No deixes que acabe sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixes vèncer pel desànim. No deixes que ningú et lleve el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandones les ànsies de fer de la teua vida alguna cosa extraordinària ...
No deixes de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passe el que passe, la nostra essència resta intacta.
Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens derroca, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.  (n'hi ha més)

Hui és el Nou d'Octubre. Celebrem el dia del nostre bateig com a poble, tot recordant com aquell 9 d'octubre de 1238 en què Jaume I va prendre València. Pocs països tenen una referència tan nítida que es puga considerar com a data d'inici de la nació.
  Ahir, a Alacant, es va inaugurar el casal "Tio Cuc", en honor al periòdic popular que es va publicar a la ciutat durant els anys trenta.  Encara ho diuen al meu pobre "eixirem en el Tio Cuc", "això és per a eixir en el Tio Cuc"...Expressions que delaten el grau de popularitat que va assolir el periòdic satíric. 
   El primer acte de la inauguració va ser a la plaça els Estels. Allí es va recordar la figura de Miquel Grau, simpatitzant del Moviment Comunista que va ser assassinat mentre posava cartells de celebració del 9 d'Octubre, el 1977. Després en cercavila anàrem fins el carrer Leandre, on és la seu del casal. Un petit concert en homenatge a Ovidi, una picadeta i molta gent...    

He llegit, en un bufit, Si em dius vine ho deixo tot...però digue'm vine, d'Albert Espinosa. Un best seller que està en la sèptima edició i compta amb més de tres cent mil exemplars venuts. Es tracta d'un veritable bunyol. Una autèntica proesa de les lletres, equivalent, si fa no fa, a una grandíssima mona de Pasqua. Com a professor de literatura m'ha indignat.
   L'obra és una mescla de tòpics, de situacions estúpides, de colps d'efecte sentimentals. I amb pessics d'exotisme i altra mena de ressorts de les novel·les d'aventures: elements màgics, pornografia filosòfica. (M'he quedat curt). (N'hi ha més)

La novel·la de M.H., El mapa i el territori, ens encara amb una multiplicitat d'aspectes del món dels nostres dies. Els personatges, i allò que viuen, són situacions molt properes no sols perquè viatgen amb Ryanair, compren a les grans superfícies, com Ikea, consulten Viquipèdia i es comuniquen amb emails. El protagonista de la novel·la, Jed Martin, és un fotògraf-pintor a través del qual viurem diversos avatars personals, amb la família i, sobretot, professionals, al voltant de la creació i de l'art.
   Els personatges de l'obra, incloent Jed, viuen en una societat --on tot sembla estar establert i protocolitzat-- que els impedeix realitzar-se. Pareix que la vida en plenitud --ni que només siga un tast-- és un somni possible. (n'hi ha més)    

Demà faré de guia turístic al meu poble. El motiu serà la visita d'un comboi de gent que vol reconstruir la vida i l'expulsió del moriscos. El Castell de Guadalest --i tot la vall-- va ser territori mudèjar i després morisc. Fins i tot, un dels capitostos de la rebel·lió que va provocar el decret d'expulsió, el 1609, Milllini, era del Castell.
   En repassar la història del poble hi ha tres fets que esborronen. El primer és la matança de moriscos a Polop, el 18 d'agost de 1521.  Els agermanats varen prometre als moriscos refugiats al castell que no passaria res si es batejaven. Uns vuit-cents accediren a batejar-se --sembla que ho feren amb graneres i amb l'aigua de la sèquia de Xirles-- i després varen ser degollats. Bona part d'aquests moriscos eren de la vall de Guadalest. (n'hi ha més)     

