A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

20 de març de 2018
0 comentaris

Una aproximació alquímica a l’Alquimista: “Foc secret de Josep Palau i Fabre”, d’Oriol Pi de Cabanyes

 

Ha aparegut un nou llibre sobre l’Alquimista: Foc secret de Josep Palau i Fabre, d’Oriol Pi de Cabanyes. El llibre aplega diversos textos —alguns ja publicats— sobre l’autor i en fa una aproximació amb lucidesa, encert i amenitat als múltiples camps cultivats per ell. Perquè cal dir que Palau és polifacètic i es desenvolupa en l’activisme cultural (i polític), en poesia, en teatre, en narrativa, en assaig, en crítica d’art (especialment sobre Picasso), fa traduccions, escriu textos de pensament… I, sobretot, era una personalitat fascinant. En un home com ell compta l’obra literària i l’obra extraliterària. En aquesta darrera, cal consignar la seua personalitat magnètica, el seu sentit de l’humor, la seua dicció rotunda o la seua soledat, així com la coneixença d’artistes destacats: Picasso, Octavio Paz, Simone de Beavoir…De tot açò dóna compte la ploma d’Oriol Pi de Cabanes que fa un recorregut prou complet per les diverses facetes de Palau. L’escriptor de Vilanova i la Geltrú ara comenta un poema, ara fa la crònica d’un encontre, més avant fa al·lusió a un fet biogràfic —per exemple la tan polèmica relació del poeta amb la seua mare—, després glossa el testimoni o el judici d’algú o interpreta afirmacions controvertides. (La veritat és que tot Palau és controvertit, ço és discutible, en el millor sentit de la paraula, perquè és inquietant, fecund,  interrogador.)

Foto de Núvol

En fer un repàs tan exhaustiu, sembla que Pi de Cabanyes, empre una modalitat d’alquímia per aproximar-nos a l’Alquimista. I, sens dubte, és el que més li escau, barrejar la coneixença personal, la crítica literària, la història, l’erudició, la psicologia  profunda… Palau era un eremita i un hedonista, un xic de casa bona però amb un compromís insubornable amb els valors d’esquerra, un admirador de Picasso, a qui veia un creador genial i en parlava amb una solemnitat sacra; era lúbric, sagaç, divertit, culte, irascible, rampellut, intuïtiu, d’una inventiva constant. L’autor de Mots de ritual pera Electra era un individualista, solitari, com a bon creador i també aïllat per la seua sordesa; recitava poesia —sabia llibres sencers de memòria— amb una irradiació efusiva. Donar compte de tot això i acompanyar-ho d’exemples en textos i situacions, és un viatge complaent.

L’adjectiu que més li escau a Palau —segons el meu parer— és el de “dionisíac”, no sols en allò que ens connota embriaguesa i festa orgiàstica, sinó en allò que encarna una eròtica de la creació. Baudelaire deia que calia viure ebri de vi o de poesia, però ebri. L’esperit intens i apassionant de Palau el feia viure precisament així, embriagat de vida i de poesia. Però Dionís és, sobretot, la vida en els seu esdevenir, passió per l’existència, entusiasme… D’alguna manera, la divinitat grega postulava que la vida és un acte creador o deixa de ser vida. Ho podem trobar en el constant nàixer i renàixer de l’Aquimista en les seues escriptures. I en la seua concepció del coneixement i del saber. El repàs d’Oriol Pi de Cabanyes ho il·lustra de manera fefaent.

Foc secret de Josep Palau i Fabre, per tot açò, és una aportació ben significativa, ja que ens parla de l’home i del creador, del temps històrics, dels contextos socials… i ho fa amb una eloqüència amena, sagaç, espurnejant; l’erudició i la reflexió són al servei d’explicar-nos una vida i una obra fascinants, sense tapar-les, ni deformar-les amb pomposes adulacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!