Vaig llegir Dillatari i em va resultar un text singular, potser amb massa intertextualitat, però sens dubte interessant. I diferent: Ponç és un escriptor que se situa en un àmbit de valors alternatius: anticonsumisme, ecologisme, interés per l'espiritualitat d'Orient... I és un lector apassionat que estima la literatura. No fa massa temps vaig dedicar un post a la seua obra dramàtica Lokus.
   Però si porte a col·lació, ara, el poeta de Menorca és per una entrevista que li han fet a la revista Serra d'Or, del mes de gener. Ponç es defineix com un "lector passional i apassionat que quan no pot més escriu". Ara fa una novel·la, tot i que fonamentalment se sent poeta, però com diu en un moment determinat: "estic fet de literatura i res literari no m'és alié". I per acabar-ho de reblar, en una altre moment diu que és un homotextual. (n'hi ha més)

 Amb més de mig miler de pàgines, el volum En el curs del temps presenta els treballs crítics i periodístics d'Enric Sòria dels darrers anys. Ho ha fet l'editorial Moll de Palma, en un llibre acurat i manyós, dens com un missal. Des de temps de Fuster, potser no hi havia hagut un conjunt de textos, a recer de la reflexió, tan amens. En Sòria, escriure és una aventura intel·lectual i la cultura no és un utillatge petulant, ans una saviesa al servei de l'especulació, del debat d'idees i de l'anàlisi de la realitat.
   Fet i fet, hi trobem un repàs de temes diversos que van des de la figura de Jaume I a la poesia de Joan Margarit i des del memorialisme de Josep Pla o de Maurici Serahima fins als Imparables. Tots els temes són tractats amb diligència i perspicàcia, i deixen un bon sabor --que quasi rima amb saber. (n'hi ha més)        

L'esperit --i la militància-- de lector del memorialisme em fa llegir Pinyols d'aubercoc (2008) d'Emili Manzano. Es tracta d'un del llibres que em costa de llegir i, a la fi, abandone sense acabar-lo. En un diari, en unes memòries, en una crònica és estranyíssim que deserte, però ho he fet.
   No aconseguesc traure clar les raons de la deserció: n'hi ha una, però, ben potent: la deriva dialectal. És curiós el tema, de vegades, fa nosa i, de vegades,  per molts dialectalisme que hi haja el text es llig amb tota la suavitat del món. En aquest cas, trobe que entrebanca la lectura.  
    Per un altre costat, si l'element memoralístic dóna pas a un conjunt d'estampes càndides, d'una bellesa virginal, com de decorat naïf no m'interessa. Tot passatge de la infantesa que reté la memòria el tendim a idealitzar i a convertir en una mena de talismà biogràfic. Però això als altres potser no els diu res. (n'hi ha més)  

Ara i adés, em ve a la memòria la vida barcelonina que vaig dur durant els primers anys de la dècada dels vuitanta. La ciutat, a l'hivern, em queia al damunt: humitat, pluja, foscor... els passadissos del metro llarguíssims i poblats de gent, de vegades, patètica, d'altres, atrafegada i solipsista i sempre anònima caminant de pressa. La ciutat matinejava, traficava, movia cotxes, vagons de metro carregats de gent... El perfum d'aquells anys està fet de fragàncies diverses, però hi destaca l'aroma de la soledat, de la incomunicació.
   Un dels records matiners d'aquells anys --en concret del darrer any que hi vaig viure-- el tinc lligat a un disc de Raimon que ara he recuperat gràcies al Reis Mags (com veieu, s'han avançat). Hi ha les cançons "Com un puny", "Fou un infant", "Entre la nota i el so" o el "T'he conegut sempre igual" (dedicat a Gregorio López Raimundo), però la que em va activar les neurones de l'ànima i les ganes de viure va ser "Als matins a ciutat" (n'hi ha més).    

