiment d’una economia de mercat que estimula la competencia i la millora dels productes i serveis. Aquesta competencia, l’enriquiment que comporta i les comoditats que ofereix es nodreixen de 2 factors: energia i educacio. Energia per produir i per viure amb comoditat, i educacio per tenir gent que pugui produir millors productes i oferir millors serveis.
Fins aqui estem d’acord doncs, em podria definir a mi mateix com a un liberal amb preocupacions socials. Pero on divergeixo plenament dels liberals seccio “hem vist la Mare de Deu i ens ha marcat el cami” es en la creenca de que aixo no te aturador. I tant que te aturador: tot aixo, TOT, es basa en el petroli a baix preu i en quantitats il.limitades. A occident cada cop en consumim mes (quans de nosaltres hem posat aire condicionat a casa en els darrers 5 anys?) i ara la Xina i l’India s’afegeixen al club dels consumidors massius. I quan un be es cada cop mes demandat i l’oferta no pot pujar prou com per cobrir-ne la demanda, la pujada de preu si que no te aturador. Per acabar-ho d’adobar, tot indica que ja hem gastat mes la meitat de les reserves de petroli mundial, es a dir que les reserves, com es ben sabut, s’acabaran aviat. Sense una font barata d’energia tot aquest tinglado no s’aguanta.
L’actitud de persones com en Sostres em recorda la d’una massa de gent corrent esporuguida cap endavant perque tothom hi corre, sense saber que l’unic perill real es justament correr cap endavant i acabar esclafat per tots els que venen darrera. Aquesta fe cega en que “alguna cosa trobarem” es irracional i acientifica. Aplaudeixen la guerra d’Irac que havia de servir per estabilitzar la regio i garantir governs que no especulessin amb el preu del petroli, pero la paguen amb una brutal retallada de la despesa en ciencia i educacio als Estats Units. I ciencia i educacio son les uniques eines de que disposem per trobar “alguna cosa” que ens salvi d’una patacada monumental en les properes decades. I tot aixo sense entrar a valorar els aspectes medioambientals de l’actual model de creixement...
PS: i com que jo no soc ni economista, ni geoleg, ni res de res relacionat amb el tema, agraire qualsevol comentari que em demostri que dic bajanades una darrera l'altra.
De tant passar dies, he acabat empenyent l'any. Finalment, d'aqui a 216 hores torno cap a casa. L'any mes rapid de la meva vida, segur. Pim pam. Ple de sorpreses. La darrera ha estat reconduir la meva carrera: ara soc venedor de mobles de segona ma, especialitzat en clientela femenina xinesa, sector biologues. Costa entendre-les, especialment per telefon: amb sort i concentracio, es pesquen paraules soltes: "sofa-bed", "shelf", "appartment", "interested" i coses aixi. La questio es anar dient que "yes" i que pujin a veure-ho. I les mosses venen, miren, truquen pel mobil, xerren en xines, tu fas que si amb el cap, i acaben comprant. Algunes regatejen, i es van treient calers d'aqui i d'alla, i jo ho accepto sense aixecar els bracos i cridar que he de mantenir dona i fills, que si em vol matar de gana o que... D'altres s'empassen el preu proposat sense la mes minima vacil.lacio. I val a dir que soc totalment incapac de distingir cap mena de diferencia exterior entre les regatejadores i les acceptadores. En tot cas, entre unes i altres, s'ho van quedant tot: el matalas, els pots i olles, la taula, la cadira, la TV d'estar per casa, marca Sylvania a $90 la peca (i rebaixada a $50). I el pis es va buidant i la sensacio es de desolacio creixent: alla on hi havia la prestatgeria "IKEA, 1 year old, excellent condition, $30" ara hi ha un buit, i les tres "side tables IKEA, 1 year old, good condition, the 3 of them for just $5!" han deixat al descobert tota la polseguera que em va fer mandra d'escombrar els 2 o 3 darrers cops que vaig passar un sucedani high tech d'escombra.
En fi, si volgues em podria sentir molt desgraciat aquests dies, i fer-me molta pena a mi mateix. Pero be, em fa mandra tanta pena. I dema tinc un concert dels Dead Kennedys, que diguem que no son massa donats a l'autocompassio i la malenconia. Aixi doncs, endavant i a mirar de col.locar les dues "tall chairs perfect for the kitchen bar, $10 each" i el "comforter, good quality (Tommy Hilfiger), barely used, blue: $60".
Un lector (em meravello de tenir lectors), ha deixat una pregunta oberta en un comentari al darrer post. Basicament, demana que hem de fer per recuperar (o tenir per primer cop) il.lusio per les nostres eleccions, i jo diria pel pais en general. Evidentment, no tinc la resposta. Pero em permeto de fer un apunt. Aviam, siguem o no siguem d'esquerres, crec que tenim molt per aprendre de l'esquerra espanyola. Acabat el franquisme, ells van tenir clar que de cara a reconstruir un pais que pugues homologar-se amb Europa, havien de, primer, aconseguir que els seus ciutadans o com a minim les seves elits ampliades, se'l creguessin. Era l'epoca en que els progessistes madrilenys creien en Catalunya: anaven a veure el Raimon i el Llach i pensaven de debo com els agradaria que Espanya fos com Catalunya. Be, en aquesta feina de redignificacio nacional, potser res va fer tant de servei com El Pais. Un diari de qualitat, serios, sectari en els temes que consideraren clau ("nacionalismes periferics" basicament) i amb inteligents aliances internacionals: Le Monde i New York Times. Van agafar un pais forca humiliat i li van fer un rentat de cara. No cal dir que un cop es van veure amb mes bons ulls, bona part d'aquesta admiracio per la Catalunya catalana es va transformar en condescendencia (en el millor dels casos) o, a voltes, franca hostilitat.
