EL LLAMP

L’únic llibre sobre el fundador
de les colles de sant Medir

Cent-vuitanta dos anys després del primer romiatge convindria recordar per què avui és festa grossa a Gràcia (Barcelona) i d’on ve el costum de passejar a cavall i en carruatges pel barri repartint caramels als xiquets i tot plegat amanit amb el so de les bandes de música. Fou en Josep Vidal, forner establert a Gràcia, qui va iniciar la coneguda com a «Dolça Festa» per agrair-li a sant Medir el guariment miraculós de la seua malaltia. M’ha semblat oportú avui, diada del sant, transcriure-us un detall de la biografia d’aquell forner escrita pel gracienc Josep Cebrià i que l’Editorial El Llamp li va publicar l’any 1991:
«Arribat el dia de Sant Medir, el 3 de març de 1853, en Josep Vidal, ben mudat i cerimoniós com en els moments més transcendentals de la vida, posa la sella a l’euga, la carrega sarró per banda curulls de caramels, es penja el timbal al coll, agafa el sac de gemecs, munta damunt l’animal i es disposa a recórrer els carrers de Gràcia per divulgar la gran ventura, proclamant el miracle de sant Medir, manifestat en la seva persona. Val a dir que en Josep és molt hàbil en l’execució dels instruments musicals. […]
»En Vidal surt pel portal del carrer de Sant Marc i no ho fa per anar a cercar llenya per alimentar el forn, sinó per escampar arreu de la vila les llaminadures delicioses elaborades per ell mateix i els seus fills al seu establiment, portant amb ell l’alegria i el rebombori de la quitxalla, que segueix la cursa del generós i improvisat cavaller, el qual alterna l’acció de llençar la dolça pluja, amb el toc de timbal i el so del sac de gemecs.
»Quan té al seu voltant un nombre suficient de gent, en Vidal els hi engega, amb veu vibrant, tota la història del prodigi manifestat. Molts el van seguint per carrers i places fins al Convent dels Josepets, on s’atura a pregar i invita a tots els que estan amb ell a l’oració en acció de gràcies i per la felicitat en aquest món, esperant la glòria del cel. Tot seguit emprèn el camí cap a l’Ermita de sant Medir, per retre-li pietós homenatge. Allà no es trobarà sol, perquè l’han seguit molts amics i veïns de Gràcia, uns a peu i d’altres en cavalcadura.

»Després d’un dia d‘esplai, amb música i dansa, en Josep torna a casa feliç i satisfet d’haver acomplert un propòsit que repetirà cada any, mentre tingui vida (i ell desitja sigui per a molts anys).»

Si us interessa aquest llibre —o qualsevol altre dels publicats per l’Editorial El Llamp— el podeu demanar a la botiga virtual Adocse; en el cas que no el trobeu al catàleg, demaneu-lo per mitjà del formulari de contacte.

Uns mots sobre l’autor
El patriota Josep Cebrià [batejat José Cebrián Moreno], va nàixer a Gràcia l’abril del 1914 al si d’una família molt modesta. En els estudis primaris destacà en el dibuix. Als tretze anys entrà a treballar en l’estudi d’un oncle com a dibuixant de litografies. Féu dos cursos de dibuix a Llotja. Després d’una estada a l’Argentina, continuà treballant el dibuix d’Arts Gràfiques, sobre pedra, planxa i paper. De 1932 a 1934 seguí estudis nocturns a l’Escola del Treball.
A partir dels dinou anys s’especialitzà en la reproducció damunt planxa de cartells de cinema. Fent el servei militar al Marroc, el 18 de juliol de 1936 l’ensopegà de permís a Barcelona i s’incorporà a la Columna Macià-Companys. Obtingué el grau de sergent de Transmissions de Divisió; després del seu retorn a Barcelona un cop perduda la guerra, fou detingut i processat per «desafecto al régimen y ayudar a la rebelión», essent condemnat a 9 mesos de presó.
El dibuix comercial i d’Arts Gràfiques fou durant molts anys la base de les seves activitats. Artísticament s’especialitzà en la pintura i el dibuix a llapis i a la ploma amb molta precisió. Des del 1976, l’amor a Catalunya i als homes i dones de la nostra Pàtria, el dugué a plasmar les imatges dels connacionals més destacats en la seva entrega cultural i política, publicant els seus dibuixos agrupats en carpetes: Presidents de Catalunya, Imatger de Catalunya i Imatges de Catalunya al carrer; fruit d’aquesta tasca realitzaria, en homenatge al president Lluís Companys, una exposició de seixanta retrats de personatges de Catalunya, inaugurada l’octubre del 1990 al Masnou.
També publicà pel seu compte el llibre Da raïamu (segons Cebrià significa «T’estimo», en la llengua que li van revelar els tartessis Hasaïa i Asara); i amb l’Editorial El Llamp, Onze de setembre, el primer —i únic— retallable (preencunyat) de la Sèrie «Història i Tradició en Retallables», i els llibres Josep Vidal Granés i Imatges gracienques. Té obra dispersa publicada en altres llibres, revistes i diaris, i, per la seva poesia seria guardonat per diverses entitats el 1989 i el 1990. Al 1994 li seria atorgada la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Gràcia.
En Josep Cebrià visqué molts anys al Carrer d’Astúries, núm. 35, al mateix barri on havia nascut, i de segur ens havíem creuat més d’un cop per Gràcia, però on el vaig conèixer, jo molt jovenet, ja fa quaranta-tres anys seria al Pla de la Catedral de Barcelona, on s’hi instal·lava tots els diumenges amb una petita tauleta per a vendre els seus dibuixos: ja tenien l’estil que el distingiria, imitant damunt el paper —primer l’esbós a llapis i després l’acabat a ploma— els antics gravats en metall fets damunt planxes de coure o de zenc; amb les reproduccions d’efígies, per assegurar la fidelitat a l’original, li agradava molt d’usar del pantògraf.
Anys després d’aquelles embadalides llambregades d’un vailet als productes de la seua botiga ambulant, se’m presentaria al despatx editorial i així començà la nostra coneixença. En honor a la veritat cal dir que en nombroses publicacions periòdiques i fins i tot en llibres i en vídeos, es reproduïa la seua obra gràfica sense cap mena de respecte i en massa casos ni se li reconeixeria com cal l’autoria i, encara menys, se li pagaria res de res. En Cebrià morí a Pineda de Mar, als vuitanta-vuit anys acabats de complir.