A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

17 de gener de 2018
0 comentaris

“De foc i de sang” antologia de contes de Víctor Català

A cura de Lluïsa Julià, Club Editor, ha publicat  De foc i de sang, una antologia de relats de Víctor Català que comença amb el monòleg de “La infanticida” i que inclou relats com “La vella”, “L’explosió” o “La jove”. I, per descomptat, el relat “L’amoreta d’en Piu”, un dels més colpidors de la literatura catalana. El volum acaba amb un postfaci de Lluïsa Julià i una selecció d’escrits autobiogràfics i de reflexió artística de l’autora i comentaris dels relats hi antologats.

Com he escrit en una altre lloc, si m’hi hagués de quedar amb alguna de les obres de Víctor Català diria que el meu record més intens passa per alguns dels seus relats. Un n’és “L’amoreta d’en Piu”, de Caires vius (1907) que certament són vius i esmolats com el tall d’un ganivet. També “Carnestoltes” del mateix recull és un conte colpidor.

En “L’amoreta d’en Piu”, tenim a Pauleta, una xiqueta òrfena de setze anys entra de criada d’una dona, Pelegrina Rectora, que havia estat la majordoma d’un capellà. Ara viu a les propietats comprades sospitosament a una antiga família d’indians. Pauleta és faenera, càndida, obedient. La seua mare li ha fet un decàleg de manaments que exigeix una submissió absoluta a la senyora. Tot ratllant el masoquisme, Pauleta es comminada per sa mare a no embrutar-se la roba per no gastar-li gaire sabó a l’ama o menjar poc per tal de no castigar-li la butxaca.

Pauleta viu reclosa en la casa de la rectora i rep propostes de nuviatge que, seguint les instruccions de la mare, sotmet al parer de l’ama. Ella determina que cap no és adequat. Al poc de temps, però, n’arriba la d’en Piu de les Cabres, un pastoret amb una mirada “dolça i picardiosa” que roba el cor de Pauleta a còpia de visites i de ofrenes hortofrutícoles. Els regals els fa a la senyora, però en donar-los manté gestos de complicitat amb ella. La Pauleta s’estranya que després de quatre mesos, no haja parlat encara de casament. De tant en tant, en Piu fa alguna visita a casa sota qualsevol pretext sense avisar-la.

Un bon dia, la senyora informa Pauleta que anirà a Girona amb Piu. Ella, aprofitant l’absència, haurà de fer la neteja completa de la casa. Se’n van de bon matí i tornen a les nou de la nit. En arribar-hi, Piu va amb un vestit d’estrena i amb un barret de copa madrilenya. Pauleta, en veure’l, diu: “mà Pius…sembles el rei”. I Pelegrina li objecta: “Ara has de dir-li…senyor Pius…és l’amo de la casa”. Han anat a Girona a casar-se.

El conte és d’una crueltat esfereïdora. Deixa el cor en un estat gèlid no sols per la sorpresa final i l’aprofitament de què ha estat objecte la pobreta Pauleta, amb la qual ens adherim solidàriament, ans perquè ha estat víctima d’un pla macabre ordit per la Pelegrina. Aquesta ha anat preparant el terreny, jugant amb gestos que podrien semblar equívocs, amb un interés entrevist des del principi. No solament és indiferent a les emocions de l’altra i no sent gens d’empatia envers ella, sinó que hom diria que gaudeix de la crueltat que administra a la xiqueta. El tractament de Pauleta —una tortura infligida sense justificació—és més que ofensiu. La dona poderosa, rica, que té tot allò que cal, s’encara amb la xiqueta pobra, òrfena, innocent… El lleó que devora un ratolí.

“La voluptat del dolor —defensava Català— és tan real i corprenedora com la voluptat de gaudir”. Déu meu! No estarem davant d’alguna fixació masoquista? O és que el món és infecte? De tota manera com escriu Joan Fuster: un “instint literari vertaderament poderós redimeix de la trivialitat [l’autora]”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!