Ahir va morir, als 99 anys, Ernesto Sabato. L'escriptor argentí, d'origen albanés, era un gran novel·lista, però també un assagista molt interessant. He llegit amb molta fruïció llibres com Hombres y engranajes (1951),  El escritor y sus fantasmas (1963), Tres aproximaciones a la literatura de nuestro tiempo (1970). I més, recentment, dues joies: Antes del fin (1999) i La resistencia (2000).
   Sabato encarna, sense cap mena de matisos, l'escriptor humanista. Aquesta espècie en vies d'extinció que ningú no sap molt bé, a hores d'ara, què és. Podríem dir, a tall d'impuls definitori, que l'humanista és una suma d'escriptor compromés, amb una visició social i humana ben amplies i pròpia, insubornable davant dels grups de pressió o de poder. Un ésser amb coratge per denunciar  les situacions d'injustícia, fins i tot si la pròpia seguretat s'ha de veure amenaçada. N'estic fart de veure gent que s'autodenomina d'esquerres i no és solidària, o valencianista i és incapaç de contribuir, posem per cas, a sufragar els abonaments d'Acció Cultural. Hi ha gent terriblement incoherent i egoista. A  la Universitat pensem la vida, però convé --altrament és una impostació-- viure allò que pensem. I això sovint sembla secundari. (n'hi ha més)         

En caminar sovint pense si el cos domina la ment o és la ment qui predomina sobre el cos o ambdós s'influeixen mútuament de manera igual. Certament, el cos influeix en la ment perquè ens pot fer sentir, després d'un esforç, una sensació de benestar, d'incomoditat, de fatiga... (Amb la fatiga sóc un home intractable, sense paciència, amb mal gènit) Però aquestes sensacions, en passar, deixen solatge: després d'una caminada, qui no ha dormit com un nadó? o en acabant d'una dutxa amb aigua calenta, seguida a la caminada, qui no ha sentit un hedonisme generalitzat indescriptible?
   Percebem les coses gràcies al contrast: si passem fred, apreciem un refugi; si tenim una calor sufocant, l'ombra; amb la set desitgem, fervorosament, beure i amb la son, dormir.  (n'hi ha més) 

Acaba de publicar-se, Hòmens i falagueres i altres relats, un conjunt de nou contes de Toni Cucarella, en l'editorial 3 i 4. Els relats es caracteritzen per la seua brevetat, la força vital dels personatges i la seua humanitat. Cucarella infon als personatges una vida directa, semblen quasi documents de la realitat. Documents lírics. Tret dels dos relats últims i del primer, la resta de contes tenen com a tema la mort. 
  L'escriptor ens presenta uns éssers entranyables, vorejats de desgràcies o simplement vivint avatars relacionats amb la mort. Mentrestant, ens aproxima el seu tarannà, la seua forma d'encarar el dia a dia, els seus sentiments. En tots els casos els injecta un to humaníssim --insinuat amb alguns detalls--, silent, penetrant que ens glaça el cor. (n'hi ha més)  

Aquest cap de setmana he llegit —i en alguns casos rellegit— els textos que formen el volum d’assajos, Causar-se d’esperar, de Joan Fuster. Un títol dolent per a un llibre deliciós, de 1963. L’escriptor aborda assumptes diversos que van des de l’antisemitisme a la literatura bucòlica tot passant per parlar de coses com la forquilla o el gos, en un àmbit més domèstic. El volum s’inicia amb un text sobre el colonialisme, penetrant i—dissortadament— actual, on compara les societats occidentals amb les islàmiques. Per a culminar la descolonització, escriu Fuster, els països “han de rebel·lar-se contra les pròpies autosuggestions col·lectives”. L’obra d’alguns escriptors —Maragall o Riba— sempre amb un pretext o altre, inspira pàgines brillants. La crònica d’un viatge a Segòvia, amb tota mena de digressions i amb una ironia saludable, és una peça extraordinària.Com també el relat d’una nit d’insomni. Hi trobem un Fuster que s’acosta a l’escriptura íntima, que no defuig l’ingredient anecdòtic i quotidià. Però el de Sueca es mou en un camp d’idees, d’aclariments de malentesos, d’exposicions que desfan prejudicis, amb rigor analític i amb sentit comú. (n'hi ha més)   

