Els assajos que Pere Ballart reuneix al llibre, La veu cantant. Sobre la condició actual de la poesia (Pagès editors), tenen la virtut --ben admirable-- de ser de divulgació i, alhora, oferir interés per a un lector posat en la màtèria. El que sembla, a l'inici, una apologia del gènere, es transforma, a poc a poc, en un repàs tipològic dels diversos camins que pot emprendre el poeta. I de la forma de procedir a través de metàfores, analogies, correlats externs, ironia, paradoxes... Tot açò comentat amb plaer i exemplificat amb textos interessants. Hi desfilen poemes de Jordi Julià, Martí i Pol, Estellés, Jordi Llavina, Màrius Torres, Joan Margarit....(n'hi ha més)
[Un problema tècnic impedeix deixar comentaris en el post anterior, ho sent!]
Benvolgut Francesc Parcerisas, no m'algre de trobar-nos amb el final d'un programa de literatura, ni vull que deixen d'haver-ne. No, no mane Déu! Tot el contrari. El que faig és fer una crítica constructiva d'un programa que em decebia. Potser hi posava expectatives molt altes. Sóc també del qui agraesc programes que parlen de llibres i de cultura, i a qualsevol hora, encara que no m'agrade tot el que diuen... Però no sé... crec que tenim uns novel·listes molt bons (i això no s'hi reflectia), poetes excepcionals (i això no s'hi reflectia), assagistes (ídem), autors de literatura del jo (ídem), de teatre... Hi havia necessitat de parlar de tants autors i tantes obres en castellà? Hi havia necessitat de parlar de tantes i tantes traduccions? Vull dir alguns autors traduïts eren novetat i bé està parlar-ne, però fer monogràfics sobre algunes obres traduïdes i ben conegudes, no li trobe molt de sentit en el poc espai de temps de què disposaven. Una plataforma --l'única dedicada al català-- hauria de prioritzar la producció catalana. Alguns col·laboradors tenien una dicció poc periodística i altres una fonètica obtusa, inacceptable. Jo també vull sumar, però encara més m'agradaria MILLORAR. I per a millorar, cal fer autocrítica i crítica, que si és raonable (i no fruit de rancors personals) esdevé un mitjà de superació. De tota manera, també com dic en el meu post hi va haver programes interessants, intervencions molt bones i a mi em va descobrir autors i obres desconegues. Sumem sí, però a veure si millorem! Una abraçada i gràcies per la teua aportació! (n'hi ha més)
S'ha anunciat la fi del programa "L'hora del lector" del Canal 33. Alguns, com ara Biel Mesquida, en lamenten la pèrdua. No és el meu sentiment. Crec que el programa que dirigia Emili Manzano era prou roín. Hi reunia una mena d'autoodi a la literatura i cultura nostres amb una falta de coneixement profund. Tot anava a l'uníson. Autoodi: prioritzava qualsevol traducció que es feia --fóra bona, roín o mig mig-- sobre la producció autòctona;donava veu a molts autors en castellà --perquè és clar!, aquests no tenen plataformes; però, sobretot, era la manera en què abordava les obres (preguntes als autors, relacions amb altres obres, etc.) on indicava una falta important de coneixement de la nostra literatura. I de prejudicis, innegablement! (n'hi ha més)
Porte tota la setmana paint-ho. I porte més dies, encara, amb el pensament del poble al cap. Del poble i de la gent, és clar! He visitat, en pocs dies, tot el terme i m'he entrevistat amb molta gent (alguns els veia per primera vegada). Tot plegat una experiència interessant i espere que done els seus fruits. El resultat electoral és el que és: un injust 4 a 1. Injust perquè el resultat de vots va ser prou ajustat i no es reflecteix, en canvi, en l'aritmètica del nou l'ajuntament. És una qüestió de mètode (es voten persones). Bé, espere que puga contribuir a millorar el govern municipal i que puga fer coses per al poble i per a la gent. La vida política, hui en dia, és dura però és l'única via que tenim alternativa al poder dictatorial. Als qui heu confiat en nosaltres, moltes gràcies!
