Faig les maletes i em dispose a fugir d'aquesta calor. Hi pose llibres que no llegiré, guies que no caldrà mirar; moltes altres coses que hauré posat, no em faran falta. La setmana passada i aquesta: sopars (i algun dinar), converses íntimes, finals de projectes, d'articles, d'açò i d'allò altre...
    Espere tornar al setembre amb un cabàs de lectures, escrits, il·lusions, imatges de llocs visitats... Bon Estiu! 
   

Dimecres passat, per a sorpresa de tots, ens va deixar l'escriptor Miquel Pairolí. La notícia que m'arribà a través d'un amic em va semblar tan inversemblant que hi vaig anar corrents a llegir Vilaweb. En efecte, s'havia mort d'un càncer amb cinquanta-cinc anys. Després vaig consultar Avui-El Punt: dues columnes en parlaven en la versió digital, des d'on Miquel, sovint, escrivia la seua. Ho feia sempre amb serenitat reflexiva, un ànim constructiu i amb un aparell analític ben esmolat...  El record del seu darrer llibre, comentat en aquest bloc, Octubre, és encara molt viu. He volgut oferir-ne un tast, en homenatge, en gratitud, en record... Miquel una abraçada!    
 


La marinada és un vent esplèndid, un regal de la naturalesa. En els dies caniculars de juliol i agost, aquest vent refresca, humiteja allò que els sol s'entesta a eixarreir i fa més suportables les hores d'insolació despietada. El principal inconvenient meteorològic d'aquest territori --variat de temperatures i fenònems, agradable i de bon viu-- és la calor de l'estiu, que alguns anys és francament excessiva. Entre sant Joan i la Mare de Déu d'Agost de vegades fa una calor inclement i ofegadora. És una sort que aquest temps gaudir del contrapès de la marinada. Aquest vent és com un riu de frescor, que ve del sud i passa fent onades. Una tarda d'estiu, a l'ombra d'un auró, d'una morera o d'un lledoner, llegint un bon llibre mentre corre la marinada, és una forma precisa del goig de viure. (...)


  Autoperfil d'un home.- A parer meu, l'obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle és el dietari En aquest part del món, de Guillem Simó. Llibre amarg, descarnat, punyent, que no tem la contradició ni es preocupa d'evitar-la o dissimular-la. (...) Un llibre estremidor, provocador, que no busca complaure a qui el llegeix, que burina i remou la consciència i les convencions morals.  Simó va ser, fonamentalment, un inadaptat, un solitari, un home turmentat i culte, neuròtic, hipersensible, crític i sarcàstic, que va reflectir en trenta anys d'anotacions el gran problema que li suposa viure, el conflicte constant amb ell mateix i amb els altres.

 Hi ha llibres singulars, inclassificables des d'una perspectiva de gènere literari, perquè ens mostren una aventura personal o intel·lectual --o les dues coses-- de manera directa, sense protocols, ni contractes preliminars que la facen previsible. Història d'Amèrica de Joan Garí n'és un. Aprofitant els records d'una experiència de joventut: una estada a USA com a monitor en un campament d'estiu, Garí es lliura a un procés  introspectiu d'exhumació d'allò que ha conformat el llegat d'Amèrica en la seua (i quasi segur nostra) biografia. Perquè a gosades, que estem americanitzats. Hi ha la música, hi ha el cinema, hi ha literatura, hi ha la història de la societat nord-americana, el teatre, estrelles mediàtiques, les imatges de televisió... I tot això sumat a la coneixença directa de persones i de llocs, (n'hi ha més)     

Un seguit d'anotacions sobre l'estat físic i psíquic, producte de la malaltia com és el parquinson, ací transmutat en un maridatge irònic amb la senyora Parkinson, conforma aquest nou llibre d'Ignasi Mora. L'escriptor ens parla sobre la feblesa del cos, sobre el seu influx en la ment, sobre el dolor i el seu sentit i, de retop, sobre la vida i els seus misteris, les seues limitacions, rituals socials, etcètera.
La malaltia trastoca la percepció de la realitat i, alhora que ens fa veure com som de dèbils, ens desvela el que hi ha de convencional i de falç --les aparences i les irrealitats amb les quals convivim. (n'hi ha més)

