Quan jo era petit el meu oncle-avi era capellà de Vilafranca, i més tard, en els seus últims anys va ser-ho del petit poble de la Granada, també al Penedès. El trenta d’agost, St. Fèlix, és el meu aniversari i de menut havia anat algun any a Vilafranca a celebrar-ho. Crec que aquest va ser el meu primer contacte amb els castells, tot i que l’afició em va arribar més tard.

Ara cada any, el dia del meu aniversari, procuro acostar-me per Vilafranca, i espero amb impaciència gairebé infantil el moment que es comencin a alçar els primers castells. No sé si els verds seran capaços de superar l’actuació  de l’any passat (jo em pensava que la torre de nou folrada era només una fanfarronada i la van carregar!), i és que va ser provablement la millor actuació que mai cap colla castellera ha fet (van carregar 4 castells de gamma extra i un el van descarregar!). La recordaré tota la vida.

Aquest any els verds van de quatre de nou amb agulla, tres de deu, cinc de nou i pilar de vuit, i pel que sé amb la torre de nou amb folre i manilles a la reserva per si no van bé les coses (com si fos un castell senzill!). Als verds i a la resta de colles els desitjo la millor sort en la millor plaça (s’ha de viure un St. Fèlix per entendre què són els castells!) i si no hi heu estat mai us aconsello que dimecres al migdia us acosteu per Vilafranca

Foto: 3 de 10 f/m carregat per Vilafranca el St. Fèlix passat.

La Vanguardia publicava no fa gaire que els pisos de segona mà en alguns barris de Barcelona  i algunes ciutats perifèriques havien registrat per primer cop descensos en valor absolut o que havien registrat alces per sota de l'IPC (i per tant descensos de facto). En destacava sobretot Nou Barris amb prop d'un 2% els darrers tres mesos, mentre que el casc antic de Sant Andreu no havia experimentat cap variació en el mateix període. També hi apareixia Ciutat Meridiana i si no ho recordo malament Viladecans.

Sí ja ho sé, els descensos són raquítics comparats amb l'explosiva pujada que han experimentat aquests darrers anys. I si voleu, encara diria més: es tracta d'una dada puntual i ja se sap que una flor no fa estiu. Però no és menys cert que hi ha altres indicis que empenyen a pensar que la bombolla immobiliària podria estar a punt de petar.

De moment ja es triga a Barcelona el doble de temps que fa un any a trobar un comprador, i els preus tot sovint s'han de revisar a la baixa per poder tancar un acord amb el client.

Recentment les borses han patit un fort sotrac, justificat en bona mesura per la volatilitat en els preus de les matèries primeres, però en el què els temors a noves pujades dels tipus d'interès (tant per part del BCE com de la Reserva Federal) hi han jugat un paper destacat.

I atenció perquè una punxada del mercat immobiliari no és cap broma (malgrat que molts ens n'alegrarem). Al Japó ho saben bé. Els va passar als anys noranta i encara no se n'han refet. Els preus van baixar entre un 40% i un 60%. A la gent els sortia més barat deixar de pagar les hipoteques i que el banc es quedés el pis (per després comprar-se un pis nou més barat), que no pas acabar de pagar el deute. De cop els bancs es van trobar amb un enorme patrimoni immobiliari que valia molt menys que els imports que havien prestat als seus clients. Molts van plegar, i això va provocar una forta crisi econòmica. Si tenim en compte que a casa nostra es poden començar a donar casos d'impagament per l'increment dels tipus (tot i que els bancs intentaran evitar-ho allargant els terminis, si poden) i que poden anar combinats amb un descens de preus... no ho sé, jo personalment no ho veig gaire clar. I com si tot això fos poc la nostra economia se centra en la construcció. Que Déu ens agafi confessats...

Aquestes últimes setmanes he observat un sensible increment de cartells de pisos en venta al meu barri. És sens dubte el menys significatiu de tots els arguments, però crec poc en les casualitats.

Volia evitar entrar a valorar el referèndum. Els blocs del país en van plens, hi ha tota mena d'arguments, a favor i en contra, i no puc fer més que dir que segurament tots tenen una part de raó. Francament no crec que pugui afegir-hi res més enllà de les meves pròpies sensacions.

Segurament votaré que no. El meu "no" no serà, però, un no enèrgic ni convençut, serà el mal menor per evitar un passeig triomfal del "sí" més propi de república "bananera" que de país civilitzat. Tots els partits (sense excepció)  s'han comportat amb un tacticisme polític que sincerament em repugna.

El PP fent-se la víctima pels  crits de quatre energúmens (que per cert, encara que alguns partits ho hagin intentat dissimular, també tenen dret a protestar). Convergència, fregant-se les mans de pensar que podrà recuperar la Generalitat la propera tardor (pel conjunt de despropòsits dels altres partits i segurament pel pacte Mas-Zapatero). No em pregunteu perquè, però cada cop estic més convençut que a en Mas el país no li importa un carall i que es deu passar les nits matant-se a palles mentre s'imagina a si mateix de president.

