Aquest matí he llegit al diari Politico que Barack Obama parlava avui a dos quarts de cinc a la convenció nacional de la League of United Latin American Citizens (LULAC) que es fa aquests dies a l'hotel Hilton de Washington. Quan ho he vist he pensat que valia la pena provar-ho... and yes, I can. Amb una mica d'insistència, el carnet de premsa de VilaWeb i el del Col·legi de Periodistes de Catalunya, he convençut la cap de premsa perquè em donés una acreditació per a l'acte de Barack Obama. No ha estat fàcil, el termini perque es registressin els periodistes s'havia acabat feia dies.
Però ha valgut la pena i ho he vist des d'un bon principi: Obama ha començat fort, aclamat per molts que duien pancartes de Latinos por Obama i que cridaven "Sí se puede!" a ple pulmó. A la sala d'actes de l'hotel hi havia centenars de persones i, si haig de fer cas de l'ambient que s'hi respirava, sembla que Obama ja s'ha guanyat el favor de molts llatinoamericans. Ha encapçalat el discurs amb l'eslògan "One for all and all for one", amb la idea de que els llatinoamericans també perseguien el somni americà i que no se'ls el podia negar. Interromput cada dues frases per tota mena de crits de suport, ha dit que "els llatins han hagut de recórrer un llarg camí per arribar fins aquí i ara no poden ser ciutadans de segona". Ha promès ajudes de fins a mil dòlars per a les famílies més pobres, nous llocs de treball amb l'augment de l'obra pública i rebaixar els impostos dels petits negocis.
Obama sap que els llatins, tal i com els anomenen aquí, són una font de vots molt important. I ho ha reconegut al seu discurs, ha dit que el seu vot podia ser decisiu a les eleccions de novembre. No és estrany doncs, que el seu discurs fos clar i contundent, ha deixat anar que the american way of life no és en perill a causa dels llatins nouvinguts, ni de que no sàpiguen anglès, perquè ja l'aprenen, sinó que el pot fer perillar crear dues classes de ciutadans. Per a nosaltres potser no és res nou, tot això; però als Estats Units pot sonar força revolucionari en segons quins cercles.
L'alegria i la confiança es respiraven a la sala. El presentador ha cridat Obama anomenant-lo futur president d'Amèrica, gairebé com si ja hagués guanyat les eleccions tot i que encara no ha arribat ni la campanya. Nens petits arrossegant samarretes immenses amb la cara d'Obama, àvies amb xapes pro-Obama tapant-los les solapes de la jaqueta... aquesta tarda, a l'hotel Hilton de Washington, Obama ho era tot.
No puc continuar la crònica perquè encara sóc a l'hotel Hilton, aprofitant-me del wi-fi gratuït, i em quedaré sense bateria... però haig de dir que aquesta tarda ha valgut la pena, l'ambient em feia sentir com si fos en la celebració d'una victòria i tot això ho he vist amb els altres fotògrafs, a cinc metres de l'escenari. Aquesta vegada potser sí que alguna cosa canviarà a la Casa Blanca.

Washington DC és una ciutat buida construïda a sobre d'un pantà. La capital dels Estats Units tan sols té mig milió d'habitants i fins i tot en un dilluns com avui sembla un desert, però hi fa una xafogor que ho enganxa tot. El centre és una quadrícula d'edificis d'oficines federals, hotels i alguna empresa ordenada per avingudes de fins a set carrils. No és com Nova York, no hi ha gratacels, però els blocs de ciment d'estil monumental neoclàssic o racional voregen els deu pisos. És impressionant veure tot això amb els carrers gairebé buits de cotxes i de gent. I als barris residencials del nord, la cosa no canvia gaire: als carrers d'entre les mansions de Georgetown o de les casetes amb jardí de Brookland tampoc no hi passa gairebé ningú. La gent va de la feina a casa, amb cotxe, i a l'inrevés.
La buidor només canvia al sud de la ciutat, on s'acumula la pobresa i els crims. Però és una part petita del DC, com l'anomenen aquí; la majoria de la pobresa ha quedat arraconada als suburbis fora de Washington DC, que queden sota l'administració dels estats de Maryland i Virgínia. Un 60% dels ciutadans de Washington són negres, mentre que els immigrants d'origen llatinoamericà, legals o no, són un 7% de la població. Però si el recompte s'ampliés als suburbis de fora del DC, aquest percentatge segur que creixeria molt. I també augmentaria l'índex d'assassinats i crims violents d'una de les ciutats que ja és més amunt del rànquing nord-americà.

