Estic trist. Vint anys de lluita d’Acció Cultural, d’esforços econòmics i sacrificis personals acabaran aquesta setmana amb la absurda censura de TV3 al País Valencià. Ja no estic ni enrabiat. Com dic estic sobretot trist. En plena era de la comunicació, amb internet, la televisió per satèl·lit i el cable, quan tothom ja ho pot veure tot, encara hi ha qui lluita contra una cultura clausurant-ne i censurant-ne els mitjans. És el triomf del sectarisme polític més absolut. Deixo de banda si Tv3 és tant interessant i important ara com fa vint anys (potser aquesta reflexió és la única que em consola mínimament).

Que Camps o algun altre feixista del PP intenti fer barrabassades com aquestes és dolorós però previsible. Avui més que mai cal, però,  senyalar amb el dit dues persones per la seva activa participació i complicitat en aquesta bestiesa: un és Montilla, que com a ministre d’indústria va atorgar la freqüència analògica de TV3 al País Valencià a la Sexta, per amiguisme o per pagar favors polítics; qui sap. L’altre és Joan Clos: ara que és ell ministre d’indústria està a les seves mans evitar-ne el tancament. Però el seu silenci fa presagiar el pitjor.

Em sento trist i impotent.

Quan li dic al taxista que vull anar al carrer Eusebi Sempere 14 em mira amb cara d’al·lucinat. No tinc més remei que corregir: Eusebio Sempere. Llavors es dóna per al·ludit hi m’hi porta. Mal començament, penso. El taxi no engega el taxímetre, em diu que  des de l’aeroport és preu fix: 12 €. La mala arquitectura i la deixadesa em posen els pèls de punta, però penso que potser és només l’entrada a la ciutat, tot i que el que he vist des de l’avió fa presagiar el pitjor.

Al consulat d’Algèria m’hi estic el temps d’omplir els impresos. M’han perdut el passaport mentre em tramitaven el visat. N’he hagut de fer un de nou a corre-cuita i venir fins aquí a solucionar-ho. Dilluns surto cap a Alger. El consulat sembla un pis-pastera amb gent amuntegada per tot arreu. Cau a trossos i la bruticia s’acumula a les reixes de les finestres, als vidres i a les mateixes parets esgrogueïdes. És un primer pis. Em diuen que torni al cap d’una hora que ja em tindran el visat fet. Surto a passejar i entro a un bar a fer un cafè amb llet. Tot just m’assec, descobreixo a la paret un enorme toro i una bandera espanyola. A sota s’hi pot llegir: «Todos contra el terrorismo. AVT». Al costat un escut del Reial Madrid.

Tornant cap al consulat localitzo algun cartell indicador de trànsit que està, a més de en castellà, també en la meva llengua, però no crec que arribin al 10% del total. L’arquitectura que contemplo en aquest trajecte segueix sent igual de mediocre. Crec que per primer cop a la meva vida em sento orgullós de ser barceloní; jo aquí no hi podria viure, m’estic deprimint per moments. El més generós que es pot dir d'Alacant és que és lleig.

Finalment em donen el visat a un quart de dotze del matí. Truco a Spanair per intentar canviar el meu vol i no haver de passar el dia sencer tot sol a Alacant. No hi ha res a fer: Hi ha un vol a les 11’45 que ja no tinc temps d’agafar i el següent és a les set de la tarda. M’hauré de passar el dia aquí.

Entro al Corte-Inglés a xafardejar. Em pregunto si tindran música en la meva llengua tal i com passa a Barcelona. La primera evidència és que secció pròpia no n’hi ha. Busco entre els discos de “Música Española” (tota la rotulació és en castellà) a veure si trobo alguna cosa, però res. Finalment localitzo un prestatge de “Música Regional”. I és aquí on al costat dels discos “Folklore de la Comunidad Valenciana” (en deu volums) hi trobo el darrer treball d’en Feliu Ventura i un disc d’en Kepa Junkera (?!).  

