IL·LEGALITZAT DE PER VIDA A LA PRÒPIA PÀTRIA

A la memòria del meu pare i a la de tots els –com ell– il·legalitzats

ENRIC BORRÀS CUBELLS

«as a far faces»
Gandesa, 4-IX-1920 – Barcelona, 24-III-1985
escriptor i editor
alumne de l’Institut Escola (el del Parc i el de Sarrià, Barcelona) i de l’Acadèmia General d’Artilleria (Llorca, Múrcia), sergent provisional voluntari a la Defensa de Terol, tinent a la Batalla de l’Ebre, capità als divuit ays, exiliat, pres dels francesos al Camp de Concentració d’Argelers i dels alemanys a la França ocupada, fugitiu i mosso a Occitània, fugat de la Prefectura de Marsella, confinat al Camp de Treball Forçat (Cerro Muriano, Córdoba), guerriller urbà, delatat, interrogat i torturat a la Jefatura Superior de Policia (Barcelona), desposseït i robat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, sotmès a Consell de Guerra i condemnat, pres a la Model (Barcelona), seixanta dies a la cel·la de càstig per cridar "Visca la República!",  extret il·legalment de la presó i interrogat i torturat a la txeca de la Capitania General de la IV Regió Militar (Barcelona), de nou pres a la Model
lluitador incansable per la llibertat de Catalunya

La millor manera d’homenatjar els il·legalitzats, és a dir els defensors de la terra, els morts en combat, els empresonats, els afusellats, els exiliats, els treballadors esclaus, els nens robats, els morts als camps d’extermini, els morts a la rereguarda en els bombardeigs, els depurats i els morts de gana a la postguerra –en fi, els nostres herois–, és deixar parlar a un dels actors. Del Diari del meu pare, d’aquest oficial de l’Arma d’Artilleria adscrit a la Reserva General d’Artilleria, n’he triat un curt passatge, que tot seguit us ofereixo (després d’un petit preàmbul per a situar l’acció):

La Batalla de l’Ebre

La Batalla de l’Ebre –que s’inicià el 25 de juliol de 1938 i acabà el 17 de novembre del mateix any– marcà el començament de la fi de la darrera Guerra d’Agressió espanyola contra Catalunya, la Catalunya republicana. La desfeta de l’Exèrcit Popular de Catalunya, atiada pel mateix Govern de la República espanyola, deixà pas lliure a l’ocupació militar del Principat de Catalunya –i obrí les portes a la caiguda de València i d’Alacant– per les hordes nazi-feixistes menades pel general Franco.
El millor de la joventut catalana desaparegué en aquests tres mesos i mig de batalla. Els més de cent mil morts provocats per la contesa són prou eloqüents… S’acomplí a bastament la famosa sentència: «antes roja que rota»; el pensament dels cervells de l’operació és prou evident, fent desaparèixer físicament els mascles joves, Catalunya seria assimilada a la fi per Espanya. Prova d’això la tenim en les promeses de riquesa –i de poder violar totes les catalanes que vulguessin (les quals, com deixà escrit Quevedo eren totes unes putes)– fetes als qui s’allistaven a les files franquistes si anaven a lluitar contra els catalans; i més tard, ja en la postguerra (s’ha acabat la guerra?), en les importants partides pressupostàries del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol destinades a pagar viatge, allotjament, trasllat de mobles i família, i mesos de dietes als que volguessin anar a colonitzar Catalunya…

DIARI D’UN ARTILLER DE LA QUINTA DEL ’41 [fragment]

9 d’agost del 1938

Com tots els matins des de fa cinc dies, avui també m’ha despertat el pregó rum-rum del Savoia d’informació, la «pava» com li diuen els companys. Ha arribat puntualment a dos quarts de vuit: els feixistes són rutinaris amb tot. Donarà voltes pel nostre sector durant uns vint minuts; després girarà cua i, també com acostuma de fer, se situarà sobre la Serra de Cavalls, on encara cremen les pinedes i els carrascars des de fa tres dies. Els nostres antiaeris romanen muts i a la gàbia per no denunciar la nostra situació: tenim les peces ben camuflades. Amb tot, aquesta és una precaució ben inútil perquè l’enemic ens té perfectament localitzats.