Els socialistes que fan una campanya terriblement dura contra els seus antics socis d'esquerra per fer-los desaparèixer del mapa. De rebot,  com que el lema, tot i anar contra els votants d' esquerra que volen dir no, fa referència al PP, els espanyolistes ho aprofiten per fer-se la víctima. Gran favor el que els hi estan fent. Esquerra, per la seva banda, va perdre el nord ja fa temps, i se saben perdedors. Ahir mateix en Carod deia que no havia de decaure l'ànim si els resultats no eren els esperats (havien arribat a esperar algun resultat?). A la negociació van quedar fora de joc, i després les bases van desautoritzar la direcció. La impressió global de desgovern ha estat lamentable, i ara només els queda aguantar els atacs que venen dels altres partits i dels media. Més els val que facin una reforma estructural profunda, després de les eleccions o el referèndum, si no volen acabar reduïts a un partit folklòric.

I per últim Iniciativa que encara no saben què és un estatut: diuen que és d'esquerres i ecologista. No és que em sembli malament, però jo em pensava que l'estatut determinava les competències de la Generalitat, no la orientació política amb la que s'han d'executar.

Mentrestant un informe del "Observatorio de la Sostenibilidad" encarregat pel propi govern central, alerta que el model urbanístic actual és insostenible, i que a Catalunya és un dels llocs on la situació és més greu (hòstia, quins genis aquests, si no fos per ells no m'hauria adonat mai que l'espectacle de la costa catalana és lamentable). Joaquim Nadal diu que s'han de construir un mínm de 100.000 habitatges a la costa, i que la situació encara no és de saturació. En primer lloc jo sí que crec que la situació és de sobresaturació, i en segon lloc: cal arribar a la saturació? El senyor Nadal, amb la seva declaració d'intencions de passivitat absoluta em va regirar l'estómac. Crec que el bé comú ha d'estar per sobre dels projectes especulatius d'ajuntaments i promotors. Vull recordar-li que l'any passat a l'estat es van construir tants habitatges com la suma dels construïts a Itàlia, França, Alemanya i el Regne Unit. Tenim la ratio d'habitatges per habitant més alta de la Unió Europea: toca a dues cases per habitant! I mentrestant la gent no té on viure i ens estem carregant l'entorn. Senyor Nadal, com a mínim no insulti la meva intel·ligència. Ens estem quedant sense país.

I a sobre la selecció espanyola va i guanya. Decebedor.

Els socialistes s'han venut i s'estan suïcidant: Per un cantó saben perfectament que aquest estatut no reconeix cap dels pilars fonamentals del projecte d'estatut que va sortir del parlament: On és l'Agència Tributària pròpia? On ha quedat fixada la millora de finançament? I el control de ports i aeroports? Seguim sense ser reconeguts com a nació, i de les seleccions catalanes... ni parlar-ne (potser des de la seva miopia política els la pela, però vull recordar que mai, repeteixo, mai s'havien reunit a Catalunya més de mig milió de signatures com va passar pel tema de les seleccions).

Si no s'aprova aquest estatut no només no passa absolutament RES sinó que salvarem els mobles, perquè si s'aprova no tindrem més remei que anar d'aquí deu o quinze anys a reclamar tot el que a Madrid s'han passat per allà baix, i després del què ens han fet se'ns descollonaran de riure a la cara. Quina legitimitat ens quedarà? Com pot ser que en plena transició, sota amenaça militar féssim un salt en l'autogovern i el reconeixement nacional proporcionalment molt més gran?

Als socialistes i als convergents els ha faltat coratge polític, i els ha sobrat tacticisme (val a dir que en aquest aspecte no se salva NINGÚ). Pobre país meu. Suposo que la manifestació "som una nació i tenim dret a decidir", una de les més multitudinàries de la història de Barcelona els rellisca, però l'única cosa que estan fent els del PSC és suïcidar-se políticament: amb qui nassos es pensen que pactaran? Si es presenta en Maragall no podran pactar ni amb CIU ni amb ERC. O sigui que bye bye Maragall for ever. I si no es presenta li hauran de regalar la presidència a en Mas, tot traïnt els seus votants (suposo que ja deuen tenir clar que no guanyaran i que el PPSOE els hi obligarà). S'estan comportant com un ramat de criatures rencoroses, amb una pobríssima talla política. Són folls del tot, i com se sol dir, tal faràs tal trobaràs.

Entre moltes altres col·leccions que omplen d'immensos i acolorits cartrons els quioscos del nostre país, l'altre dia em va cridar especialment l'atenció una dedicada als documentals. I no als documentals de naturalesa, ni d'història ni de viatges. Al documental per se, com a gènere cinematogràfic. Són remarcables alguns dels títols que es publiquen, com els popularíssims documentals de Michael Moore, el magnífic En construcción de José Luís Guerín o Balseros.