Xino-xano m’acosto a l’estació de RENFE a veure si m’ofereix alguna alternativa de transport que em permeti arribar a una hora raonable a Barcelona. Per troba-la m’acosto a un home i li pregunto com arribar-hi, i la resposta s’inicia així: «Después del monumento a los caídos a la derecha, luego sigues...». Li faig cas i efectivament trobo l’estació on per primer cop sento una veu en valencià: la megafonia. Quines ironies, haver de valorar la sensibilitat lingüística de RENFE, però aquí tampoc tenen solució als meus problemes de transport. Sense res a fer, quan torno a sortir al carrer descobreixo des de lluny el Castell de Sta. Bàrbara enfilat sobre un turó. I com que de temps me’n sobra decideixo pujar-hi. De camí, m’adono que els adhesius que els manyans enganxen massivament a les portes de les botigues per si mai el comerciant no la pot obrir, estan dissenyats sobre el fons d’una bandera espanyola i que la immobiliària “El Toro” també decora la façana amb el mateix símbol. És per això que em resulta especialment desil·lusionant quan per fi trobo la primera botiga que té el cartell en valencià: «Pollastres l’Alacantí, la millor terra del món». Llàstima que per logotip també tingui una bandera espanyola.

I el que és pitjor, porto cinc hores a Alacant, i per molt que m’hi fixo encara no he sentit ningú parlar en valencià.

A dalt del castell la vista fa posar els pèls de punta: enormes blocs fins a l’horitzó i tot coronat per una altra enorme bandera espanyola em recorda novament on sóc. Al voltant un grup de gavines la sobrevolen. Crec que és el millor símbol que he vist fins ara del que és ciutat. En una paret algú hi ha escrit «Carod Nazi» i al costat en anglès «Alicante is shit, the worst city in Spain». Segurament qui ho ha escrit no ho sap, però té raó per partida doble: és shit i és Spain.

Dubto de la lleialtat d’en Rubalcaba i de la intel·ligència d’en Zapatero. Ahir al vespre amb un parell d’amics i amb una cervesa a la mà, conversàvem animadament en un balcó amb vistes a la Torre Agbar. En altres temps la conversa hauria estat plena d’esperança i d’il·lusió, però ahir la frustració era palpable. Ser català sembla cada cop més dur, sense referents clars, sense projectes clars.

L’atemptat d’ETA és la prova més palpable que el govern espanyol dóna pals de cec, i que els catalans ens hem deixat prendre el pèl per un govern que improvisa constantment i que no sap cap on navega ni com solucionarà el proper entrebanc. Lamentable. Els bascos, de moment,  no els posen les coses tan fàcils.

No puc obviar que Otegi sembla haver quedat en una situació de debilitat, i que aparentment l’atemptat l’ha agafat a contrapeu. Però no és menys cert que ja feia temps que advertia que les coses no anaven bé en la negociació amb el govern. ETA també havia fet públic el seu malestar reiteradament, però per contra Zapatero semblava tenir informacions que li feien pensar tot el contrari, fins el punt que el mateix dia que ETA aparcava una furgoneta amb 500kg d’explosius a Barajas, Zapatero declarava que estàvem més a prop de la pau que mai. Algú l’ha enganyat. Em sembla evident que algú li ha fet arribar informacions que no es corresponien amb la realitat. Com podia creure Zapatero que   les coses anaven bé quan tots, repeteixo, tots els indicis feien pensar el contrari? La persona que ha dut les negociacions fins ara (i per tant en tenia la informació) ha estat Alfredo Pérez Rubalcaba. Per si algú no ho recorda ha mantingut històricament postures “guerristes”, i al congrés en el que Zapatero va obtenir la secretaria general del PSOE, Rubalcaba donava suport a la candidatura de José Bono. A més a més va encapçalar la delegació socialista que va signar el “Pacto por las libertades” amb el PP. I malgrat tot va ser el propi Zapatero qui el va repescar, potser per acontentar alguns sectors socialistes. A mi tot plegat em fa pudor. Posar-se l’enemic a casa em sembla poc intel·ligent. I ara està blindat. Fins i tot si Zapatero fos conscient que Rubalcaba li ha pres el pèl no el pot fer saltar. Seria un daltabaix a les portes d’unes municipals i unes autonòmiques. Em sembla sospitós que Blanco digués públicament que hi havia hagut problemes d'interlocució però no aclarís per quin cantó. Rubalcaba és una bèstia política que ha aconseguit sobreviure a totes les etapes del socialisme espanyol.

