A tall d'invocació

Coneixíem Nuccio Ordine pel magnífic La utilitat de l’inútil, publicat ara fa quatre anys a Quaderns Crema. Li vaig dedicar una atenció minuciosa en el petit assaig “Mercantilisme i humanitats”, inclòs a El desert i altres palpitacions del nou segle (Gregal, 2016). Paga la pena llegir, ara, aquest Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, que, en molts moments, sembla una continuació. El llibre recull una cinquantena de textos que glossen una citació provinent de llibres d’autors clàssics. Durant dos anys, l’autor havia estat publicant-los setmanalment al Corriere della Sera. I vet ací la prova de com el vigor i la vàlua dels autors i de les obres consagrades és de tot punt present i útil en la vida quotidiana. L’autor hi escrivia el que prèviament feia a l’inici de les seues classes: precedir-les amb una citació d’alguna obra i glossar-la. Sense fer cap exageració, ni cap èmfasi especial, el repàs conforma una antologia d’idees, de pensaments, d’escenes que il·lustren conductes amb observacions sagaces i lluminoses. Són una font de saber, d’un saber grandiós, perquè ajuden a viure.

L’ inventari de la cinquantena de textos inclou autors que van des dels clàssics grecs fins als nostres dies. Hi ha des de Shakespeare a Pessoa i des de Saint-Exupéry a Rilke, tot passant per Montaigne, Balzac, Flaubert, Kavafis o García Márquez. La brevetat dels textos —pensats per a lectors de periòdic— els fa sintètics i amens, senzills i directes.

Les quaranta pàgines prèvies, a tall d’introducció, amb un títol aclaridor: “Si no salvem els clàssics i l’escola, els clàssics i l’escola no podran salvar-nos”, són ben estimables. En substància, es tracta de paraules dedicades a defensar el valor cognitiu de la literatura. “Les grans obres literàries o filosòfiques —diu l’autor— no haurien de llegir-se per passar els exàmens, sinó abans de tot pel plaer mateix que susciten i per mirar d’entendre el món que ens envolta i entendre’ns nosaltres mateixos”. Aquesta idea no forma part de cap arsenal de bijuteria dialèctica, ans d’una veritat que l’autor s’encarrega de defensar de manera eficaç.

Nuccio hi parla del paper del mestre, ho fa a propòsit de la carta que Albert  Camus li dedicà a monsieur Germain, després de guanyar el Premi Nobel. Aquest agraïment és un homenatge a la tasca del professor, perquè l’escola no la fan ni les tauletes, ni els programes digitals sinó els ensenyants. En un moment donat, defineix el bon mestre —i em sembla excel·lent—com algú que és, “per damunt de tot, un estudiant infatigable”. I per això s’encara a criticar la burocratització de l’ensenyament, perquè cal un esforç d’aprenentatge per tal de formar persones amb judici crític. Car es tracta de contribuir a fer ciutadans honestos, solidaris, tolerants, democràtics… Les paraules finals de la introducció són un al·legat a favor de la idea d’Europa amb els seus valors solidaris sense els quals no seríem ciutadans complets.

L’autor argumenta a favor d’un ensenyament que no s’enfoque exclusivament envers la professionalització, perquè amb això es mata la curiositat i la creativitat de l’alumne. I bé està obtenir una preparació professional, però convé deixar clar que una persona no és el seu ofici. Ordine també es rebel·la contra la visió economicista de l’art que oblida l’element d’identitat, el coneixement i l’aportació cultural que ofereix aquest, a banda de la seua cotització mercantil. I en un altre ordre de coses, amb l’ajuda d’una cita de Nietzsche, Nuccio Ordine remarca que l’ensenyament i la lectura són qüestions que reclamen temps. Lentitud. Vet ací un altre dels components estigmatitzat en el nostre present.

El llibre de Nuccio Ordine, per allò que duem dit, és un llibre que paga la pena de llegir i de recomanar. No sols perquè els comentaris i les observacions són oportuns, justos, bells, sinó perquè els acompanyen també una força espiritual sense la qual tot missatge queda buit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!