 Aquesta setmana fa tres anys que va morir Josep Palau i Fabre. He participat en un homenatge que el blocaire Sergi Borges, autor del bloc 'Balances Oktoberfest', ha organitzat per recorda el tercer aniversari de la mort del poeta

http://www.vilaweb.cat/noticia/3852466/20110223/palau-fabre-trenta-sis-mesos.html

Havíem  de comentar aquestes dues qüestions:

1. Segons la teva opinió, què ha de saber la gent sobre Josep Palau i Fabre?

2. Digue'ns quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i explica'ns per què.


 Vet ací la meua participació.

Veig, a través de filmin, en versió original, Pa negre, d'Agustí Villaronga. Evidentment, una gran pel·lícula. Una obra que sí, és sobre la guerra civil i sobre la postguerra, però també alguna cosa més: el món dels xiquets, el pas de la infantesa a l'adolescència. Val a dir que el film ofereix una imatge de la infantesa molt, però molt, allunyada de la innocència.
  La del film, és una època difícil i restaria fàcil fer la corresponent denuncia, però la pel·lícula és quelcom més: és l'expressió d'un món de passions incontrolables, de venjances, d'heroïcitats, de misèries, de mesquineses... (n'hi ha més)

Ahir dissabte, a casa d'una amiga, vaig conèixer una parella que anava a organitzar una cerimònia de temazcal [en castellà]. Amb no poques paraules em van explicar l'entrellat del tema. El temazcal és un ritual d'indis centro-americans dedicat a la purificació del cos i de la ment. La cerimònia es fa en una mena de tenda, en forma d'ovalada, al centre de la qual hi ha un clot on es posen pedres molt calentes. La tenda es tanca i fa un efecte sauna.  A la calor, s'hi afig l'efecte de plantes medicinals (sàlvia, romer...) que a banda de d'aromatitzar l'espai, tenen efectes curatius. El cos sua, expulsa residus, es depura.
    La tenda on es realitza, de forma ovalada, representa el ventre còsmic. I el ritual es pot prendre com una experiència que reprodueix la gènesi de l'individu: el moment de ser engendrat, l'estat fetal i el naixement. Per un altre costat, tot gira al voltant del quatre: quatre punts cardinals, quatre elements de la terra:l'aigua, la terra, el foc, l'aire...
      En acabant, hi ha una sessió de confraternitat amb tots els que hi participen.  El lloc on es proposaven fer-lo és ben especial: la cala dels Estudiants de la Vila. Tot just, ran de mar on se set intensament l'onatge com un batec còsmic. Cadascú dels assistents ha de fer les seues pròpies pregàries, però la mare terra, el cosmos, és la invocació principal. (n'hi ha més)

SENSE SENYAL

Els francesos tenen un terme per referir-se a les obres a mig camí del conte i de la novel·la, en diuen nouvelle. I la designació és pertinent perquè sovintegen aquesta mena d'obres que fan de la brevetat tota una exposició d'energia artística. Algunes són referències de la literatura universal: La metamorfosi (Kafka), El petit príncep (Saint-Exupéry), El cartero de Neruda (Skármeta), Afirma Pereira (Tabucchi), L'home que plantava arbres (Giono), Bertley, l'escrivent (Melville)...
     Per a Txékhov la "brevetat és germana del talent" i, certament, hi ha molta força en la concisió, molta bellesa en l'abreujat. I açò és un preàmbul per a parlar d' El pes de la papallona d'Erri De Luca, publicada per Bromera. L'obra, en menys de seixanta pàgines, ens presenta el combat, sense treva, entre dos líders: un Isard i un caçador. La nouvelle és, sobretot, una mirada sobre la natura i les seues lleis dures i desafiants.  (n'hi ha més)