enpepdelavila |
dimecres, 23 de maig de 2012 | 00:15h
Esperanza Aguirre vol que la final de Copa entre el Barça i l'Atlètic de Bilbao es celebri a porta tancada per a evitar el que ella considera ultratge a les institucions (la monarquia) i els símbols (l'himne espanyol). A més afirma que els ultratges a la bandera o a l'himne son delictes recollits en el Codi Penal i no s'han de consentir.
La Sra. Aguirre, assídua holligan de la llotja de l'estadi Bernabeu, hauria de ser més coherent i ja fa dies que hauria d'haver reclamat que els enfrontaments entre el Barça i el Real Madrid al Bernabeu, allò que els espanyols anomenen "el clásico", també es celebrin a porta tancada. En cada ocasió, grups neonazis pre-constitucionals relacionats de forma inequívoca amb el Real Madrid, solen ultratjar les institucions i els símbols de Catalunya. I la Esperanza no hi diu ni piu. No es tracta en aquest cas només de que els seguidors del Real Madrid es mamifestin xiulant, sinó que insulten, amenacen i exalten el seu totalitarisme neofeixista. Però, repeteixo, en aquests casos, l'Espe, ni piu.
La Sra. Esperanza ens te acostumats al seu comportament trampós, totalitari i neomafiós. O no recorda la seva vinculació amb una estació fantasma de l'AVE? I la seva vinculació amb les fosques maniobres en contra de l'aeroport del Prat per a afavorir a qualsevol preu la T4 de Barajas? O les seves recents mentides sobre el dèficit de la Comunitat de Madrid?
La prevaricació, l'apropiació indeguda i el falsejament de comptes públics també son delictes segons el Codi Penal i no s'han de consentir. O si?
enpepdelavila |
dijous, 1 de desembre de 2011 | 22:43h
La actitud mesella de CiU ja arriba al paroxisme més malaltís. La molt honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, potser fent ús dels seus poders de fada (recordeu la fotografia del diari El País?), ha decidit exercir de censora en el més pur estil feixista a petició de l'espanyolisme més recalcitrant del Diputat Sr. Cañas que és aquell senyor que provoca, insulta i ofèn la majoria de vegades que obre la boca.
Gràcies a la màgia de la demagògia, l'agredit passa a ser l'agressor. El món a l'inrevés. Ens roben i ens hem d'auto-censurar i no dir-ho. És lògic, si ens auto-espoliem ens hem d'auto-censurar. Ens fem auto-gols, ens auto-flagel·lem i ens auto-censurem. Tot "atado y bien atado", com deia el dictador.
Mentrestant, el rei Artur, aquest que té més poder a Catalunya que ningú en els darrers 100 anys, calla. I qui calla atorga. I el molt honorable Jordi Pujol i Soley no sap com convèncer als independentistes de que no tinguin raó. I s'ha adonat de que els espanyols ens volen fotre.
Doncs bé President, ara els qui ens estan fotent ja no són "ells", els espanyols, Madrid. Ara ja són els seus, els de CiU, els qui ens foten les peles i ens volen fer callar. Molt honorable, em temo que se us ha girat feina i que ja fareu prou posant ordre al corral propi abans de poder donar consells als independentistes.
Si aquesta és la manera d’exercir "la força de Catalunya", que reclamava CiU durant la campanya electoral, que Déu ens ajudi! Si no saben fer callar als lerrouxistes de Ciudadanos i cedeixen a la seva demagògia, que Déu ens agafi confessats! Ara CiU ja no s'ajup front l'espanyolisme del PP, ara ja ho fa davant de la seva marca blanca Ciudadanos.
Vergonya és el que sentim els Catalans davant la manca de coratge i de dignitat dels màxims representants de les nostres més altes institucions, la presidència de la Generalitat i la presidència del Parlament.
Amb el tripartit i el Sr. Zapatero al balcó de la Generalitat, el nostre autogovern es va degradar a la categoria de província. Ara, amb les darreres actuacions ens estem superant i ja ens hem situat al nivell d'un vulgar "Cuartel de la Guardia Civil" sigui tot això dit amb el màxim respecte per al "Cuerpo" no fos cas que alguna Alícia s'emprenyés.
"Todo el mundo al suelo. Se sienten coño!"
Si senyor! Aquest està demostrant ser el govern dels millors, els millors per als espanyols!
Senyors de CiU fins quan aquest calvari? Fins quan?
enpepdelavila |
dijous, 24 de novembre de 2011 | 23:43h
Els catalans som tan mesells! Hem interioritzat tant el nostre paper d’esclaus que, ara, enlloc de reclamar per via d’urgència allò que Espanya ens roba cada dia (22.000 milions de dèficit fiscal, el superàvit de la Seguretat Social, etc.) ens auto-retallem en una demostració esperpèntica de submissió a l’amo.
Segons CIU això és realisme polític, és el que cal fer, és inevitable. Com una llei de la natura o un càstig dels déus. La misèria moral i la miopia intel·lectual ens governen. Ep, i democràticament, que aquests que ens manen han fet 3 de 3, el “triplet” diuen cofois. Mai un partit polític no havia tingut tan poder a Catalunya. Aquesta gran victòria, doncs, només serveix per fer una mostra sense precedents de masoquisme, abans de que Madrid ens retalli més, ja ho fem nosaltres.
Ens auto-destruïm, ens auto-espoliem, ens fem un auto-gol, i a sobre estem contents i ens agrada. Sense cap escrúpol, sense cap vergonya, a canvi de res. Ho fem orgullosos i traient pit, com un bon gos fidel. Com bé deia el poeta Espriu, “seguim llepant l’aspre ma que ens ha fermat per sempre al fang”.
enpepdelavila |
diumenge, 20 de novembre de 2011 | 23:45h
El problema no és la unitat de l'independentisme. Més unitat gairebé impossible: ERC + Reagrupament + l'Assemblea Nacional Catalana i altres patums. Només mancava SI i CUP. Però menys vots que fa 4 anys: 236.000 enlloc del 291.500 del 2008.
El problema és el missatge, la proposta i la credibilitat. Una falsa renovació per parcial d'ERC (a la cúpula d'ERC segueixen sent els mateixos), lliurar-se a CIU en cos i ànima en la proposta del Concert Econòmic (l'abraçada de l'ós que ja quasi acaba amb ERC els anys 80) i abandonar la defensa radical, clara, contundent i inequívoca de la independència (anar a Madrid a posar de manifest el conflicte, no a fer parlamentarisme a Espanya) tenen com a conseqüència aquests resultats, caminar de recules com els crancs.
L'independentisme només assolirà resultats electorals si, a més d'actuar unit, és fidel a una proposta inequivoca, única i prioritària d'assolir independència, un discurs clar i ferm i una praxis coherent que li doni credibilitat.