Smithsonian
Fins i tot el National Mall, on hi ha els museus de la fundació Smithsonian, és força buit. Només el Museu Nacional de l'Aire i l'Espai era una mica ple, però sense cues enlloc. Avui m'he passat gairebé tot el dia de museus, per aprofitar aquesta escapada curta a Washington abans de tornar a la ciutat que sembla realment la capital: Nova York. Això sí, m'ha agradat veure com, al país on s'han inventat l'excusa del disseny intel·ligent per defensar el creacionisme, el Museu Nacional de Ciències Naturals, a un centenar de metres del Capitoli, encara explica la teoria de l'evolució sense cap ombra de dubte i d'una manera que aconsegueix atreure l'atenció dels més petits.

PD: Ho publico avui però, de fet, això ho vaig escriure ahir. És que no vaig trobar wi-fi...

Tot just he tingut esma de fer una volta d'un quart d'hora, perquè la son i el jet lag se'm mengen, però he pogut fer-me una idea de com és Prospect Heights, el barri de Brooklyn (Nova York) on viuré tot aquest mes. A la ronda de reconeixement he comptat cinc cases amb cartells enganxats a les finestres en favor d'Obama, no n'he vist cap sobre la Clinton. També he vist cinc botigues d'alimentació obertes, tot i que és 4 de juliol i gairebé tot és tancat; tres benzineres, un Mc Donald's, un restaurant xinès, un altre de japonès i diversos llocs de menjar ràpid africà o caribeny. Hi havia molta gent al carrer, però tot i això només he vist quatre persones amb un to de pell clar com el meu, sembla un barri poc divers. Hi ha una cosa però, que m'ha recordat els estius d'infantesa: els grups de gent gran -i no tan gran- que prenien la fresca amb cadires al carrer, talment com les àvies cotorres a Gandesa quan arriba l'estiu.

BCN i NY
Nova York és una ciutat amb moltes normes, no recollir les cagarades de gos pot resultar en una multa de quatre-cents cinquanta dòlars, segons els tres cartells enganxats en fanals que m'he trobat mentre passejava. Però no sé si és una mesura gaire eficaç perquè jo he comptat cinc pasterades marronoses. Sobre el paper, com a mínim, Nova York no té perquè tenir cap enveja de la normativa del civisme barcelonina: tirar un petard al carrer es multa amb deu mil dòlars; pixar en públic, en val dos mil; cardar a la platja pot costar cinc-cents dòlars; fumar en un bar, cent; i tenir la música massa alta al pis pot resultar en una multa de dos-cents cinquanta dòlars.

AngryJournalist.com i PeriodistaCabreado.com, dues webs que publiquen les queixes professionals dels periodistes

Tot sovint els lectors de diaris digitals o impresos, oients de ràdio i teleespectadors no saben quines són les condicions de feina d'aquells qui els informen, els periodistes. Ara, dues pàgines web diferents, AngryJournalist.com i PeriodistaCabreado.com ofereixen la possibilitat que els periodistes descontents es queixin i, de pas, que els lectors s'informin sobre qui els informa. El periodista nord-americà Kiyoshi Martínez va obrir AngryJournalist.com arran de les converses amb els companys de professió sobre les misèries laborals. Segons explica, es tracta d'un projecte "per als qui no cobren prou, tenen massa feina, se senten frustrats, fastiguejats o són ignorats", per als professionals dels mitjans de comunicació "que vulguin fer públiques, de manera anònima, les raons que els fan estar enfadats". La pàgina de Martínez està, sobretot, pensada per als periodistes joves, per als qui encara han de pagar els crèdits dels estudis universitaris i han de mantenir la feina que tenen, encara que no els agradi, durant uns anys. L'autor diu que es tracta de periodistes que sovint no s'atreveixen a queixar-se, ni tan sols en un blog, per por que algun superior no els descobreixi i es quedin sense feina. Per això, qualsevol periodista pot escriure la seva queixa de manera anònima, sense cap mena de requisit.De moment ja s'hi han publicat unes 2.000 queixes d'estudiants que intenten obrir-se pas en el món de la informació, de treballadors a qui no els deixen fer vacances, de periodistes que critiquen la manca d'organització del seu mitjà, de redactors que es desfoguen d'un cap dèspota, de reporters censurats o que cobren poc i se senten explotats, etc. No tot són queixes, però, també hi ha algun periodista que diu que té un bon horari, cobra bé i no té massa feina... des que va deixar els mitjans de comunicació i treballa en un gabinet de premsa governamental.