Doncs bé, n'he comprat alguns i avui he tingut el plaer de veure La Espalda del Mundo. I si dic plaer és per la qualitat del documental, no pas pel que hi he vist. És un documental dur, terriblement dur, amb tres històries de gent a qui el món els dóna l'esquena: un nen treballador al Perú, una diputada Kurda empresonada per dir dues paraules en la seva llengua al parlament turc, i un condemnat a mort a Estats Units. No només és magnífic com aprofundeix en cadascun d'aquests temes, sinó que tot sovint t'obliga a apartar la mirada de la pantalla.

I això m'ha fet sentir especialment malament. Crec que no som mereixedors de viure al primer món sinó som capaços de mirar a aquesta gent als ulls i assumir que és per la nostra indiferència que ells són on són. Tinc pocs dubtes que amb més recursos i pressió internacional s'hi podria fer alguna cosa, i que no ho estiguem fent ens hauria de doldre.

Escric aquesta carta en sincer agraïment a la Vanguardia. En sóc només un comprador ocasional, però prometo que a partir d'ara exerciré de bon ciutadà amb més freqüència. Estic meravellat de com la campanya que ha organitzat aquest diari ha aconseguit forçar un ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona per tractar el creixent incivisme a la ciutat: pixats, pintades, activitats sorolloses fora d'hores, neteja... De fa temps que aquest és un problema seriós i creixent a la ciutat, al qual potser hi haurem de sumar el poder que tenen alguns mitjans de comunicació per marcar l'agenda política del consistori. Ben mirat proposo que l'Ajuntament convoqui un altre ple extraordinari per tractar aquest tema.

Jo, mentre això no passi, em permetré proposar alguns temes per a properes campanyes de civisme de la Vanguardia, a veure si almenys aquesta vegada en puc treure partit. Podrien començar pels cotxes que aparquen als carrils bici i que ens obliguen als ciclistes a incorporar-nos al trànsit rodat, posant-nos d'aquesta manera en perill i qüestionant el model de mobilitat de la ciutat. El següent tema a tractar podria ser una campanya contra els practicants d'una salvatjada anomenada golf i que alguns consideren un esport. Per practicar-lo cal arrasar grans superfícies de terreny tot substituint-ne la vegetació autòctona per altres espècies foranes. Calen grans quantitats d'aigua per mantenir els camps i tot sovint acaben contaminant els aqüífers. Els proposo també una campanya en contra dels cotxes d'alta cilindrada, aquests que permeten córrer per sobre el límit de velocitat. Fet i fet l'excés de velocitat és una de les primeres causes d'accident, i els accidents una de les més esgarrifoses xacres de la nostra societat.

Temo, però, que cap d'aquests temes no serà del gust dels redactors de la Vanguardia. Potser és que en el fons les campanyes que fa, són campanyes de classe (de la seva classe). I és clar que les que jo els proposo són d'una altra mena. Així doncs, i mentre el consistori no es decideix a fer un altre ple extraordinari per tractar de la influència que alguns mitjans de comunicació hi tenen, molts ciutadans haurem de suportar impassibles com altres tenen prou poder per decidir què han de fer uns representants polítics que segurament mai no han votat. Al capdavall no els cal: només els cal un article.

Es deuen pensar que som imbècils. Sinó no ho entenc. Catalunya Ràdio anuncia que aparta Gaspar Hernàndez del "Catalunya nit" per donar-li un programa que pugui recuperar l'audiència de la desapareguda "Nit dels ignorants". A canvi Joan Barril conduirà el nou espai informatiu.

No dubto que Joan Barril pugui ser un bon periodista, però tampoc dubto del fet que es tracta d'una decisió sectàriament partidista que no té res a veure amb criteris de professionalitat. El "Catalunya Nit" ha estat sense cap mena de dubte el programa de ràdio més plural que s'ha fet mai en aquest país i ha demostrat una extraordinària sensibilitat per temes culturals tot sovint marginats dels espais d'informació.

Però la mala gestió a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) ve de lluny. Montserrat Minobis  (que fins fa poc ha estat directora de Catalunya Ràdio) va heretar una emissora en unes condicions immillorables: líder en pràcticament totes les franges horàries. Però sorprenentment va decidir començar a fer desaparèixer, lentament però implacable, tots els espais radiofònics que l'havien dut a aquesta situació: "La nit dels ignorants" va plegar després de 17 anys, convertint-se així en una de les primeres víctimes. També "Postres de Músic". I per últim Jordi Basté va haver de marxar exiliat a RAC1 després d'haver aconseguit que un programa d'esports en català fos líder per primer cop en la franja de nit.