A mi el que més em dol és que els catalans ens haguem abaixat els pantalons amb l’estatut per batalles estèrils i sectàries davant d’un govern dèbil i desorientat com el de Zapatero. No som ni serem (a diferència dels bascos).

Aquests dies he descobert la pàgina blocdefotos.com on la gent hi pot penjar gratuïtament fotografies de tot tipus. Crec que hi ha coses francament interessants com les fotos del Xevi Perea, que a mi em semblen sensacionals. Jo també hi he estat penjant algunes fotos i si teniu curiositat les podreu trobar en aquest enllaç. 

Ahir hi va tornar a haver problemes a la línia C2 de RENFE al Vallès. Concretament un problema amb una catenària que va inutilitzar una via i va obligar a tots els trens (en ambdues direccions) a circular per una única via. Vaig sentir per la megafonia, i més tard per la ràdio que l'avaria estava ocasionant retards d'entre 20 i 30 minuts. Puc afirmar amb tota rotunditat que RENFE va mentir en donar aquesta informació:

Vaig arribar a Cardedeu a les cinc en punt de la tarda. A dos quarts de sis es va comunicar l'avaria i ens van fer canviar d'andana perquè la nostra via havia quedat inutilitzada. Van advertir de retards de vint minuts i també que ens fixéssim en els indicatius del tren per tal saber-ne el destí (ja que tots havien de circular per la mateixa via). Sobre tres quarts de sis va entrar un tren a l'estació i vaig pensar que per fi podria tornar cap a Barcelona,  però no duia indicatius de destí, anava ple de gent i es va quedar aturat. Em vaig atansar al conductor del tren per preguntar-li el destí del tren. Em va dir que no sabia el seu destí, ni quan sortiria, ni si sortiria. Un estranger carregat de maletes se'm va acostar per preguntar què m'havia dit l'home. Quan li ho vaig explicar no s'ho creia. Al cap d'una estona per megafonia es va anunciar que havia de baixar tothom del tren. Passats uns deu minuts es va aturar un Regional a l'estació (que en realitat no tenia parada en aquella estació). Vam pujar. Anava ple de gom a gom. Molt lentament i fent moltes aturades pel camí vam aconseguir recórrer dues parades fins a Granollers. Jo ja feia una hora i vint minuts que havia arribat a l'estació de Cardedeu. A Granollers ens vam quedar trenta-cinc minuts més aturats, fins passades les set de la tarda. Molt lentament vam tornar a avançar i vam arribar a Barcelona - El Clot al voltant de dos quarts de vuit.

Senyors de RENFE: DUES HORES I MITJA per fer un recorregut que en circumstàncies normals dura quaranta-cinc minuts, no és un retard de vint minuts - mitja hora! A qui volen enganyar? RENFE no només dóna un pèssim servei sinó que menteix per amagar les seves deficiències. Per si això fos poc és el tercer cop que em trobo en aquesta situació en dues setmanes, i mai, repeteixo mai, he aconseguit agafar el tren puntual (sempre porta retards de 5-10 minuts). I a sobre tenen la barra d'iniciar una campanya dient que el de Barcelona, serà el millor servei de rodalies del món.

Digueu-me desconfiat si voleu. Tant me fa. Però n'estic una mica tip que cada dia als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió els periodistes facin el seu particular numeret victimista quan han de fer la informació electoral. Es queixen perquè la Junta Electoral els obliga a donar la informació per ordre de representativitat i en temps preestablerts, i no pel que ells entenen com a interès informatiu "objectiu".

Un parell de consideracions a fer:

La primera és que qui nassos determinaria l'interès "objectiu" i amb quins criteris. No em puc creure que professionals que fa un munt d'anys que treballen pugin ser tant ingenus. Fins i tot suposant que ho fessin amb la millor de les voluntats, hi hauria qui es podria sentir agreujat, i tractant-se d'un tema tant sensible com unes eleccions, no és millor establir criteris proporcionals a la representativitat?

La segona és que qui es creu que podrien treballar lliurement. Tots sabem que quan hi ha un canvi de color polític a la Generalitat (i per extensió a qualsevol altre govern, recordem què va passar amb l'Urdaci) solen canviar els directius dels mitjans de comunicació públics i també els caps d'informatius. Així doncs, i tenint en compte que molts dels que treballen a Tv3, 3/24, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació... s'hi juguen el pa, algú es creu que els periodistes (suposant encara que actuessin amb la millor fe) podrien realitzar la seva feina sense rebre fortes pressions?

De debò, començo a pensar que els periodistes dels mitjans públics d'aquest país o bé són molt ingenus, o bé és que tenen, senzillament, ganes de participar encara més en la vida política catalana. Si tenim en compte que vivim en un país on és impensable tenir mitjans privats apolítics, crec que és especialment important intentar (per difícil que sigui) preservar l'equitat dels mitjans públics.

No entenc ni comparteixo les queixes dels periodistes de la CCRTV. Ho sento.

Acabo d'arribar de Zurich i estic rebentat. Tinc al tinter algunes reflexions que he fet aquests dies. De moment s'hi quedaran. Només dir que quan un arriba al Prat després d'un aeroport com el de Zurich, té la desagradable sensació d'aterrar al tercer món. Potser que ens ho fem mirar.

Mentre la gran majoria de l'audiència es reunia ahir a la nit davant dels televisors per veure la confrontació entre Madrid i Betis, alguns pocs afortunats vam gaudir del magnífic documental de Gereon Wetzel Castells. Es tracta d'una producció alemanya, en la qual es segueix una temporada de la Colla Joves Xiquets de Valls, rodada amb gran sensibilitat (i pressupost) i amb imatges castelleres d'una bellesa com crec que mai ningú havia aconseguit captar fins ara.

Es per això que en primer lloc vull lamentar que hagi calgut un alemany per descobrir la bellesa d'aquesta tradició. Però de la mateixa manera vull felicitar a tv3 per haver comprat aquesta magnífica producció. Espero que la podrem tornar a veure. També voldria aprofitar per demanar si algú sap alguna manera d'aconseguir-lo (he provat per l'E-mule i res de res) o si està previst que es programi a algun lloc més. 

Hi ha coses que couen. L'anunci de les Seleccions Catalanes és bo, molt bo. Ahir a la nit vaig agafar dos taxis: un de la COPE (a l'anada) i l'altre de la SER (a la tornada). Vaig sentir més animalades en deu minuts de trajecte que en els darrers deu anys de la meva vida. Poden vendre tan fum com vulguin, però l'únic problema és que l'anunci és bo. És clar, nítid, transparent, i arriba, ens toca la fibra a molts, i posa en evidència una situació absurda, pueril, que si passa és només perquè alguns segueixen negant de manera infantil que els catalans existim. I sí, existim.

Als socialistes els couen altres coses. S'omplen la boca dient que l'origen del candidat no importa (quan en realitat a ells si que els importa, sinó com és que es passen el dia subratllant-ho?). Però això que en el terreny personal i humà diuen defensar, sembla que en el terreny polític o els hi resulta un problema, o se n'avergonyeixen: Com és que al cartell ha desaparegut el nom del candidat, el qual ha passat de ser "José Montilla" a ser només "Montilla"?