Sense companyonia
Chorche Romance, un jove periodista de la televisió pública aragonesa, va veure la idea de Martínez i s'hi va posar en contacte per fer-ne una versió en espanyol oberta a tothom: PeriodistaCabreado.com. Tot just fa pocs dies que la web s'ha posat en marxa però Romance diu que a Aragó els professionals dels mitjans tenen molts motius per queixar-se: "els periodistes no estan organitzats, no tenen cap col·legi, cap sindicat i, de fet, fins fa ben poc ni tan sols podien estudiar periodisme al seu propi país i havien de fer-ho a una altra comunitat". A més, Romance, que va estudiar periodisme a Barcelona, també parla de les pressions polítiques i empresarials als informadors i de les males condicions laborals que afecten als professionals dels mitjans de comunicació de tot l'Estat. Algunes de les queixes de PeriodistaCabreado.com reflecteixen aquestes mateixes preocupacions: hi ha qui diu que el fa enfadar que treballar en un mitjà de comunicació públic "sigui estar sempre a les ordres d'un govern", becaris que se senten maltractats, redactors que critiquen caps ineptes o, fins i tot, un periodista que treballa en una agència de comunicació i se sent menyspreat pels seus companys de professió.Segons Chorche Romace, la competitivitat del periodisme afavoreix aquesta situació perquè cadascú mira per la seva feina i prou. "Però bé que hem d'unir-nos, no?", es pregunta, quan afegeix que aquesta competitivitat només afavoreix els empresaris. Per al periodista aragonès, "els lectors i espectadors no saben quines són les condicions laborals de qui els informa", així que tampoc poden conéixer prou bé quina és la qualitat d'allò que els diuen. Per això, insisteix, cal que els periodistes no es quedin amb els braços plegats, que s'uneixin i que ho expliquin, que informin també d'allò que els passa per tal de fer-ho visible encara que es comenci en una pàgina per deixar-hi comentaris anònims.

Cadascú hi diu la seva, els socialistes, que Zapatero es va mantenir ferm i va fer valer les xifres econòmiques i, els del Partit Popular, que Rajoy va demostrar més fortalesa, un caràcter decidit i esperit de lideratge. Però això és igual, perquè ja es podia preveure d'entrada. El debat a duo entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy va ser un espectacle prefabricat, el reality show bipartidista de la política; propaganda pactada. El PSOE i el PP van negociar quins canals emetrien el debat, qui el presentaria, quina decoració tindria el plató, quins temes s'hi tractarien, de quant de temps disposarien els candidats per a les respostes i en quin ordre parlarien. Res no va quedar per a la improvisació, tot estava preparat fins al punt que els candidats ja sabien quines serien les respostes del contrincant i duien les rèpliques preparades. El suposat debat electoral de dilluns 26 de febrer no va ser res més que un anunci pactat entre el PP i el PSOE que es va emetre per una trentena de canals de televisió. Un anunci de 90 minuts pensat per deixar els altres partits parlamentaris fora de joc, per vendre la idea de la por i el bipartidisme necessari: o voteu a l'un, o sortirà l'altre, que és el llop. I la majoria de mitjans de comunicació van seguir el joc, dedicant-s'hi sense cap mirada crítica, sense donar veu als altres partits que, d'una altra banda, també la neguen als moviments polítics que no tenen cap representació institucional. Però és que ho fan de la mateixa manera que accepten a ulls clucs les declaracions que deixen anar els polítics a cada míting, les notes dels gabinets de premsa i, cada vegada més, els vídeos enllaunats els actes electorals. Cada vegada és més normal que els periodistes no gravin els actes polítics: ja se n'encarrega cada partit, d'enregistrar el seu propi candidat, seleccionar les millors imatges, i enviar-les als mitjans de comunicació. I és que la informació electoral ja gairebé no existeix, ara es tracta només de publicitat i tothom ho té molt clar, excepte els espectadors.

L’oferta de Microsoft per tal de comprar Yahoo! per més de 30 mil milions d’euros no és una transacció més al món de les tecnologies de la informació, és un moviment de mercat que pot afectar tots els usuaris d’internet encara que no reeixeixi. Allò que hi ha en joc és quina empresa domina la xarxa: Microsoft o Google i cap de les dues opcions no és gaire bona.