Aquest any les sorpreses no han estat gaire més agradables. Adéu al "Versió original" d'en Toni Clapés (també líder a les tardes) i ara li hem de dir adéu a Gaspar Hernàndez. Certament el que ha passat amb Catalunya Ràdio aquests darrers dos anys posa els pèls de punta. Si plega l'Antoni Bassas ja no els quedarà res.

I ara a més a més sembla que se'n fotin. Decideixen fer saltar la Minobis per la seva mala gestió i l'alternativa és Oleguer Sarsanedas, director del "Fòrum". El pretext és bo: ja estava a Catalunya Ràdio en l'època Convergent. Com si això per sí mateix fos garantia de res. Es deuen pensar que som imbècils. Catalunya Ràdio sembla un circ presidit per pallassos.

Però a TV3 la situació no és gaire més afalagadora. L'audiència en la franja de nit és un desastre. De ser líder ha passat a fer 12% de share (en el millor dels casos ha arribat al 16%!). Les grans apostes de la temporada estival per no haver de fer reposicions (Passatgers i Tres-D) s'han mostrat com un autèntic fracàs. Això ha obligat a avançar l'estrena de "Sis a traïció" que teòricament havia de ser el plat fort d'aquesta temporada d'hivern. Si aquesta aposta no surt bé TV3 ja haurà cremat totes les naus i haurà deixat els seus competidors en clara situació d'avantatge. I ja veurem en què es reconverteix "El cor de la Ciutat", per no parlar dels més i més partidistes telenotícies o de la cada cop més evident presència del castellà a TV3.

Que burros que són! Encara no han entès què si la CCRTV era líder en tots els àmbits és perquè era bona no perquè fos la del poder. No s'adonen que la corporació no pot ser una joguina partidista? Ens agradi o no si la CCRTV es debilita segurament també ho farà el país com a tal. És l'instrument més potent que tenim per difondre la llengua i és potser de les poques institucions realment fortes que els catalans tenim en el nostre imaginari col·lectiu.

L'Andreu va al cinema. Normalment va a veure pel·lícules en versió original, però avui ha vist un anunci a la televisió de la Conselleria de Cultura sota el lema "Cinema en català", en el qual s'advertia de la possibilitat de veure un film del seu interès doblat a la seva llengua. Li sembla que potser hi ha coses en aquest país que comencen a canviar (es doblen pel·lícules al català i se'n fa la corresponent promoció per televisió, encara que la paguem entre tots). És per això, que, en contra dels seus hàbits, ha decidit fer el gest d'anar-la a veure doblada.

Agafa el diari que llegeix habitualment i l'obre per la cartellera. Sap de sobra que les sales on es projecten pel·lícules en versió original hi apareixen marcades amb un punt negre, però no té gaire clar quin signe indica les sales on es passen en català. És per això que es disposa a buscar la llegenda, però abans de trobar-la descobreix unes "C" enormes al costat d'alguns títols de pel·lícules que no deixen lloc a dubte: són les doblades al català. Se sent una mica contrariat, perquè les doblades al castellà no porten cap mena d'identificació i és talment com si s'igualés el català a la categoria de les llengües estrangeres que s'empren en les versions originals.

A continuació busca en quins cinemes fan la pel·lícula i s'endú una nova i desagradable sorpresa: només en un, ubicat a la part alta de la ciutat. Per arribar-hi ha d'agafar dues línies de metro i els ferrocarrils i per si això fos poc la fan en única sessió a les quatre de la tarda. Amb el dinar encara  a la boca de l'estómac surt corrents per poder arribar-hi a temps.

Enganxat al vidre de la taquilla, un cartell adverteix que la sala dos és en català. Demana una entrada i la veu de la taquillera distorsionada pel micròfon li respon "es en catalán, ¿seguro?". L'Andreu contesta afirmativament "Sí, sí, seguro, per això he vingut nassos".

Mentre fa cua per comprar un refresc gasificat que li faran pagar a un preu abusiu (imprescindible, però, després de tant com ha hagut de córrer), observa que al vestíbul hi ha fotos de les pel·lícules en cartell. S'hi acosta per mirar-les, i sobretot per veure quines li poden interessar, i quan arriba a la pel·lícula que està a punt de veure, descobreix una enorme franja adhesiva que adverteix que és "parlada en català". "Pot haver-hi algú que a aquestes alçades no se n'hagi assabentat?" es pregunta. Una mica molest es gira i observa una altra franja de característiques semblants al panell que indica els horaris de les pel·lícules. Compra la beguda i entra a la sala.

A la porta l'acomodador que li talla l'entrada li diu "Sala dos, és en català, ja ho sap?". "Sí, ja ho sé, clar que ho sé" respon amb resignació. L'acomodador fa cara de sorprès pel to amb què li ha etzibat la resposta, però tampoc li presta massa atenció, perquè ja està tallant l'entrada dels següents clients.