Des de sant Joan a Sant Pere es fan focs artificials al Cocó, al final de la platja del Postiguet. Comencen a tall de la mitja nit. Són una mena d'ebrietat fantàstica retallant la fosca, dibuixant costel·lacions efímeres, insinuant rutes,  taquigrafianat pulsions  atmosfèriques. Des de ma casa es veuen com en un teatre l'escenari. Mireu la foto. Abans vàrem fer un sopar lleuger i entre els assistents llegirem poemes. Jo vaig seleccionar aquest del llibre País del vent de Jordi Llavina.
                                L'abast de la mà
               Aixeca el cap i mira l'univers.
               Amida'l amb el cartabó del pam.
               D'una estrella a l'altra, hi ha un pam i mig
               dels teus. I ara torna els ulls a la Terra.
               Prova d'utilitzar el rasclet dels dits
               per llaurar el fang d'un parterre. Aprofita
               el tall de l'ungla d'un polze, esmolat,
               i secciona el pit d'un pardal mort.
                                            (segueix)

Una de les últimes novel·les que he llegit, Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff, és també una de les més divertides. Bezsonoff és un narrador de llambregada ràpida, d'observació reveladora, de símil graciós i sorprenent. La seua escriptura dóna pas a la frase curta que com un fuet assota la sintaxi i fa els textos resolutius i hilarants.
   A la novel·la passen moltes coses i la vida dels personatges --cadascun amb els seus amants, ideologies i peripècies vitals-- ens arriba de manera clara i amena. La situació de guerra (Segona Guerra Mundial) crea un ambient d'amença i fa que al final tots els personatges --quasi tots, vaja-- moren (els maten). Quina forma més fàcil d'acabar l'obra. Déu meu! (n'hi ha més)  

      La música és l'expressió cultural més pròpia dels valencians, des de la del Misteri a la del grup Bajoqueta Rock, ha estat sempre molt present al llarg de la història. Als anys seixanta va aparèixer la Nova Cançó i, passat el temps, ara torna haver-hi un reviscolament musical de primera magnitud. Joves cantautors, com ara Pau Alabajos, Òscar Briz, Feliu Ventura, Andreu Valor  --Cesc Freixas i Roger Mas al Principat-- conviuen amb grups com Mugroman, Owix, Obrint Pas, la Gossa Sorda, Sant Gatxo. Cal destacar els fenòmens, ben exitosos, a nivell de tota la cultura catalana com són els de Manel i d’Antònia Font. N’hi ha grups de tota mena: des de música que mescla el caire simfònic amb el tradicional, com ara Ternari, fins a figures com Pep Gimeno Botifarra, lligat a la cançó popular. O un Miquel Gil, que va eixir del grup Al tall per a fer una carrera en solitari, ben peculiar i original, on les arrels populars s’hi ajunten a continguts actuals.

     Però entre l’extensa nòmina d’autor i de grups, tinc un especial predilecció per cantautors des de Pau Alabajos a Rafa Xambó que evoquen dues temàtiques: el camp amorós, amb composicions delicades: “A Glasgow” de Xambó  http://www.myspace.com/rafaxambo           i “Una nit a Berlín”     http://www.myspace.com/paualabajos/music/songs/una-nit-a-berlin-78888686           d’Alabajos són les meues peces predilectes. Un segon bloc de cançons on s’expressa el compromís social i nacional, també amb peces antològiques. (n'hi ha més)

Climatològicament parlant, és clar! Amb hores de sol inclement i també amb pluja. Del fragor del poble, al silenci immens de Gines; de la sala de l'ajuntament, als bancals d'albercoquers... Camine per dreceres d'un paisatge conegut i senzill, en llargues hores de dissabte. El cel, amb núvols amençants... Pols que s'adorm pels camins i pels marges, amb un brosegal ostentós. Hi ha també algun punt de paisatge romàntic: l'aigua que brama pel barrac de Gines, vorejada d'una vegetació cridanera.
    Lectures fragmentades (Les ratlles de la vida de Raquel Ricart, el volum d'articles Llegint pedres, escrivint ciutats) que no deixen encara cap rastre d'escriptura. (n'hi ha més)
   

Sovint em trobe amb gent amb una mena de personalitat que, com la de l'histèric o la de l'obsés, es caracteritza per una conducta especial. No ho veig tant com una patologia, com una mena de comportament evitatiu. Sovint se'n parla de la por escènica i açò deu ser com una variant inversa. No sé si tot va per ací, però la mena de personalitat que tracte de descriure tendeix a amagar-se a l'hora de la veritat. Però abans es fan els interessants, com si ho sapigueren tot i estigueren per damunt de tots.
Després, però, el que fan és esquivar qualsevol encontre, perdre's, esmunyir-se sota qualsevol pretext. Efectivament, tenen un grau molt baix d'autoestima i reaccionen de manera com si pensaren que la realitat no és l'adequada per a demostrar la seua vàlua. (n'hi ha més)