Actualment l’empresa més forta de la xarxa és Google i no només pel cercador, sinó també pels serveis que ofereix com el correu electrònic, el programa lector d’RSS, les estadístiques web, els blocs, la cerca d’escriptori, la cartografia digital i, sobretot, la publicitat a internet. Google doncs, es queda amb la major part del pastís més suculent d’internet: la publicitat en línia, que el 2007 va generar uns 40 mil milions de dòlars de beneficis i el 2010 és previst que hagi duplicat aquesta xifra. Però la carta que fa servir Google per tal d’aconseguir aquests beneficis milionaris és la publicitat personalitzada, contextualitzada. Quan llegiu un correu electrònic al Gmail la publicitat que hi hagi al marge està relacionada amb el correu que us han enviat. Amb els blocs i les pàgines web, passa el mateix. Els programes de Google analitzen la pàgina que es mostra per tal de decidir, en funció d’això, la publicitat que hi inclouran. Per això Google té accés a milions de correus electrònics i preferències de cerca personals que ajuden a fer la publicitat més efectiva.

Doncs bé, Microsoft aspira ampliar el negoci de programari que l’ha fet mundialment famosa i a competir amb Google en el camp de la publicitat en línia, per això ha comprat empreses especialitzades en publicitat en línia, però tot i l’èxit assolit amb programes com el Messenger, encara no pot arribar a ser un competidor de nivell per a Google. En un intent desesperat per tal d’entrar en força amb aquest món Microsoft ha fet una oferta de compra a l’única empresa capaç de jugar al mateix camp que Google: Yahoo!, que últimament, ha reforçat la recerca en el camp de la publicitat en línia. I dic desesperat perquè Microsoft podria, fins i tot, demanar el seu primer crèdit per tal de pagar l’operació. Yahoo! però, no passa pel seu millor moment i els seus beneficis són menors dels que preveien els seus directius. Fins i tot ha anunciat que aquest mes despatxaria 1.000 treballadors. És per això, precisament, que s’ha convertit en una presa fàcil per a Microsoft.

Google ha sabut captar l’amenaça i intenta, per la seva banda, posar-se Yahoo! al seu favor i impedir que prosperi l’oferta de Microsoft. Sigui com sigui, Yahoo! acabarà sota l’òrbita d’una de les dues empreses i els internautes hi perdrem: els diners que es mouen a la xarxa es concentraran en menys mans, s’afavoriran els monopolis i la privacitat continuarà perdent terreny en favor de la publicitat. Davant d’aquest panorama queden poques opcions de resistència que no busquin negoci i benefici. Els promotors de la Wikipedia, amb una filosofia molt diferent, poden ser una opció amb el nou cercador Wikia Search, però caldrà veure si és prou eficaç i, també, si conservaran la voluntat d’afavorir el coneixement lliure i l’ús sense fronteres d’internet.

Article publicat al setmanari Directa.

Aquests dies he seguit l'autorització del govern al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de Catalunya (CTTI) perquè negociï la compra de llicències de Microsoft per part de la Generalitat i els organismes que en depenen. El govern calcula que, pel cap baix, es gastarà 12.020.242,09 euros en 'llicències de programari d'ús comú' de Microsoft (Windows, Office, etc.) durant els propers quatre anys. De fet, si la xifra calculada no superés els dotze milions aquest assumpte no hauria arribat al consell executiu i aquesta nota de premsa segurament no existiria.

Al contracte que el CTTI negociarà amb Microsoft no hi ha mínims: la Generalitat podria acabar sense comprar cap llicència i no passaria res, però el cas és que ja ha calculat què es pot acabar gastant i la xifra és astronòmica. Molt bé, sí, segons diuen, negociant-ho d'aquesta manera enlloc de comprar les llicències tal i com ho feien fins ara s'estalviaran més de tres milions d'euros. Però la qüestió no és la quantitat de diners que s'estalviaran, sinó el fet de gastar-se'ls en llicències de programari propietari.