Davant la sala, un pòster amb el títol en castellà adverteix novament amb una franja que la pel·lícula és parlada en català. No hi ha dubte, no s'ha equivocat de cinema. A dins, la sala resulta no ser gaire més gran que el menjador de casa seva (si de cas el sostre una mica més alt) i els únics espectadors són ell i el seu refresc gasificat.

Però no és fins que els trailers (per cert, en castellà) ja s'estan projectant, que no entra un grup de noies que s'asseuen tres files més endavant entre crits i rialles. Finalment, s'apaguen els llums de la sala i comença la pel·lícula. És llavors quan una veu femenina i jove s'exclama "Coño es en catalán, putos catalufos de mierda!". Res a fer, està en minoria.

He observat amb gran tristesa com l'Ajuntament de Barcelona ha fet tallar els darrers sis plàtans que quedaven al carrer Lepant entre Còrsega i Rosselló. Creieu-me: la vista és desoladora.

Durant el darrer segle, aquests arbres han estat un autèntic símbol pel barri de l'Eixample. Per mi, el tant mitificat Modernisme barceloní, és del tot indissociable dels plàtans, que ara, sense cap mena d'escrúpol l'Ajuntament està fent desaparèixer. Conec de sobra els motius i arguments que dóna la casa gran: que molts estan malalts, que són massa grossos pels carrers d'una ciutat i que el fet que hi hagi una sola espècie d'arbre a l'Eixample fa que, en cas d'epidèmia, el barri es pugui quedar sense arbres. És per això que l'Ajuntament va decidir substituir-los per lledoners (més resistents i més petits) a mesura que es morin.

La primera observació (obvia) és que han tallat sis arbres que no eren morts: tots sis han rebrotat. La segona és que el que passa amb els plàtans de l'Eixample és tot un símptoma d'en quina mena país vivim: per molt que ens n'omplim la boca, no tenim cap mena de sensibilitat històrica: hem vist com botigues i locals tradicionals i arquitectònicament impressionants de les nostres ciutats es veien substituïdes per fast-foods, o pitjor, per botiguetes de souvenirs. I això ha passat sense que ningú alcés la veu. Hem reduït el Modernisme (o hauria de dir la ciutat de Barcelona?) a Gaudí, i només hem preservat allò que era estrictament rentable en termes econòmics i turístics. Tornant a l'Eixample l'Ajuntament ha fet lleis que protegien les façanes de les cases però no els interiors (tan o més interessants!) i això ha permès que un barri residencial s'estigui convertint lentament en un barri d'hotels. És aquest el "model Barcelona"?

Només vull recordar als senyors de l'Ajuntament que tanta por tenen dels plàtans de l'Eixample, que fa cent anys que hi són i mai no ha passat res. Jo mentrestant m'hauré de conformar a recordar l'Eixample de la meva infància: amb arcs de branques enormes cobrint els carrers i amb ombres fresques a l'estiu que feien d'allò més agradable passejar-hi. Un lloc diferent del que és ara.

Tradicionalment s'ha considerat que un dels pilars de la Democràcia és la separació de poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial. No sé per què mai a ningú no se li ha acudit que a aquesta llista caldria afegir-hi un quart poder: l'Econòmic. A ningú se li escapa, però, que si la separació entre els tres primers és sovint massa dèbil (per no dir inexistent), la separació amb aquest quart poder és simplement inexistent.

A l'estat espanyol en vam tenir una col·lecció d'exemples quan es van privatitzar les empreses públiques. Les primeres van ser controlades per amics, coneguts i saludats (amb permís d'en Josep Pla) dels socialistes i les que van venir més tard per amics íntims del "bigotis". Algunes van ser fins i tot readjudicades amb el canvi de govern gràcies a clàusules que permetien a l'estat preservar alguns drets sobre les empreses privatitzades. Més recentment amb la batalla del transvasament de l'Ebre hem viscut un nou capítol, de com un govern collat pels interessos econòmics de constructores, empresaris turístics i amics a qui deu agradar jugar a golf al bell mig del desert d'Almeria, estava disposat a tirar endavant un esperpèntic i faraònic projecte.

En aquest tema a Itàlia mengen a part. Es podria dir que en Berlusconi juga la lliga de campions i nosaltres a tercera regional. A Estats Units, per la seva banda, fan més o menys el mateix que a Itàlia amb la petita diferència que ho han legalitzat: les empreses dels polítics i els seus familiars financen els propis partits i les campanyes electorals. La mar de normal.