Es per aixo que ja he desitjat diverses vegades en aquest bloc, un diari catala i en catala de qualitat. Hem d'aconseguir que qui remena les castanyes al nostre pais, se'l cregui de debo. Sense aixo no farem res. TV3 va comencar fent aquesta tasca, pero ja s'han cuidat d'anar-la desactivant des de dins, no fos cas que prenguessim mal. Cada cop mes previsible, amb un catala menys cuidat, i uns formats i referents mes calcats de la TV espanyola. De tenir de referent la BBC, hem passat a tenir de referent el Diario de Patricia, Los Serrano i Operacion Triumfo. Perfecte, hem fet un gran negoci.
Segur que amb un diari sol no anirem enlloc tampoc, pero a voltes cal una empenteta perque tota la maquinaria es posi en marxa.
En un altre ordre de coses, l'imminent trasllat cap a Barcelona m'ha fet encetar una nova faceta a la meva vida: la de venedor de mobles a noies xineses. En un altre post, mes detalls.
Llegeixo per alguna banda que en Montilla representa l'essencia del franquisme; la personalitzacio de l'"atado y bien atado", de l'"Espana 1 y no 51". Be, tot aixo esta molt be, pero el problema real d'aquest pais es que no hi ha res amb cara i ulls per oferir en contra de l'espanyolisme "de rostre huma". Dic rostre huma, perque no es el mateix Montilla que Vidal-Quadras, i dic espanyolisme sense acritud, nomes perque plantejar-se les coses des d'un punt de vista espanyol, es fer espanyolisme. Ara be, em rebenta una mica (una mica bastant) sentir dir que en Mas es l'alternativa desitjable, la que ens dura "cap a les estrelles" en un "temps d'herois", perque em moriria de riure sino fos una afirmacio tant patetica. De fet, gairebe mes cinica que patetica. En Mas es tant espanyol com en Montilla, de casa bona catalana, aixo si, i entenent Espanya com un estat autonomic on l'unic que compta es fer diners. Un es espanyol de l'Espanya burocratica grisa, rural, avorrida i centralista, l'altre de l'Espanya periferica, industriosa, liberal i cinica, sobretot cinica. No dic que siguin iguals, pero si que els dos comparteixen, per motius diferents, la idea d'Espanya. Altra cosa es que el pais no doni per mes, amb aixo ens hi posariem facilment d'acord. Ara be, que no vulguin fer-nos creure que amb en Mas anirem ves a saber on, perque saben perfectament que un cop al govern, ni els hi passara pel cap de sortir del corralet on ells mateixos han ajudat, amb disciplina sovietica, a tancar-nos des de dins. "Con la furia del cobarde" que diria l'Evaristo.
Amb aquestes coses en ment i en un to esceptic propi d'un dia gris i plujos, encaro els darrers dies de l'estada a la ciutat del manac d'esparrecs. Tot un any sencer, ben curios, amb alts i baixos, que ha passat com un llamp. Fa uns dies escrivia, fent un simil ciclista una mica estripat, sobre com a vegades un se sent amb poc control sobre el que fa i deixa de fer i sobre com sentim com la vida ens la controla algu altre. Be, no se si ens la controla algu altre o si mes aviat son mecanismes subcorticals, d'aquells que no arriben prou amunt per fer-se conscients, els que ens duen cap on volem anar. I en aixo estem doncs, dirigint-nos cap a la portalada de Santa Maria del Mar a encetar, laicissimament aixo si, una nova vida.
Al meu post d'ahir, hi ha un comentari d'una amable lectora que em demana innocentment (?) "què fas ara?". Anava a fer una resposta al comentari, però mentres em pensava què li deia, a banda d'agraïr el fet que em llegeixi, me n´he adonat que la pregunta és més aviat difícil de respondre.
No fa massa, encara a Nova York, vaig escriure una sèrie de posts lloant les insondables gràcies de´n Bill Gates. En agraïment i en una mostra de coherència sense límits, m´he comprat un i-Mac. Blanc, bonic i grandiós. No diré les polzades que fa la pantalla perquè em fa vergonya. Em sento com un indiano d'aquells que tornaven carregats de duros i es feien cases colonials als pobles de la costa. Jo no he vingut carregat de duros, però m´he comprat l'equivalent en ordinadors d'una d'aquelles cases tan ostentoses. M'estic, a més, reacostumant a això de tenir accents i ces trencades. Aviam: Independència, Independència, Independència, Barça, Barça, Barça. Sí, funcionen. Pifio sistemàticament els apòstrofs, això sí, perquè en els teclats ianquis són just on nosaltres hi tenim l'accent tencat. En fi. Coses.
Llegeixo per alguna banda que en Montilla representa l'essencia del franquisme; la personalitzacio de l'"atado y bien atado", de l'"Espana 1 y no 51". Be, tot aixo esta molt be, pero el problema real d'aquest pais es que no hi ha res amb cara i ulls per oferir en contra de l'espanyolisme "de rostre huma". Dic rostre huma, perque no es el mateix Montilla que Vidal-Quadras, i dic espanyolisme sense acritud, nomes perque plantejar-se les coses des d'un punt de vista espanyol, es fer espanyolisme. 