El compromís amb el programari lliure

Hi va haver una època en què el tripartit defensava l'ús del programari lliure als organismes i departaments de la Generalitat. El 2004 Oriol Ferran, que llavors era secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació; i Carles Solà, que era conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, van defensar diverses vegades que calia avançar cap a l'ús del programari lliure a l'administració perquè era gratuït, més segur i permetia un control sobre el codi font que ajuda a garantir la privacitat de les dades dels ciutadans. Ara tots dos són fora del govern i, de fet, el Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació ni tan sols existeix.

Però els arguments que defensaven Oriol Ferran i Carles Solà no han desaparegut i són els que fan servir administracions com l'Assemblea Nacional Francesa, el govern municipal de Munic, el govern del Brasil, el Parlament italià i moltes més per defensar l'adopció del programari lliure. Quan convé, el govern de Catalunya també els fa servir per lloar el programari lliure i promoure algunes iniciatives que hi donen suport. I doncs, perquè no s'apliquen a l'administració de Catalunya?

Les excuses

Quan vam seguir la notícia de que l'Ajuntament de Barcelona es gastaria més de mig milió d'euros en llicències de Microsoft Office 07 un membre de l'Institut Municipal d'Informàtica dedicat al programari lliure ja m'ho va justificar dient que, tot i que l'Open Office era gratuït i no calia pagar llicències, fer-lo servir seria més car que no continuar pagant a Microsoft. Segons em deia, la migració incloïa refer una vuitantena d'aplicacions que fan servir els treballadors municipals i que són pensades per funcionar amb el Microsoft Office, a més de que hi podria haver errors a alguns dels sis milions de documents que ja s'havien fet amb el programari de Microsoft si s'obrien amb l'Open Office i que per pocs problemes que hi hagués això seria molt car d'arreglar. És clar, també em deia que caldria formar de nou els funcionaris per ensenyar-los com anava el programari nou...

Però aquestes raons, que es podrien reproduir en el cas de la Generalitat, són més aviat dèbils. Si el problema és l'adaptació a un programari nou, perquè canvien i no es queden amb el que ja tenen? S'ha fet obsolet? Cal tenir en compte que si es passa a usar el Windows Vista molt probablement caldran ordinadors nous o, almenys, augmentar-ne la memòria RAM. En canvi, si el problema més greu és la incompatibilitat amb les aplicacions que fa servir l'administració o la possibilitat d'errors amb la quantitat de documents generats, cal tenir en compte que aquest problema s'agreujarà amb el temps perquè augmentarà el nombre d'aplicacions i de documents.

En aquesta equació el problema no és Microsoft que fa allò que ha de fer i que sap fer: vendre programes. Qui potser no té les coses del tot clares és l'administració, que confia les dades dels ciutadans, les nostres dades, a uns programes que no pot supervisar perquè no en té el codi font. El govern manté una relació amb un proveïdor de programari que, com més duri, més estreta serà; per força.

L'ex-dirigent del KKK David Duke va parlar dissabte durant més d'una hora davant les cameres a fora de la Llibreria Europa

El carrer gran de Gràcia és una via comercial que cada cap de setmana s'omple d'ulls que miren aparadors. Però el dissabte 24 de novembre també miraven Mossos d'Esquadra guarnits amb cascs i porres. Els uniformats tallaven totes les vies d'accés al carrer Sèneca. Pocs veïns i passavolants sabien que els antiavalots armats protegien la conferència que el polític nord-americà David Duke, ex-dirigent del Ku Klux Klan, havia de fer a la Llibreria Europa. Un noi amb ulleres de pasta i americana de pana que casualment sabia de què anava tot allò, caminava murmurant "vaja, l'ecosocialista s'ha convertit en Sarkozy…".

La policia ja hi era des de les tres, tot i que la manifestació antifeixista s'havia convocat a dos quarts de cinc. Però no només hi havia els mossos uniformats, també n'hi havia de paisà que intentaven dissimular: mitja dotzena es van passar prop d'una hora conversant amb calma davant la ferreteria Soriano.

Quan s'acostava l'hora de l'acte els periodistes van començar a anar cap a la llibreria però si arribaven pel carrer Gran de Gràcia, la Via Augusta o la part de dalt de la Riera de Sant Miquel, no els deixaven passar. Els enviaven al començament de la Riera de Sant Miquel, a la Diagonal, on hi havia d'haver els mossos que atenien la premsa. Ben aviat s'hi van reunir una vintena de fotògrafs, periodistes i cameres de televisió que s'entretenien amb converses superficials, tocava esperar. Una estona més tard, van dir que la conferència s'havia ajornat fins a les set i alguns fotògrafs van decidir aprofitar el temps a la manifestació, per si la cosa acabava malament i podien retratar cops de porra i llançaments d'ampolles. Però a les set tampoc no es podia passar: segons els mossos els organitzadors havien suspès l'acte.