Em podria estendre fins a l'infinit amb més exemples, però em sembla que no cal. És evident que la intoxicació de la vida política per part del poder econòmic és el pa de cada dia en la major part d'estats d'arreu del món. Ara bé, també crec que a pocs llocs del món les pressions gremials i corporativistes han arribat tan lluny com a l'estat espanyol (i sento dir-ho, però els catalans ens hi hem apuntat amb autocomplaença), on aquests interessos han determinat en règim pràcticament de monopoli la política econòmica. Analitzaré més endavant aquesta situació, però per fer-ho crec que fóra bo entendre, ni que sigui per sobre, les altres vies que es discuteixen en aquest moment a Europa (si m'ho permeteu, mentre aquí ens mengem els mocs).

Fa uns dies es publicava al diari El País (ho sento, però acostumo a trobar aquesta mena d'articles als diaris nacionals) un article sota el suggerent títol Es el mercado laboral, estúpidos!. En aquest article es posaven en contrast els dos models que aquests dies tants titulars han donat als diaris arran de les confrontacions que hi ha hagut en el sí de la UE: el model francès i l'anglès. Els francesos, a grans pinzellades, han optat aquests darrers anys per un model de preservació de la societat del benestar, de subvenció als sectors econòmicament menys viables, i d'hiperregulació del mercat laboral per garantir a tota costa els drets dels treballadors. Els anglesos per contra han pres el camí oposat. Liberalisme a ultrança, abaratiment de l'acomiadament i desregularització del mercat laboral. Demano ara fer un petit esforç i deslliurar-nos de qualsevol prejudici i suspicàcia que ens pugui despertar qualsevol dels dos models. Les conclusions després de les xifres siusplau.

I és que les xifres són aquestes: el PIB per habitant (essent  100 la mitjana de la UE de 25 membres), ha passat al Regne Unit de 110,8 el 1996 a 118,8 el 2004 mentre que a França ha caigut en el mateix període de 114,8 a 111,6. La taxa d'atur ha baixat al Regne Unit del 8% al 4,7% (pràcticament plena ocupació) mentre que a França des de l'11,6%  del 1996 amb prou feines estan per sota el 10%. Per aquells més desconfiats que cregueu que aquest creixement anglès només s'ha pogut produir a costa de la precarietat dels treballadors una dada sorprenent i reveladora: El 28,7% dels treballadors a temps parcial de França declaren que ho són involuntàriament, dit d'una altra manera, que s'estimarien més ser treballadors a temps complet. Al Regne Unit els que així ho declaren són només el 7,4%. I una última dada: mentre l'atur juvenil a França se situa en el 22% a l'altra banda del Canal de la Mànega aquesta xifra baixa fins el 12,1%.

Sembla evident que davant d'aquestes dades Toni Blair té arguments de sobra per no voler seguir subvencionant la decadent agricultura francesa. En xifres macroeconòmiques cal que els francesos es despertin si no es volen enganxar els dits. El seu model és inviable i tard o d'hora se n'hauran d'adonar. Ara bé, i dit això no és menys cert que des d'una perspectiva d'esquerres el model britànic és també inadmissible. Encara que siguin una minoria, els que queden exclosos de la distribució de riquesa es troben gairebé sense cap mena de prestació social, i això genera una societat extremadament dura i competitiva.

Existeix, doncs, algun altre model? La resposta és que sí. Els països nòrdics han optat per flexibilitzar al màxim el mercat laboral, i donar tota mena de facilitats per crear empreses i contractar. Per contra el sistema impositiu és dur (tenen una fiscalitat molt més alta que la nostra) i d'aquesta manera garanteixen uns sistemes d'assistència i serveis socials que són l'enveja del món sencer. Si bé és cert que venen de patir una forta crisi econòmica no ho és menys que tornen a gaudir en l'actualitat de creixements significatius i d'uns serveis públics que a penes se n'han ressentit. Hi ha només un motiu pel qual aquest model econòmic no és directament exportable, i és que ells parteixen d'uns elevats nivells de riquesa. Malgrat tot, crec que les esquerres farien bé de prendre nota i d'ensorrar d'una vegada per totes el tòpic que una alta fiscalitat relenteix l'economia. Si es fa ben fet no té per què ser així.

Així doncs, quin és el nostre model. Resposta fàcil: cap. Si m'hagués de veure forçat a definir-lo, diria que el de l'amiguisme i el gremialisme. L'estat ha centrat el seu creixement en la construcció i en l'especulació immobiliària. Els preus dels pisos i el deute familiar estan a nivells astronòmics. Per més inri, a Catalunya ens hem encarregat de desmuntar l'economia productiva per substituir-la per una altra forma d'especulació: el turisme.

Ho faré, mal que li pesi a immobiliàries, constructores o al govern de torn. Sí, ho diré: Bombolla immobiliària. L'estat espanyol ha centrat el seu creixement en una enorme bombolla immobiliària, i ja se sap que amb poca cosa les bombolles esclaten. És falsa la creença tan estesa que els preus dels pisos no poden baixar. Que jo sàpiga enlloc no ho diu, i no només això sinó que n'hi ha exemples. The Economist ho analitza aquesta setmana: a Alemanya en plena reforma estructural i amb el fantasma de la recessió els pisos baixen. Al Japó després d'una onada especulativa (molt més lleu que la que estem patint nosaltres) els preus dels pisos s'han ensorrat un 40% els darrers anys.