L'última sessió acadèmica ha estat, ara fa una setmana, a una de les classes de la Facultat d'Educació. Havien llegit La vulgaritat i altres tribulacions i el professor de la matèria em va convidar a fer una sessió de debat amb els alumnes. D'entrada, vaig parlar jo, però a poc a poc ells varen formular preguntes i feren observacions de tota mena, amb llibertat i amb interés. 
   Certament, va ser una sessió gratificant. No és sols per allò que fa sentir útil l'esforç d'escriure un llibre, sinó perquè vertaderament es varen mostrar com a ciutadans crítics, persones amb criteri, amb preocupacions i amb opinions. Però de forma reiterada va aflorar una idea constant d'apel·lació a la impotència amb fòrmules diverses: "i nosaltres què podem fer?", "el culpable és el govern", "no tenim mitjans a les escoles..." (n'hi ha més)    

 Per què escric?

a voltes "la vida" tapa
Allò
que és major que la vida


A voltes les muntanyes tapen
Allò
que hi ha darrere les muntanyes
cal doncs moure les muntanyes
però jo no tinc mitjans
tècnics necessaris
ni les forces
ni la fe
que mou muntanyes
per tant no veuràs Allò
mai
ho sé
i per això
escric

He llegit, en un arrap, les memòries de Jordi Carbonell Entre l'amor i la lluita (Proa 2010). La de l'autor és una vida al servei de la causa nacional i d'esquerres (ço és laica, solidària, proigualitària...) i es fon amb les vicissituds del catalanisme. Durant els anys seixanta i setanta, a banda de la lluita política, està lligada amb iniciatives com les de Serra d'Or o la Gran Enciclopèdia Catalana. Durant els setanta amb empreses com la de Nacionalistes d'Esquerres i, més avant, amb Esquerra Republicana. La militància política mereixeria molts comentaris. Es va fer molt cèlebre la frase: "Que la prudència no ens faci traïdors" que va pronunciar el 11 de setembre de 1976 a Cornellà. 
    No me'n puc estar d'esmentar, en les activitats com a filòleg, dels decobriments de les obres de Joan Ramis a Menorca i la seua tasca a Sardenya, com professor de Català.  (n'hi ha més) 
    

L'exposició de Toni Miró a la MUA de la Universitat d'Alacant ofereix una visió retrospectiva molt interessant de l'obra del pintor. El comissari ha estat l'escriptor Carles Cortés, autor d'una biografia del pintor. Els quadres hi exposats són un recorregut per les darreres dècades. En l'evolució del pintor passem del crit explosiu, dels anys seixanta i setanta, a una expressió més reposada; i també més sofistica, perquè si alguna cosa caracteritza la pintura de Miró és la intertextualitat: la visita del pintor a quadres clàssics o no tan clàssics, però coneguts per una immensa majoria de públic.
   De la mà de Miró visitem Magritte, Miró, Duchamps, Picasso, Bacon... en una pel·lícula interminable d'al·lusions, comentaris, desafius, homenatges... La pintura del d'Alcoi és una mena d'excursió pictòrica, sobretot de l'època contemporània, a l'encalç de noves perspectives, nous enquadraments, noves idees... (n'hi ha més)      

El llibre de Rafael Vallbona, L'encant de fer 50 anys. Crònica optimista i sense manies, és un conjunt d'estampes iròniques sobre la gent de l'edat indicada. De manera desenfadada i exagerant --sense arribar al catastrofisme-- l'autor va posant sobre la taula les incomoditats de les vides còmodes: viure en adossats, posseir bons cotxes, tenir colesterol en quantitat alarmant... I fa un retrat punyent d'una generació que, com diu a un dels capítols, de jove estava motivada pels valors polítics i humanitaris, d'adulta pels hedonistes i econòmics i ara la pròstata i el colesterol són els objectes de la seua preocupació principal.
La deformació no desdibuixa, en cap moment, alguns aspectes (essencials) de la societat dels nostres dies, ans els fa cridanerament palpables. Som una societat de colesterol, de consumisme, de manca de perspectives humanitàries, ofegada en comoditats, desencisada de la política, insolidària... I tot això es pot contar en to dramàtic i en clau moral, o bé es pot caricaturitzar i descriure amb humor, com fa l'autor. Tot és relatiu (relativament relatiu), però en tant que reportatge generacional el trobe agut, amb molts punts encertats. (n'hi ha més)