Acaba d’eixir El mapa i el territori, una nova novel·la de Michel Houellebecq i s’ha fet de nou evident que és un autor amb partidaris aferrissats i amb enemics, simètricament, acèrrims. Des que l’any 2000 vaig llegir, tota d’un glop, Les partícules elementals, vaig entrar a formar part dels primers. En aquesta obra l’autor ens parla de la vida de dos germanastres de tarannà oposat: un és científic i  porta una vida ordenada, l’altre és professor de literatura i és un desenfrenat buscador de plaers sexuals. Però el que més em va agradar era com les peripècies d’ambdós personatges estaven acompanyades de digressions de caire sociològic i científic. Houellebecq els vol personatges exponents, éssers traspassats per la típicitat. A parer de l’escriptor els personatges viuen en un món on ha desaparegut l’amor —la possibilitat d’estimar— mentre que el sexe ha experimentat un domini expansiu i ocupa l’energia de la major part de la gent. En aquesta anàlisi, cal afegir que els culpables són, segons l’autor, les persones imbuïdes per filosofies com les de maig de 1968 o afins.    (n'hi ha més)

De tot el que s'ha elaborat per a definir el món dels nostres dies, potser falta una paraula --terme o concepte-- de done compte de l'experiència, cada vegada més habitual, de discontinuïtat. Una paraula que expresse, per un costat, l'estat provisional, canviant, imprevisible dels avatars quotidians i,per un altre, la interrupció continuada. Un paral·lel de tot açò és la tv: hui és notícia una cosa i demà cap cadena ja no en parla i, hi haja el programa que hi haja, contínuament és interromput per la publicitat. 
     Abans, si un es proposava fer una activitat, la feia de manera seguida --la concentració i l'atenció eren consubstancials. Ara sembla impossible. Per què? perquè sempre hi ha algú o alguna cosa que trenca la seguida: es truquen per telèfon per a vendre't segurs, o una nova línia d'Internet o es visiten a casa Testimonis de Gehovà o persones que volen que t'associes a una ONG o a la Creu Roja o volen que et subscrigues a una publicació o vendre't no-sé-quin-producte.  (n'hi ha més)

He fet una relectura de l'obra de Martí i Pol. M'havien demanat un paper i, per a fer-lo, he rellegit alguns dels seus llibres. Fer-ho de manera intensiva embafa, perquè és com tot. I també el poeta és repetitiu, és centrípet, litúrgic, molt pagat d'alguns dels seus recursos poètics. Però és molt reconfortant. Llegir la poesia martipoliana és com un exercici terapèutic. (Un amic em diu que és com els llibres d'autoajuda). I certament la bellesa que sempre nia en els seus versos i l'esperança que comunica empenyen a fer camí, sense mirar enrere. Wordsworth ja afirmava que la bellesa de la paraula poètica feia de contrapés a les maltempsades de l'existència.
  Una part de la bellesa ve del ritme, de la cadència d'uns versos que flueixen fluvialment (potser no és gens gratuït recordar que a Roda de Ter --el poble del poeta--s'ajunten el Ter i el Gurri, tant de fluir...).El fet cert és que en deixar el llibre, el lector té el cap i el cor descansats. (n'hi ha més)      

    Aquell voler que en mi no troba terme
                                      Ausiàs March

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no podré satisfer --és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el  teu.
L'odi, també; perquè és odi, també
No vull seguir. A mamar, tots els versos!

                                  L'engan conech (1974)

M'afig a la celebració del poeta valencià. Llegir els seus versos és sempre gratificant. He triat aquest poema irreverent, lúbric, amb Ausiàs March de fons. Estellés i March, els dos gran lírics de la terra valenciana.

Però han estat dies intensos. La festa --l'oci-- sembla que cada dia ho és més, d'intensa. S'acaba l'agost vol dir que s'acaba l'estiu, des del punt de vista laboral, no climàtic. I no me'n puc queixar! Un petit viatge a la Toscana i, després, el racó rural,  Gines. Activitats socials, lectures, converses, faenes agrícoles...
   De les lectures, no en parlaré amb detall. Han estat obres clàssiques: Dostoievski, per partida doble; Jorge Semprún, també per duplicat, i reelectures: Palau i Fabre, Martí i Pol... Aquestes últimes més per qüestió d'escriptura que per plaer. Però quins escriptors més bons! (n'hi ha més)