I jo em pregunto en què nassos pensa la nostra classe política mentre això passa. El problema dels pisos pot transcendir de molt el fet que uns quants (entre els quals m'hi conto) no ens puguem pagar un pis. Estem creant llocs de treball en un percentatge elevadíssim a la construcció. No cal que us digui el que passarà amb aquests llocs de treball i de rebot amb l'economia de l'estat si això peta.

Hi ha a més a més alguns indicis que em fan témer el pitjor. En alguns països europeus com el Regne Unit s'estan començant a donar bruscos descensos en la demanda d'habitatge. Per altra banda crec que en un percentatge elevadíssim l'encariment dels pisos a casa nostra respon a operacions merament especulatives i això fa que el capital que hi ha invertit sigui extremadament volàtil. Davant el més mínim signe de davallada dels preus, aquest capital sortirà del mercat immobiliari molt més ràpid del que hi ha entrat. Hi ha qui creia haver descobert la gallina dels ous d'or i està molt poc disposat a assumir pèrdues. Això pot produir una davallada de preus brusca (cosa que a  molts d'entrada ens alegraria) però que pot tenir conseqüències desastroses per l'economia.

I bé, no esperava allargar-me tant i em temo que no tindré més remei que escriure una tercera part per tractar les especificitats catalanes. Prometo que no trigaré tant com he trigat per escriure aquesta segona part.

Deu fer cosa de tres anys (ara me n'adono) vaig tenir la immensa fortuna de seure en un cèntric cafè barceloní amb Jesús Moncada. Era un home sec, una mica aspre (potser per no conèixer-lo prou), amb moltes ganes de parlar dels seus llibres (i sobretot per escriure'ls), i amb poquíssimes ganes d'explicar el que ja havia narrat en les seves obres, talment com si considerés que difícilment podria millorar la versió escrita. I tenia raó.

Jo aleshores l'havia llegit menys del que ho he fet ara, i coneixia menys de Mequinensa del que conec ara. Més tard vaig tenir ocasió de caminar entre les runes del poble que per sempre més durà lligat al seu nom, i que contràriament al que molta gent creu, només va ser inundat en una petita porció, la resta va ser incomprensiblement enderrocat.

Tot un símbol de la nostra literatura, mig de veritat i mig de mentida, amb la què en Moncada va tenir sempre un enorme compromís. I és que quan més el llegeixo, més tinc la convicció que si enlloc de català hagués escrit en francès, castellà o anglès, avui el món hauria tingut notícia de la mort d'un dels grans escriptors del segle XX.

Jesús, no saps quants cops he envejat la bellesa de la teva prosa i el teu lèxic infinit que sembla no acabar-se mai. Deixes un buit que a molts ens costarà tornar a omplir.

Amb evident risc de ficar-me en un fangar de difícil sortida no puc estar-me'n de fer algunes reflexions de les derivades econòmiques de l'actual camp de batalla europeu. I si faig servir aquesta expressió tan bèl·lica és perquè crec que moltes coses poden canviar bruscament en el que fins ara havia estat una civilitzada partida d'escacs.

Des de l'esquerra, i parlo en primera persona, hem deixat l'economia i la seva anàlisi en mans de la dreta, i hem centrat el nostre interès en el repartiment de la riquesa com si els processos productius que permeten obtenir-la no anessin amb nosaltres. Crec que ha estat un error històric gravíssim del qual tot just ara comencem a pagar-ne les conseqüències, algunes de les quals espero poder analitzar en les properes ratlles.

Després del no a la constitució europea per part de francesos i holandesos, hi ha hagut, però, un argument que he sentit reiteradament com a explicació a aquesta situació i que m'ha irritat extraordinàriament, sobretot perquè ha estat proferit per persones de gairebé tot l'arc ideològic d'aquest país (entenguem-nos, els que defensaven el sí). Segons aquest argument molta gent hauria votat que no com a conseqüència de la pèrdua de seguretat generada pels rapidíssims canvis socials i econòmics ocasionats per la globalització, i tot buscant una mena de refugi regionalista mal entès, haurien votat "no" a allò que era la solució del problema i en cap cas el problema en si mateix. Seguint aquesta argumentació el motiu principal pel qual el "no" ha estat majoritari a França i Holanda hauria estat una mena de por etèria de no se sap ben bé què que hauria conduït les masses populars a tancar-se en un regionalisme endogàmic.

Doncs bé, el propòsit d'aquesta entrada al bloc és també posar sobre la taula alguns arguments gens eteris sobre els problemes econòmics que comporta l'actual organització econòmica d'Europa, més enllà de les raons socials que, per fortuna, alguns mitjans del nostre país ja han explicat extensament.

