EL LLAMP

al servei de la nació catalana

1 de març de 2005
Sense categoria
3 comentaris

ACTUALITAT DEL TRANSFRANQUISME

Eleccions anticipades?

L’amnèsia col·lectiva que s’ha produït els darrers trenta anys, període conegut com a ‘transició’ però que prefereixo anomenar [com molt encertadament proposà al seu començ el meu germà Xavier] amb el just neologisme de ‘transfranquisme’, no ha estat pas un fet casual atès que s’ha atiat des de les mateixes instàncies de poder a casa nostra. La raó d’aquest volgut "oblit" és la teranyina d’interessos privats de la classe política que ens ha manat fins no fa gaire i que, quan ja s’hauria d’haver jubilat, ens torna a manar en gran part gràcies a que els quins l’havien de començar a substituir han triat d’amorrar-se a la mamella i, amarats per la rauxa del moment, han entronitzat a la Presidència de la Generalitat a un espanyolista confés i al seu equip de "bailaoras de Corneyá".
Ras i curt: el franquisme ens continua ofegant, oprimint, menats com estem pels de Madrid, però també i sobretot per mitjà dels escollits "democràticament" (de llistes convenientment tancades) amb escó al Parlament (o a les Corts, o al Consell), amb setial a les diputacions provincials, amb banc als consells comarcals i amb cadira als ajuntaments; i això en general llevat d’excepcions en perill d’extinció. No hem d’oblidar que l’anticatalanisme contemporani era punt de partença i a la base del moviment franquista; aquesta torxa, morta la cuca però no la ràbia, l’han recollida amb molt de gust i a parts iguals els aliancistes o populars i els socialistes, per parlar només dels que tenen més representació a Espanya –per això em deixo els stalinistes, encara que una bona colla d’aquests són també prou presents en els dos partits majoritaris–, i també la porten cofois els de llurs sucursals "catalanes".
És així que una de tantes conseqüències del transfranquisme és l’omnipresent persistència de la corrupció originada i promoguda a Espanya durant la Dictadura dels Quaranta Anys, la qual premià especialment a determinades famílies "polítiques" que li donaven suport i que, ara per ara, se’n segueixen aprofitant a cor que vols via l’hereu escampa (en llenguatge d’ara: l’ovella negra) reconvertit a la "democràcia espanyola". Que determinats percentatges de les factures de l’obra pública –i de moltes altres activitats, des de les industrials fins a les comercials, passant per les formatives, totes al mateix sac però que "ara no toca"– són exclusivament destinats a suplir les mancances de l’anormal finançament dels partits (s’ho callen, però també dels sindicats) i dels ajuntaments, no és més que una excusa banal, xocolata del lloro, per amagar als veritables beneficiaris de la prevaricació i de les altres corrupteles que són, en realitat, les mateixes famílies abans dites (i els nouvinguts que ràpidament s’hi assimilen) ara sí que amb totes les benediccions "d’antiga i provada" devoció democràtica…
Acabat –uf!, per fi– el llarg preàmbul passo al moll de l’os. La maragallada del 25-F, contràriament al que s’ha intentat de totes totes, per part de molts analistes, fent-la passar com una relliscada "involuntària" deguda a la picabaralla, obeeix a l’estratègia molt ben elaborada des de les sinistres oficines –calculo que n’hi ha una trentena– que a Madrid fa segles que són exclusivament dedicades a pensar com fer-nos la punyeta i a seguir munyint-nos in saecula saeculorum. La meua hipòtesi aniria com tot seguit exposo.
Pla A: l’estatut, l’idioma, la balança fiscal i l’emmental del Carmel, si més no el que queda d’any i, probablement, de legislatura ja no seran més motiu de preocupació i greu maldecap del senyor Rodríguez Zapatero, que no sabia com acontentar els seus i, alhora, aquells tocats de l’ala perifèrics -coneguts pel malnom de ‘minyons de Perpinyà’– que el feren "presidente" quan menys s’ho esperava.
[En ZT, el pobrissó ja es veia (abans del 3 "por siento") com aquell predecessor seu, en Suarez després del 23-F del 1981, de "duque" desvagat prèvia estada de reeducació –més llarga en el cas actual per "desafecto"– en centres d’alt rendiment amb seu als EUA. Maragall, per no ser menys i si la cosa va mal dada i ha de dimitir, obtindria en justa compensació pels seus esforços verbals un tarradellesc i merescut títol de marquès dels Emprius i unes lliçons magistrals de com sotmetre els catalans 10 segles més pel cap baix, a càrrec d’especialistes (com Navarro Valls) en la matèria, la qual és servada amb tant gran secret que ni el qui fou el nostre millor home al Vaticà –en Miquel Batllori– mai no aconseguí veure’n ni un sol full; es guarda una part en manuscrits a la cripta més amagada i l’altra  part és tramesa per tradició oral juramentada–. Al Pasquis, en acompliment del Concordat, també li concedirien una beca de post grau de l’Universitat Pontificia (Estat del Vaticà) i dispensa escrivaniana de tots els seus pecats i vicis.]
Pla B: "no ho volíem fer però ens hi han obligat". Convocatòria d’eleccions anticipades per culpa dels de sempre, és a dir a causa de la traïdora actitud de l’oposició convergent. El resultat serà l’afusellament de tres pardals d’un sol tret: 1) guanyar les eleccions –aquesta vegada de veritat amb més vots que els altres, malgrat que alguns vagin a parar a en Piqué–; 2) treure’s del damunt el Carod i la seva tropa de trepes que, havent ocupat tots els despatxos, ja munten les menjadores als passadissos de Palau; 3) fer un estatutet a la mida de la solidaritat i de l’espanyolisme puixant de la Catalunya Plural que fins i tot l’Alí Ba Ib’arra plori d’emoció tot llegint-ne el text en llengua "comuna" valenciana, o sia en extremeny.
Pla C: jugar és divertit, però guanyar ha de ser l’hòstia. És la situació que s’esdevé d’haver assolit el Pla A i, com aquell qui no fa la cosa, també el Pla B. La perfecció, la redonesa del quadrat!
El que més m’agradaria que s’esdevingués de tots tres és el Pla A (encara que el Pla B i fins i tot el Pla C no desmereixerien tampoc). La cosa, com m’ha assenyalat en correu privat en Josep Sort, és que així ens estalviem 25 anys –vint-i-cinc!– de "nou" i esllanguit estatut.
Bons són d’estalviar si som capaços d’afirmar-nos en sobirana alternativa.

Enric Borràs

  1. El paper més galdós, el de menys intel·ligència li ha tocat a ERC, per variar. S’estan convertint en especialistes en fer riure i plorar alternativament. Almenys haurien de reaccionar d’alguna manera…

    Euric

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!