A en Mas li cou una altra cosa: en Fernández Teixidó. Ja sabíem que li agradava el canvi de jaqueta, ara comencem a sospitar quina mena d'amics té. Tinc la sensació que en Mas està molt emprenyat amb aquesta història. Hi està passant de puntetes i li passa tot el mort al propi protagonista, esperant que les coses es calmin. Si aguanta és només per no obrir una crisi interna a un mes de les eleccions, però crec que en Fernández Teixidó ja sap que després de les autonòmiques desapareixerà del panorama polític (com a mínim del català).

A "El Periódico" el que cou són les enquestes. Amb un número d'enquestats molt menor que les que fa RAC1 es permeten fer grans titulars en els que el PSC sembla Alícia al país de les meravelles: "Unes dades optimistes per al PSC" o "El canvi d'alcalde impulsa el PSC a Barcelona" titulen! Avís per navegants despistats: l'enquesta s'ha fet sobre 400 enquestats, amb una fiabilitat a tot estirar de +-5%  que, casualment, tant en les enquestes a l'Ajuntament com a la Generalitat l'error sembla afavorir sempre els socialistes (respecte d'altres enquestes). Però en el millor dels casos el PSC guanyaria un regidor (que si tenim en compte que els darrers, van ser els seus pitjors resultats de la història, no sembla gran cosa...). Això, és clar,  si ens creiem que no han maquillat els resultats.

O potser, senzillament,  el que els passa a tots plegats és que els cou. Només potser. 

Tot sovint hem vist com des de ràdios espanyoles es feien seguiments de la situació electoral (per les generals, és clar) en forma d'enquestes periòdiques. A mi sempre m'havia produït una certa tristesa pensar que aquí no teníem mitjans prou potents per fet aquesta mena de seguiments, però en aquest nou cicle electoral RAC1 ha fet el que crec que és una ambiciosa i molt interessant aposta tant per l'emissora com pel país: "El Racòmetre". És tracta d'una sèrie d'enquestes setmanals que es fan públiques cada dilluns al matí al programa "El món a RAC1" (aquí teniu la primera en pdf), i amb un univers raonablement gran i fiable (ho fan amb unes 1000 entrevistes cosa que sembla bastant si tenim en compte que El Periódico basa les seves enquestes en 600-800 entrevistes).

Doncs bé, avui s'ha fet públic el segon "Racòmetre" i les tendències semblen confirmar-se. Mal m'està el dir-ho, però la vaig encertar: Montilla no està mobilitzant l'electorat espanyolista i en canvi està perdent el catalanista (37 diputats, en perd 5). Iniciativa en surt beneficiada (12 diputats, en guanya 3). Convergència avança sensiblement (53 diputats, en guanya 7), però amb el retrocés socialista la diferència esdevé abismal (16 diputats de diferència). Per últim ERC (21 diputats, en perden 2) i el PP (12 diputats en perden 3) retrocedeixen lleument (Cosa que he de reconèixer que em sorprèn en el cas d'ERC, on esperava un fort retrocés). No està bé fer política ficció, però començo a pensar que si Esquerra fa una bona campanya podria fins i tot millorar lleument el resultat de les anteriors autonòmiques.

Mentrestant, tal com podeu veure a la foto, "Ciutadans" el nou partit de dreta espanyolista, despullen el seu candidat en el cartell, i ahir "El Mundo" els regalava la portada (té nassos que la informació política més important del dia sigui un cartell d'una formació extra parlamentària, per molt fatxes que siguin)  . M'alegra que aquesta gent es presenti: així quan vegin el resultat que trauran quedaran en pilotes de debò. I amb una mica de sort li faran perdre algun diputat al PP.