Curiosament l'endemà del no de França i en contra del què podria semblar lògic, totes les borses europees (inclosa la francesa!) van tancar amb guanys que es van anar consolidant al llarg dels dies següents. D'entrada sembla bastant evident que al capital no li importa gaire el funcionament de les institucions europees, i és que aquell dia la notícia pels mercats (per bé que relacionada) va estar a una altra banda: el no francès havia debilitat la màxima institució econòmica europea: l'Euro! Per primer cop en moltes setmanes el canvi respecte al dòlar havia retrocedit significativament, cosa que donava una gran alenada d'aire fresc al teixit productiu europeu que començava a guanyar possibilitats de vendes a l'exterior amb un canvi més avantatjós. Paradoxalment el debilitament de les institucions europees es convertia en una empenta per l'economia europea  (a la producció de riquesa a la qual feia referència i que tan menystinguda ha estat per les esquerres). Però com pot ser que un cop tan dur a una Europa pensada des del més estricte mercantilisme es convertís en una empenta a la competitivitat? Una casualitat?

Crec que hi ha alguns indicis que comencen a fer pensar que no. L'esquerra europea ha renunciat obertament a la paternitat dels avanços de la Unió: en els temes socials senzillament ha abdicat, i en els econòmics, segurament per la falta d'un model comú i clar han cedit tot el protagonisme a la dreta quan no han assumit directament les seves tesis. I el que és pitjor, la dreta, jugant amb les seves pròpies regles simplement ho ha fet malament, sense que se li pogués plantejar cap alternativa. De cop Alemanya i Itàlia (no patiu l'estat espanyol tampoc se salvarà de la repassada) s'han hagut d'enfrontar a reformes estructurals que probablement per populisme s'havien anat dilatant en el temps. En el cas alemany potser tot plegat és més lògic si tenim en compte que les necessitats específiques derivades de la reunificació, per bé que el nivell de qualitat dels serveis públics és insospitat per a nosaltres, pobres catalans! A tall d'exemple: a Alemanya no existeix ensenyament privat, repeteixo, no existeix, i no per cap llei que ho impedeixi sinó perquè la qualitat del gratuït, repeteixo, gratuït, és tan alta que a ningú li passa pel cap pagar per una cosa que difícilment serà millor que una altra que és de franc. I paradoxalment qui ha hagut de torejar amb les primeres reformes liberals ha estat un canceller dit "d'esquerres": Gerhard Schröder. El SPD (Partit Social Demòcrata) amb coalició amb els Verds són paradoxalment els qui estan encarant polítiques que tradicionalment hauríem atribuït a la dreta.

I encara bo que ho han fet. L'Itàlia de Berlusconi té mala peça al teler. Per populisme, i sense que jo sigui capaç de trobar cap altra explicació, han deixat degradar la situació econòmica fins a nivells insospitats. El país està entrant en una recessió que no es preveu en cap cas passatgera i els problemes de solvència del buc insígnia de la indústria italiana (la Fiat) generen centenars d'articles a la premsa especialitzada de tot el món. Tan greu és la situació econòmica d'Itàlia que la prestigiosa revista "The Economist" titulava fa unes setmanes en portada "El malalt d'Europa" tot mostrant una il·lustració del mapa d'Itàlia suportat per febles bastons de fusta.

I ara per ara, i pel que sé, els analistes veuen (i aquí reprenc el tema central que volia tractar) com a única sortida un nou gran trencament de les mal fonamentades estructures Europees. Tot plegat és oficiós i a Itàlia ningú confirma res (només faltaria), però una de les poques taules de salvació passaria per fer sortir a Itàlia de la zona Euro. Sí, a Brussel·les ja deuen tremolar. Això permetria al país recuperar el seu Banc Central, i poder tornar a fer una política econòmica pròpia: per un cantó abaixar els tipus per incentivar el consum intern i facilitar a les empreses la inversió, per un altre de manera més o menys directa devaluar la moneda per poder incrementar les exportacions.

És clar que això no ho pot fer algú com Berlusconi, això seria un autèntic daltabaix per la Unió Europea. Segons he pogut llegir, alguns malpensats diuen que la solució seria... agafeu-vos fort! Que Romano Prodi guanyés les properes eleccions i retirés Itàlia de l'eurozona. És clar que ningú no podria dubtar de l'europeisme d'algú que ha estat president de la comissió europea.

Un cop més les institucions europees es revelen no només com una solució fallida per l'estabilitat i la generació de riquesa dins la Unió sinó com un autèntic obstacle als propis plantejaments fundacionals (per molt mercantilistes i asocials que a molts ens semblin). En la segona part espero poder explicar com tot plegat ens afecta (i crec que ens afectarà) a nosaltres. De moment una mica de paciència.