A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

22 de setembre de 2017
0 comentaris

“Retorn” de Carles Casajuana

El 1970, el poeta Josep Carner, desvalgut i malalt, fatigat i amnèsic, va fer una visita a Barcelona. Quinze dies després, moria. Hi va vindre acompanyat de la seua muller, l’estudiosa de la literatura simbolista Émilie Noulet, i va estar un mes i mig recorrent la ciutat, assistint a actes d’homenatge i rebent visites de gent significada de la cultura i del catalanisme. Aquesta visita de comiat va estar marcada per l’estat decrèpit de l’autor, amb una constant pèrdua de consciència i de memòria. Carner no recordava les coses més essencials i bàsiques; de vegades, no coneixia ningú; en parlar, balbucejava… Alzheimer? Senilitat avançada? Hi havia moments en què la ment se li esborrava i deixava caure un somriure infantil o amollava versos d’alguna estrofa fora de lloc.

El matrimoni Carner va estar acompanyat, en tot moment, pel del poeta Marià Manent, per a qui l’autor d’Els fruits saborosos era el més gran poeta, “el mestre”. Carner despertava veneració en un sector de poetes i d’intel·lectuals catalans, potser de la mateix manera que indiferència en d’altres.

Amb l’objectiu que l’estada fos més fàcil en qüestions pràctiques, es va buscar un jove estudiant perquè els acompanyés. Aquest auxiliar, Miquel, esdevindrà el narrador i coprotagonista del relat. El personatge, així com les peripècies personals i familiars que narra, pertany a la ficció. Miquel fa de contrapunt no sols per la joventut, sinó perquè representa una Catalunya deslligada de la Guerra Civil, del catalanisme i de la literatura.

         Retorn és la crònica de l’estada de Carner i de com ha esdevingut un vell, amb una decadència ostentosa, ben lluny de la imatge de poeta i d’intel·lectual lúcid i brillant, sempre amb un punt d’enginy en la paraula i d’inspiració en les idees. A través de l’obra, el poeta encarna el símbol de la Catalunya noucentista que exalta la poesia, l’ordre burgés, l’alta cultura… i que s’acara amb la que representa Miquel i la seua generació: lluita antifranquista, escàs bagatge literari, disposició al gaudi… Aquests dos mons no xoquen, coexisteixen i es relleven: una Catalunya mor, mentre que l’altra aixeca el cap… Una, a les acaballes, està esmaperduda, assetjada per l’amnèsia, amb una memòria col·lectiva que afebleix el seu vigor; l’altra, naixent, és la jovialitat i l’ardor, l’ímpetu sexual, la lluita a favor de les llibertats en tots els camps…

El text de Casajuana aporta poques novetats a l’escenificació del viatge real que coneixíem, en síntesi, a través de les anotacions del diari de Marià Manent. La ullada de Casajuana s’estén, però, al món del catalanisme de l’època, amb rics empresaris  —gent de missa i d’ordre— per als quals la creació literària no era altra cosa que una prolongació de la catalanitat. En fer-ho, dibuixa el croquis d’un país que havia fet dels poetes els seus grans referents col·lectius —recordem les figures de Jacint Verdaguer o Joan Maragall. El títol ara l’ocupava Salvador Espriu. El temps reclama altres gustos: el realisme i la poesia de compromís despuntaven en l’horitzó creatiu. Pere Quart rebia el Premi d’Honor de les lletres Catalanes tot just els dies de la visita del poeta. Per contra, la poesia de Carner que ha estat —no sé si sempre— un poc anacrònica, ara encara ho era més. Però, sobretot, la seua figura en el declinar de la vida, ja quasi agònica, representa un exili que acaba anihilant els seus fills. L’obra de Casajuana ens parla d’ un retorn amarg, fora de temps, d’un esfereïdor declivi. Potser és el simbolisme de tot un país que també moria, alhora que un altre, desconnectat, en naixia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!