Finalment van explicar que Pedro Varela, l'amo de la llibreria, faria una conferència de premsa i els mossos van deixar passar el ramat de periodistes cap al carrer Sèneca. De camí, tothom avançava ràpid, gairebé corrent: els fotògrafs i cameres volien un bon lloc per prendre imatges. No hi va haver empentes però va faltar ben poc.
Pedro Varela i David Duke van tenir un públic millor del que esperaven: una vintena de periodistes que els farien sortir a gairebé tots els mitjans de comunicació. Duke, alt, ros i d'ulls blaus; amb la cara operada i una dentadura massa perfecta, va parlar durant més d'una hora. Varela traduïa i hi afegia de la seva part. Tot i que, teòricament, l'acte s'havia suspès, van acabar fent-lo sense cap trava. Una mica enllà una desena de caps rapats amb cascs de moto o la cara tapada vigilaven els periodistes.

[A la fotografia, David Duke i Pedro Varela a la conferència de premsa.]

Cada dia llegeixo blocs. Alguns per feina, per mantenir-me al dia i al cas de les novetats, però d'altres per curiositat o per plaer. Amb el temps n'he trobat de tota mena, però ahir em va sorprendre El diari d'un drogoaddicte. No sembla un experiment pseudoliterari com el de la Mireia Galindo: aquest té la cruesa, la buidor i la manca de sentit de la vida real. Fins i tot les faltes d'ortografia hi són versemblants... No sé què pensar-ne perquè és una caiguda a l'abisme en directe, relatada dia a dia, molt més dura que cap imatge.

Per cert, Bloc.cat cada dia em dóna més problemes, si l'enllaç no funciona és que ha tornat a caure... Em pensava que aquests problemes se solucionarien quan van traslladar el portal als servidors del Racó Català, però tot continua igual.

Demà Els Pets fan un concert a Second Life per inaugurar L'illa Diagonal virtual (foto), un centre comercial a imatge i semblança del que es pot trobar a la Diagonal de Barcelona, amb el TramBaix inclòs. Es tracta del primer concert d'un grup català a Second Life i sortirà a molts mitjans de comunicació, segurament a TV3 i tot. La gent de màrqueting d'Elogia ha fet les coses bé: el nom de L'illa Diagonal sortirà a tot arreu, el centre comercial semblarà al dia de les últimes novetats tecnològiques i donarà imatge de modernitat. I Els Pets tampoc no en sortiran perjudicats, de tot plegat.

Però és que Second Life, i cada vegada ho tinc més clar, només serveix per això: per semblar a l'última; és una eina de màrqueting. A nivell d'oci i relacions socials tan sols és un xat més evolucionat, ni tan sols ofereix els avantatges de les xarxes socials com Facebok o MySpaces, que permeten conèixer molts detalls dels gustos i preferències dels altres usuaris. Ni tan sols arriba a les possibilitats de Fotolog.net, un espai egòlatra per conèixer els altres fotografia a fotografia.

A més, els possibles negocis de venda de cases i objectes virtuals per als avatars dels usuaris només interessa als usuaris més addictes a aquesta mena de xat tridimensional. Dubto que L'illa Diagonal faci gaire negoci llogant espais del centre comercial per a botigues virtuals. Quanta gent és disposada a gastar-se diners de veritat o a passar-se hores i hores ballant en una discoteca virtual per guanyar linden dòlars i comprar-se roba virtual? Bé, també és possible comprar un kit sexual virtual, anar de putes virtuals i veure com carda el teu avatar... Uau. Que eròtic. Quin negoci.

És cert que s'hi mouen diners, i que desenes de milers de persones s'hi connecten cada dia; però el negoci més important de Second Life és el del màrqueting: mentre sigui l'aparador de la modernitat, serà el lloc perfecte perquè les empreses que volen semblar al dia del món tecnològic i d'internet hi obrin seus o botigues. No les visitarà gairebé ningú, però l'empresa sortirà als mitjans de comunicació i semblarà... però tot és només una qüestió d'imatge.

Pel que fa a Second Life, potser us pot interessar llegir aquest experiment de Molleindustria.org: 7 giorni in una seconda vita.