Això darrer que he escrit es va veure ben clar anit. M’explicaré: al matí, l’Arnau –el capità– em va cridar. Aquesta setmana estic al comanament de la línia de foc perquè, encara que no m’ha arribat el nomenament oficial, faig les funcions de tinent, i dirigeixo i controlo el tir amb l’ajut dels sergents de les peces i del de transmissions, que em passa per escrit les variacions en les alces i les derives que li transmet Garcia –l’altre tinent– des de l’observatori situat a la cota 422, a tres-cents metres de les trinxeres. Com deia, el capità Arnau, altrament conegut per «Rasputin» –així el malnomenem, per la seva ferrenya barba i pel seu caràcter– m’allargà un ofici amb la capçalera de l’Agrupació A, a la qual pertanyem. Era una ordre amb segell d’urgent per a realitzar un tir nocturn aquella mateixa nit. A continuació detallava l’objectiu a batre, la intensitat del foc, temps, menes de munició i d’espoletes i altres circumstàncies de l’operació.
A migdia hem fet una reunió al lloc de comanament del Grup. Sobre el mapa hem estudiat i puntualitzat les ordres de l’Estat Major. Després els camions s’han començat a moure cap als dipòsits de munició. Tornaran al capvespre. Ja dinàvem quan ens han arribat dues bateries més de l’11.45, de canó curt. Abans del crepuscle, d’acord amb el tinent de l’observatori, fem uns trets de correcció de tir. Les peces ja apunten l’objectiu: el tram recte de dos quilòmetres de carretera que davalla del Coll del Moro fins a Gandesa –capital de Terra Alta, i ni que sigui dit de passada, ciutat on vaig néixer farà divuit anys el mes vinent–. El Servei d’Informació s’ha pogut assabentar de l’arribada al front d’una columna enemiga transportada per un centenar de camions, amb la seva artilleria i tancs lleugers. El pas de la columna pel sector-objectiu suposem que començarà a tres quarts d’onze de la nit. Com que els «fatxes» no apaguen mai els llums, la cosa serà senzilla.
A les nou de la nit la lluna plena il.lumina el paisatge i fa que les ombres de les oliveres semblin fantasmes d’innombrables tentacles. L’activitat és febril en tota l’extensió del tàlveg. Avui hi ha hagut repartiment de «Navy-Cut» i «Gold-Flake», i tots fumem una cigarreta rera l’altra. L’aroma del tabac anglès és agradable i ens duu al pensament records d’altres temps, d’altres situacions… Tres quarts d’onze. Tothom al seu lloc. Els servidors de les peces, els ajustadors d’espoletes, els artillers amb els projectils als braços, els tiradors… El silenci és impressionant i aguantem l’alè. Passen dos, quatre, cinc minuts…
A tres quarts i mig d’onze se senten tots els telèfons de totes les centraletes. Des dels respectius observatoris ens arriba l’ordre esperada: foc a discreció! Els canons, un total de vint-i-set, comencen a llençar foc i en menys d’un minut el tàlveg sembla un forn immens i bramolenc. La terra tremola. La nostra bateria –la «Bruixa» li diuen els d’Infanteria– aconsegueix vint trets per peça i minut els darrers cinc minuts dels deu que dura el tir.
De sobte de nou es fa els silenci. Un silenci corprenedor, quasi dolorós després de l’enorme terrabastall. Dels diferents observatoris ens arriben notícies molt bones: s’ha incendiat prop de quaranta camions. El tram de carretera castigat s’assembla a un infern, les baixes enemigues han de ser terrorífiques. Els nostres irrompen amb crits de victòria i alguns canten.
Corren les bótes curulles de vi (vi de Terra Alta!) de mà en mà… Però la nostra eufòria dura poc. Aviat sentim els espetecs llunyans de diverses peces enemigues i als pocs segons l’aire es veu trencat pels xiulets dels projectils que cauen damunt nostre durant més de dos quarts d’hora. Un dels camions, ple de munició, rep un impacte i comença a espetegar. S’encenen unes quantes oliveres, que aviat són flamejant. Hi ha baixes. Rebem l’ordre de continuar tirant. No hi ha paraules per descriure l’espectacle dantesc en què esdevé el tàlveg. Ja no sentim res, res de res. La nostra ment només pensa en tirar, tirar, tirar…

Em poso les botes altes i el casc alemany –que mai deixo de banda!, com la «Luger», que sempre duc al damunt– i surto del maset on he dormit, tot sol, amb el meu matalàs de llana que tinc damunt l’antiga pallissa. Ningú no s’hi vol estar amb mi, perquè aquest maset es veu de molt lluny estant, és un objectiu fàcil per a l’enemic –està situat enmig d’una vinya, en un pujol a la dreta, mirant cap a Gandesa, de la carretera que em separa d’aquesta vall de les Camposines, on tenim les nostres bateries–. El cas és que ara, a l’estiu, és molt fresc, i hi dormo bé. No és que vulgui facilitar-li la feina a la gran desconeguda, però amb la meva ocupació actual, les possibilitats de que pugui morir al llit són ben remotes…
Alguns comenten les baixes d’anit. Dels cinc ferits, dos varen morir instantàniament, un d’ells el valent «Asturià», a qui la metralla se li va endur el cap ben lluny del seu cos.
Farà bon dia, avui. El succedani de cafè amargueja més que mai. A les set començarem el tir sobre la Serra de Pàndols, com cada dia… Hem d’aixafar-los! Segar-los-hi el cap, com van fer amb el malaguanyat «Asturià». Hem d’escombrar de casa nostra, per sempre, a les forces de la foscor, de la hipocresia, de l’espoli, de l’esclavitud. Els homes de demà viuran lliures de traves i de pors en una Catalunya lliure, on la Cultura serà el bé suprem.
Ja ho sé, ja ho sé que molts no ho veurem. Però, tal vegada no val el sacrifici? Per un demà millor, endavant!

© hereus d’Enric Borràs Cubells

És permesa expressament la reproducció total d’aquest fragment, per mitjans electrònics,
amb l’única condició que se’n citi la procedència i l’autor

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *