enric.b |
Jocs |
dimecres, 7 de novembre de 2007 | 19:31h
Demà Els Pets fan un concert a Second Life per inaugurar L'illa Diagonal virtual (foto), un centre comercial a imatge i semblança del que es pot trobar a la Diagonal de Barcelona, amb el TramBaix inclòs. Es tracta del primer concert d'un grup català a Second Life i sortirà a molts mitjans de comunicació, segurament a TV3 i tot. La gent de màrqueting d'Elogia ha fet les coses bé: el nom de L'illa Diagonal sortirà a tot arreu, el centre comercial semblarà al dia de les últimes novetats tecnològiques i donarà imatge de modernitat. I Els Pets tampoc no en sortiran perjudicats, de tot plegat.
Però és que Second Life, i cada vegada ho tinc més clar, només serveix per això: per semblar a l'última; és una eina de màrqueting. A nivell d'oci i relacions socials tan sols és un xat més evolucionat, ni tan sols ofereix els avantatges de les xarxes socials com Facebok o MySpaces, que permeten conèixer molts detalls dels gustos i preferències dels altres usuaris. Ni tan sols arriba a les possibilitats de Fotolog.net, un espai egòlatra per conèixer els altres fotografia a fotografia.
A més, els possibles negocis de venda de cases i objectes virtuals per als avatars dels usuaris només interessa als usuaris més addictes a aquesta mena de xat tridimensional. Dubto que L'illa Diagonal faci gaire negoci llogant espais del centre comercial per a botigues virtuals. Quanta gent és disposada a gastar-se diners de veritat o a passar-se hores i hores ballant en una discoteca virtual per guanyar linden dòlars i comprar-se roba virtual? Bé, també és possible comprar un kit sexual virtual, anar de putes virtuals i veure com carda el teu avatar... Uau. Que eròtic. Quin negoci.
És cert que s'hi mouen diners, i que desenes de milers de persones s'hi connecten cada dia; però el negoci més important de Second Life és el del màrqueting: mentre sigui l'aparador de la modernitat, serà el lloc perfecte perquè les empreses que volen semblar al dia del món tecnològic i d'internet hi obrin seus o botigues. No les visitarà gairebé ningú, però l'empresa sortirà als mitjans de comunicació i semblarà... però tot és només una qüestió d'imatge.
Pel que fa a Second Life, potser us pot interessar llegir aquest experiment de Molleindustria.org: 7 giorni in una seconda vita.
enric.b |
Jocs |
dimecres, 17 de gener de 2007 | 16:06h
Recordeu la matança de l'escola de Columbine que va inspirar el documental de Michael Moore Bowling for Columbine? Segur, la notícia va donar la volta al món, tothom la recorda. Doncs fa poc més d'un any, un estudiant nord-americà de poc més de vint anys anomenat Danny Ledonne va posar a disposició de tothom el videojoc gratuït Super Columbine Masacre RPG!. Bé, tot plegat fa pudor d'oportunisme i de sensacionalisme, segur que més d'un dels qui llegeixi això s'escandalitza... i més ara que la UE enceta la croada contra els videojocs violents. De fet fins i tot l'organització del festival Slamdance de videojocs independents va prohibir-hi la participació del Super Columbine Massacre RPG! Però abans de deixar comentaris dient-me de tot, acabeu de llegir l'apunt.
Danny Ledonne –com els responsables de Manifesto Games– creu que els videojocs poden ser art. Segons diu, Super Columbine Massacre RPG! és una manera diferent de relatar els fets de la matança de Columbine, però que no serveix per enaltir els dos adolescents que van matar els seus companys d'institut, ni per fer apologia de la violència. De fet, el joc recrea amb molt de detall tot el que va passar aquells dies, les causes que van dur als nois a actuar així, els escenaris on va passar tot... i el final, és clar, quan van acabar morts a mans de la policia.
A través del joc, es poden veure fotografies de les armes que van fer servir els assassins i escoltar la música que els agradava, però també llegir les transcripcions de les converses telefòniques dels dos nois o del vídeo que van enregistrar per dir adéu als seus pares. S'hi veu que no estan bé, que no hi són tots, i que a l'escola i amb els companys tampoc s'hi troben bé. Cal afegir que en alguns moments sembla que se'ls intenti disculpar, en certa manera, però s'hi explica tot el que va passar, sense trivialitzar-ho.
Ah, sí, però és un joc... i els jocs són fets per a entretenir. Molt bé, i les pel·lícules, no? I les pel·lícules de tragèdies, sobre l'11-S, per exemple, són criticades de la mateixa manera? En aquest cas s'explica el que va passar a través d'un joc que no es centra en matar tanta gent com sigui possible, que va més enllà i es recolza en una tasca de documentació força exhaustiva.
De fet, el joc és capaç de crear emocions que molts artistes lluiten per aconseguir amb la mateixa intensitat, des de la compassió per les víctimes a la ràbia contra el creador del joc, l'horror de la situació, etc. I s'aconsegueix de la manera que ho fan els jocs: involucrant-hi l'espectador. És evident que el joc conté un alt grau de provocació i de crítica a la gran indústria dels jocs, ja es veu en el Super i l'admiració final del títol, és ironia que apunta de ple als mètodes que fan servir la majoria d'empreses per exaltar els seus propis jocs. Així doncs, s'entén que l'existència d'aquest joc fereixi a més d'una persona, però cal dir que les coses no són tan senzilles com semblen... i que és massa fàcil desqualificar-lo d'entrada, sense ni mirar-se'l.
Si voleu saber-ne més coses podeu mirar el tràiler en vídeo que us ofereixo a continuació o llegir aquestes crítiques:
enric.b |
Jocs |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 19:06h
Ahir em vaig passar tres horetes navegant per Second Life... vaig crear-m'hi un personatge anomenat Euric Basalt. És un univers virtual complet; un milió tres-cents mil habitants, capacitat per modelar el propi personatge a tots els nivells, per crear objectes i edificis de tota mena... un univers sencer per explorar i que creix cada dia. Però sobretot, també és un negoci: té una moneda pròpia que es pot canviar per moneda real i cada dia milers de dòlars hi canvien de mans. La gent compra roba virtual, cossos nous, ulls més bonics o, fins i tot, sexe fictici. Sí, hi ha prostitució (usuaris que cobren perquè els seus avatars cardin amb els dels altres), estafes perquè els nous es gastin els diners, consumisme per tot arreu i, fins i tot, especulació immobiliària. En un món que no existeix!
I és que a Second Life el que hi ha és, sobretot, capitalisme sense límits, sense regulació. És el paradís del neoliberalisme. Sí, la gent hi parla, s'hi pot jugar i s'hi poden fer amics, però el que té un 'avatar' acabat de sortir de fàbrica sense res que el diferenciï és un penjat. Com el nen que no duu bambes de marca en una escola de la part alta. Tot, els jocs, les relacions, les sales de festa virtuals... tot és per a fer-hi negoci, perquè la gent es gasti diners de veritat en un món que ni tan sols existeix... Aquí encara no s'ha estès gaire –tot és en anglès–, però no dubto gaire que ho farà. Reconec que pot ser divertit... però qui hi entri, més val que ho faci conscient d'allò que hi pot trobar, i del que representa. Sí, és un lloc on es pot construir i vendre sense límits... però més val que els usuaris recordin que el món real no és així.
Demà Els Pets fan un concert a Second Life per inaugurar L'illa Diagonal virtual (foto), un centre comercial a imatge i semblança del que es pot trobar a la Diagonal de Barcelona, amb el TramBaix inclòs. Es tracta del primer concert d'un grup català a Second Life i sortirà a molts mitjans de comunicació, segurament a TV3 i tot. La gent de màrqueting d'Elogia ha fet les coses bé: el nom de L'illa Diagonal sortirà a tot arreu, el centre comercial semblarà al dia de les últimes novetats tecnològiques i donarà imatge de modernitat. I Els Pets tampoc no en sortiran perjudicats, de tot plegat.
Recordeu la matança de l'escola de Columbine que va inspirar el documental de Michael Moore 
Ahir em vaig passar tres horetes navegant per 