José Montilla: "Seria bo per al país que els catalans nascuts a fora anessin més a votar". Si algú de CIU digués que seria bo per al país que els catalans de la "Catalunya profunda" (on hi ha menys immigració) anessin més a votar, trigarien deu segons a saltar-los al coll acusant-los d'endogàmics. Això si no els tractessin directament de racistes. Les declaracions de Montilla són impresentables, i demostra una falta de sensibilitat absoluta per al país, i molt em temo que un gran desconeixement. No podria dir senzillament que la participació és bona vingui d'on vingui? I és que els socialistes ja ho tenen això, quan parlen del "país real" parlen de la seva entelèquia utòpica que poc té a veure amb el carrer. I després diuen que els independentistes som ridículs.

De totes maneres gràcies. Sr. Montilla: tota l'habilitat que ha demostrat en clau interna per controlar el PSC la converteix en ineptitud com a candidat .

Us desitjo una bona diada 2006. Salut i independència.

Perquè a la Franja el català no és oficial. Perquè no m'agraden els paternalismes mal entesos. Perquè l'especulació desfigura el territori. Perquè a la Catalunya Nord el govern francès nega permisos per obrir noves escoles a la Bressola. Perquè n'estic fart de veure la família de Borbó cada estiu a les Balears. Perquè al País Valencià s'han inventat una acadèmia de la llengua valenciana. Perquè els mitjans de comunicació tant públics com privats solen discriminar la meva cultura. Perquè n'estic fart de "comunidades autónomas" i "provincias". Perquè la gent no es pot pagar un pis. Perquè des de Madrid no ens respecten tal com som. Perquè encara s'intenta practicar el genocidi cultural. Perquè sóc republicà. Perquè teles i ràdios espanyoles no paren de manipular la realitat. Perquè els militars s'emprenyen quan els treuen una estàtua d'en Franco. Perquè la separació de poders no existeix. Perquè m'agrada el meu país. Perquè l'espoli fiscal és una presa de pèl. Perquè no ens reconeixen com a nació. Perquè en ZP diu més mentides que paraules. Perquè n’estic fart de sentir arguments racistes i xenòfobs en contra dels catalans. Perquè no m'agrada la piscina del Pedro J. Perquè jo no vull que gestionin l'aeroport des de Madrid. Perquè ni França ni Espanya respecten la unitat cultural dels Països Catalans ni el dret d'autodeterminació. Perquè n'estic fins el capdamunt dels fatxes del PP. Perquè encara em rebenten més "Chiracs" i "Lepins". Perquè cada cop som més una destinació turística de low-cost i menys un país. Perquè se'm fa cada cop més difícil fer-me entendre en la meva llengua. Perquè acostumo a cardar en català. Perquè acostumo a estimar en català. Perquè vull.

Ho sento no me’n puc estar: felicitats. El que no han aconseguit els capitans del PSC en trenta anys ho ha aconseguit el senyor Montilla en un obrir i tancar d’ulls. L’habilitat política que té és senzillament impressionat (val a dir que ajudat per la no gens menyspreable habilitat política d‘en Zapatero). Primer es va ventilar en Maragall i ara amb una jugada mestra fa el mateix amb en Clos. L’única cara coneguda que queda al PSC és ell mateix, sense ningú que li pugui fer ombra, i essent ell l’únic home fort. A més a més el PSOE ja no s’ha de preocupar dels sectors moderadament catalanistes del PSC que tants mals de cap els han donat.

Suposo que en els càlculs Montilla-Zapatero ja hi entra la possibilitat de perdre l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals (tenen molt poc temps per fer créixer Jordi Hereu com a candidat): un dany col·lateral. Però em sorgeixen un parell de preguntes: Què passa si l’electorat més espanyolista no es mobilitza a les autonòmiques (tal com esperen) i perden una part del suport dels que tradicionalment els havien votat? (tinc la sensació que han pecat d’excés de confiança, però el temps dirà...). I una segona: com a Ministre d’Indústria, es mantindrà ferm el senyor Clos en transferir l’Aeroport del Prat a les administracions catalanes? Ja ho veurem.