L'any 2007, a les pàgines de la revista L'Avenç, Jordi Puntí va publicar capítols de records de la infantesa. Talment havien fet Emili Manzano, durant el 2006, i Jean-Daniel Bezsonoff, durant el 2008 i que, després, foren compilats en llibres. Els textos de Jordi Puntí, el més jove de tots, s'endinsen en la memòria dels anys setanta i vuitanta. En algun moment, sembla parlar d'una etapa preconeguda directament: els primers anys seixanta. Als quaranta anys, no sé si un és massa jove encara per a iniciar un procés autobiogràfic. Tot i que, com diu l'autor, "qualsevol existència únicament pren sentit quan mires enrere i proves d'entendre-la en conjunt. Quan la transformes en un relat". Un necessita, però, deixar que el passat deixe solatge. I això és qüestió de temps: en plena joventut un mira cap avant, després, un comença a recordar moltes coses del passat. En tot cas, alguns capítols d'Els castellans són vigorosos. El llibre té, a més, un eix transversal que el dota d'unitat. I alguns pessics de filosofia sobre la qual s'insisteix. (n'hi ha més)
Ho recorda José Luis Sampedro, al pròleg del pamflet Indigneu-vos de Stéphane Hessel, el missatge de l'autor francés és el mateix del de Raimon a la cançó "Diguem no". Una repàs al credo de Hessel ens mostra, en efecte, el que és una actualització del cantant que deia allò "Hem vist la por/ ser llei per a tots", "Hem vist la fam/ ser pa dels/treballadors" i "Hem vist tancats/ a la presó/homes plens de raó". I això sumat al que glossa a "D'un temps, d'un país" on diu "No creguem en les pistoles/ per a la vida s'ha fet l'home/ i no per a la mort s'ha fet". Hessel hi defensa la solidaritat amb els sense papers, la necessitat d'una premsa independent, el fet que els interessos generals prevalguen sobre l'interés particular. Cal oposar-se a la política que incrementa la separació entre els molts pobres i els molts rics i defensar els drets humans a tot el planeta, en l'actual fase de globalització.(n'hi ha més)
Estic llegint, amb deler, Conversaciones con un amigo, d'Alberto Manguel. Enmig d'aquesta turbulència de campanya electoral he tingut uns moments extraordinaris de tranquil·litat amb les paraules de Thich Nhant Hanh, per un costat, i del Manguel, per un altre. La conversa d'aquest amb Claude Rouquet és un repàs de la seua vida, des de la seua infantesa com a fill de l'ambaixador argentí a Israel, passant pel seu contacte amb Borges, amb qui va exercir de lector. En un moment donat, Manguel compara les reunions de dos cercles intel·lectuals: el de Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo, a Buenos Aires, i el de París amb Roland Barthes, Severo Sarduy i François Wahl. (n'hi ha més)
INTERNET SOLIDÀRIA AMB ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ
Benvolgudes/benvolguts,
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Fóreu molts els qui com a mostra de solidaritat i suport deixàreu els vostres blogs i pàgines webs sense senyal. Ara però, gairebé tres mesos després d'aquell fatídic dia, volen també deixar sense senyal a la nostra entitat, a través de la imposició d'unes multes injustes i desproporcionades (800.000€) per a una entitat sense ànim de lucre, que de no fer-se efectives suposaran l'embargament dels nostres comptes i béns mobles i immobles.
Necessitem una vegada més de la vostra solidaritat, i per això us demanem que avui 11 de maig publiqueu l'editorial que us adjuntem als vostres blogs i pàgines webs. A més, també us adjuntem el banner d'Internet Solidària que haurà d'apuntar al següent enllaç: http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1 perquè si ho considereu oportú estiga a la vostra web o blog fins que aconseguim recollir tots els diners per fer front al pagament de les multes.
Una vegada més, moltes gràcies pel vostre suport i ajut.
Atentament,
Toni Gisbert
Coordinador d'ACPV
96 315 77 99
www.acpv.cat
Pot semblar excessivament triomfal el títol, El placer de vivir--perquè el llibre és en castellà-- però no ho és gens. Comte-Sponville és un observador escrupulós de la realitat i un humanista que aposta per traure partit al pensament. Ho fa a través d'articles publicats durant quasi una vintena d'anys, compilats en el volum de títol hedonista. La quantitat de temes que aborda l'autor és considerable i, en conseqüència, difícil de resumir. Però si algun eix travessa el món de l'autor és la voluntat d'escrutar els camins de la felicitat. Un impuls ètic hi subjau, perquè la ètica és la manera d'aconseguir la felicitat. (n'hi ha més)
Memòries?, autobiografia? una suma de les dues?, potser decantant-se més cap el primer tombant, les memòries, El solatge del temps de Tobies Grimaltos ens presenta la vida d'un xiquet de Castelló de la Ribera durant els anys seixanta i principis dels setanta. Es tracta d'un recorregut sensitiu, espiant records, refrescant la petjada d'experiències unides a espais íntims o col·lectius (carres, places, escola, església...). També a persones, evocació de fets, etc. L'autor ens adverteix de com l'activitat memorialística no deixa de ser "voluble, capritxosa, enganyívola". En efecte, l'objectivitat no existeix: la memòria ens traeix contínuament tot afegint un cabal d'interessos momentanis, de tergiversacions protectores, de malformacions projectives. (n'hi ha més)
